traducció - translate - traducción

9.9.18

‘Hi ha que fer algo, vale?’ | Josep-Lluís Carod-Rovira

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



“S’ha arribat a un punt en què emprar paraules o expressions en espanyol, tot parlant figura que català, ha esdevingut una mena de moda
La degradació de la qualitat, idiosincràsia i genuïnitat dels idiomes és general arreu. Aquí, el procés claríssim de substitució del català per l’espanyol, al sud dels Pirineus, no es produeix tan sols en espais d’ús on el català és ja absent del tot o marginal, sinó envaint-ne, en aquells on encara s’utilitza, el lèxic, la morfologia, la sintaxi, els modismes, les frases fetes, els refranys i reemplaçant-los pels corresponents espanyols. Tant és així que resulta pràcticament impossible una conversa convencional, o una entrevista a algú en els mitjans de comunicació, on no aparegui, com si fos el més normal del món, una paraula, un refrany, una frase feta en espanyol, com si en català no disposéssim de mots adequats, refranys adients o frases fetes apropiades per expressar, exactament, el mateix. Cada mot nou que entra a la llengua d’Espanya s’incorpora també, quasi mecànicament, al català. I s’ha arribat a un punt en què emprar paraules o expressions en espanyol, tot parlant figura que català, ha esdevingut una mena de moda, des del convenciment estúpid que això fa modern, simpàtic o graciós. Si no dius vale, joder o gilipollas, posem per cas, no estàs al dia. Però, al dia de què?
És així no sols en converses privades, sinó també en intervencions públiques i, en un to més formal, en programes de mitjans informatius públics i privats. D’aquesta manera, a la mar de sempre, ja només hi ha barcos i no hi naveguen més vaixells. Ningú ja no xala, no s’ho passa bé, no gaudeix ni frueix, perquè ja només disfruta. Als doblatges de les pel·lícules i a les sèries, la gent gelosa no té gelosia, sinó gelos i, els més religiosos, cels. Ara, es veu que toca tenir nòvio, arraconat el xicot o la parella de tota la vida. I les coses ja no són boniques, sinó xules. Més d’un s’ha caigut, en sentir-ho. Els canvis en l’estructura familiar ens han fet quedar sense oncles (oncle en francès, onkel en alemany i uncle en anglès) i ja només tenen la vida assegurada els tiets. Fent hores extres com a registradors de la propietat, els mossos ja no fan escorcolls a cals sospitosos, sinó registres. La informació ja no es facilita rere cap taulell, sinó directament del mostrador estant. Ara es porten molt les motxilles, però aquí seguim la moda espanyola de les motxiles. El menjar o la beguda ja no són bons, sinó que ho estan i, sobretot, ningú no els tasta abans, quasi tothom els prova. Ja no queden paios perquè tot són tíos, molts dels quals no són beneits, capsigranys, ni talossos, sinó tontos. I, sobretot, tots tenen polla, no pas titola, cigala, fava o piu. Sense que ningú no hagi demanat cap rescat previ perquè ho facin, els voluntaris rescaten refugiats al Mediterrani, en comptes de salvar-los. I n’hi ha que, enfront dels maldecaps, mancats d’espelmes, encenen un parell de veles, o bé van a veure un cura, davant el dèficit de capellans, per resoldre certs problemes. I a “la nostra” hem pogut constatar com els cotxes d’autoescola de pràctiques, a Catalunya, funcionen tots sense frens, ni embragatge, però ben equipats de frenos i embragues, per si de cas. Res no va a raig fet, sinó per un tub, però malgrat la crisi no ens hem hagut d’estrènyer el cinturó, sinó només apretar-lo. I, amb l’embolic del procés, tot està fet un lío i cada dia se’n lia alguna, potser perquè anem sobrats de liantes.
Tot és tan complicat que sovint n’arriba una de calç i una de sorra, allà on sempre n’hi havia una de freda i una de calenta. Certes càrregues, que abans no pesaven gens, ara no pesen res. N’hi ha que tenen que anar-hi i d’altres cadernera. Hi ha que veure com està de malament tot! Fent propaganda a favor de manifestacions, concentracions o noves sigles, s’anima el possible concurrent amb el lema Apunta’t, però sense dir on, en lloc d’Apunta-t’hi, de manera que, vist el reclam, algú pot acabar apuntant-se a una iniciativa contrària. Apunta’t, però no et disparis, diu irònicament el filòleg Jordi Badia. També passa amb els grans rètols anunciadors buits i on només apareix la consigna Anuncia’t, en comptes d’Anuncia-t’hi, allí mateix, en l’espai buit que ara s’ofereix, i no en qualsevol altre. Els pronoms febles desapareixen a una velocitat de vertigen i la llengua s’empobreix cada cop més: Por? No, no tinc... I no sembla que, davant la tragèdia idiomàtica, tothom sigui conscient de la mateixa. De vegades se senten coses tan estrambòtiques com olora a mala olor, per dir que fa molta pudor. Els calcs són tan bèsties que fan feredat i no pot ser que no ens prenguem, seriosament, l’estat lamentable de la llengua, l’estat d’abandonament on hem permès que es trobi avui la llengua. Fa molta pena, molta, pensar que això pot ser el català de demà.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada