Carles Camp
La
declinació física del dictador, disputes i tensions internes dins del
règim, la desafecció d’una puixant classe mitjana que desitjava un país
més modern d’acord amb els cànons europeus occidentals, topades amb
l’Església cada cop més seriosos, entre d’altres raons, anaven afeblint
el règim franquista i alhora donaven força i empenta a uns moviments de
protesta cada cop més potents i agosarats que es van incrementar
notablement amb la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975.
A
Catalunya hi havien constants vagues universitàries i algunes d’altra
mena, reunions clandestines de sindicats, i contínues protestes al
carrer. A Barcelona, especialment, van abundar les manifestacions contra
el règim que demanaven llibertat política, l’alliberament dels presos
polítics, llibertat d’expressió, llibertat sindical, l’oficialitat del
català, etc. Era la famosa consigna: “llibertat, amnistia, estatut
d’autonomia“. Aquestes manifestacions acabaven sempre amb enfrontaments
amb la policia a base de cops de porra i corredisses. També es produïen
en altres llocs de l’Estat, especialment a Bilbao, Sant Sebastià i
Pamplona, a més de Madrid i a altres capitals. L’ambient polític i
social era cada cop més tens.
La
resposta del règim a totes aquestes tensions al carrer i en altres
àmbits menys sorollosos però igualment estridents, era que tot plegat
era com un foc d’encenalls, dut a terme per una ruidosa minoría. El règim, deien, donava suport a la mayoría silenciosa,
la que ni sortia al carrer ni protestava i a la qual ja els estava bé
les coses tal com estaven i, per tant, era fidels al règim. D’altra
banda, deien, l’important era salir de la crisis, era cuidarse de la economía,
i d’altres expressions semblants. La crisi del petroli del 1973 havia
deixat l’Estat amb la llavors insòlita xifra d’un milió d’aturats i
havia trencat amb trenta anys de creixement econòmic, els quinze darrers
extraordinàriament pròspers. Recordo haver sentit dir aquestes coses de
forma ben explícita a Arias Navarro, president no-electe del gobierno de España.
Impressiona comprovar com en el moment d’escriure aquestes línees ( setembre de 2013 ) el gobierno de España respon exactament el mateix que el que responien els governs franquistes de llavors.
Per
a ells tant se val que dos cops en un any gairebé la quarta part de la
població de Catalunya hagi sortit al carrer per demanar la independència
o almenys que es convoqui un referèndum sobre el tema. Per a ells, es
tracta d’una estruendosa minoría i ells, per descomptat, estan al costat de la mayoría silenciosa, que no surt ni al carrer, ni a les enquestes, ni a les urnes. No hi ha res més silenciós que allò que no existeix.
D’altra banda fa poc el ministre Guindos va dir, explícitament i literal que els catalans havien de olvidarse del tema de la independència i concentrar-se en sortir de la crisis econòmica. Bé, de fet és el que estem fent.
Està clar que la mort física de Franco no va suposar cap canvi de mentalitat en les elits castellanes que dominen la Villa y Corte i allí continuen pensant de la mateixa manera, com sempre i manen els mateixos de llavors.
Tot
el món ha oblidat que si bé Hitler i Mussolini van perdre la guerra i
Salazar va ser destituït, Franco va guanyar la guerra i que ell com els
seus sequaços van morir al llit ,sense passar per cap tribunal que
judiqués els seus crims.
Carles Camp
15/11/2013
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada