traducció - translate - traducción

30.6.12

Vicent Sanchis. Països Catalans


Duran pot discrepar de la pertinència del terme, però, com a catalanista que és, hauria de lluitar pel concepte amb molt més convenciment


Vicent Sanchis


El portaveu del Grup Català al Congrés dels Diputats, Josep Antoni Duran i Lleida, ha retret a Esquerra Republicana l'ús “a la lleugera” del terme Països Catalans. El també secretari general de Convergència i Unió i president del comitè de govern d'Unió Democràtica afirma que és un terme que disgusta “la majoria dels valencians”. Té raó Duran. No és una expressió que s'hagi d'utilitzar sense precaucions, i incomoda moltíssims valencians. Però, dit això, també cal remarcar que Josep Antoni Duran i Lleida podria fer servir el mateix convenciment per defensar, no el terme, sinó el concepte.

El terme pot ser poc o molt discutible i discutit. El va reivindicar amb contundència Joan Fuster ara fa tot just cinquanta anys, tot i que ja venia de vell i havia estat escampat amb una certa força per l'independentisme català en la clandestinitat franquista –Joan Ballester i Canals en feia bandera–, al costat d'unes altres denominacions encara més radicals com ara Catalunya, a pèl, o Gran Catalunya, que eren propostes nascudes del catalanisme doctrinari de començament del segle XX. El concepte té molts matisos. Pot definir des d'una ambició nacional fins a un territori exclusivament lingüístic.
És en aquesta segona accepció en què són tebis molts nacionalistes catalans, com ara el mateix Duran i Lleida. El líder d'Unió retrau públicament a Esquerra Republicana que escaldi debades sensibilitats irritades. I no queda clar si ho fa perquè comparteix la incomoditat i la ira o per estratègia. La coïssor de moltíssims valencians és nacional. Se senten espanyols i –molts també, segons les enquestes– escassament valencians. La idea de ser identificats o confosos amb “els catalans” els resulta insuportable o senzillament absurda. És la mateixa coïssor que molesta molts dels habitants de la Franja de Ponent, d'on prové, per cert, el mateix Duran. N'hi ha, però, de valencians i d'“aragonesos” que no consideren apropiat el terme, que el rebutgen perquè el consideren contraproduent, però que ho fan per estratègia, perquè defensen el concepte. És a dir, o bé saben que parlen català i se senten membres d'un domini lingüístic que s'obre a Salses i es tanca –o es tancava, ai!– a Guardamar o bé van més enllà i se senten directament i també catalans. Però alhora consideren, amb prudència respectable, que la realitat social d'aquests països obliga a prescindir de maximalismes polítics que, descarnats, no porten enlloc.
La incògnita és saber amb quin grup s'identifica Josep Antoni Duran i Lleida. Perquè, si atenem a l'adscripció política que el defineix, se n'ha de deduir que pertany al del valencianisme –o catalanisme– prudent. Que se situa al costat d'aquells valencians que saben que parlen català o fins i tot que se senten catalans però que consideren que cal fugir, com del dimoni, de les radicalitats innecessàries. Ara, si Duran és això, hi ha una cosa que falla. Perquè aquests valencians perden –guanyen– molt més de temps en la reivindicació i en la construcció de la unitat del català que no en retrets interns. I no sembla ser això. Josep Antoni Duran i Lleida ha criticat als dirigents d'Esquerra que facin servir el terme Països Catalans. Però, quantes vegades s'ha implicat en la lluita per la vitalitat del català al País Valencià? Per què no ha fet servir el mateix to i el mateix convenciment per criticar la pretensió de l'actual govern aragonès, que nega la unitat de l'idioma amb l'única pretensió d'aïllar el català de la Franja, convertir-lo en un patuès i esclafar-lo com una cuca de camp molesta? Com és que Josep Antoni Duran i Lleida no s'ha dirigit amb la mateixa determinació a l'actual govern balear i li ha recriminat que maltracti la seva llengua –que també és la de Duran–? Què és més contraproduent, l'ús del terme Països Catalans o l'eliminació del requisit de conèixer el català per accedir a la funció pública a les Illes Balears? Com és que Duran no s'ha dirigit també als dirigents d'Escola Valenciana per fer-los costat en el seu combat crònic contra el govern valencià, que pretén alterar l'actual model lingüístic escolar amb l'única pretensió de convertir el català en un residu?
Totes aquestes “altres” preocupacions no paguen la pena? O és que Josep Antoni Duran i Lleida només s'identifica amb els ànims escalfats o les sensibilitats hipertrofiades dels valencians que se senten espanyols? Si Duran hagués excel·lit fins ara en la preocupació i en l'activisme a favor de la integritat i la vitalitat de la llengua catalana en tots els territoris que la tenen com a pròpia, la preocupació per l'ús inapropiat de segons quins termes seria lícita, lògica i productiva. I qui diu Duran diu tants i tants catalans. I encara tants i tants catalanistes –ai, de nou!– que es miren amb incomoditat valencians, “aragonesos” o mallorquins perquè els suposen un “problema” afegit al propi. O que prediquen una prudència que no és més el genèric de la pomada dissolutòria.
Enguany se'n compleixen cinquanta des de la publicació de Nosaltres, els valencians. Va ser Joan Fuster qui va escampar amb més eficàcia el terme Països Catalans. Qui va contribuir a generar més anticatalanisme entre els valencians. Però també qui va representar més l'agudesa intel·lectual, la dignitat col·lectiva i la solvència literària. Josep Antoni Duran i Lleida pot discrepar de la pertinència del terme, però, com a catalanista que és, hauria de lluitar pel concepte amb molt més convenciment. Perquè si al final resulta que només son un “corredor viari”, el del canal de la Mànega té més gràcia.

Share/Bookmark

26.6.12

NO ACATEM LA SENTÈNCIA CONTRA EL CATALÀ, INDEPENDÈNCIA!



Escola en català convoca una concentració aquest dimecres 27 de juny  a les 19:30h a la Pça Sant Jaume amb el lema: no acatem la sentència contra el català, Independència!

Davant la sentència del Tribunal Suprem que anul·la la immersió lingüística a l’educació infantil, Escola en català demana al Govern de la Generalitat no acatar la sentència contra el català, aprovar la Llei que s’està tramitant al Parlament de Catalunya per blindar el català a l’escola com a única llengua vehicular i declarar la independència nacional com a solució definitiva.

Aquest dimecres 27 de juny, totes i tots quedem convocats a les 19:30h, a la concentració a la Plaça Sant Jaume per dir

NO ACATEM!

26 de setembre de 2012, Dia Internacional de les llengües minoritàries i minoritzades, ens manifestem a tots els territoris.
A Twitter
#26/9EnllaçatsNoAcatem
A Facebook
https://www.facebook.com/events/238804202825286/ 

Share/Bookmark

25.6.12

MARXA CAP A LA INDEPENDÈNCIA



Companys i companyes,
Dissabte 30 de juny, a la ciutat de Lleida, ens posarem en Marxa cap a la Independència!
Des de les terres de ponent, donarem el tret de sortida a centenars d'actes organitzats per les Assemblees territorials, comarcals i sectorials amb l'objectiu de fer arribar el projecte de l'ANC a tots els racons del país.

La Marxa és la primera gran acció del nostre full de ruta, cal aprofitar-la al màxim per a seguir construint la majoria social favorable a la independència i per a convocar tot el país a concentrar-se multitudinàriament a Barcelona el proper 11 de setembre. Ben aviat hem de poder celebrar una nova Diada Nacional: la del Dia de la Independència.
A Lleida, ens concentrarem als Camps Elisis, a les 7 de la tarda, des d'on arrencarà una marxa a peu fins la Seu Vella on ens acompanyaran moltes de les cares conegudes del país per llegir el manifest de la Marxa. També comptarem amb les actuacions musicals del grup valencià Al Tall, dels osonencs Bonobos i la col·laboració de la lleidatana, Meritxell Gené.
Cal arrencar la Marxa amb bon peu, i no hi ha millor manera de fer-ho que celebrant junts l'acte d'inici amb qui la farà possible: Assemblees Territorials, comarcals, sectorials, sòcis i sòcies.
Per tal que el desplaçament a Lleida sigui en si mateix un acte de la Marxa, s'estan organitzant diverses caravanes de vehicles per a assitir-hi:
- des de Perpinyà: AP-7 - Eix Transversal
- des de Barcelona: A-2
- des de Tarragona: AP-2
- des de València i Amposta: AP-7 i C-12
- des de Pirineus occidentals: C-13
Us animem a participar d'aquestes caravanes posant-vos en contacte amb l'Assemblea Territorial del vostre municipi o zona on us informaran de la possibilitat d'organitzar autocars. La setmana vinent també informarem dels itineraris de les caravanes, horaris i punts de confluència per tal que els qui viatgin amb vehicle particular s'hi puguin afegir.
Us recomanem que estigueu pendents de la web de l'Assemblea on aquests dies anirem actualitzant tota la informació referent a La Marxa.
Feu córrer aquest missatge i convideu a tothom a l'esdeveniment des de Facebook!
El campanar de la Seu Vella toca a sometent,
dissabte 30 de juny, tots i totes a Lleida!

PD: Per poder dur a terme l'acte, necessitem voluntaris que col·laborin en les tasques de servei d'ordre, servei de barra, marxandatge i backstage. Podeu apuntar-vos escrivint a l'adreça: voluntaris@assemblea.cat, indicant quina tasca preferiu i la vostra disponibilitat: hi haurà una convocatòria de voluntaris a les 11 del matí i una altra a les 5h de la tarda. Moltes gràcies!

Share/Bookmark

24.6.12

ENRIC CASAMITJANA, AMIC, COMPANY, MESTRE

292099_347225708682446_1689179540_n Enric, amic, company, mestre; has marxat amb la modèstia i discreció que tota la vida t’han acompanyat.
Tant és així que no he sabut de la teva mort fins passats uns dies i resulta una més de les teves ironies. Una més de les teves frases. “Podem quedar per no anar-hi”.
Et vaig conèixer quan jo tenia 16 anys i encara alternava l’escola i aquest món màgic que se m’obria al meu davant, ple de persones lliures i rialleres, combatives i sense diners que va er el món del teatre de finals dels seixanta. Un món i unes persones que el nostre país ha oblidat prematurament, com tantes altres.
Tu vas ser de les primeres persones de qui vaig rebre afecte, més enllà de la família i els amics de l’escola. Fins i tot abans que el món femení, tant introbable en aquells temps, es presentés a la meva vida. Tu em vares tractar com un més, en aquell equip de K-Barret!, a la Cova del Drac de Tusset. Jo estava obnubilat amb el món estrany que s’obria dia a dia al meu davant, i tu de seguida em vas tractar com un adult, mostrant-me el camí de la ironia fina, de la socarroneria, d’aquell humor amb posat anglès que mai no vas abandonar. I aquesta complicitat sempre la vaig rebre de tu, amb afecte, amb simpatia i amb aquella entremaliadura seriosa en què sempre em feies caure. “Que em fas mal paper?”, preguntat així, de sobte, creuant-nos en qualsevol dels passadissos del Romea. Sempre em desconcertaves fins que veia brillar als teus ulls la intel·ligència de l’humor.
Em vénen al cap un seguit d’imatges inesborrables. Els teus viatges als “bolos” amb aquella Vespa amb sidecar, La teva mà ficant-se a la meva butxaca que no veia el públic en la coreografia del Xofer… al Palace!; “Per triomfar a la societat, una doble vida has de portar (1,2,3, i)” cantaves al meu darrere, i sentia el teu somriure al meu clatell.
L’home de l’etern somriure; mai no et vaig veure enfadat, ni parlar amb veu gruixuda, ni discutir-te amb ningú, per motius que et donessin les dificultats i la precarietat en què a vegades tocava treballar.
De tu vaig aprendre que un actor o una actriu han de ser sempre eficaços, en tot moment; que la preocupació ha de ser que la “funció” no flaquegi en els moments en què toca dir la frase, fer el gest o bé donar la rèplica.
Per sort, no fa gaire anys, al bar del Condal, vaig poder dir-te allò que feia anys que et volia dir. “Ets de les persones que he conegut al món del teatre que més orgullós estic d’haver conegut, i probablement de les millors persones que mai no he conegut”. Com sempre vas respondre amb algun dels teus comentaris irònics i traient-te importància. Gràcies, Enric, amic, company, mestre. Sou les persones com tu les que heu bastit els fonaments d’aquest teatre al que avui tots reconeixem la seva qualitat. Sense tu, aquest món es queda una mica més sol, més trist i més orfe.
Vull acomiadar-me de tu amb les teves pròpies paraules, extretes d’una entrevista ja que crec que donen la dimensió de qui has estat i de com ho has estat.
-- Enyora l'escenari?
-- No. Sóc un gran espectador. No solc perdre'm cap obra. La meva família són els actors, no he renunciat a ser actor, només a sortir a escena.
-- En què ha canviat l'ofici?
-- Avui es treballa més tranquil. Abans només hi havia dos dies de festa a l'any: dijous i divendres sant. Amb el temps i moltes reivindicacions vam aconseguir fer festa un dia a la setmana. Després es va guanyar una única funció diària, remunerar assajos i firmar convenis per regular horaris i sous. No ens han regalat res, s'ha fet amb anys de lluita.
-- Un artista és vulnerable?
-- Com tots. Per ser un bon actor s'ha de tenir molta humanitat.
Fins sempre amic, company, mestre, que t’acompanyi la màgia amb què has impregnat la vida de tantes persones. Això és tot, com canta en George, una de les nostres complicitats.



Share/Bookmark

Cor Jove i Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans

L'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC), neix a Mallorca l'any 2004, impulsada pel “Fòrum Musicae. Centre de dinamització dels ensenyaments musicals a les Balears”, amb la intenció de consolidar-se com un agent cultural que aplegui a joves entre 18 i 26 anys, dels diferents àmbits de la mateixa cultura (Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, Franja de Ponent, Illes Balears i el País Valencià) que units pels diferents accents d'una mateixa llengua i amb la música i la llengua com a vincle d'unió, en un segle XXI controvertit, barrejat, multicolor, mestís, multiètnic, pluriracial, vulguin donar a conèixer al món el nostre patrimoni cultural: les nostres músiques, músiques que ens parlen d'allò que fórem i d'allò que som, i contribuir a cercar el seu lloc en aquest marc tan enriquidor que és la pluralitat, el diàleg i la diversitat des del respecte.

El 14 d'agost de 2004 fa la seva presentació oficial a Barcelona amb el concert de cloenda del Festival Mundial de la Joventut, emmarcat dins el Fòrum de les Cultures.

La imatge corporativa de l'OJIPC fou creada l'any 2005 per l'artista d'Alcoi Antoni Miró com a mostra de suport a aquest projecte. Actualment l'obra, titulada “Amar l'OJIPC”, roman al museu de l'autor situat al Mas Sopalmo.

Des de l'any 2006 comença a col·laborar amb el Fòrum Musicae, entitat titular de l'orquestra, la Universitat Catalana d'Estiu (UCE). Fruit d'aquesta col·laboració en serà la creació d'un Secretariat Permanent a Barcelona.

L'any 2006 l'OJIPC rep el premi Jaume I de La Franja de Ponent per la seva tasca de defensa del patrimoni cultural català.

L'any 2009 amb motiu del cinquè aniversari de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) es duen a terme dues iniciatives importants per a la història de l'orquestra: la fundació del Cor Jove dels Països Catalans que, formant part del projecte de l'orquestra, serà el Cor de l'OJIPC. L'acte fundacional es celebra a Mallorca el 6 de juny de 2009 amb l'assistència dels principals representants dels moviments corals de les Illes Balears, Catalunya, Catalunya Nord, Franja de Ponent i Alguer. I la instauració del Concurs de composició Matilde Salvador. Ambdues iniciatives ampliaran així, el ventall d'acció del projecte a tres bandes, el món orquestral, coral i de la composició.

L'any 2009 rep el Premi Caixa Sabadell i dins l'edició dels Premis 31 de desembre atorgats per l'Obra Cultural Balear, l'OJIPC rep el Premi Josep Maria Llompart per la seva  dedicació a la normalització, coneixement i prestigi de la llengua i cultura catalanes i a l'aprofundiment de la identitat nacional.

L'OJIPC i el Cor cobreixen la seva plantilla, seguint, en la mesura del possible, criteris d'equilibri territorial, mitjançant proves d'accés anuals (març-abril) en els diferents territoris, convocades oportunament a través de la seva web.

Una de les principals raons de l'existència de l'OJIPC i del Cor de l'OJIPC, serà la recuperació i projecció del nostre patrimoni musical oblidat incomprensiblement. En aquest sentit i sota la supervisió de musicòlegs especialistes dels diferents territoris així com de Salvador Brotons, director titular de l'OJIPC, i d'Esteve Nabona, director del Cor de l'OJIPC, es centraran els esforços en la recuperació d'obres dels nostres compositors, dedicant sempre una part del programa a fer-ne l'estrena o, si s'escau, la reestrena.

El Cor Jove dels Països Catalans neix a Mallorca sota l'impuls de l'entitat Fòrum Musicae. Forma part del projecte de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) i es crea amb el recolzament dels representants dels moviments corals de l'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, La Franja d'Aragó i les Illes Balears, els quals , reunits a Palma el 6 de juny de 2009, decideixen reforçar-ne la seva fundació.

El Cor Jove dels Països Catalans estarà format per joves entre 18 i 26 anys, residents a l'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, La Franja d'Aragó , Illes Balears i País Valencià. Té com a objectiu, recuperar i difondre el patrimoni musical de tot l'àmbit cultural català i amb la llengua com a vincle d'unió ser una plataforma enriquidora d'encontre i d'intercanvi entre joves de diferents àmbits de la mateixa cultura al mateix temps que ser-ne un ambaixador cultural.

Dirigit per Esteve Nabona i amb Pau Casan com a pianista, el seu repertori anirà des de la música tradicional d'àmbit català fins a la simfònica coral.

El cor funcionarà per Encontres anuals que es celebraran durant els mesos de juliol o agost. Cada Temporada el cor combinarà la seva estada anual central de treball amb la de l'OJIPC independentment que, de manera ocasional, pugui realitzar concerts a nivell individual.

La selecció dels seus membres es realitzarà cada any, mitjançant proves d'accés, durant els mesos de març-abril arreu de tots els territoris. La permanència en el cor serà de dos anys.

Els seus components rebran una formació destinada a aconseguir un nivell de qualitat que permeti dur una activitat concertística de prestigi.

Amb el suport de:

Total places ofertades  entre el 2004 i 2010

Per territoris

Per gènere

El Cor Jove dels Països Catalans, el Cor Jove de l'Orfeó Català, el Cor de Noies de l'Orfeó Català i l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans interpreten l'Himne de les Nacions Unides.

  1. Enllaç al recull de premsa del web de la OJIPC http://www.ojipc.cat/marcpremsa.htm
  2. Enllaç al web de la OJIPC http://www.ojipc.cat/

Share/Bookmark

23.6.12

Making-Of de l'Ànima del Bus (Grec 2012)



En aquest espectacle que s'estrenarà el proper dia 4 de juliol en el marc del Grec 2012 hi participen:

Direcció Martí Torras
Dramatúrgia Marc Artigau
Intèrpret Jordi Martínez
Moviment Lola López
Música Pep Pascual
Regidoria Quico Romeu
Producció Carles Manrique
Vestuari Gimena González
Escenografia Sarah Bernardy

Share/Bookmark

22.6.12

EL QUE CREMA PER SANT JOAN (Vídeo)


BON SANT JOAN A TOTHOM,

DIADA DELS PAÏSOS CATALANS





LA FLAMA DEL CANIGÓ

L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Artes de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els Focs de Sant Joan en la pica d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva flama per totes les contrades de la nostra terra. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil·lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col·lectiu.
El nou costum pren una gran força en poc temps, de tal forma que avui és pràcticament impossible trobar una sola foguera a Catalunya Nord que no sigui encesa amb la Flama del Canigó. L’any 1966 el foc creua per primera vegada la duana i arriba a Vic. Són èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va estenent i el foc, escampat per tot el Principat, ja arriba al País Valencià.
El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafarà el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i pujaran al cim del Canigó; passaran la nit vetllant la Flama i, a trenc d’alba, iniciaran el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
No hem d’oblidar que el diumenge abans de sant Joan se celebra l’aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó (2.784 metres) feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal.
La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives.
Cal, doncs, que aquesta Flama del Canigó arribi i es mantingui arreu dels Països Catalans, i que aquest Foc de Sant Joan perduri com a símbol d’esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de Pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna.


Share/Bookmark

21.6.12

No mos ferán callar, encara que preben de fer-lo



“Una buena noticia”. Ixa ye a frase con a que o conceller d’o PP en o concello de Zaragoza Pedro Navarro compartiba a trista noticia d’o debanprochecto de lei de luengas que ha presentau hue o gubierno en a figura de Dolores Serrat (PP) y Javier Callizo (PAR). Yera un d’os pactos que teneban PP y PAR en o suyo alcuerdo de gubierno, y encara que dición que ferian a reforma antis con antis, han tardau en fer-la o tiempo que, como ditz Natxo Sorolla en Xarxes, as tesis más duras s’han imposau a las más tobas.
Dolores Serrat, catalana y forense de profesión, ha chustificau iste asesinato, que asinas cal clamar-lo, por a suposada imposición d’a lei de luengas d’o 2009. Pero ye complicau de trobar ixa imposición en garra articlo d’una lei que ya yera toba, feble y falsa y que, amás, no s’ha desembolicau en garra d’os suyos aspectos, fueras d’a creyación d’o Consello Superior d’as Luengas, dimitiu fa agora bellas semanas. A lei no imposaba cosa, pero deixaba marguin ta la promoción, amostranza y emplego d’as tres luengas d’Aragón, as dos de propias, l’aragonés y o catalán, y la que venió más tardi, o castellán, que, amás, en ixa lei, como en totas as leis aragonesas, ye a que marca o ritmo y ye por dencima d’as atras dos.
Asinas que Serrat ha alazetau ista reforma, que li dicen reforma, encara que ye una lei nueva que anula tot lo poco que feba l’anterior, en a “voluntariedat”. Tot ye tan voluntario, seguntes o prochecto, que mesmo se “podrá emplegar a toponimia tradicional, alcompanyada por a castellana”. Porque prou que sí, a castellana ye tan voluntaria que ye obligatoria. Como ye obligatoria a escolarización en castellán, pero no en aragonés u catalán (u en ixas sacrosantas modalidatz lingüisticas que fan que os aragoneses sigamos un país con milenta luengas). De feito, l’amostranza d’ixas modalidatz será tan voluntaria como yera l’amostranza de l’aragonés y o catalán en l’anterior lei.
Ditz l’articlo 22 d’a lei actual: “1. Se garantiza el derecho a la enseñanza de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón en las zonas de uso histórico predominante, cuyo aprendizaje será voluntario
A voluntariedat tamién s’aplicará a la rilación con as almenistracions que podran recibir escritos en “as modalidatz” pero no habrán de contestar obligatoriamente en ixas “modalidatz”, y nomás que en as zonas d’emplego. En a lei actual, a unica obligatoriedat yera fer-lo bilingüe: “En los supuestos del apartado anterior, los interesados podrán dirigirse en lengua propia a los órganos de las Administraciones aragonesas. Los órganos competentes para la tramitación procederán a la traducción a lengua castellana, a través de los correspondientes órganos oficiales de traducción, y la comunicarán al interesado. Asimismo, las comunicaciones que deban efectuarse a estos interesados se realizarán en castellano y en la lengua que les es propia.
Asinas que pareixe que o problema ye tamién nominal (unatra vegada). “Que no lo llamen matrimonio”, deciban. “No se puede dicir rescate”, tamién deciban. Y agora no es catalán, que es la “la lengua aragonesa propia del área oriental de la comunidad con sus modalidades lingüísticas”. A lei, ista lei que agora presentan PP y PAR, charra en tot inte d’as modalidatz lingüisticas, y no pas d’as luengas. Como ye de dar, no charra d’as modalidatz lingüisticas d’o castellán, sino de “as atras modalidatz lingüisticas”, porque ta ells, nomás que bi’n ha una luenga. Lis bufa la pocha lo que digan os academicos, as universidatz d’o mundo, os filologos, os scientificos, porque en o fundo, lo que se ye chugando ye a pervivencia d’o suyo modelo colonizador, espanyolista y acotolador de culturas y pueblos.
Ta rematar a fayena, que ira alcompanyada de atros articulos en que se sacará toda posibilidat de fer espacios en os meyos publicos en aragonés u catalán, por eixemplo, u la provisión de fundos ta espardir l’emplego d’as luengas d’Aragón, a nueva lei retira o Consello Superior d’as Luengas d’Aragón, l’unico trango que s’heba feito dende l’aprebación d’a lei d’o 2009. Y como claro, ta ells no existen o catalán y l’aragonés, encara que l’atro diyapodesen sentir istas luengas y mesmo entregasen premios ta libros en istas luengas, no se ferá garra Academia de l’Aragonés ni garra atra d’o catalán y se’n ferá que una “Academia aragonesa de la lengua”. De qué luenga? Pues ixo no lo aclara, prou que no, porque ye curioso que charren d’una luenga nomás y dimpués sigan charrando tot o rato de “modalidatz lingüisticas”. En ixa Academia que dicen será “scientifica”, se dirimirán totz os asuntos encara a estudiar, ye dicir, qué modalidatz lingüisticas cal protechir, en que zona se charran y mesmo en que neurona d’o fablant meyo d’una d’ellas se’n troban, porque de totz ye sabiu que en Aragón cada celula de cada aragonés charra una modalidat lingüistica esferent.
No quiero deixar pasar tampoco o papelón que ha feito Javier Callizo Soneiro, profesor mio que estió de Cheografía d’Espanya, y director cheneral d’o patrimonio cultural que hue han prencipiau a acotolar. Callizo ye naixiú d’Echo, y en atras condicions, allá por l’anyo 2000, en atro gubierno, esfendeba l’Aragón trilingüe que esfendemos muitos. Y mesmo se felicitaba por charrar cheso y poder entender-se con bell alcalde d’a Ribagorza en a mesma luenga. Y agora, ha habiu de salir con a consellera Serrat a pegar o tiro de gracia a l’aragonés que en charra u ditz charrar, y a lo catalán.
Tampoco no quiero deixar pasar a os meyos de comunicación aragoneses, que sisquiá han quiesto mirar-se a lei agora encara en vigor ta no titular como han titulau HeraldoPeriodico u Aragón Digital, que dicen os tres que “a nueva lei elimina la imposición lingüistica” que repasando a lei actual y veyendo que sisquiá s’ha desembolicau ye una falsedat platera, que a consellera Serrat ha quiesto fer pasar por verdat y que os meyos han espardiu.
Y debant de tot isto, qué? Pues no queda atra que continar terne que terne charrando, arreguindo, sentindo, aimando, escribindo, leyindo y creyendo en aragonés y catalán. Ells quieren acotolar-nos y nusatros tenemos bellas ainas ta esfender-nos d’ixo. A sociedat ha de continar o camín entabant y tamién devantar a voz ta protestar contra iste crimen cultural. A lei no fa la luenga, que ye o pueblo qui charra. Cal una lei? Sí. Cal una academia que faiga superar as mugas asociativas? Puestar que tamién. Pero si no charramos y femos servir ista luenga de cosa servirá. No mos ferán callar, ni con lei ni sin lei, ixo seguro. Y bell diya puestar que Aragón dispierte y veiga qui mata a suya cultura y a suya pervivencia, qui fa os posibles ta borrar as nuestras luengas d’o mapa y puestar que allora lis forachite d’os puestos an que pueden decidir borrar a historia y a cultura d’o país a golpe de prochecto de lei, como han feito hue.

Posts relacionados:
  1. No mos feran callar
  2. Una lei descafeinada d’una lei ya sin cafeina
  3. Por l’Aragon monolingue. Humberto Vadillo, director cheneral de Cultura
  4. As mancas de no estar oficials
  5. Blecua y l’aragonés


font:

Share/Bookmark

20.6.12

UN DILUVI DE BUIT HA INUNDAT EL PAISATGE (Pazzis, a la fí reconeguda!)

balutxo | ART | dimarts, 5 de juny de 2012 | 15:38h

A la Fundació Cultural Coll Bardolet s'ha inaugurat una exposició dedicada a Pazzis Sureda (1907-1939), artista polifacètica que va ser escultora, pintora, poeta i dissenyadora. Autora d'una obra desconeguda, tot i la seva qualitat, setanta-tres anys després de la tràgica mort rep un just i reparador reconeixement. Valldemossa està d'enhorabona per dignificar aquesta dona maltractada. Vull encoratjar-vos a aprofitar aquesta oportunitat única de visitar l'exposició que romandrà oberta tot el mes de juny. Pugeu a la vila a passejar per la Cartoixa i prendre un gelat d'ametlla amb una coca de patata (que ningú no ens foti aquest privilegi!), però sobretot atureu-vos davant cada dibuix i cada escultura de na Pazzis. Acostar-vos a la seva obra repara un injust oblit i honora una dona marcada per dramàtiques circumstàncies. A l'exposició, percebreu l'atmosfera vital d'aquesta dona, filla de Joan Sureda i dePilar Montaner i germana, entre d'altres, de Pedro iJacobo, els seus grans amics i puntals en vida. La peripècia patida reclamava aquesta exposició, dignament comissariada per Patricia Veiret i Elvira, Catalina i Maria Sureda; quatre membres de la família que Pazzis no arribaria a conèixer i que li han fet justícia.


***

UNA VIDA MARCADA PER LA FATALITAT I LA TRAGÈDIA


Encara que la majoria de les fotografies de Pazzis la mostren com una dona oberta, riallera i vitalista, la seva biografia va ser un autèntic drama.



"El fantasma de Pazzis no pot descansar. Encara avui, m'he despert amb la sensació que jo era al costat del seu llit i ella m'estirava la màniga per reclamar-me: conta la meva història!" Així s'expressava Cecily Guittes, esposa del pintor nord-americà Archie Guittes, que deixà testimoni escrit de les confessions rebudes en vida de la seva dissortada amiga mallorquina a la qual va veure agonitzar la primeria de maig de 1939.



Nascuda dia 25 de febrer de 1907 a Palma, juntament amb Susanna, una germana bessona, Pazzis era filla de Joan Sureda i Pilar Montaner. Els seus pares varen tenir 14 fills, tres dels quals no varen sobreviure el naixement i altres varen morir joves en no superar la tuberculosi. Pazzis va fer el batxiller alCol·legi del Sagrat Cor de Ciutat. 



Amb només disset anys, va ser víctima d'estupre i va quedar embarassada. Aquell esdeveniment, amb les decisions adoptades per sa mare, va marcar fatalment la seva existència i, gradualment, l'abocà a una inestabilitat emocional molt propera a la neurastènia que s'accentuà els darrers mesos de vida, trasbalsada per una agitada relació sentimental que la transportà fins a la desesperació.



A la poca gent de màxima confiança a qui va confessar la violació, Pazzisl'atribuí a un pintor alemany que havia fet estada a la casa pairal i que havia desaparegut sense deixar rastre. La realitat és que el violador havia estat un familiar de tercer grau, amb la qual cosa, hi havia el risc derivat de la consanguinitat. Aquesta circumstància, afegida als convencionalismes socials de l'època, condicionaren la decisió familiar d'amagar la situació. Reclosa els darrers mesos d'embaràs a una casa allunyada, sa mare pactà un matrimoni de conveniència amb Fernando Esteban, un conegut peninsular de la família que acceptà el casori a condició de no fer-se càrrec de la criatura. Aquesta va ser una nina i, just néixer, Pilar Montaner la va lliurar en adopció a un centre religiós d'un poble d'Aragó. 



D'aquesta manera, Pazzis, amb només 19 anys i desproveïda de la seva filla, es casà amb Fernando, funcionari de correus destinat a la província d'Osca. Allà, dotada de la vena artística familiar, s'inicià en l'art dels relleus en fusta fins que una tuberculosi incipient aconsellà tornar cap a Mallorca. Quan arribà, ja trobà que la fortuna familiar només era un record de l'exagerat dispendi. Son pare havia perdut pràcticament tot el patrimoni i, de manera molt notable, el palau de Valldemossa que havia acollit, entre d'altres persones,Miguel de Unamuno, AzorínEugeni d'OrsSantiago RusiñolRubén Darío,Joaquín Sorolla, el pintor nord-americà John Singer Sargent, el suís Werner Weber i els més destacats pintors i escriptors mallorquins de l'època (AnkermanRibasAnglada CamarassaToni GelabertJoan AlcoverGabriel Alomar...), protagonistes d'infinitat d'anècdotes retratades magistralment perMàrius Verdaguer en el llibre La ciutat esvaïda, una petita joia literària millorada gràcies a la traducció al català de Nina Moll Marquès

L'any 1931, PazzisJacobo Pedro saluden amb satisfacció la proclamació de la Segona República. Els tres germans, a diferència d'alguns altres i molt especialment de son pare, s'alineen clarament a l'esquerra. Aquell mateix any arriba a Mallorca l'escriptor alemany Albert Vigoleis Thelen que escriurà la novel·la L'illa del segon rostre (1), on fa la crònica de la seva estada entre l'agost de 1931 i l'octubre de 1936, poc després d'iniciada la guerra. La família Sureda tindrà un gran protagonisme a l'obra, molt especialment Pedro, amb qui l'autor mantindrà l'amistat fins a la mort. Pazzis també és present a la novel·la i és presentada com una dona activa, vitalista i molt decidida. Vigoleis confessa que la seva dona, Beatrice, l'acusa d'estar enamorat d'ella. Però qui s'enamora perdudament de Pazzis és el pintor nord-americà Frederick O'Hara que va arribar a Mallorca l'any 1934, beneficiat amb una beca cultural. 



El matrimoni de conveniència de Pazzis amb Fernando Esteban ja no podia continuar i Pazzis correspon als requeriment de Fred. Ambdós, i amb el matrimoni Archie Cecily Guittes, viatgen al Marroc i s'hi estableixen uns mesos. Allà, Pazzis desenvolupa una gran activitat creativa i participa en el 7è Saló de Marraqueix. Accedeix, després de la insistència del seu amant, a acceptar la proposta de matrimoni i es posa d'acord amb Fernando Esteban per tal d'encarregar l'inici dels tràmits de divorci. Del Marroc, ja dins de l'any 1935, parteix cap a Toledo on Fredi O'hara pintarà mentre ella aprèn ceràmica i esculpeix fusta. Aquest període és el de major felicitat de Pazzis, només enterbolida, el juny de 1935, per la mort del seu germà Jacobo a causa de la tuberculosi que, l'any 1924, ja s'havia cobrat la vida de la seva germana Elvira.



Jacobo, a qui Pazzis tenia com a referent, havia destacat com a poeta ultraistai com a amic personal de Jorge Luis Borges a qui va acollir en les seves estades a Mallorca. És sabut que Borges s'enamorà d'Elvira a qui dedicà el poema Distancia publicat a la revista Ultra i a qui descriu com a "niña rosa y dorada" en el poema Mallorca. Arran de la sentida mort de Jacobo, els principals confidents de Pazzis seran la seva vídua Eleanor Sacket, que parteix abans de la guerra amb la seva filla Pilar cap als Estats Units, i Pedro



Aquell any 1935 s'exposaran obres de Pazzis a París i a Nova York. A Palma també es va poder veure un retrat seu de l'escriptor Llorenç Villalonga. Aquest, va utilitzar Pazzis com a pont d'aproximació per demanar en matrimoniEleanor Sacket, només cinc mesos després de la mort de Jacobo. El rebuig que va rebre l'escriptor precipità la boda, just mig any després, amb Teresa Gelabert.



La situació política enterbolida i la finalització de la beca, conviden a O'Hara a tornar a Amèrica, però abans de partir estableix un compromís amb Pazzis. Tan bon punt ella disposi del divorci, partirà cap als Estats Units per retrobar-se amb ell i casar-s'hi. Aprofita aquella espera per anar al taller de Dionisio Pastora Son Espanyolet per, a més de continuar amb la ceràmica i la talla de la fusta, començar a esculpir en pedra. El juliol de 1936 es produeix l'aixecament feixista-militar. Son pare (que no es parlava amb Pazzis) fa costat a la Falange, mentre que Pedro patirà la depuració a la feina i Fernando Esteban, que ja s'havia tornat a casar, serà empresonat uns mesos a Can Mir. Les noves autoritats no facilitaran els papers que Pazzis volia per retrobar-se amb el qui definia com el gran amor de la seva vida. Durant els anys de guerra, primer viu a Deià, on el seu germà Pedro té una casa llogada i, després, a Gènova, a la caseta del costat de Cas Potecari, la casa que Eleanor Sacket havia regalat al seu espòs.

Pazzis manté una relació conflictiva amb el pintor Francisco Vizcaino, molt relacionat amb la família Sureda i també resident a Gènova. El febrer de 1939 decideix viatjar a Màlaga per retrobar-se amb Fred O'Hara, però la realitat és que el pintor no s'ha mogut d'Amèrica i tampoc no ha enviat els diners necessaris per comprar-li el bitllet. L'anàlisi posterior de la biografia del pintor i de les seves cartes, malgrat l'intent d'atribuir-ho tot a un malentès, apunten a una negligència intencionada per burlar el compromís que tenia amb Pazzis, la qual va esperar uns dies sense rebre la transferència ni cap notícia. 



Corresponent al requeriment d'Eleanor Sacket, interessada en aclarir què havia passat, el pintor dóna una personal versió dels fets: "La tragèdia de la mort de Jacobo suposà un trastorn a la nostra relació. La carta que em va enviar contant-me la mort del germà sé cert que és un dels més commovedors epitafis d'amor fraternal que mai s'hagin escrit. He llegit aquella carta una vegada i una altra. Les breus pàgines m'evoquen dues persones, Jacobo i Pazzis, que són les millors que mai coneixeré: l'essència del que vaig estimar i em va inspirar a Espanya. M'estim més que aquest record romangui intacte ni que sigui només en la memòria. Veig que no he explicat el canvi de plans de Pazzis, en només dos dies entre telegrames. El fet que a Gibraltar no hi va haver diners en dipòsit per pagar-li el bitllet segurament va ser el motiu. Ella tenia devers 50 $. Potser el govern feixista no la deixà sortir d'Espanya si no deixava els diners. Si ella arribà a Màlaga la primera setmana de febrer, en arribar a Gibraltar no degué trobar els diners. M'envià un telegrama? Jo no en vaig rebre cap. Va esperar fins dia 14 i, en no tenir resposta, bé ella o bé els feixistes decidiren el retorn a Mallorca. Si al·legava com a motiu la necessitat urgent d'una intervenció quirúrgica, segons ella m'explicà, semblaria més lògica, perquè els feixistes no acceptarien com a motiu que anava a casar-se amb mi, ja que no reconeixen el seu divorci, encara que Fernando s'havia tornat a casar abans que els feixistes comandessin." 



Efectivament, Pazzis retorna a Mallorca. Ho fa destruïda psíquicament. El trasbals no la deixa dormir. Està inquieta, angoixada. Se sent molt infeliç. Intenta negar la realitat, però arriba a confessar al seu germà Pedroque sap que Fred té una altra dona. Comença a parlar de suïcidi. Res no ajuda a refer l'abatiment de Pazzis. Quan, dia 1 d'abril, s'anuncia formalment que ha acabar la guerra incivil, ella sap que fa part dels vençuts. Les cartes que remet la darreria d'aquell mes delaten una persona malferida. Pazzis és una dona derrotada. 



Escriu a la seva cunyada per comentar-li el fracàs. Li confessa que O'Hara ha estat l'amor de la seva vida, però que ara ja no es respecta a ella mateixa i que. quan es detecta això, el millor que pot passar és morir-te: "Aquest viatge, unir-me a Fred, era la il·lusió de la meva vida, el meu objectiu, la felicitat que m'esperava. Creia que si aconseguia trobar-me amb ell també trobaria la pau. Però el meu organisme estava massa trastornat. Enmig del desconcert bategava la idea: arribar! arribar! arribar! arribar al costat de Fred! Veig el seu somriure dolç, la seva gentilesa, la seva bonhomia. Quantes de coses tenia per explicar! Com desitjava veure la seva obra, conèixer els seus amics, a sa mare. Però res d'això no era per a mi i m'he retut. Pensava que et veuria aviat, Elli, i ja no ens veurem mai més. No és neurastènia; és una altra cosa. És vida que no tinc. Ni fe en una altra vida. Ni fe en mi. Tot s'ha esbaldregat. Volia demostrar que es podia jugar amb la vida i la vida m'ha demostrat que no va de jocs. Adéu. Tot és àrid en mi. Adéu. Tot devastat i assolat. Adéu. Qui sap què passarà! Adéu. Adéu!" 



Vizcaino li fa un conjunt de retrets i acusacions per haver estat deslleial amb l'amistat. Destapa que ell volia mantenir la furtiva relació en la clandestinitat: "Li vaig contar a Pedro aquesta aventura. Càndidament, com una innocentada, sense veure-hi res dolent. Tu aquí et portares com un canalla, escrivint-me una carta grossera sense tenir-hi cap dret. Visc destrossada, sense vida interior. Sense fe. Sense Vida. Avorrint-la vida. Això és el que tu has fet de bell, de magnífic i de pur. Només en la mort trobaré el meu repòs. La vida és teva. De la meva banda, no puc lluitar. Me pesa la vida morta! Escolta, tu, quan t'assabentis de la meva mort, cerca un ram de roses blanques per estrènyer a les teves mans. Pensa que hi tens la meva vida. Desfulla-les i tira-les i així sabré que el meu alè ha mort en tu. No importa si ja no m'escoltes. Fes-ho!".


Morí d'ella mateixa el mes de maig de 1939.


La neboda de Pazzis Sureda, Elvira Sureda i Canyelles, aporta notes sobre la personalitat i tarannà artístic de l'artista, la qual obra està exposada a la Fundació Coll Bardolet de Valldemossa fins el 30 de juny de 2012.



TRES AFEGITS A MANERA D'EPÍLEG 


El polifacètic amic Raphel Pherrer, cantant, periodista i promotor cultural, fa temps que implora una història de la família Sureda, a la qual coneix molt bé, perquè sintetitza el marc cultural, econòmic i social de la Mallorca del s. XX. Hi estic completament d'acord. Hi ha una nombrosa bibliografia, amb aportacions excel·lents com les de Carme Bosch, però encara roman inèdita i pendent la desitjable biografia d'aquesta emblemàtica nissaga.



1. UNA MALA BIOGRAFIA I UN BON PROJECTE


Melanie Pflaum (autora d'una biografia de Hemingway) va publicar l'any 1957 als Estats Units una novel·la en anglès, Bolero (2), sobre la vida de na Pazzis
que també s'edità en una segona edició a Anglaterra i es va traduir a l'alemany.
Sobre la metàfora del ball El Parado de Valldemossa (una de les portades és més que explícita) amb els tres germans "Sunada" (encara que amb noms ficticis són JacoboPedro i Pazzis), l'autora basteix la història del triangle entre la protagonista, el seu marit Rafael Muntaner (Fernando Esteban) i el seu amant Frank O'Hara (el pintor Frederic O'Hara). L'autora demostra que desconeix la història prèvia al matrimoni i converteix el tràgic final en un happi end. Podria ser bé que la font informativa (i interessada) fos el pintor que, com l'autora, era nord-americà. En tot cas la vida de Pazzis mereixia un millor i menys frívol tractament. 



Fa pocs mesos, el realitzador Lluis Ortas, en acabar el documental Pilar Montaner; la pintora sense rostre, va anunciar l'interès en rescatar també la desconeguda història de Pazzis. Indubtablement ajudaria a reparar el seu oblit i podria recobrar la prosa poètica de Pazzis, sempre present en els pensaments que deixa caure al llarg de la correspondència:

"Una persona és feliç quan regeix la conducta d'acord amb el seu ideal". 
"Em sent incapaç d'estimar. Crec que una vegada ho vaig fer, però ara no podria repetir-ho. Ca! L'amor és una humiliació. Més suggestió que altra cosa!"
"Pobre Fred! Tants d'anys esperant-me! Pobre de mi que ja no tinc iniciativa ni sentiments. Ni un món fantàstic. Res no em commou. Ho he perdut tot, tot, tot. I la fe, perquè ja no em veig. La vida era jo. Perdut el jo, la vida perduda! Em barataria per l'ésser més miserable de l'univers. Per un foll, pel més cretí, pel més dolent." 
"Mai no vaig imaginar que tenia tantes de llàgrimes! Llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes... Sempre ploro. Ploraré tota la vida!"

2. PAZZIS POST MORTEM



Per enterrar-la a la tomba de la família varen haver d'al·legar follia per evitar ser rebutjada en el cementiri cristià, on els suïcides no eren admesos. 



Als pocs dies, trobaren mort el canet de Pazzis al portal de ca seva, d'on no es va moure esperant l'impossible retorn. 



A la biografia que va escriure sobre Joan SuredaFelio Bauzá explica quePilar Montaner, morta Pazzis, va posar-se en contacte amb el centre on havia deixat la seva néta en adopció per saber què se n'havia fet. Les monges li varen respondre que havia mort de tuberculosi a les poques setmanes. Pazzishavia confessat que tenia ganes de recobrar-la, però que li feia molta de por, tant per si la filla no l'estimava com, sobretot, per si ella seria incapaç d'estimar la filla.



La família va lliurar una carta de comiat que havia deixat adreçada a Cecily.Pazzis demanava perdó per la seva decisió. La destinatària informà de l'escrit a Eleanor Sacket, vídua de Jacobo, i explicà que va rebre una altra carta de la dona de Fred O'Hara, per dir, en nom d'ella i del pintor, que la notícia els havia entristit. "Vaig esqueixar aquella carta repugnant i, anys després, a Boston vaig visitar una galeria d'art que exposava obres de Fred O'Hara. Hi havia un retrat d'una dona despullada a la llum de la lluna. En veure aquella cara tan familiar li vaig dir: tant de bo, Pazzis, el teu fantasma el persegueixi sempre!".



3. L'EXPOSICIÓ  



El fantasma de Pazzis al qual es refereix Cecily necessitava aquesta exposició reparadora. Encara que hagin passat tants d'anys d'ençà de la seva mort, posar una part de la seva obra a la vista de tothom és una manera d'exorcitzar una història que reclama divulgació. Les peripècies de la seva vida, sotmesa als errors i a les decisions dels altres, la condemnaren a la infelicitat i la precipitaren cap al desassossec i l'angoixa. La seva existència va estar marcada per l'abandó de tot el que més va estimar. 



A l'exposició, a més d'escultures, dibuixos i alguns dissenys fets en fusta d'olivera, s'hi poden llegir alguns poemes de Pazzis. Caldrà, en el futur, mirar de recobrar la seva correspondència, perquè és a les seves cartes on més es veu la seva creativitat, imaginació i poesia. Entre d'altres, manté correspondència amb Josef Weissenberger, metge i editor del seu germàJacobo a qui publicà El prestidigitador de los cinco sentidos. El desembre de 1925, poc abans de casar-se, Pazzis li descriu el seu estat d'ànim: "Aquí, la vida és ara monòtona i trista, encalmada. Volem salvar-nos enmig d'un naufragi quan sabem que no ens espera cap continent. Un diluvi de buit ha inundat el paisatge."



Vull animar-vos a visitar l'exposició. Potser és una manera de correspondre i atendre, ni que sigui pòstumament, la crida que feia la protagonista a una de les seves darreres cartes: "Veniu a veure'm abans que no sigui tard. Veniu, veniu! Se m'ha tallat la vida com amb un ganivet. Se m'ha romput tot el ritme emocional. Estic destruïda. No puc contemplar la meva ruÏna. Veniu, tot d'una! Adéu!"



Adéu, Pazzis. Disculpa la inhumanitat. Reposa en pau!



(1) En aquest mateix blog vaig comentar la novel·la. Ho podeu veure a: 


Hi trobareu els enllaços amb els cinc comentaris i una bibliografia referida a la família Sureda.



(2) Vegeu la imatge adjunta, amb les tres portades del llibre, corresponents a les edicions americana, anglesa i alemanya.

Arxius: Portades - Portades de les tres edicions de la novel·la Bolero, referida a Pazzis Sureda
Comentaris: 5
  • AFEGIT
    balutxo | dimecres, 20 de juny de 2012 | 08:40h
    En un vídeo de RAPHEL PHERRER, Elvira Sureda ens parla de Pazzis: http://www.youtube.com/watch?v=pxkYsnFVOu0&feature=youtu.be
  • Torna Vigoleis
    Juli PérezAdreça electrònica | dimecres, 6 de juny de 2012 | 23:22h
    Un escrit genial, amic Balutxo! Cada personatge nou que rescatem del passat sembla que formi part d'un conjunt humà inextricable i que, de tant en tant, en Vigoleis Thelen ens faci una altra visita.
  • ..//..
    rginer | dimarts, 5 de juny de 2012 | 18:34h
    Gràcies per explicar-nos la vida i obra de Pazzis Sureda. No la coneixia ni tampoc havia llegit abans res de la seva vida. M'ha impactat.

Share/Bookmark