traducció - translate - traducción

18.4.18

Unionistes entre càntics de ‘Puigdemont, el nostre president’ | Marta Rojals

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«És en comparació amb la progressia que anteposa el seu nacionalisme als valors de les esquerres, que reconeixem el gest dels qui diumenge van fer justament el contrari»



‘Una més!’, vaig sentir que deia una manifestant de diumenge a un conegut que s’hi acabava de trobar. Era bastant això; una més per als ‘de sempre’, una mani ‘fàcil’, i que se m’entengui, perquè no vull frivolitzar: en un entorn còmode, on vas amb la família, hi coincideixes amb els amics, topes amb algun company de feina, intercanvies whatsapps amb els qui no us heu pogut trobar, en aquesta tampoc, perquè era impossible de bellugar-se entre la gentada. ‘Una més’, malauradament, per a exigir l’alliberament dels ostatges de l’estat.

Per a qui no fou ‘una més’, tanmateix, va ser per a la mica d’esquerra unionista que hi va assistir i que va haver d’aguantar els atacs dels seus. Ja els planyo, per experiència. Perquè l’esquerra catalanista tenim un cap com un timbal, i de fa molts anys, de sentir les lliçonetes de l’esquerra espanyolista d’aquí i d’allà –que si la burgesia, que si el processisme, que si l’antiga convergència, que si bliblí, que si blablà–, de manera que no em costa gens empatitzar amb els no independentistes que diumenge van sortir d’això que en diuen la ‘zona de confort’ –el sofà i les crispetes, com ens van mostrar alguns en un famós espot– per denunciar la repressió del mateix estat que volen reformar. Una reclamació que no farà cap efecte a qui n’ha de fer, i que tots ho sabíem, però que menys dóna no sortir als mitjans internacionals: ara que els tenim una mica pendents, no podem desaprofitar cap ocasió de contraprogramar la propaganda desfermada del règim espanyol.

Faig un incís per dir que no penso referir-me al mantra aquest de ‘eixamplar la base’ perquè, sense república, no hi crec. Em refereixo que el peix ja és tot venut, i en són una prova els mateixos catalans d’esquerres que encara volen salvar el regne d’Espanya tot i haver vist en acció les maneres com s’aguanta(va): a força de brutalitat, arbitrarietat jurídica i suspensió del dissident. Per tant, els susceptibles d’afegir-se a tombar el règim, si no ho han fet quan clamava al cel, és perquè el seu espanyolisme encara els permet l’equilibri d’un cert ‘postureig’ innocu: anar a una ‘mani’ amb estelades –una més–, mentre no en canalitzem la força en accions concretes de resistència pacífica, a efectes pràctics no serveix de res. Però això, de fet, és més problema dels republicans que no d’ells.

Tornem-nos a centrar. Unionistes d’esquerres, dèiem, que van sortir de casa un dia festiu, a l’hora de la mandra, per a fer pinya amb una gent i en un ambient que sabien que no seria pròpiament el seu; que no hi trobarien gaires companyies de la pròpia corda per a fer l’entrepà de després; que l’endemà els reprendrien des de totes les bandes: la dels repressors, la de les crispetes i la dels mateixos que diumenge hi vam compartir algun eslògan –’en diuen democràcia, però no ho és!’– còmodament submergits en la nostra salsa. Doncs en aquesta columna no ens cau cap anell per reconèixer aquest gest de suport lògic en un context polític, històric, que la lògica ja no serveix per a interpretar res.
Sí que és cert que hi ha republicans que ja ho sabien tot de bon començament, com els economistes que van sortir amb la crisi a dir que ‘jo ja ho deia’: es veu que molts ja preveien que es repetiria la històrica repressió, la presó, l’exili, i que l’esquerra espanyolista no tan sols ho toleraria, sinó que faria possible el cop d’estat a Catalunya donant el suport necessari a la dreta franquista: ‘antes facha que rota’. Però hi ha una altra part de republicans que encara flipem amb els Icetes i les Sardàs –parlo en genèric– que han triat deixar-se bressolar per les corals de ‘Puchdemón a prisión’, o amb les Maruja Torres i els Pérez Andújars que s’han apuntat a la deshumanització de l’adversari fent escarni dels ostatges de l’estat. Flipem i alhora pensem que mentre aquest fenomen ens continuï sorprenent, esparverant, revoltant, és que té sentit que sigui així; que no ens hem tornat uns trossos de carn insensible a força de veure –de viure– tanta crueltat des del cantó que mai no hauríem dit.

És en comparació amb aquesta ‘esquerra’ espanyolista, doncs, que molts reconeixem els gestos de l’altra; és en comparació amb la progressia que anteposa el seu nacionalisme als valors de les esquerres, que reconeixem el gest dels qui diumenge van fer justament el contrari, barrejant-se entre les proclames de ‘Puigdemont, el nostre president’ gairebé unànimes. I no passa res perquè ho diguem, i no ens tornarem menys republicans perquè agraïm el caliu dels no independentistes en els moments més foscos, tant si són també catalans, com murcians, com finesos, com de qualsevol altra part del món. Gent d’esquerres que, passada la ‘mani’, continuem cadascú per la nostra banda: els uns amb la seua lluita pel país en què creuen, i els republicans amb la república que tenim pendent.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada