traducció - translate - traducción

30.1.15

L'esborrany de Constitució Catalana del 1702 !!

Les Corts Catalanes estaven refent les Constitucions Catalanes en el període previ a la Guerra de Successió, quan Felip V ja havia ocupat el tron de Castella però no el de Catalunya perquè no n'havia jurat les Constitucions i perquè Catalunya havia mostrat la seva preferència per la successió per la via dels Àustries que no dels Borbons.

He rebut per Twitter aquest assaig de 1878, en castellà, sobre la Constitució catalana en l'estat de redacció que es trobava al 1702. Solament n'he llegit fragments però m'ha semblat interessant com els catalans de l'època s'identificaven en l'aspecte nacional:



Article 1. La nació catalana és la reunió dels pobles que parlen l'idioma català. El seu territori comprèn: Catalunya, amb els comtats de Rosselló i Cerdanya; el regne de València; el regne de Mallorca. 



Article 2. Els tres pobles que formen la nació catalana tenen la seva constitució política i estan confederats entre si i amb el regne d'Aragó, mitjançant certes condicions que són objecte d'una llei especial. Catalunya és l'estat polític format dins de la Confederació pels catalans del Principat i dels comtats del Rosselló i la Cerdanya.


Article 3. El Principat de Catalunya és lliure i independent i per cap concepte pot trencar-se la seva unitat ni alienar-se [...]

De fet, quan a Europa es parlava "dels catalans" es parlava exactament d'això, que és el que reflecteix el sentiment i la realitat que fins al segle XX i molt especialment a partir del franquisme es va començar a pervertir amb el desenvolupament del blaverisme al País Valencià, o més recentment el Gonellisme a les Illes. Cal destacar que al Principat , entre alguns sectors minoritaris de l'independentisme, també pren forma un cert "Catalunyisme" que, a partir d'arguments falaços,  justifica la divisió de la nació.

La idea permetia gestionar la complexitat, amb una confederació en la qual convivien dues nacions, la catalana i l'aragonesa, i quatre estats, el català, el valencià, el mallorquí i l'aragonès. Tota aquesta arquitectura va quedar esborrada sota un estat unitari que va pretendre inventar una sola nació a partir de mitjans del s. XIX.. El 1857 es va redactar la llei d’instrucció pública, coneguda com a llei Moyano, en la qual s’insistia novament en l’obligació de la història d’Espanya, amb la intenció de crear una mentalitat nacional. Aquesta enginyeria ideològica del govern espanyol pretenia un objectiu clar: L'assimilació dels "Territorios de Nueva Adquisición", castellanitzant-los i uniformant-los al voltant de la idea que Castella era Espanya. Ho deixà clar Antonio Alcalá Galiano, a les Corts castellanes el 1835:

"Debemos propagar la imagen y la herencia de la “nación” e inculcar apego a ella y unirlo todo al país y a la bandera, a menudo “inventando tradiciones” o incluso naciones para tal fin. Uno de los objetos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer de la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora."



Els intents posteriors per part catalana de desenvolupar un estat plurinacional no han trobat receptivitat i ara el procés de transició s'encamina vers la creació de l'estat català. Cal recuperar el sentit confederal que durant molts segles va prevaldre.

De fet, aquest concepte escrit al segle XVIII, recollint el que havia estat normal des d'abans del segle XVII, encara tenia més complexitat perquè acceptava un monarca compartit amb diferents estats i nacions, com la castellana o amb altres. De fet, una part del catalanisme ha pogut entendre tradicionalment podia entendre que la monarquia espanyola podria haver servit per a construir de nou un estat català sense trencar amb un cert sentit d'unitat espanyola a partir d'un rei compartit. Avui això ja no sembla possible.





Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.