traducció - translate - traducción

31.8.16

LA CONSTITUCIÓ, NUL·LA DE PLE DRET PER SER JURÍDICAMENT VICIADA D'ORÍGEN

Els redactors de la constitución, el 1978. El segon assegut per l'esquerra, Fraga Iribarne, un dels delfins del dictador.

Aviat ho sabrem tot! Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, un dels set ponents constitucionals,tramesa pel professor Enric Casulleres de la Universitat de Vic. Una informació per escampar arreu del món i posar en evidència l'oprobi i la cadena!

Distinguido y admirado don Miguel,

En vano he esperado que terciase usted en el debate sobre el proceso de secesión de Catalunya.

Como al parecer, el principal argumento contra la declaración unilateral de independencia es su ilegalidad en términos constitucionales, me gustaría que usted recordase a los españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio español, y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su redacción. Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba debatiendo tan espinoso asunto.

Haría usted una gran aportación a la democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con su intervención en caso de que el contenido del sobre no se incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional.

Y así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coacción y con graves amenazas.

Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y nulos de pleno derecho.


La anterior petición no menoscaba la alta consideración que nos merece su ilustrada aportación humanística e intelectual a la convivencia entre los ciudadanos de este país (muy pronto, países, espero).



Reciba mis más respetuosos saludos. Suyo,




Share/Bookmark

30.8.16

La guerra de la llengua està ben viva


Una frase tan quotidiana que alguns la pronuncien diverses vegades al dia quasi sense ni adonar-se'n. És la fórmula escollida per demanar un cafè amb un rajolí de llet a la barra d'un bar. Una cosa tan senzilla com pronunciar "un tallat, si us plau" pot convertir-se en un mal de cap per a aquells tossuts que intentem viure en català com si fóssim "un país normal". Qui no s'ha trobat mai amb la situació que no l'entenen quan intenta comunicar-se en català? El del tallat és un exemple més que recurrent per exemplificar que la nostra llengua no es troba ni molt menys amb la millor salut que podria tenir. Potser fóra bo deixar-nos d'autoenganys quan des de la pluralitat el catalanisme s'afirma, una vegada rere l'altra, que no hi ha conflicte lingüístic a Catalunya. A partir del moment que és impossible viure plenament en català —o en occità a la Vall d'Aran— aquesta afirmació esdevé un conte de fades absolutament fals.
Lògicament, el mantra del conflicte lingüístic s'acostuma a treure quan des de l'espanyolisme s'atia el foc de la guerra de la llengua i s'afirma des del cinisme més pervers que el castellà està perseguit a Catalunya. Aquesta sentència és tan fàcil de desmuntar com preguntar a qui la repeteix si un castellanoparlant pot fer vida normal sense saber català a Catalunya. Anar a fer el cafè al bar, veure un programa de TV, parlar amb funcionaris de les diferents administracions o bé anar al cinema. Totes aquestes accions les pot fer un castellanoparlant sense haver de canviar d'idioma i lògicament, sense que ningú li exigeixi parlar-ne un altre. No es trobarà cap cambrer que no l'entengui —o no el vulgui entendre— quan demani un cortado. Quan els seus fills vulguin veure dibuixos animats, podrà triar entre una àmplia oferta de canals en el seu idioma. Si va a renovar-se el DNI, a fer un tràmit per hisenda o a canviar-se el padró municipal, no trobarà cap funcionari que li digui que faci el favor de parlar-li en la llengua de Ramon Llull. Si el que vol és anar al cinema, ho tindrà ben fàcil: el 97% de l'oferta a les sales de projecció de Catalunya és en castellà.
Però i si aquestes senzilles accions les vol fer un catalanoparlant? Anar a fer el cafè a un bar i demanar-lo en català pot convertir-se en una odissea, i no només parlo de Barcelona. Si la canalla vol veure dibuixos animats en català, per exemple, pot esdevenir una fita quasi impossible si volem variar una mica més enllà dels programes que ens ofereix la televisió pública de Catalunya. No parlem ja de si volem creuar un pas fronterer. Parlar en català al policia espanyol de torn pot convertir-se en un malson i pots acabar denunciat i agredit pels agents de l'autoritat. Tres quarts del mateix si el que volem és renovar el DNI. Però si en acabar el dia vols anar al cinema, només tindràs un 3% d'oferta de pel·lícules en català per escollir.
Malgrat aquesta situació, resulta que quan hi ha debats sobre el futur de la llengua catalana, surt el director d'El Periódico, l'Enric Hernández i posa el crit al cel perquè la gent fa una cosa tan perillosa com és parlar, intercanviar idees i opinions. I ho fa des del maniqueisme més perillós, atiant la suposada persecució lingüística del castellà a Catalunya, alarmat per un col·loqui sobre el futur del català en una Catalunya independent que es feia a la Universitat Catalana d'Estiu. Tot plegat mentre Hernández oblida explicar-nos per què el diari que dirigeix ha deixat de produir en llengua catalana elDominical i el Teletodo, que ara ja només els trobem en castellà. Tota una declaració de principis la manera de fer-ho, sense donar explicacions i en ple agost, com un nen que fa una trapelleria i torna de puntetes sense fer soroll per allò de que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Curiosament, la portada d'El Periódico d'ahir, dedicada al pacte d'investidura entre PP i Ciutadans, no deia ni una paraula d'un dels acords del pacte:carregar-se el model d'immersió lingüística de Catalunya, un model àmpliament defensat per una majoria social i política del país.
I mentre ens la van fotent amb decrets i suspensions, els monolingües ens diuen als bilingües que ara hem de ser trilingües, tal com diu el bo d'en Ganyet. El debat sobre el futur de les llengües pròpies de Catalunya —català i occità— a la futura república independent, segueix sense abordar la clau de volta de tot plegat. La qüestió que cal esclarir, més enllà de l'oficialitat, és quin futur els hi espera a aquests idiomes si no esdevenen imprescindibles per viure a Catalunya. Ens podríem trobar com en el cas d'Andorra, on tot i que el català és l'única llengua oficial, les dades sobre l'ús d'aquesta llengua són en molts casos més dolentes que les que presenta la Catalunya sota legislació espanyola. A ningú li passa pel cap que a Londres, Madrid, París o Berlín, no se l'atengui en l'idioma propi del país. Catalunya no serà mai un país normal —malgrat que n'hi ha que aspirem a ser un país millor— fins que quan demanem un tallat a la barra d'un bar, l'única resposta possible sigui "amb llet freda o calenta?"

La cambra fosca

Font: Un tallat, si us plau - Fot-li Pou - Barça i més
Share/Bookmark

29.8.16

RITA BARBERÀ I ELS 5 MORTS DE LA MÀFIA 'GÜRTEL', L'ADVOCAT DE LA CAMORRA, I MARIANO RAJOY

Aprofito la mort de Rita Barbera, que no em crec de cap manera que sigui una mort natural,  per recuperar aquest article que pot ajudar a obrir els ulls


Mort Número 1: Maria del Mar Rodríguez Alonso

Muller del senador i portaveu del PP Tomás Burgos Beteta. El 20 de gener d'aquest any es va suïcidar en un hotel de Bilbao. El jutge Ruz la va imputar per fere ús de forma irregular d'una empresa pantalla, MR & Associados, administrada per ella i dedicada al negoci de la comunicació i organització d'esdeveniments. La Fiscalia demanava per a ella dos anys i nou mesos de presó per prevaricació, falsedat en document mercantil i malversació de cabals públics.

Mort Número 2: Francisco Sánchez Arranz

Regidor del PP a Boadilla del Monte (Madrid), més conegut com "Paco Iberia". Va ser cap de gabinet de presidència d'Iberia i regidor a Boadilla del Monte fins que Arturo Panero "El Albondiguilla" el va acomiadar al març de 2008. La darrera àrea que va ocupar va ser la Regidoria de Sanitat. És coneguda la bona relació que mantenia amb l'antic secretari general del PP de Madrid, Francisco Granados.
El mort guardava 13 carpetes amb tots els favors fets a través de Pasadena Viajes a la família Aznar i a Luis Bárcenas. El PP gaudia de viatges pagats, molts d'ells per Pasadena Viajes. Els fills d'Aznar li demanaven a Correa un fax per confirmar aquesta forma d'aconseguir viatjar en una classe superior a la pagada.

Mort Número 3: Francisco Yáñez

Funcionari del PP, amic de Bárcenas i pare d'Iván Yáñez, apoderat de tots els comptes de Bárcenas al Dresdner Bank de Ginebra (Suïssa). Va morir quatre dies després de ser imputat. Bárcenas va prestar a Iván Yáñez 132.000 euros el setembre de 2012 perquè s'acollís a l'amnistia fiscal i regularitzés els 1,3 milions d'euros que va obtenir en concepte de comissions per gestionar-li els seus fons a Suïssa. En el compte 8401489 del Dresdner Bank de Suïssa, amb un saldo de 22 milions d'euros, hi figura Mariano Rajoy com apoderat.

Mort Número 4: José Martínez Núñez

Constructor, pare de Maribel i José Martínez Parra, actualment empresonats. Conegut com "El padrino" entre la màfia del totxo. El 1986 va promoure el desaparegut diari La Crónica de León.
El Tribunal Superior de Justícia de Castilla i León va arxivar les acusacions contra una de les seves empreses, Teconsa, que dirigia el seu fill José Luis Martínez Parra i l'ex conseller de Foment de la Junta, José Manuel Fernández Santiago, per l'adjudicació de les obres la variant d'Olleros de Alba, en un cas desglossat de la trama Gürtel.
'El padrino' va ser investigat per organitzar l'assassinat de José Cuiña, polític contra el qual es va enfrontar per l'adjudicació d'una obra. El presumpte sicari, el veneçolà Rafael Wolfgang, va aparèixer penjat a León al juliol de 2000. Setmanes abans, havia escrit una carta en què reconeixia la seva participació en els sabotatges a Sindo Castro -el seu competidor més directe- i el suposat encàrrec de matar Cuiña. Va ser absolt per considerar el jutge que l'acusació era incongruent.

Mort Número 5: Isidre Cuberos


El 28 d'octubre del 2015 va ser trobat mort en un barranc de Mijas (Màlaga). Durant més d'una dècada, a més d'amic i confident, va ser la mà dreta i cap de premsa de Javier Arenas, l'antic secretari general del PP.

La seva empresa de comunicació tenia dues seus a Madrid que són propietat de Bárcenas. Les utilitzaven per allotjar gratis a Madrid a ministres i diputats de províncies del PP i així poder quedar-se amb les dietes que els paga el Congrés.


Publicat per Óscar Miguélez

Rajoy en companyia d'un mafiós italià membre del PP

Un mafiós italià, Domenico Di Giorgio, advocat de professió, es va presentar el 2011 a les eleccions municipals a les llistes del PP del municipi tenerifenc d'Adeje, on portava anys vivint. Era el número quatre i es va fotografiar en companyia de Mariano Rajoy.

Poc després va ser detingut en el marc de l'Operació Pozzaro desplegada a les Canàries, que es va saldar amb 13 detinguts del clan Nuvoletta. Onze dels detinguts eren italians, mentre que els altres dos tenien nacionalitat britànica i marroquina. El jutge de l'Audiència Nacional Eloy Velasco els va acusar de blanqueig de capitals i integració en organització criminal, tinença il·lícita d'armes i falsedat en document mercantil. La Camorra va arribar a organitzar una convenció del PP al complex "Marina Palace", que era l'eix dels negocis mafiosos a Tenerife. 

El PP només va aconseguir dos regidors a l'Ajuntament d'Adeje, Andrés Montiel i Juan Antonio Hernández de Lleó, per la qual cosa Di Giorgio va quedat fora de l'Ajuntament. L'advocat italià tenia un càrrec destacat en la trama mafiosa desarticulada. Les intervencions telefòniques testifiquen que els clans de la Camorra napolitana establerts a Espanya han començat a controlar personalment punts de venda de droga i intenten endinsar-se en la política municipal per potenciar les seves ramificacions i impulsar els seus negocis. En no aconseguir el seu objectiu, De Giorgio va perdre jerarquia en la direcció mafiosa. Gairebé tothom li va girar l'esquena, però els capos encara el veien com un mitjà útil. Tot ique estava ben relacionat amb els polítics locals del PP i a més era advocat, no li va sortir bé la jugada.

A Tenerife La Camorra blanquejava milions d'euros a través de l'especulació immobiliària, la venda de vaixells i l'oci, obrint des de restaurants fins a un recent prostíbul, batejat com "Bugatti". L'entramat societari arribava a una trentena d'empreses, al capdavant de les quals hi havia el vell busca-raons Giuseppe Felaco, que s'havia retirat a Tenerife per gestionar patrimoni per als clans napolitans.

La màfia també operava a Màlaga, Cadis i Tarragona on els van intervenir 27 cotxes de luxe i 263 comptes bancaris. També va ser detingut el director d'una sucursal del Banc de Sabadell a Marbella. Va ser una de les majors operacions contra La Camorra italiana que s'ha dut a terme a Espanya i de les primeres vegades en què no només es deté membres de la màfia, sinó a persones dedicades al blanqueig de capitals d'activitats delictives.

Publicat per Óscar Miguélez

Més informació:
"El director de una oficina bancaria, entre los detenidos de la Camorra en España. Las Provincias" ( http://twitthat.com/lNAdM )
"Operación anticorrupción contra las organizaciones de la Camorra en nuestro país | SER Málaga | Cadena SER" ( http://twitthat.com/JdsW8 )
"El director de una sucursal en Marbella, detenido en la operación contra la camorra | SER Málaga | Cadena SER" ( http://twitthat.com/FGJ7t )




Share/Bookmark

Hem arribat al final


El temps distribueix cartes i sembla que a les nostres generacions adultes ens ha tocat jugar la partida definitiva: perdre o guanyar. Perdre-la o  guanyar-la per a la humanitat, la llengua dels valencians (*). Qui estiga contra un patrimoni cultural com el valencià que ho diga ben alt. Els especialistes afirmen que en la mateixa situació d'ara, la nostra llengua té els dies comptats (no caldria fer-ne un “congrés-SOS” obert per a tota la ciutadania?). Per tant, hem arribat al final, s'ha d'actuar o desconnectar el malalt. Cal revisar la Llei d'Ús o, molt millor, afegir-hi una addenda que fixe en temps i en diners un pla d'execució urgent, immediat. I, per favor, els polítics, a més d'usar sempre la llengua pròpia, sense complexos ni pors, que estudien una miqueta de lèxic, gramàtica i pronunciació adequada: costa tan poc!
 


Ignasi Mora

(*) I resta de catalanoparlants del Principat, les Illes, la Franja i el Carxe (Nota de Boladevidre)
Share/Bookmark

28.8.16

CONTRA CATALUNYA, SÍ

La memòria històrica és, en efecte, fonamental, a condició de no convertir-la en arma llancívola per passar comptes

foto: Robert Capa del 15 de gener de 1939carretera N-340 on les aviacions italiana i nazi van metrallar i bombardejar els refugiats civils republicans que fugien en direcció a Barcelona després de l’ocupació de Tarragona per les tropes franquistes
propietat: 
CENTER OF PHOTOGRAPHY DE NOVA YORK


Divendres passat, en aquest mateix espai d'opinió, el catedràtic Marc Carrillo –que ho és de Dret Constitucional a la UPF– publicava una glossa plena de justificat entusiasme sobre el llibre Fer-se franquista. Guerra Civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946), que va publicar l'any passat el col·lega i amic Francesc Vilanova i Vila-Abadal.

Per gentilesa seva, vaig tenir oportunitat de llegir el llibre tot just acabat de publicar, i comparteixo sense reserves l'aplaudiment davant l'implacable i documentadíssim retrat que ofereix de Sentís, aquell de qui les males llengües explicaven que, en plena Guerra Civil, el grum d'un hotel francès l'havia reclamat al telèfon al crit de “monsieur l’espion de Franco, monsieur l’espion de Franco...!” Sentís, un altre dels falsos mites de la transició.

No obstant això, en l'últim paràgraf del seu article i a pretext del cas Sentís, el doctor Carrillo arremet sense contemplacions contra la –segons ell– “obscenitat històrica i la misèria moral d'afirmar que la Guerra Civil va ser contra Catalunya”. La tesi em sembla prou categòrica i greu per examinar-la amb deteniment.

Certament, la guerra no va ser contra “els catalans”, com de vegades s'ha dit. Eren catalans no només Sentís, Juan Antonio Samaranch o Pablo Porta. Ho eren també els combatents del Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat, i els falangistes fundadors del setmanari Destino al Burgos del 1937, i les desenes de milers de burgesos instal·lats a Sant Sebastià, Sevilla, Salamanca o altres punts de l'“España nacional”, a l'espera que la victòria de Franco els permetés recuperar els seus patrimonis. Eren catalans –i fins i tot havien estat catalanistes– Francesc Cambó, i Joan Ventosa, i Ferran Valls Taberner, i Felipe Bertran Güell, i Josep Pla...

Ara bé, si la paraula Catalunya té algun significat més enllà del que és estrictament geogràfic; si designa un territori amb una identitat específica, amb una llengua pròpia i uns símbols col·lectius, llavors és inqüestionable que la croada i el subsegüent règim franquista van tenir entre els seus objectius programàtics liquidar aquella identitat, aquella llengua i aquells símbols; o sigui, abolir el que la paraula Catalunya havia volgut dir durant els vuit o nou segles anteriors.

En rigor, fins i tot el topònim molestava els vencedors del 1939: de fet, van intentar diluir-lo, agregant la província de Lleida a una “Depresión del Ebro” i convertint les altres tres demarcacions en una fantasmal “región Noreste (el meu manual de Geografia de batxillerat ho corrobora). Però no calen erudicions. N'hi ha prou amb recordar les consignes de la postguerra (“¡Háblese la lengua del Imperio!”, “Si eres español, habla español), que, naturalment, no es van exhibir a Madrid ni a Múrcia; o el fet que la bandera històrica i tradicional del país (no una ikurriña partidista i inventada) romangués prohibida durant tres dècades; o que, en 36 anys, no fos possible publicar cap diari en català, ni tan sols censurat com tota la resta. Si vol detalls sobre l'intent de genocidi cultural i sobre la catalanofòbia de la dictadura, el professor Carrillo pot llegir profitosament Josep Benet.

Potser és útil aquí un petit exercici d'història comparada: França, 1940-1944. També al país veí la gran majoria de la població es va acomodar o es va resignar a la submissió a Hitler; i un sector molt important –incloent-hi el jove François Mitterrand– va abraçar la col·laboració del Maréchal i de Vichy; i la resistència va ser, almenys fins al 1943, hiperminoritària. No obstant això, res de tot això ha impedit el consens tant social com historiogràfic en el sentit que l'ocupació i el règim sipai de Pétain van ser antitètics amb la identitat i els valors que França representa. A ningú se li ha passat pel cap invocar la llarga i il·lustre nòmina dels Sentís i els Samaranch francesos (des de Pierre Laval fins a Charles Maurras, de Louis Renault a Louis-Ferdinand Céline) per qüestionar que els nazis i els seus sicaris locals van governar “contra França”.

La memòria històrica és, en efecte, fonamental, a condició de no convertir-la en arma llancívola per passar comptes, ignoro quins. Afirmar que l'Alzamiento feixista del 1936 i la dictadura que va engendrar eren intrínsecament hostils a la Catalunya construïda des de Jaume I fins a la revolució industrial i la Renaixença és una evidència que es pot matisar; el que no es pot fer és desqualificar-la amb epítets com “obscena” o “miserable”.


Share/Bookmark

27.8.16

El poble enviarà a la paperera de la història qui no faci avançar el procés

Toni Infante (Guadix, Granada, 1958) és el coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, organització que integra la Confederació d'Entitats Sobiranistes dels Països Catalans, juntament amb l'ANC i l'Assemblea Sobiranista de Mallorca. En aquesta entrevista amb El Món, el també militant de Poble Lliure (formació integrada a la CUP) repassa des de Prada les claus perquè el procés independentista del Principat deixi les portes obertes a la resta del territori català.
El president de la Plataforma pel Dret a Decidir al País Valencià, Toni Infante J.M. MONTANER
Quins objectius té la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans?
La Confederació intenta respondre dues qüestions. La primera, el fet que els Països Catalans són una nació. I, la segona, que tenim ritmes diferents, perquè tenim una història matisadament diversa. I des del punt de vista de la societat civil s’han creat entitats diferents. Hem vist que si aquestes entitats se sumaven teníem més coses positives per a tots plegats, que no pas negatives. D’aquest punt de vista, l’ANC es veu enriquida d’una visió de Països Catalans. A més, l’Assemblea Sobiranista de Mallorca i la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià es veuen molt enriquides a partir de la pròpia ANC, com a culminació de tot un procés de la societat catalana. La suma de sinèrgies dóna com a resultat una Confederació, que té coses en comú però des del respecte a la independència de cadascuna de les tres entitats. Hi ha un element de solidaritat indiscutible. A més, l’ANC va per davant en la confrontació a l’Estat, i segurament requerirà de la resta d’entitats un procés de solidaritat.

A banda del Principat, el País Valencià i Mallorca, la Confederació d’Entitats Sobiranistes buscarà incloure la resta de territoris dels Països Catalans?
Sí, la Confederació està oberta a incorporar entitats de la resta de territoris. Però no només de La Franja, Catalunya Nord o l’Alguer, també cadascuna de les Illes Balears. I així s’integraran en igualtat de drets que tenim les altres tres entitats que ja en formem part. Això també ens ha de servir com a mapa i full de ruta per a integrar els territoris en la futura Confederació dels Països Catalans. L’Estat no ha sigut mai capaç de resoldre democràticament qualsevol dels seus conflictes, i per això confiem en la situació internacional. És aquí on podrem cercar solucions per a la Catalunya Nord i l’Alguer, situacions molt complexes. Hi haurà un nou subjecte polític i amb representació als fòrums internacionals, que farà servir la seva veu en aquest sentit. Si la constitució de la independència es fa amb alçada de mires pensant en tota la nació, es deixaran les portes obertes per a incorporacions posteriors.

Així, l’objectiu de la Confederació és crear, a la llarga, una República dels Països Catalans
Jo crec que a mitjà termini anem cap a la Confederació de Països Catalans, on la República catalana serà un subjecte, i per altra banda hi haurà el País Valencià, on tampoc no som monàrquics. Per tant, més d’hora que tard acabarem constituint una República del País Valencià. I el mateix passarà a les Illes. Aquesta experiència de Confederació d’Entitats Sobiranistes segurament serà un embrió del que podran ser els nostres Estats independents. En una primera etapa, la Confederació de Països Catalans donarà resposta també a la situació dels nostres països en tot allò que ens uneix i amb respecte a tot el que ens diferencia. El camí és entendre la República catalana dins la Confederació de Països Catalans. De la mateixa manera que hi haurà la República Valenciana o la de les Illes, dins d’aquesta gran Confederació.
Toni Infante (Poble Lliure) demana que el Principat de Catalunya deixi "les portes obertes" als Països Catalans J.M. MONTANER
Quin full de ruta cal seguir? Hi ha d’haver estratègia compartida?
Demanem aprofitar les sinèrgies. És a dir, l’estratègia pot coincidir en fites concrets, però divergir en d’altres. Però el que sí que tenim clar és que el subjecte polític és cadascú del nostre país, i que l’enemic polític és l’Estat espanyol. Hi haurà molts punts en comú que les sinèrgies sumaran, però hi haurà altres estratègies que seran diferents. No divergents, però sí diferents. I s’hauran de respectar.

I què es pot aprofitar des del País Valencià del procés del Principat?
D’una banda, la transversalitat, que és un valor. I la societat civil, que ha esperonat la classe política. Sense la mobilització a favor del dret a decidir, les consultes, l’ANC, i la resta d’entitats, les forces polítiques representades ara al Parlament no haurien donat les passes que han donat. Hem d’aprendre a potenciar i cuidar aquesta espenta de la societat civil.

I què és el que ja tenen clar que s’ha de fer de manera diferent?
Fer de l’objectiu dels Països Catalans una idea mecanicista. Ens ha fet molt mal no entendre que les diferències internes entre les regions dels Països Catalans no es devien només a les imposicions dels Estats espanyol i francès, sinó que també eren fruit de la pròpia evolució de les nostres societats. Aquí cal aprofitar la maduresa de les nostres entitats.

La sentència del Tribunal Constitucional del 2010 va provocar un augment de l’independentisme a Catalunya. Què ha de passar al País Valencià perquè hi hagi un cop d’efecte sobiranista?
Ja ho estem vivint. Tant les reivindicacions de la societat civil com la lluita per un millor finançament estan assumides pel nou govern. Ara estem en una segona etapa, on la societat civil continua reclamant que deixin d’espoliar-nos, i tot i que el govern valencià encara no ho ha assumit en la seva plenitud, ja hi ha hagut la declaració d’alguna conselleria en aquest sentit. Això s’ha de posar en valor, perquè creiem que fins i tot l’Estat podria assumir un millor finançament per al País Valencià, però no podria renunciar a l’espoli que ens sotmet, tant a nosaltres com a Catalunya i les Illes. I hi ha una altra qüestió: la solidaritat entre els Països Catalans. Quan Catalunya faci el pas emergirà molta més força de la que ara es pot preveure, en solidaritat amb la resta del territori. Més enllà de la possible por que humanament puguem tenir uns i altres, hi ha un relat històric, una relació familiar, personal, també entre entitats, i tot un concepte molt més avançat en democràcia que el que es practica a Madrid. Aquest procés de solidaritat cap a la possible actitud repressiva de l’Estat serà un moment important per donar un salt qualitatiu al País Valencià.

Hi ha perill que la moció de confiança del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, sigui un entrebanc en aquest procés?
És possible, però confio que se superarà. És més, estic absolutament convençut que el poble català tindrà capacitat per enviar a la paperera de la història aquelles persones, entitats o partits que no estiguin a l’alçada de les circumstàncies per a fer avançar el projecte independentista. Hi haurà dificultats, també negociació, i una resolució positiva. Però estic molt convençut que hi ha una maduresa política col·lectiva que imposarà una solució. I si hi ha sectors, que coneixem que hi ha, a banda i banda de l’espectre polític independentista, que en un moment determinat es decanten per entrebancar el procés, crec que seran apartats. I des d’aquest punt de vista sóc optimista, i el procés no s’aturarà. La qual cosa no vol dir que hi hagi un resultat lineal ara amb la moció de censura, amb el RUI, la DUI, el procés constituent, etcètera. Sempre hi ha diverses maneres d’entendre i d’evolucionar. I penso que el moviment no pot caure en l’errada d’allunyar indefinidament la resolució del procés. Estaríem malbaratant oportunitats. Crec que hi haurà la maduresa política suficient per a resoldre-ho positivament.

El coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Toni Infante | J.M. MONTANER
Parla d’apartar sectors independentistes que frenin el procés... Però com i quan? 
Una fita important és l’Onze de Setembre. Més enllà de la quantitat de milers i milers de persones que sortiran al carrer, massivament i amb espenta, tothom farà una lectura escaient en aquest sentit. Crec que en aquests moments la resolució d’aquest problema està en la capacitat de mobilització. Si aquesta capacitat es manté, difícilment hi haurà gent que tindrà força moral o política per a posar-se en contra de fer avançar el procés.


Share/Bookmark

26.8.16

Sardenya, una joia (massa cara) per a la corona catalano-aragonesa


En diversos dialectes de la llengua sarda, la panerola, l’insecte més fastigós de l’imaginari col·lectiu, s’anomena “catalana”. Aquest fet, aparentment anecdòtic, resulta molt significatiu per a entendre l’odi que nasqué entre sards i catalans durant la llarga guerra de Sardenya (1323-1420), un conflicte que tingué una fatal transcendència per ambdós pobles.

Companys d’armes i negocis...
El primer episodi de les relacions entre Catalunya i Sardenya es produeix amb la croada conjunta de 1114 contra les Balears i continua durant el s.XII amb l’establiment d’enllaços comercials entre els mercaders catalans i sards així com entre les respectives nobleses. En aquell temps, l’illa es trobava dividida entre el regne d’Arborea  i diversos territoris que havien caigut sota l’òrbita de les repúbliques de Pisa i Gènova. Per això, davant del que consideraven una intromissió en llurs dominis naturals, els sobirans sards s’aproparen a la Corona d’Aragó, l’únic poder que podia enfrontar-s’hi. En aquesta línia, Barisó I d’Arborea es casa amb Agalbursa de Cervera (1157), filla del vescomte de Bas, iniciant una dinastia sardo-catalana. Posteriorment, el sobirà d’Arborea Hug II de Bas-Serra va una mica més enllà i es declara vassall del rei de la corona catalano-aragonesa, Jaume II el Just (1323). A partir d’aquest moment els pals rojos de la senyera reial de Catalunya i Aragó s’uniran a l’arbre de l’escut heràldic dels Arborea.

El cap de la Caça vist des de l'Alguer durant la posta de sol/foto autor

Un pacte convenient per a les dues parts
El rerefons d’aquestes acords fou la llicència d’invasió que el papa Bonifaci VIII havia concedit a Jaume II(1297) per a que fes realitat el “Regne de Sardenya i Còrsega” i alleugerís la pressió sobre els francesos de Nàpols. En virtut del pacte, Jaume II reconeixia el feu perpetu del sobirà d’Arborea sobre el seu regne i el conjunt de l’illa a canvi de l’ajuda militar de la mainada particular d’Hug II i el seu jurament de fidelitat. En Sardenya, el rei catalano-aragonès hi veia una producció de blat suficient per apaivagar les fams de Barcelona, un punt de suport en la ruta de les illes cap al Mediterrani oriental i un aliat estratègic en la lluita contra Pisa. Per la seva banda, el sobirà d’Arborea veuria en la corona d’Aragó un poderós protector a l’ombra del qual realitzar el somni d’unificar tota l’illa sota l’estendard arbrat.

La guerra de Sardenya serà un joc de forces que no es decantarà fins a la batalla de Seddori (1409)/foto autor

De la sintonia al recel...
El mateix any 1323 Hug II s’enfronta als pisans mentre l’estol catalano-aragonès desembarca al golf de Palmas (sud-oest de Sardenya) i comença la invasió dels territoris controlats per Pisa. El 1324 els pisans ja negocien la pau i cedeixen pràcticament totes les possessions que tenien a l’illa als sards i catalano-aragonesos. Comença l’idil·li entre les dues dinasties i els d’Arborea miren de “catalanitzar-se” més, enviant els seus fills a la cort barcelonina per educar-se i comprant la vila de Molins de Rei i els castells de Mataró i Gelida (1334). Però l’equilibri de forces entre els dos aliats no és fàcil i cap al 1350 les tensions i desconfiances acabaran amb aquesta estranya parella.

I del recel a la guerra...
La conquesta de l’Alguer, fins llavors genovesa, per la Corona de Catalunya i Aragó (1353) no agrada al nou sobirà sard, Marià IV de Bas-Serra, que veu perillar el seu poder sobre Sardenya. Per això trenca el vassallatge, posa en setge Càller i pren l’Alguer aquell mateix any quan aquesta es revolta al crit de “Arborea! Arborea! Morin els catalans!”. La reacció no es fa esperar i el nou rei catalano-aragonès, Pere III el Cerimoniós, constitueix un poderós exèrcit que desembarca al nord de l’illa. Concentrats en assetjar l’Alguer, els seus soldats no poden doblegar a Marià IV, que tot i així s’avé a pactar un tractat de pau pel qual Pere III obté la ciutat (1354) a canvi d’assumir les dures condicions que regirien la relació entre ambdós bàndols durant els 10 anys següents. Per evitar possibles insurreccions que amenacessin el control del’Alguer, nucli estratègic, Pere III decideix expulsar tots els habitants genovesos i sards del lloc, esclavitzant-ne alguns, i repoblar-lo exclusivament amb catalans (1354).

A partir de la seva presa, l'Alguer - juntament amb Càller - serà el cap de pont de la conquesta de Sardenya/foto autor

Sang, pestes i xantatges
L’any 1365 Marià IV reprèn les hostilitats amb la idea de convertir-se en el sobirà únic de l’illa. El suport entusiasta de la població sarda, oprimida pel sistema feudal que la Corona d’Aragó anava imposant als territoris que controlava, fou clau per a una campanya victoriosa en la que Arborea derrota els exèrcits catalano-aragonesos prop d’Oristany i recupera Sàsser. Però malgrat haver arraconat els contingents de Pere III a l’Alguer i Càller, la mort de Marià IV per la pesta (1376) i la sublevació contra el seu successor Hug III de Bas-Serra, assassinat el 1383, deixen el regne d’Arborea en una situació complicada. Donada la minoria d’edat de Frederic de Dòria-Bas, toca a la seva mare, Elionor, la difícil funció de regent. No només pel llarg conflicte bèl·lic amb la Corona d’Aragó, sinó també perquè el seu marit, el sardo-genovès Brancaleone Dòria, serà apressat i empresonat a Barcelona quan se sap que ella ha d’accedir al poder. La situació d’estira-i-arronsa dura fins a la pau de 1388, en que després de molts xantatges i tortures, Brancaleone acaba sent alliberat (1390) i torna a Oristany a canvi que Arborea cedeixi totes les viles i ciutats de Sardenya que havia ocupat.

La reivindicació del passat medieval a Sardenya s'ha reflectit en esdeveniments de reconstrucció històrica/foto autor
L’últim desafiament d’Arborea
Quan mor el seu fill Frederic I, Brancaleone pren el control i arma un exèrcit que tornarà a conquerir als catalano-aragonesos tota Sardenya excepte l’Alguer, Càller i algun castell aïllat (1391). En morir la seva dona i el seu segon fill, Marià V, sense descendència, el vell Brancaleone, esgotat, es retira al seu castell de Castelgenovese. La successió al tron d’Arborea recau llavors sobre el jove provençal Guillem III de Narbona, nét de Beatriu de Bas-Serra. Desatenent l’avís del rei catalano-aragonès Martí el Vell, Guillem III de Narbona desembarca a Sardenya amb els seus exèrcits (1408) i és coronat com a sobirà d’Arborea. Des de la banda catalano-aragonesa, s’activa altre cop tota la maquinària de guerra per fer front al desafiament. L’encapçalarà l’impulsiu príncep Martí el Jove, llavors rei de Sicília, que es desplaça des de Trapani a Càller per preparar la inevitable contesa.

Seddori, 1409. Una victòria amb gust amarg
Entenent que la sort de Sardenya es decidirà en una batalla campal, els dos bàndols preparen l’encontre. Des de Càller, Martí el Jove avança cap al nord amb un exèrcit de 3.000 cavallers i 8.000 infants entre catalano-aragonesos, sicilians, valencians, balears i alemanys. Guillem III baixa des d’Oristany amb una host de 3.000 cavallers i 17.000 infants formada per sards, francesos, genovesos i llombards. A l’alba del 30 de juny de 1409, els soldats d’una i altra facció xoquen als camps de Seddori. Després d’unes hores de lluita sota un sol inclement, el cos de l’exèrcit de Guillem III s’esberla i els catalano-aragonesos – millor preparats i organitzats – arraconen i aniquilen la banda esquerra de l’exèrcit sard, mentre l’altra es tanca a la vila de Seddori. Llavors, l’exèrcit del príncep Martí expugna el poble i massacra els seus defensors. Tot i que Guillem III pogué escapar, la jornada se saldà amb milers de morts al seu bàndol.

Després de Seddori, Arborea encara resisteix uns mesos al nord de l'illa. Sota la corona d'Aragó 
s'imposa a Sardenya un ordenament institucional de matriu catalana i la singular bandera dels Quatre Moros
/foto autor
Després d’aquesta batalla, Arborea perdia el seu territori històric i quedava tocada de mort. Però l’agonia s’allargà fins el 1420, quan Guillem III ven a la Corona d’Aragó els seus drets dinàstics sobre el darrer regne sard independent. El preu a pagar per la banda catalana fou, però, molt més important. Durant la marxa cap a Seddori el príncep Martí contragué la malària. Encara que les febres no se li haurien manifestat fins després de la batalla, la lluita el deixà tan afeblit que ja no és va poder recuperar i va morir a Càller el 25 de juliol de 1409. Segons la llegenda, després de la victòria uns soldats capturaren la dona més bonica de Seddori i la entregaren al príncep, que esgotà les seves darreres forces en guerres d’alcova. La mort sense descendents de Martí l’Humà, l’any després, suposà la fi del casal de Barcelona i la greu crisi successòria que s’acabà resolent al Compromís de Casp (1412).

A l'ala esquerra de la catedral de Càller s'hi troba el mausoleu de Martí el Jove, on descansen les seves despulles/foto autor


Per saber-ne més:
CARBONELL, J; MANCONI, F. (coords.) (1984) Els catalans a Sardenya. Milà: Amilcare Pizzi
CASULA, F.C. (1985) La Sardenya catalano-aragonesa. Perfil històric. Barcelona: Rafael Dalmau
FARINELLI, M. (2014) Història de l'Alguer. Barcelona: Llibres de l'Índex
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Article publicat inicialment a la revista digital d'Història Ab Origine (n.1) i a Revista Mirall [Cròniques de Sardenya]

Share/Bookmark