traducció - translate - traducción

19.4.18

Tres estratègies disputen el nou full de ruta per a la República | Pere Cardús

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Analitzem les posicions que els partits defensen per arribar a la independència després de la tardor frenètica

Manifestació amb motiu dels sis mesos d'empresonament de Sànchez i Cuixart (fotografia: Albert Salamé).

El moviment sobiranista va arribar al primer d’octubre amb el grau d’unitat més alt d’ençà que havia començat la fase moderna del procés cap a la independència. Si més no, de cara enfora. Les disputes entre ERC i els hereus de Convergència van ser superades per l’objectiu comú del referèndum i per una feina soterrada dels independents de Junts per Sí i els màxims dirigents de l’ANC i Òmnium, avui empresonats. El referèndum, inclòs en el full de ruta l’estiu del 2016, va donar una direcció conjunta a l’acció dels partits i les entitats. Una vegada superada aquella fita, i després de la patacada del 155, la repressió, els empresonaments, els exilis i les eleccions imposades, el sobiranisme no ha tornat a tenir un full de ruta comú. Pel cap baix, hi ha tants fulls de ruta com partits, tot i que no sempre són defensats en bloc pels membres de cada formació. Podem traçar tres grans estratègies que encara ara disputen el nou full de ruta. Però cal tenir en compte que totes tres tenen tants matisos com famílies i tradicions té el sobiranisme.

Complir el mandat democràtic del primer d’octubre
La CUP ha expressat obertament la seva opció: desplegar la República votada l’1 d’octubre i declarada el 27 d’aquell mateix mes, deixar d’obeir els tribunals espanyols i prendre el control del territori amb l’acció de la població al carrer i de la majoria al parlament. En resum, la CUP proposa que es compleixi el mandat del referèndum i, per tant, la República es desplegui a partir del punt on es va deixar el cap de setmana del 28 i 29 d’octubre, així que fou aprovada l’aplicació del 155 per l’estat espanyol. En aquesta estratègia hi ha la investidura de Carles Puigdemont com a president legítim abans del cop d’estat contra les institucions catalanes. La desobediència a les instàncies de l’estat espanyol és una conseqüència lògica, per la CUP, del compliment del mandat democràtic.

Per a fer-ho, amb tan sols quatre diputats, la CUP s’ha ofert a ocupar els llocs de la mesa del parlament que han de permetre que el ple faci la investidura de Puigdemont i desplegui la legalitat republicana que s’havia previst en la llei de transitorietat. Si aquest desplegament de la legalitat republicana topa amb el boicot de l’estat espanyol i amb una capacitat superior a la força de la majoria parlamentària i la mobilització al carrer, la CUP opta per un xoc democràtic que podria menar a un blocatge institucional indefinit fins a una solució negociada o, en el millor dels casos, a la victòria del sobiranisme per decantament. És a dir, proposa una resistència forta i sense por de la repressió contra les imposicions de l’estat espanyol.

Eixamplar la base fent acció de govern republicana
Evidentment, aquesta estratègia topa amb la voluntat d’ERC i de Junts per Catalunya, amb un pes molt superior al parlament. Esquerra demana de recuperar ràpidament el control de la Generalitat i dedicar tots els esforços a eixamplar la base de suport a la independència. La diagnosi que fan els de Junqueras, empresonat a Estremera (Espanya), és que l’independentisme no té encara la força necessària per a desplegar la República des de la independència. Per tant, suggereixen d’avançar per bastir aquest suport mitjançant aliances i vincles amb sectors que són a tocar de la frontera del sobiranisme. Per exemple, l’espai dels comuns i Podem o, fins i tot, el PSC, segons que han expressat públicament veus d’ERC.

Proposen de concretar aquests avenços amb una acció de govern que procuri de reforçar el flanc social cap a l’esquerra amb lleis que anteriorment ha tombat el Tribunal Constitucional amb el pretext de l’absència de competències de l’autogovern autonòmic. Continuar aprovant lleis que són tombades a Madrid pot ser, per ERC, una manera d’anar demostrant als ciutadans que puguin ser més afins al sobiranisme i als principis democràtics que no hi ha més recorregut dins d’Espanya. El full de ruta majoritari dins les files d’ERC diu que cal acumular més força per a poder fer la independència enfront de l’actitud desacomplexadament repressiva de l’estat espanyol. En aquesta direcció, cal trobar una fórmula d’investidura que no col·lideixi amb les prohibicions dels tribunals espanyols i que permeti de formar un govern per a gestionar l’autogovern i posi fi al 155.

Un referèndum imposat: el desllorigador
Aquesta proposta d’avançar en l’acumulació de força abans de desplegar una república independent és vista d’una manera diferent des de Junts per Catalunya i, concretament, des de l’entorn de Carles Puigdemont. Si bé aquesta formació nova –que integra membres del PDECat– no es decanta per la via desobedient de la CUP, tampoc no vol limitar l’estratègia a una feina d’ordre intern per a reforçar la base republicana. De fet, no hi ha ningú que no doni suport a reforçar la base del sobiranisme. La qüestió és quina estratègia pot beneficiar més aquest reforçament. Dins Junts per Catalunya, d’acord amb la recuperació del govern de la Generalitat –en aquest cas, sense la pressa d’ERC–, Puigdemont cerca que el xoc democràtic interior vagi alineat amb una estratègia d’internacionalització que pugui desembocar en una solució tutelada externament.

La proposta majoritària dins Junts per Catalunya pretén combatre les imposicions des de l’interior –govern de la Generalitat i mobilitzacions de carrer– a la recerca d’una extralimitació constant de l’estat espanyol que faciliti l’activació de la mediació internacional. Amb quin objectiu? Si s’arriba externament a la conclusió que la repressió policíaca i jurídica de l’estat espanyol no és la via correcta, s’ha d’obrir una negociació política. I aquesta pot tenir un desllorigador, un punt intermedi entre el desplegament del mandat del primer d’octubre que volen els independentistes i la dissolució autonòmica que volen els unionistes. Un desllorigador que, des d’un punt de vista democràtic, no pot ser cap més sinó un referèndum acceptat per totes dues parts. Dins aquesta estratègia, s’inscriu la necessitat d’anar provant les investidures de candidats prohibits per a forçar la prevaricació del jutge Llarena (Tribunal Suprem espanyol) i poder mantenir el torcebraç i el plet internacional amb l’estat espanyol, tant des del punt de vista jurídic com polític. La principal funció del Consell de la República i l’Espai Lliure de Brussel·les seria precisament aquesta: preparar el terreny i avançar en el reconeixement de la interlocució catalana.

Un calendari que corre
Són les tres estratègies, en línies gruixudes, que actualment disputen la centralitat independentista. Després del cop d’estat del 155 i de les eleccions imposades, quan no es va desplegar la llei de transitorietat i el govern va ser expulsat, les tres famílies principals del sobiranisme van començar a traçar i refer sengles opcions estratègiques. A més, les entitats sobiranistes també s’han recompost i han refet les estratègies. La irrupció dels CDR també ha redibuixat l’espai de mobilització popular. D’aquell impacte d’una tardor frenètica, n’han nascut tres vies diferents i, per tant, molts matisos que impedeixen d’oferir la imatge d’unitat que va permetre d’arribar al referèndum. El calendari corre i exigeix un acord que, ara com ara, sembla força lluny. Si el 22 de maig no s’ha aconseguit l’acord, unes noves eleccions donaran als ciutadans l’oportunitat de jutjar les estratègies de cada candidatura


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada