traducció - translate - traducción

22.8.16

Què vam ser abans de ser catalans ?


Marc Pons 
Cap al 500 abans de la nostra era, indígenes i centreeuropeus ja havien creat una cultura pròpia. Els ibers del nord. Els arqueòlegs els anomenen així per diferenciar-los dels ibers del sud, que a la mateixa època van fer florir una civilització al sud de la península. Amb la diferència que els dels sud pràcticament no van rebre influència dels centreeuropeus. I la seva cultura era el resultat d’una evolució pròpia i singular. En aquells dies, al territori de la futura Catalunya, hi havia un dotzena de nacions nord-ibèriques. La més poderosa –i la més nombrosa– era la dels Ilergets, assentada a les planes d’Urgell, la Llitera i part de la d’Osca. S’estima que eren unes 140.000 persones –més de la meitat de la població que habitava el futur territori català–. Una xifra que faria bona la metàfora “tots venim d’Arbeca” de l’escriptor lleidatà Vidal Vidal.
Iltirta –que la majoria d’arqueòlegs situen sota l’actual Lleida– era la capital dels Ilergets. Les fonts antigues –les dels viatgers grecs– l’esmenten com la ciutat més populosa del quadrant nord-oriental peninsular. S’estima que podria haver albergat una població entre 5.000 i 10.000 habitants. Un potent focus d’irradiació cultural. El París dels ibers. En canvi, Emporion  –l’actual Empúries–, va ser fundada –sobre una antiga illa– pels grecs, que en aquells dies estaven lleugerament més avançats. Però, progressivament, va esdevenir una ciutat multicultural. Era un centre de mercat. I als grecs s’hi van afegir els ibers del nord i els etruscs avantpassats dels romans  –que es van assentar, uns i altres, a la part continental–. S’estima que, en conjunt, podria haver albergat uns 5.000 habitants. Un potent focus d’irradiació tecnològica. La Nova York dels ibers.


Qui eren els celtes?

Mentre floria la cultura ibèrica, el centre i l’est d’Europa vivien una època de guerres mortíferes i desplaçaments violents. El creixement de població no havia estat acompanyat del creixement de recursos alimentaris. La vella teoria de Malthus. I les tribus més febles demogràficament van haver d’emigrar cap al sud. Cap el 400 abans de la nostra era els pobles celtes van arribar a la Mediterrània. Quan van entrar en contacte amb els ibers del nord es va produir un xoc. En el decurs de 500 anys la història els havia fet diferents. Els arqueòlegs tampoc han pogut esbrinar amb certesa el grau de violència d’aquell encontre. El que sí sabem es que van esdevenir majoria al Llenguadoc i en algunes comarques de la Catalunya nord i central.
Però la cultura nord ibèrica –el resultat del mestissatge entre indígenes i els primers emigrants centreeuropeus amb les aportacions de grecs i d’etruscs– era més potent. I es va acabar imposant. Cap a l’any 200 abans de la nostra era –passats dos segles– el sistema cultural (la llengua i l’escriptura) era pràcticament el mateix en tota la línia de la costa entre les actuals Nimes i València. I en la vall baixa de l’Ebre, entre les actuals Amposta i Saragossa, amb les planes de Vic, Lleida, Osca i la serra del Moncayo. Un mapa que, curiosament, prefigura de manera bastant aproximada els territoris que –inicialment– van formar la Corona Catalano-Aragonesa. 1.300 anys més tard. Coses de la història. I, molt probablement, del reconeixement d’una base cultural comuna que clavava les seves arrels en l’etapa anterior a la romanització.
No obstant això, no hi ha res que apunti cap a una unitat política. En aquells dies, el territori dels ibers del nord –amb l’aportació última dels celtes– estava dividit en més d’una vintena de regnes. Independents. El fet cultural –el nord ibèric– era el denominador comú. Però, tot i així, uns eren de cultura netament nord ibèrica, d’altres ho eren de cultura nord ibèrica matisada amb influencies cèltiques i d’altres de cultura nord ibèrica fortament hel·lenitzada. Uns que gravitaven cap a l’atracció que exercia Iltirta. I de retruc –en ocasions– aliats de Cartago (la superpotència d’Annibal i els seus elefants). I d’altres que gravitaven cap a Emporion. I, també de retruc, en ocasions aliats de Roma (l’altra superpotència en conflicte). Els arqueòlegs únicament han pogut constatar una unitat cultural, i una gran diversitat política i social.

Qui eren els bascos?

Els bascos són els pobladors més antics de la península. Fins i tot del continent europeu. Són l’evolució de l’home de Cro-Magnon. El primer europeu modern. Fa 20.000 anys, quan els avantpassats dels ibers del nord –amb totes les seves nissagues– i dels celtes campaven per l’Orient Mitjà i per les estepes del riu Volga, els bascos ja estaven situats als Pirineus. Des de l’actual Andorra fins al Cantàbric. Quan es va sedentaritzar van ocupar, també, les capçaleres dels rius pirinencs. Al territori de la futura Catalunya, la de les Nogueres (la Pallaresa i la Ribagorçana) i la Garona. Aquesta  fet va venir causat per un fenomen que els arqueòlegs anomenen “iberització del poble basc”. El contacte, primer amb els indígenes pre-iberics i després amb el món nord-ibèric, els va portar a adquirir el seu sistema econòmic: l’agricultura i la ramaderia.
Però no la llengua. Els bascos van continuar utilitzant la seva llengua: elproto-euskera. I ho van fer durant mil cinc-cents anys més. Els pobles del quadrant nord-occidental de la futura Catalunya (la zona que avui correspon al país d’Aran i a les comarques dels Pallars i la Ribagorça) va resistir molt bé tant la iberització com la romanització del territori. Si bé és cert que els petits centres urbans van actuar com a falques de penetració de les llengües ibèrica primer i llatina després, el caràcter dispers del seu poblament –era i és una zona molt ruralitzada– va contribuir a preservar la llengua ancestral. Fins cap a l’any 1000 –mil cinc-cents anys després de la iberització i mil després de la romanització– el llatí vulgar (el català a la vessant sud i el gascó a la vessant nord) no es va començar a imposar.
La romanització va fer taula rasa amb tota aquesta varietat cultural i lingüística. La brutalitat romana, materialitzada en la submissió, l’esclavització i la deportació de les nacions que els van plantar cara, va alterar substancialment el mapa ibèric d’aquella Catalunya –que encara no ho era– de l’any 0. Sorprèn l’ensorrament sobtat del món ibèric. Però també sorprèn la resistència de certs elements. El llatí vulgar que va sorgir portava un substrat nord-ibèric diferencial que va esdevenir –en origen– el català-occità. I el substrat proto-euskera, li va donar una fonètica característica que es l’origen del dialecte occidental. També cultural. El llindar de les cases antigues de la Ribagorça, les de la centúria del 1600, conserven la inscripció “Gara, gara, gara” que en proto-euskera significa “Som, som, som”. L’equivalent al “Som i serem” català.


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.