traducció - translate - traducción

20.6.12

UN DILUVI DE BUIT HA INUNDAT EL PAISATGE (Pazzis, a la fí reconeguda!)

balutxo | ART | dimarts, 5 de juny de 2012 | 15:38h

A la Fundació Cultural Coll Bardolet s'ha inaugurat una exposició dedicada a Pazzis Sureda (1907-1939), artista polifacètica que va ser escultora, pintora, poeta i dissenyadora. Autora d'una obra desconeguda, tot i la seva qualitat, setanta-tres anys després de la tràgica mort rep un just i reparador reconeixement. Valldemossa està d'enhorabona per dignificar aquesta dona maltractada. Vull encoratjar-vos a aprofitar aquesta oportunitat única de visitar l'exposició que romandrà oberta tot el mes de juny. Pugeu a la vila a passejar per la Cartoixa i prendre un gelat d'ametlla amb una coca de patata (que ningú no ens foti aquest privilegi!), però sobretot atureu-vos davant cada dibuix i cada escultura de na Pazzis. Acostar-vos a la seva obra repara un injust oblit i honora una dona marcada per dramàtiques circumstàncies. A l'exposició, percebreu l'atmosfera vital d'aquesta dona, filla de Joan Sureda i dePilar Montaner i germana, entre d'altres, de Pedro iJacobo, els seus grans amics i puntals en vida. La peripècia patida reclamava aquesta exposició, dignament comissariada per Patricia Veiret i Elvira, Catalina i Maria Sureda; quatre membres de la família que Pazzis no arribaria a conèixer i que li han fet justícia.


***

UNA VIDA MARCADA PER LA FATALITAT I LA TRAGÈDIA


Encara que la majoria de les fotografies de Pazzis la mostren com una dona oberta, riallera i vitalista, la seva biografia va ser un autèntic drama.



"El fantasma de Pazzis no pot descansar. Encara avui, m'he despert amb la sensació que jo era al costat del seu llit i ella m'estirava la màniga per reclamar-me: conta la meva història!" Així s'expressava Cecily Guittes, esposa del pintor nord-americà Archie Guittes, que deixà testimoni escrit de les confessions rebudes en vida de la seva dissortada amiga mallorquina a la qual va veure agonitzar la primeria de maig de 1939.



Nascuda dia 25 de febrer de 1907 a Palma, juntament amb Susanna, una germana bessona, Pazzis era filla de Joan Sureda i Pilar Montaner. Els seus pares varen tenir 14 fills, tres dels quals no varen sobreviure el naixement i altres varen morir joves en no superar la tuberculosi. Pazzis va fer el batxiller alCol·legi del Sagrat Cor de Ciutat. 



Amb només disset anys, va ser víctima d'estupre i va quedar embarassada. Aquell esdeveniment, amb les decisions adoptades per sa mare, va marcar fatalment la seva existència i, gradualment, l'abocà a una inestabilitat emocional molt propera a la neurastènia que s'accentuà els darrers mesos de vida, trasbalsada per una agitada relació sentimental que la transportà fins a la desesperació.



A la poca gent de màxima confiança a qui va confessar la violació, Pazzisl'atribuí a un pintor alemany que havia fet estada a la casa pairal i que havia desaparegut sense deixar rastre. La realitat és que el violador havia estat un familiar de tercer grau, amb la qual cosa, hi havia el risc derivat de la consanguinitat. Aquesta circumstància, afegida als convencionalismes socials de l'època, condicionaren la decisió familiar d'amagar la situació. Reclosa els darrers mesos d'embaràs a una casa allunyada, sa mare pactà un matrimoni de conveniència amb Fernando Esteban, un conegut peninsular de la família que acceptà el casori a condició de no fer-se càrrec de la criatura. Aquesta va ser una nina i, just néixer, Pilar Montaner la va lliurar en adopció a un centre religiós d'un poble d'Aragó. 



D'aquesta manera, Pazzis, amb només 19 anys i desproveïda de la seva filla, es casà amb Fernando, funcionari de correus destinat a la província d'Osca. Allà, dotada de la vena artística familiar, s'inicià en l'art dels relleus en fusta fins que una tuberculosi incipient aconsellà tornar cap a Mallorca. Quan arribà, ja trobà que la fortuna familiar només era un record de l'exagerat dispendi. Son pare havia perdut pràcticament tot el patrimoni i, de manera molt notable, el palau de Valldemossa que havia acollit, entre d'altres persones,Miguel de Unamuno, AzorínEugeni d'OrsSantiago RusiñolRubén Darío,Joaquín Sorolla, el pintor nord-americà John Singer Sargent, el suís Werner Weber i els més destacats pintors i escriptors mallorquins de l'època (AnkermanRibasAnglada CamarassaToni GelabertJoan AlcoverGabriel Alomar...), protagonistes d'infinitat d'anècdotes retratades magistralment perMàrius Verdaguer en el llibre La ciutat esvaïda, una petita joia literària millorada gràcies a la traducció al català de Nina Moll Marquès

L'any 1931, PazzisJacobo Pedro saluden amb satisfacció la proclamació de la Segona República. Els tres germans, a diferència d'alguns altres i molt especialment de son pare, s'alineen clarament a l'esquerra. Aquell mateix any arriba a Mallorca l'escriptor alemany Albert Vigoleis Thelen que escriurà la novel·la L'illa del segon rostre (1), on fa la crònica de la seva estada entre l'agost de 1931 i l'octubre de 1936, poc després d'iniciada la guerra. La família Sureda tindrà un gran protagonisme a l'obra, molt especialment Pedro, amb qui l'autor mantindrà l'amistat fins a la mort. Pazzis també és present a la novel·la i és presentada com una dona activa, vitalista i molt decidida. Vigoleis confessa que la seva dona, Beatrice, l'acusa d'estar enamorat d'ella. Però qui s'enamora perdudament de Pazzis és el pintor nord-americà Frederick O'Hara que va arribar a Mallorca l'any 1934, beneficiat amb una beca cultural. 



El matrimoni de conveniència de Pazzis amb Fernando Esteban ja no podia continuar i Pazzis correspon als requeriment de Fred. Ambdós, i amb el matrimoni Archie Cecily Guittes, viatgen al Marroc i s'hi estableixen uns mesos. Allà, Pazzis desenvolupa una gran activitat creativa i participa en el 7è Saló de Marraqueix. Accedeix, després de la insistència del seu amant, a acceptar la proposta de matrimoni i es posa d'acord amb Fernando Esteban per tal d'encarregar l'inici dels tràmits de divorci. Del Marroc, ja dins de l'any 1935, parteix cap a Toledo on Fredi O'hara pintarà mentre ella aprèn ceràmica i esculpeix fusta. Aquest període és el de major felicitat de Pazzis, només enterbolida, el juny de 1935, per la mort del seu germà Jacobo a causa de la tuberculosi que, l'any 1924, ja s'havia cobrat la vida de la seva germana Elvira.



Jacobo, a qui Pazzis tenia com a referent, havia destacat com a poeta ultraistai com a amic personal de Jorge Luis Borges a qui va acollir en les seves estades a Mallorca. És sabut que Borges s'enamorà d'Elvira a qui dedicà el poema Distancia publicat a la revista Ultra i a qui descriu com a "niña rosa y dorada" en el poema Mallorca. Arran de la sentida mort de Jacobo, els principals confidents de Pazzis seran la seva vídua Eleanor Sacket, que parteix abans de la guerra amb la seva filla Pilar cap als Estats Units, i Pedro



Aquell any 1935 s'exposaran obres de Pazzis a París i a Nova York. A Palma també es va poder veure un retrat seu de l'escriptor Llorenç Villalonga. Aquest, va utilitzar Pazzis com a pont d'aproximació per demanar en matrimoniEleanor Sacket, només cinc mesos després de la mort de Jacobo. El rebuig que va rebre l'escriptor precipità la boda, just mig any després, amb Teresa Gelabert.



La situació política enterbolida i la finalització de la beca, conviden a O'Hara a tornar a Amèrica, però abans de partir estableix un compromís amb Pazzis. Tan bon punt ella disposi del divorci, partirà cap als Estats Units per retrobar-se amb ell i casar-s'hi. Aprofita aquella espera per anar al taller de Dionisio Pastora Son Espanyolet per, a més de continuar amb la ceràmica i la talla de la fusta, començar a esculpir en pedra. El juliol de 1936 es produeix l'aixecament feixista-militar. Son pare (que no es parlava amb Pazzis) fa costat a la Falange, mentre que Pedro patirà la depuració a la feina i Fernando Esteban, que ja s'havia tornat a casar, serà empresonat uns mesos a Can Mir. Les noves autoritats no facilitaran els papers que Pazzis volia per retrobar-se amb el qui definia com el gran amor de la seva vida. Durant els anys de guerra, primer viu a Deià, on el seu germà Pedro té una casa llogada i, després, a Gènova, a la caseta del costat de Cas Potecari, la casa que Eleanor Sacket havia regalat al seu espòs.

Pazzis manté una relació conflictiva amb el pintor Francisco Vizcaino, molt relacionat amb la família Sureda i també resident a Gènova. El febrer de 1939 decideix viatjar a Màlaga per retrobar-se amb Fred O'Hara, però la realitat és que el pintor no s'ha mogut d'Amèrica i tampoc no ha enviat els diners necessaris per comprar-li el bitllet. L'anàlisi posterior de la biografia del pintor i de les seves cartes, malgrat l'intent d'atribuir-ho tot a un malentès, apunten a una negligència intencionada per burlar el compromís que tenia amb Pazzis, la qual va esperar uns dies sense rebre la transferència ni cap notícia. 



Corresponent al requeriment d'Eleanor Sacket, interessada en aclarir què havia passat, el pintor dóna una personal versió dels fets: "La tragèdia de la mort de Jacobo suposà un trastorn a la nostra relació. La carta que em va enviar contant-me la mort del germà sé cert que és un dels més commovedors epitafis d'amor fraternal que mai s'hagin escrit. He llegit aquella carta una vegada i una altra. Les breus pàgines m'evoquen dues persones, Jacobo i Pazzis, que són les millors que mai coneixeré: l'essència del que vaig estimar i em va inspirar a Espanya. M'estim més que aquest record romangui intacte ni que sigui només en la memòria. Veig que no he explicat el canvi de plans de Pazzis, en només dos dies entre telegrames. El fet que a Gibraltar no hi va haver diners en dipòsit per pagar-li el bitllet segurament va ser el motiu. Ella tenia devers 50 $. Potser el govern feixista no la deixà sortir d'Espanya si no deixava els diners. Si ella arribà a Màlaga la primera setmana de febrer, en arribar a Gibraltar no degué trobar els diners. M'envià un telegrama? Jo no en vaig rebre cap. Va esperar fins dia 14 i, en no tenir resposta, bé ella o bé els feixistes decidiren el retorn a Mallorca. Si al·legava com a motiu la necessitat urgent d'una intervenció quirúrgica, segons ella m'explicà, semblaria més lògica, perquè els feixistes no acceptarien com a motiu que anava a casar-se amb mi, ja que no reconeixen el seu divorci, encara que Fernando s'havia tornat a casar abans que els feixistes comandessin." 



Efectivament, Pazzis retorna a Mallorca. Ho fa destruïda psíquicament. El trasbals no la deixa dormir. Està inquieta, angoixada. Se sent molt infeliç. Intenta negar la realitat, però arriba a confessar al seu germà Pedroque sap que Fred té una altra dona. Comença a parlar de suïcidi. Res no ajuda a refer l'abatiment de Pazzis. Quan, dia 1 d'abril, s'anuncia formalment que ha acabar la guerra incivil, ella sap que fa part dels vençuts. Les cartes que remet la darreria d'aquell mes delaten una persona malferida. Pazzis és una dona derrotada. 



Escriu a la seva cunyada per comentar-li el fracàs. Li confessa que O'Hara ha estat l'amor de la seva vida, però que ara ja no es respecta a ella mateixa i que. quan es detecta això, el millor que pot passar és morir-te: "Aquest viatge, unir-me a Fred, era la il·lusió de la meva vida, el meu objectiu, la felicitat que m'esperava. Creia que si aconseguia trobar-me amb ell també trobaria la pau. Però el meu organisme estava massa trastornat. Enmig del desconcert bategava la idea: arribar! arribar! arribar! arribar al costat de Fred! Veig el seu somriure dolç, la seva gentilesa, la seva bonhomia. Quantes de coses tenia per explicar! Com desitjava veure la seva obra, conèixer els seus amics, a sa mare. Però res d'això no era per a mi i m'he retut. Pensava que et veuria aviat, Elli, i ja no ens veurem mai més. No és neurastènia; és una altra cosa. És vida que no tinc. Ni fe en una altra vida. Ni fe en mi. Tot s'ha esbaldregat. Volia demostrar que es podia jugar amb la vida i la vida m'ha demostrat que no va de jocs. Adéu. Tot és àrid en mi. Adéu. Tot devastat i assolat. Adéu. Qui sap què passarà! Adéu. Adéu!" 



Vizcaino li fa un conjunt de retrets i acusacions per haver estat deslleial amb l'amistat. Destapa que ell volia mantenir la furtiva relació en la clandestinitat: "Li vaig contar a Pedro aquesta aventura. Càndidament, com una innocentada, sense veure-hi res dolent. Tu aquí et portares com un canalla, escrivint-me una carta grossera sense tenir-hi cap dret. Visc destrossada, sense vida interior. Sense fe. Sense Vida. Avorrint-la vida. Això és el que tu has fet de bell, de magnífic i de pur. Només en la mort trobaré el meu repòs. La vida és teva. De la meva banda, no puc lluitar. Me pesa la vida morta! Escolta, tu, quan t'assabentis de la meva mort, cerca un ram de roses blanques per estrènyer a les teves mans. Pensa que hi tens la meva vida. Desfulla-les i tira-les i així sabré que el meu alè ha mort en tu. No importa si ja no m'escoltes. Fes-ho!".


Morí d'ella mateixa el mes de maig de 1939.


La neboda de Pazzis Sureda, Elvira Sureda i Canyelles, aporta notes sobre la personalitat i tarannà artístic de l'artista, la qual obra està exposada a la Fundació Coll Bardolet de Valldemossa fins el 30 de juny de 2012.



TRES AFEGITS A MANERA D'EPÍLEG 


El polifacètic amic Raphel Pherrer, cantant, periodista i promotor cultural, fa temps que implora una història de la família Sureda, a la qual coneix molt bé, perquè sintetitza el marc cultural, econòmic i social de la Mallorca del s. XX. Hi estic completament d'acord. Hi ha una nombrosa bibliografia, amb aportacions excel·lents com les de Carme Bosch, però encara roman inèdita i pendent la desitjable biografia d'aquesta emblemàtica nissaga.



1. UNA MALA BIOGRAFIA I UN BON PROJECTE


Melanie Pflaum (autora d'una biografia de Hemingway) va publicar l'any 1957 als Estats Units una novel·la en anglès, Bolero (2), sobre la vida de na Pazzis
que també s'edità en una segona edició a Anglaterra i es va traduir a l'alemany.
Sobre la metàfora del ball El Parado de Valldemossa (una de les portades és més que explícita) amb els tres germans "Sunada" (encara que amb noms ficticis són JacoboPedro i Pazzis), l'autora basteix la història del triangle entre la protagonista, el seu marit Rafael Muntaner (Fernando Esteban) i el seu amant Frank O'Hara (el pintor Frederic O'Hara). L'autora demostra que desconeix la història prèvia al matrimoni i converteix el tràgic final en un happi end. Podria ser bé que la font informativa (i interessada) fos el pintor que, com l'autora, era nord-americà. En tot cas la vida de Pazzis mereixia un millor i menys frívol tractament. 



Fa pocs mesos, el realitzador Lluis Ortas, en acabar el documental Pilar Montaner; la pintora sense rostre, va anunciar l'interès en rescatar també la desconeguda història de Pazzis. Indubtablement ajudaria a reparar el seu oblit i podria recobrar la prosa poètica de Pazzis, sempre present en els pensaments que deixa caure al llarg de la correspondència:

"Una persona és feliç quan regeix la conducta d'acord amb el seu ideal". 
"Em sent incapaç d'estimar. Crec que una vegada ho vaig fer, però ara no podria repetir-ho. Ca! L'amor és una humiliació. Més suggestió que altra cosa!"
"Pobre Fred! Tants d'anys esperant-me! Pobre de mi que ja no tinc iniciativa ni sentiments. Ni un món fantàstic. Res no em commou. Ho he perdut tot, tot, tot. I la fe, perquè ja no em veig. La vida era jo. Perdut el jo, la vida perduda! Em barataria per l'ésser més miserable de l'univers. Per un foll, pel més cretí, pel més dolent." 
"Mai no vaig imaginar que tenia tantes de llàgrimes! Llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes... Sempre ploro. Ploraré tota la vida!"

2. PAZZIS POST MORTEM



Per enterrar-la a la tomba de la família varen haver d'al·legar follia per evitar ser rebutjada en el cementiri cristià, on els suïcides no eren admesos. 



Als pocs dies, trobaren mort el canet de Pazzis al portal de ca seva, d'on no es va moure esperant l'impossible retorn. 



A la biografia que va escriure sobre Joan SuredaFelio Bauzá explica quePilar Montaner, morta Pazzis, va posar-se en contacte amb el centre on havia deixat la seva néta en adopció per saber què se n'havia fet. Les monges li varen respondre que havia mort de tuberculosi a les poques setmanes. Pazzishavia confessat que tenia ganes de recobrar-la, però que li feia molta de por, tant per si la filla no l'estimava com, sobretot, per si ella seria incapaç d'estimar la filla.



La família va lliurar una carta de comiat que havia deixat adreçada a Cecily.Pazzis demanava perdó per la seva decisió. La destinatària informà de l'escrit a Eleanor Sacket, vídua de Jacobo, i explicà que va rebre una altra carta de la dona de Fred O'Hara, per dir, en nom d'ella i del pintor, que la notícia els havia entristit. "Vaig esqueixar aquella carta repugnant i, anys després, a Boston vaig visitar una galeria d'art que exposava obres de Fred O'Hara. Hi havia un retrat d'una dona despullada a la llum de la lluna. En veure aquella cara tan familiar li vaig dir: tant de bo, Pazzis, el teu fantasma el persegueixi sempre!".



3. L'EXPOSICIÓ  



El fantasma de Pazzis al qual es refereix Cecily necessitava aquesta exposició reparadora. Encara que hagin passat tants d'anys d'ençà de la seva mort, posar una part de la seva obra a la vista de tothom és una manera d'exorcitzar una història que reclama divulgació. Les peripècies de la seva vida, sotmesa als errors i a les decisions dels altres, la condemnaren a la infelicitat i la precipitaren cap al desassossec i l'angoixa. La seva existència va estar marcada per l'abandó de tot el que més va estimar. 



A l'exposició, a més d'escultures, dibuixos i alguns dissenys fets en fusta d'olivera, s'hi poden llegir alguns poemes de Pazzis. Caldrà, en el futur, mirar de recobrar la seva correspondència, perquè és a les seves cartes on més es veu la seva creativitat, imaginació i poesia. Entre d'altres, manté correspondència amb Josef Weissenberger, metge i editor del seu germàJacobo a qui publicà El prestidigitador de los cinco sentidos. El desembre de 1925, poc abans de casar-se, Pazzis li descriu el seu estat d'ànim: "Aquí, la vida és ara monòtona i trista, encalmada. Volem salvar-nos enmig d'un naufragi quan sabem que no ens espera cap continent. Un diluvi de buit ha inundat el paisatge."



Vull animar-vos a visitar l'exposició. Potser és una manera de correspondre i atendre, ni que sigui pòstumament, la crida que feia la protagonista a una de les seves darreres cartes: "Veniu a veure'm abans que no sigui tard. Veniu, veniu! Se m'ha tallat la vida com amb un ganivet. Se m'ha romput tot el ritme emocional. Estic destruïda. No puc contemplar la meva ruÏna. Veniu, tot d'una! Adéu!"



Adéu, Pazzis. Disculpa la inhumanitat. Reposa en pau!



(1) En aquest mateix blog vaig comentar la novel·la. Ho podeu veure a: 


Hi trobareu els enllaços amb els cinc comentaris i una bibliografia referida a la família Sureda.



(2) Vegeu la imatge adjunta, amb les tres portades del llibre, corresponents a les edicions americana, anglesa i alemanya.

Arxius: Portades - Portades de les tres edicions de la novel·la Bolero, referida a Pazzis Sureda
Comentaris: 5
  • AFEGIT
    balutxo | dimecres, 20 de juny de 2012 | 08:40h
    En un vídeo de RAPHEL PHERRER, Elvira Sureda ens parla de Pazzis: http://www.youtube.com/watch?v=pxkYsnFVOu0&feature=youtu.be
  • Torna Vigoleis
    Juli PérezAdreça electrònica | dimecres, 6 de juny de 2012 | 23:22h
    Un escrit genial, amic Balutxo! Cada personatge nou que rescatem del passat sembla que formi part d'un conjunt humà inextricable i que, de tant en tant, en Vigoleis Thelen ens faci una altra visita.
  • ..//..
    rginer | dimarts, 5 de juny de 2012 | 18:34h
    Gràcies per explicar-nos la vida i obra de Pazzis Sureda. No la coneixia ni tampoc havia llegit abans res de la seva vida. M'ha impactat.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.