traducció - translate - traducción

20.9.18

Què esperem? | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«I ara digueu: de què teniu por, doncs? Perquè, sembla, sincerament que als despatxos hi ha por, una por que no és al carrer»


Vicent Partal


Jo no m’ho explique. He procurat d’entendre-ho aquests mesos, però a hores d’ara ja em resulta impossible del tot, després d’haver vist Barcelona omplir-se per la Diada. Em fereix recordar on érem el 20 de setembre de fa un any i on sembla que una gran part dels polítics independentistes ens vulguen dur avui. Recorde aquella rosa de foc, aquella Barcelona insurrecta que prometia la llibertat davant i contra els vaixells de policies, d’aquells policies arribats –com tantes vegades en el curs de la història– amb afany de rebentar-nos, d’obrir la ciutat en canal. Però també recorde, perfectament, que no van poder fer-ho. Que els vàrem derrotar.

Constate, per això, que algú ens vol imposar un relat molt interessat, molt oportunista, sobre els fets d’octubre. Volgudament derrotista. I això malgrat que les batalles, escolteu-me, les batalles les vàrem guanyar totes, tantes com en vàrem jugar. De la primera a la darrera. I la que vàrem perdre, la més important de totes, la vàrem perdre per incompareixença. No pas perquè ens derrotassen ells. La repressió posterior ha estat duríssima i cruel. Això és veritat. I és veritat que la pitjor part, de llarg, se l’enduen els polítics de Junts per Catalunya i ERC. Però no podem eludir ni menystenir que encara ha estat més dura la resistència. I molt més fèrtil. I tanmateix sembla com si avui, un dia abans de començar a recordar els fets de l’octubre, una part substancial dels polítics, molts d’ells amb responsabilitats parlamentàries i de govern, tinguen por de fer memòria d’allò que ells i nosaltres, junts, vàrem fer aquell octubre fantàstic, d’allò que vàrem ser capaços de crear. Obsedits a dir-nos avui coses que no ens deien aleshores, com ara que no som prou.

Però, i tant si vàrem ser prou per a aturar la violència salvatge i abjecta que varen descarregar sobre les nostres urnes. O no ho recordem ja, això? I tant si vàrem ser prou, polítics de partit sobretot, per a fer-les córrer d’amagat, poble a poble i vila a vila, barri a barri i ciutat a ciutat. Es va crear un perfecte i magnífic exèrcit d’ombres que va esquivar el totpoderós CNI. I qui va guanyar aleshores? Vàrem votar o no vàrem votar el primer d’octubre? Vàrem votar i vàrem aturar la repressió en sec. Una trucada telefònica el primer d’octubre a migdia va forçar Espanya a aturar la violència de colp. Europa no en podia acceptar més. Però en som conscients o no que Europa no es va moure fins que no va veure per totes les pantalles de totes les televisions com centenars de milers de catalans ocupàvem els carrers i ens enfrontàvem a la policia en defensa de la democràcia? Aquella trucada no va nàixer del no-res, no sé si en som conscients, d’això. La batalla, la vàrem guanyar amb els nostres cossos, amb les nostres ferides, amb la nostra dignitat.

I després ens van ficar gent a la presó, sí. I la hi tenim nosaltres, a la presó. Tancats, a més, amb les claus que té el nostre govern i que no vol fer servir per a treure’ls-en. Van ficar-hi els dos Jordis sense que ningú pensàs que això fos ni possible. I després mig consell executiu. I ells van posar sobre la taula el 155, un colp d’estat sencer i planificat. Però el vàrem derrotar. Una altra volta. Al final no els ha servit de res, llevat de destorbar la marxa del país, fer mal a les conselleries i mostrar-nos el rostre veritable de cada servidor públic, el dels valents i compromesos i els dels simples administratius. I el 21-D a Madrid no s’ho podien creure, què passava. Els vàrem tornar a derrotar amb l’impuls de la gent que va travessar Europa, per anar a Brussel·les a explicar al món que hi havia un govern legítim. I vàrem guanyar unes eleccions il·legítimes, tramposes, que no tenien cap garantia democràtica i a les quals vàrem acudir amb una confiança que avui no veig en molts dels qui aleshores ens van cridar. I per això, perquè els vàrem guanyar, ells, desesperats, van recórrer al manual colpista sud-americà, i van intentar que escamots nocturns ens fessen por. Però no. Això, el país també ho ha superat a còpia de Tortoses i d’Alelles, d’una manera tan planera que desperta admiració. I el país ha tornat a fer seu el carrer. Qui tindria la capacitat de discutir-nos avui, amb una sola dada empírica a la mà, on és la majoria social catalana? Quantes Diagonals són capaços d’omplir ells? On són si es trauen les caputxes i les disfresses? Les comparacions no se sostenen.

I ara digueu: de què s’ha de tenir por, doncs? Perquè sembla, sincerament, que en alguns despatxos hi haja por, una por que no és al carrer. O sembla que hi ha polítics que tenen molta menys confiança en el país que no la que té la gent. No es tracta de caure en l’apartidisme, el sempre perillós, però la pregunta és de què podem tenir por nosaltres ara, si vàrem resistir les seues provocacions del 20 de setembre, aquelles armes deixades expressament dins un vehicle de la Guàrdia Civil i l’assalt criminal a la seu de la CUP. Si vàrem tenir urnes i vàrem votar més de dos milions de persones, en un ambient de tensió que en qualsevol altre país hauria motivat desercions a les cues dels col·legis i que ací va originar cues i escenes que avui encara ens esborronen i ens humitegen els ulls. Si vàrem proclamar la independència. Sí. El 27 d’octubre. Malament i a deshora, però ho vàrem fer. I de què poden tenir por ara si això ho vàrem fer amb ells, amb els nostres polítics, agafats de la mà, plenament d’acord? Encapçalats per ells. Tot ho va fer la gent, sí, però tot ho va fer també una generació de polítics disposats a jugar-s’ho tot. I que per això mateix ara no poden mirar enrere i proposar-nos que no siguem allò que ja vàrem ser fa un any. Hi ha responsabilitats d’aquells dies que ells tampoc no se les poden espolsar de qualsevol manera.

Sobretot en veient que l’estat espanyol, en tot aquest any, no ha derrotat els catalans ni una sola vegada. L’estat no ens ha derrotat ni una sola vegada en els dotze mesos que han passat d’ençà d’aquell dia inacabable a la cruïlla de la Gran Via  i la rambla de Catalunya. I, en tot cas, si avui no som on hauríem de ser és per culpa nostra i prou. Perquè el govern no va ni fer baixar la bandera a Palau quan el parlament ja havia proclamat la independència, sí. Però també perquè el 30 de gener es va aturar la investidura del president que el país havia triat i ratificat, renovant-li la confiança. I perquè aquest president triat va cedir a les pressions i va acabar acceptant de no ser-ho. Perquè entre tots van acceptar que fos tancat en la presó un altre president, hores abans d’esdevenir-ho i enmig d’una sessió d’investidura. Ni Turquia no s’atreviria a fer això. I perquè no tenim un govern. Sembla que en tenim tres, pel cap baix. I perquè fan la sensació de no saber què volen fer ni en quina direcció van. Totes aquestes derrotes ens les hauríem pogudes estalviar. Perfectament. Només calia actuar amb la decisió amb què exiliats i advocats ens ha fet guanyar a Alemanya, a Escòcia, a Bèlgica o a Suïssa, amb la tenacitat amb què la gent persisteix en el suport dels presos. Però són derrotes parlamentàries, al capdavall, que no canvien allò que és essencial. Ni una sola vegada l’estat espanyol no ha estat capaç de derrotar-nos en aquests dotze mesos i, en canvi, la Generalitat i sobretot la gent ha demostrat quan ha calgut que és capaç de derrotar-lo a ell.

El 17 d’agost de l’any passat, arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils, la policia de la Generalitat va activar un pla que li va donar, per primera volta, el control total i absolut del territori. Allò de què havíem parlat tant, allò que tantes vegades ens demanem si seria possible, ja va ser fet. Aquells dies Espanya no va existir i es va demostrar que era possible d’exercir el poder, cosa que segurament va alterar tots els plans del govern espanyol, alarmat. I el 3 d’octubre la gent va demostrar que podia apropiar-se també el poder, des del carrer, i començar una nova era, canviar les seues vides en tot i per a tot. Han passat dotze mesos d’aleshores ençà. Espanya ja ho ha intentat tot i de totes les maneres, però solament ha guanyat les partides que li hem regalat, que li ha regalat la nostra classe política. Ni una més. Ni ací ni a Europa.

I aleshores la pregunta, tan simple de fer i tan complicada de respondre, és: i avui, quan falta tan sols un dia per a commemorar els fets del 20 de setembre, què esperem?

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/a-que-estem-esperant-editorial-vicent-partal/


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada