A la mort del seu pare, Jaume I, el pri-
mogènit nascut de Violant, Pere, va pujar a
regnar la Corona. En aquells moments ja
era un home fet, tenia 36 anys, ja que ha-
via nascut a València el 1240. Pels proble-
mes creats en la redacció dels diversos
testaments del Conqueridor i que ja van
ser explicats en la darrera Lletra, conei-
xem que la part de les Illes, el Roselló,
Cerdanya i Montpeller van anar a parar al
seu germà Jaume, nascut a Montpeller el
1243. (Ens permetem remarcar el neguit
viatger de la parella reial, ja que els seus
dos primers fills els van infantar en dos
extrems del seu Regne.)
Pere coneixia ben bé les interioritats i els mecanismes reials
ja que feia setze anys que ja era procurador general de la Coro-
na; també havia tingut força temps per conèixer a fons els no-
bles dels tres regnes i alhora era ben conegut d’ells. Igualment,
sabia que podia comptar poc amb Jaume, el seu germà, ja que
hi havia un refredament entre els dos, que fa més evident enca-
ra la malastruga del problema testamentari. .
Pere ja era un home casat. Ho havia fet –sense escoltar el pa-
rer del seu pare que n’era contrari- amb Constança de Sicília
l’any 1262. Per part de Jaume I no hi havia res contra Constan-
ça, però el Conqueridor intuïa que entrar en aquell vesper que
era la Itàlia meridional, donaria a la Corona, més maldecaps
que glòria. Els historiadors catalans a l’hora de tractar l’enllaç
de Pere II amb l’hereva siciliana es troben dividits: uns creuen
que el casament fou la base d’una política mediterrània que do-
nà glòria al casal de Barcelona, ja que afavoria el gran comerç
català. No obstant aquesta realitat, altres, fent balanç, pensen
que els resultats obtinguts no mereixien l’esforç, de tot ordre,
que va fer la Corona. Encara n’hi ha uns de més crítics i relli-
guen la decadència catalana a aquest xuclador sense aturador
que va ser l’acció mediterrània. Bo es tenir consciència de la di-
versitat de parers, potser per posar un xic de reflexió conveni-
ent sobre aquesta expansió catalana. Teníem tant a l’abast Occi-
tània... .
Ara bé, sigui en el sentit que sigui, el que va decidir el gest
d’afirmar-se a Sicília va ser Pere II, primer amb el seu casament
i després defensant els drets de la seva esposa: tota vegada que
Constança era l’hereva del Regne de Sicília, li havia de pertà-
nyer per dret, a la mort, primer del seu pare Manfred, el 1266 i
després del seu cosí Conradí, el 1268. Pere va fer tot el possible
per tal d’incorporar el Regne de Sícilia, a través de la seva espo-
sa, a la Corona. Però n’hi havia d’altres que també cercaven el
mateix: Constanza s’estava a Catalunya quan van esdevenir les
dues morts i aprofitant-ho, i amb el suport de la Roma papal,
Carles d’Anjou es va avançar i va ocupar el regne de Sicília.
El seu pare, Jaume I, ja li deia: “Millor no embolicar-se en
terres italianes...” però Pere sempre va estar amatent al regne
que per dret pertanyia a la seva esposa. Així, estant ben al cor-
rent del disgust que els sicilians tenien de veure’s manats pels
francesos, va provocar i ajudar la revolta de les Vespres Sicilia-
nes, l’any 1282, quan ja era plenament el rei de la Corona. La
flota catalana va acabar d’ensorrar al francès i d’aquesta mane-
ra el Regne de Sicília es va poder incorporar a la Confederació.
Va ser, però, una incorporació que França –Carles d’Anjou
era l’oncle del rei francès, Felip l’Ardit- no es va empassar i,
comptant amb la col·laboració del papa Martí IV, que precisa-
ment era francès, l’Església va iniciar represàlies contra el rei
català. Pere II serà excomunicat i en el seu deliri religiós i de
poder –es un bon exemple del poder fàctic de l’Església Catòlica
en l’Edat Mitjana- es va desposseir el rei català de tots els seus
regnes, que són adjudicats, gratia et amore,...a França, origi-
nant-se d’aquesta manera el que s’en va dir la Croada contra
Catalunya. Els ossos del seu pare, Jaume, cruixien a Poblet...
La qüestió, però, va tenir també repercussions greus a la ma-
teixa Corona. Aragó, que no havia donat suport a la campanya
siciliana, en altres raons perquè els catalans sempre se la van
fer seva, es volia desmarcar de l’escomesa de la Croada contra
la Corona, però precisament els francesos van decidir envair el
territori de la Confederació per l’Alt Aragó, l’any 1283. Va ser
una primera acció sense cap transcendència, però que va servir
per veure la reacció aragonesa: ni un sol aragonès “els cavallers
e la gent de peu”, com diu Desclot, no feren res per defensar-se.
La situació era greu. Pere va convocar el més aviat que va ser
possible, Corts a Aragó, València i Catalunya per tal de parar el
cop. La posició aragonesa, sempre reticent amb els afers dels
quals es sentia marginada, va reaccionar fortament: va mani-
festar que creava una germandat, la Unió Aragonesa, domina-
da per la noblesa, que ja es va enfrontar a les peticions reials: va
arribar a exigir de Pere II el Privilegi General, que el rei va ha-
ver d’aprovar i jurar i que entre altres fortes disposicions es de-
ia que no servirien al rei fora del Regne d’Aragó; que qualsevol
decisió reial caldria que fos aprovada pel seu consell de nobles,
que s’havia de fer Corts a l’Aragó almenys una vegada l’any... I
com a més punyent, a Pere II se li podia negar el suport i es po-
dia arribar fins a buscar un altre rei...
Donada la situació creada per la Croada, Pere ho admeté tot.
A les Corts de Barcelona, la noblesa catalana no es va tancar
com a Aragó, però pel seu compromís de romandre al costat del
rei, es pactaren unes concessions que afavorien als barons i a
les ciutats, moderant el poder del monarca. Pere II estava entre
l’espasa i la paret.
(JMG)
FONT: CATALÀ SEMPRE
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada