traducció - translate - traducción

30.6.12

Vicent Sanchis. Països Catalans


Duran pot discrepar de la pertinència del terme, però, com a catalanista que és, hauria de lluitar pel concepte amb molt més convenciment


Vicent Sanchis


El portaveu del Grup Català al Congrés dels Diputats, Josep Antoni Duran i Lleida, ha retret a Esquerra Republicana l'ús “a la lleugera” del terme Països Catalans. El també secretari general de Convergència i Unió i president del comitè de govern d'Unió Democràtica afirma que és un terme que disgusta “la majoria dels valencians”. Té raó Duran. No és una expressió que s'hagi d'utilitzar sense precaucions, i incomoda moltíssims valencians. Però, dit això, també cal remarcar que Josep Antoni Duran i Lleida podria fer servir el mateix convenciment per defensar, no el terme, sinó el concepte.

El terme pot ser poc o molt discutible i discutit. El va reivindicar amb contundència Joan Fuster ara fa tot just cinquanta anys, tot i que ja venia de vell i havia estat escampat amb una certa força per l'independentisme català en la clandestinitat franquista –Joan Ballester i Canals en feia bandera–, al costat d'unes altres denominacions encara més radicals com ara Catalunya, a pèl, o Gran Catalunya, que eren propostes nascudes del catalanisme doctrinari de començament del segle XX. El concepte té molts matisos. Pot definir des d'una ambició nacional fins a un territori exclusivament lingüístic.
És en aquesta segona accepció en què són tebis molts nacionalistes catalans, com ara el mateix Duran i Lleida. El líder d'Unió retrau públicament a Esquerra Republicana que escaldi debades sensibilitats irritades. I no queda clar si ho fa perquè comparteix la incomoditat i la ira o per estratègia. La coïssor de moltíssims valencians és nacional. Se senten espanyols i –molts també, segons les enquestes– escassament valencians. La idea de ser identificats o confosos amb “els catalans” els resulta insuportable o senzillament absurda. És la mateixa coïssor que molesta molts dels habitants de la Franja de Ponent, d'on prové, per cert, el mateix Duran. N'hi ha, però, de valencians i d'“aragonesos” que no consideren apropiat el terme, que el rebutgen perquè el consideren contraproduent, però que ho fan per estratègia, perquè defensen el concepte. És a dir, o bé saben que parlen català i se senten membres d'un domini lingüístic que s'obre a Salses i es tanca –o es tancava, ai!– a Guardamar o bé van més enllà i se senten directament i també catalans. Però alhora consideren, amb prudència respectable, que la realitat social d'aquests països obliga a prescindir de maximalismes polítics que, descarnats, no porten enlloc.
La incògnita és saber amb quin grup s'identifica Josep Antoni Duran i Lleida. Perquè, si atenem a l'adscripció política que el defineix, se n'ha de deduir que pertany al del valencianisme –o catalanisme– prudent. Que se situa al costat d'aquells valencians que saben que parlen català o fins i tot que se senten catalans però que consideren que cal fugir, com del dimoni, de les radicalitats innecessàries. Ara, si Duran és això, hi ha una cosa que falla. Perquè aquests valencians perden –guanyen– molt més de temps en la reivindicació i en la construcció de la unitat del català que no en retrets interns. I no sembla ser això. Josep Antoni Duran i Lleida ha criticat als dirigents d'Esquerra que facin servir el terme Països Catalans. Però, quantes vegades s'ha implicat en la lluita per la vitalitat del català al País Valencià? Per què no ha fet servir el mateix to i el mateix convenciment per criticar la pretensió de l'actual govern aragonès, que nega la unitat de l'idioma amb l'única pretensió d'aïllar el català de la Franja, convertir-lo en un patuès i esclafar-lo com una cuca de camp molesta? Com és que Josep Antoni Duran i Lleida no s'ha dirigit amb la mateixa determinació a l'actual govern balear i li ha recriminat que maltracti la seva llengua –que també és la de Duran–? Què és més contraproduent, l'ús del terme Països Catalans o l'eliminació del requisit de conèixer el català per accedir a la funció pública a les Illes Balears? Com és que Duran no s'ha dirigit també als dirigents d'Escola Valenciana per fer-los costat en el seu combat crònic contra el govern valencià, que pretén alterar l'actual model lingüístic escolar amb l'única pretensió de convertir el català en un residu?
Totes aquestes “altres” preocupacions no paguen la pena? O és que Josep Antoni Duran i Lleida només s'identifica amb els ànims escalfats o les sensibilitats hipertrofiades dels valencians que se senten espanyols? Si Duran hagués excel·lit fins ara en la preocupació i en l'activisme a favor de la integritat i la vitalitat de la llengua catalana en tots els territoris que la tenen com a pròpia, la preocupació per l'ús inapropiat de segons quins termes seria lícita, lògica i productiva. I qui diu Duran diu tants i tants catalans. I encara tants i tants catalanistes –ai, de nou!– que es miren amb incomoditat valencians, “aragonesos” o mallorquins perquè els suposen un “problema” afegit al propi. O que prediquen una prudència que no és més el genèric de la pomada dissolutòria.
Enguany se'n compleixen cinquanta des de la publicació de Nosaltres, els valencians. Va ser Joan Fuster qui va escampar amb més eficàcia el terme Països Catalans. Qui va contribuir a generar més anticatalanisme entre els valencians. Però també qui va representar més l'agudesa intel·lectual, la dignitat col·lectiva i la solvència literària. Josep Antoni Duran i Lleida pot discrepar de la pertinència del terme, però, com a catalanista que és, hauria de lluitar pel concepte amb molt més convenciment. Perquè si al final resulta que només son un “corredor viari”, el del canal de la Mànega té més gràcia.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.