traducció - translate - traducción

18.9.18

Un desbordament que podria passar en qualsevol moment | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Quan l'advocat de Clara Ponsatí ens diu que Espanya ens ha parat una trampa ens adonem fins a quin punt és veritat. Fins a quin punt és cert que ens han forçat a mirar només el judici per deixar passar el temps i que la República no siga cap realitat»


Vicent Partal

L’altre dia, el diputat de la CUP Carles Riera demanava un ‘desbordament popular perquè els partits i institucions catalanes tornin a trencar amb l’estat’. Ho deia justament després d’un Onze de Setembre que tornava a proclamar, al carrer i sense deixar cap marge de dubte, que la majoria social independentista és partidària de fer efectiva la República immediatament. De seguida, ahir diumenge, vàrem presenciar un pas més en una cosa que potser és el començament del retorn del pèndol.

Convocats espontàniament per uns joves acampats a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, sense cap suport institucional ni de cap partit, ahir milers de ciutadans van impedir que l’extrema dreta hi entrés. Van ocupar la plaça i la van defensar plens de dignitat, amb un canvi d’actitud significatiu dels Mossos que convé que no perdem de vista tampoc. Va ser una acció encara minoritària, però que tenia tot l’aire de les jornades revolucionàries de l’octubre passat. Hores després, milers de persones es van tornar a congregar de manera espontània davant les presons, com passa fa setmanes, demostrant la persistència i la fermesa que arriba del carrer, aquest impuls gegantesc que travessa la nostra societat.

La política és feta de sensacions. I aquests darrers dies n’hi ha de clares. D’una banda, es constata un apoderament ben clar del bloc independentista. D’una altra, hi ha la feblesa com més va més acusada del bàndol espanyolista. Rivera, curiosament tornat, encadena error rere error i les seues convocatòries es compten per fracassos. Els socialistes comencen a dir que cal alliberar els presos, espantats per què els puga passar, però com si això no fóra a la seua mà. I les polèmiques a Madrid, màsters, carreres, ministres que han de dimitir, bombes que ara venem i ara no, fan pensar en un estat notable de desconcert, en què no saben com encarar els seus problemes.

En aquest context, aquest desbordament popular del qual parlava Riera no ha de passar per força, però tinc la intuïció que ara podria passar en qualsevol moment, amb qualsevol excusa. Perquè una part important del sentiment de la gent del carrer ha començat a canviar.

Si arriba, serà d’una importància decisiva, perquè la situació del govern i del parlament no és la ideal. D’ençà que varen acceptar que els tribunals marcassen qui és president i qui pot estar en el govern o fins i tot ara ja qui pot ser diputat, ERC i Junts per Catalunya van enfilar un camí que no promet ni estabilitat ni avanços, malgrat l’esforç constant i tenaç del president de la Generalitat. Però ara s’ha arribat, sembla, al final. Han ajornat la decisió sobre la substitució dels diputats presos i exiliats durant setmanes, però ara sí que l’hauran de prendre en públic i tot indica que no hi ha ni hi haurà cap acord. Per tant, veurem com el govern es trenca amb ERC votant perquè els diputats siguen substituïts i Junts per Catalunya negant-se a llevar-los els drets. La CUP ja ha deixat clar que no està d’acord amb gairebé res d’allò que fa el govern, de manera que el front institucional sembla que comença esberlar-se i que s’acosten unes eleccions que segurament implicaran desaprofitar, lamentablement, les noves oportunitats de fer la República que aquesta tardor tindrem damunt la taula. Sobretot arran del judici.

És en aquest context que situe aquest repunt de la reacció ciutadana, el ‘desbordament’, com a gran interrogant. Perquè no podem passar per alt que, tot això que fan els partits polítics que ens deixa desconcertats i desarmats, ho fan precisament aprofitant que no hi reaccionem. L’existència de presos i exiliats amb tot allò que significa fa que el carrer no s’atrevesca a encarar-se per res amb els polítics independentistes. Que ens coste molt dir-los que això no és el que haurien de fer. Però la qüestió és que aquesta gràfica encreuada entre el límit d’allò que es pot fer des d’un govern en aquestes condicions i allò que la gent demana i exigeix sembla que arriba al punt d’encreuament. I hi ha veus, com la d’Aamer Anwar en el discurs de la Diada passada o en l’entrevista que vàrem publicar a VilaWeb, que les comencem a escoltar molta gent amb una disposició d’ànim molt distinta de la de setmanes enrere.

Quan l’advocat de Clara Ponsatí ens diu que Espanya ens ha parat una trampa ens adonem fins a quin punt és veritat. Fins a quin punt és cert que ens han forçat a mirar només el judici per deixar passar el temps i que la República no siga cap realitat. Anwar diu: ‘Hi ha dues opcions, realment. Una és alliberar els presos i esperar-ne les conseqüències, que probablement seran la liquidació de l’autogovern. O bé aconseguir la independència.’ I quan ho diu, amb aquell to racional que gasta, amb tanta claredat conceptual, el contrast entre el programa tan esquelètic del govern i la voluntat tan immensa del carrer s’il·lumina i s’aclareix de sobte. Tant, que és a partir d’això que ens adonem que, si la gent se’n fa conscient, podria passar qualsevol cosa en qualsevol moment. El desbordament.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/un-desbordament-que-podria-passar-en-qualsevol-moment-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada