traducció - translate - traducción

28.8.16

CONTRA CATALUNYA, SÍ

La memòria històrica és, en efecte, fonamental, a condició de no convertir-la en arma llancívola per passar comptes

foto: Robert Capa del 15 de gener de 1939carretera N-340 on les aviacions italiana i nazi van metrallar i bombardejar els refugiats civils republicans que fugien en direcció a Barcelona després de l’ocupació de Tarragona per les tropes franquistes
propietat: 
CENTER OF PHOTOGRAPHY DE NOVA YORK


Divendres passat, en aquest mateix espai d'opinió, el catedràtic Marc Carrillo –que ho és de Dret Constitucional a la UPF– publicava una glossa plena de justificat entusiasme sobre el llibre Fer-se franquista. Guerra Civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946), que va publicar l'any passat el col·lega i amic Francesc Vilanova i Vila-Abadal.

Per gentilesa seva, vaig tenir oportunitat de llegir el llibre tot just acabat de publicar, i comparteixo sense reserves l'aplaudiment davant l'implacable i documentadíssim retrat que ofereix de Sentís, aquell de qui les males llengües explicaven que, en plena Guerra Civil, el grum d'un hotel francès l'havia reclamat al telèfon al crit de “monsieur l’espion de Franco, monsieur l’espion de Franco...!” Sentís, un altre dels falsos mites de la transició.

No obstant això, en l'últim paràgraf del seu article i a pretext del cas Sentís, el doctor Carrillo arremet sense contemplacions contra la –segons ell– “obscenitat històrica i la misèria moral d'afirmar que la Guerra Civil va ser contra Catalunya”. La tesi em sembla prou categòrica i greu per examinar-la amb deteniment.

Certament, la guerra no va ser contra “els catalans”, com de vegades s'ha dit. Eren catalans no només Sentís, Juan Antonio Samaranch o Pablo Porta. Ho eren també els combatents del Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat, i els falangistes fundadors del setmanari Destino al Burgos del 1937, i les desenes de milers de burgesos instal·lats a Sant Sebastià, Sevilla, Salamanca o altres punts de l'“España nacional”, a l'espera que la victòria de Franco els permetés recuperar els seus patrimonis. Eren catalans –i fins i tot havien estat catalanistes– Francesc Cambó, i Joan Ventosa, i Ferran Valls Taberner, i Felipe Bertran Güell, i Josep Pla...

Ara bé, si la paraula Catalunya té algun significat més enllà del que és estrictament geogràfic; si designa un territori amb una identitat específica, amb una llengua pròpia i uns símbols col·lectius, llavors és inqüestionable que la croada i el subsegüent règim franquista van tenir entre els seus objectius programàtics liquidar aquella identitat, aquella llengua i aquells símbols; o sigui, abolir el que la paraula Catalunya havia volgut dir durant els vuit o nou segles anteriors.

En rigor, fins i tot el topònim molestava els vencedors del 1939: de fet, van intentar diluir-lo, agregant la província de Lleida a una “Depresión del Ebro” i convertint les altres tres demarcacions en una fantasmal “región Noreste (el meu manual de Geografia de batxillerat ho corrobora). Però no calen erudicions. N'hi ha prou amb recordar les consignes de la postguerra (“¡Háblese la lengua del Imperio!”, “Si eres español, habla español), que, naturalment, no es van exhibir a Madrid ni a Múrcia; o el fet que la bandera històrica i tradicional del país (no una ikurriña partidista i inventada) romangués prohibida durant tres dècades; o que, en 36 anys, no fos possible publicar cap diari en català, ni tan sols censurat com tota la resta. Si vol detalls sobre l'intent de genocidi cultural i sobre la catalanofòbia de la dictadura, el professor Carrillo pot llegir profitosament Josep Benet.

Potser és útil aquí un petit exercici d'història comparada: França, 1940-1944. També al país veí la gran majoria de la població es va acomodar o es va resignar a la submissió a Hitler; i un sector molt important –incloent-hi el jove François Mitterrand– va abraçar la col·laboració del Maréchal i de Vichy; i la resistència va ser, almenys fins al 1943, hiperminoritària. No obstant això, res de tot això ha impedit el consens tant social com historiogràfic en el sentit que l'ocupació i el règim sipai de Pétain van ser antitètics amb la identitat i els valors que França representa. A ningú se li ha passat pel cap invocar la llarga i il·lustre nòmina dels Sentís i els Samaranch francesos (des de Pierre Laval fins a Charles Maurras, de Louis Renault a Louis-Ferdinand Céline) per qüestionar que els nazis i els seus sicaris locals van governar “contra França”.

La memòria històrica és, en efecte, fonamental, a condició de no convertir-la en arma llancívola per passar comptes, ignoro quins. Afirmar que l'Alzamiento feixista del 1936 i la dictadura que va engendrar eren intrínsecament hostils a la Catalunya construïda des de Jaume I fins a la revolució industrial i la Renaixença és una evidència que es pot matisar; el que no es pot fer és desqualificar-la amb epítets com “obscena” o “miserable”.


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.