Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Vivim un moment de desconcert a les bases
de l’independentisme que fa difícil trobar el camí a seguir i evitar que la
frustració i la desunió s’apoderin d’aquells que vam sortir l’1 d’Octubre del
2017 a votar sobre la independència i a defensar tots els vots, tots, tant els
del Sí com els del No.
Malauradament dins l’independentisme es
repeteixen cíclicament aquests moments de crisi, recordem per exemple els
desacords quan la consulta del 9-N es va convertir en un procés participatiu o
quan el desembre de 2015 semblàvem abocats a la repetició d’eleccions al
Parlament. Però ara tenim l’agreujant d’una repressió que no cessa i un camí
desdibuixat al davant.
L’aprenentatge de l’octubre del 2017 és
clar. Quan hem treballat junts societat civil mobilitzada, Govern i Parlament és
quan més hem avançat en el camí cap a la independència de Catalunya. Què vol dir
treballar plegats? Vam tenir un parlament que avalava a nivell legislatiu el
mandat democràtic del poble de Catalunya, un Govern que l’executava i una
ciutadania mobilitzada com a puntal. Aquests tres elements van permetre la
celebració del referèndum. Però la gestió post referèndum va trencar aquesta
relació. No tothom, dins dels partits i fora, veia el referèndum de la mateixa
manera. Per alguns només era un instrument de negociació. I a l’altra banda no
hi havia cap voluntat de negociar. Així, s’arriba al 27 d’octubre marcats per
les divisions, havent perdut el momentum i declarant una independència sense
creure-hi i sense intentar fer-la efectiva.
D’aquell octubre en sortim amb una gran
victòria col·lectiva (haver fet el referèndum) i amb una derrota (no haver estat
capaços d’aplicar-ne els resultats). L’empresonament i l’exili dels nostres
dirigents ens ha marcat emocionalment i ha dificultat fer el dol de la derrota.
Generacions que no l’havien viscut han hagut d’aprendre a conviure amb la
repressió, les que sí que l’havien viscut, l’han retrobada de cop, en un altre
context.
I ara que tenim al davant un nou Onze de
Setembre, neixen iniciatives diverses que voldrien tornar-nos a portar a aquell
moment, i fer allò que no vam fer aleshores: aquell “Maidan” per defensar la
declaració d’independència. Aquestes propostes obliden que el control del
territori s’ha de demostrar quan hi ha un govern disposat a fer la
independència. Es tendeix a confondre unilateralitat i insurrecció. És una
trampa que a l’Estat espanyol li va molt bé, i no hi hauríem de caure. És el que
ha fet la fiscalia de l’Estat en el judici al Suprem. Intenten igualar el fet
d’accedir a la independència per una via institucional, amb legitimitat
democràtica darrere, majories parlamentàries i governs reconeguts, i el concepte
de rebel·lió, perquè volen deslegitimar l’accés a la independència per mitjans
democràtics i pacífics.
Hem d’analitzar quines fortaleses ens
manquen per a poder fer una declaració d’independència i ser capaços de dur-la a
la pràctica, amb un govern capaç d’imposar-se com a autoritat en un territori.
Però no podem perdre la legitimitat que dóna tenir majories parlamentàries i un
embrió d’institucionalitat darrere que es pot transformar en el govern
transitori d’una república naixent.
A l’Assemblea al llarg d’aquest any i
escaig, també ens ha costat sortir del procés de dol, i tornar a traçar un camí.
Però en els darrers mesos hem treballat campanyes que compensen febleses en
l’àmbit de la societat civil i ens preparen en l’àmbit econòmic per quan torni a
plantejar-se políticament la independència. D’una banda, amb la campanya de
consum estratègic, afavorim una economia i models d’empresa alternatius que no
estan tan subjectes a les pressions polítiques. D’altra, amb iniciatives com la
de les Cambres de Comerç, traslladem la majoria social i política d’aquest país
a institucions que són altaveus poderosos. I enfortint el sindicalisme nacional,
ens fem presents en el món del treball. Aquestes accions s’emmarquen dins
l’estratègia de la lluita noviolenta, un mètode de lluita contra formes
d’opressió o per fer progressar els drets democràtics, que inclou accions de
denúncia, de no-cooperació, de desobediència civil i que té com a objectiu
afeblir els pilars de poder de l’adversari. Aquest Onze de Setembre no només ens
manifestarem sinó que disposarem d’un gran espai Eines de País, on es podran fer
accions d’apoderament ciutadà.
Pel que fa a l’àmbit institucional, els
partits polítics ens repeteixen que no tenim les condicions per a
l’unilateralitat. Però no ens expliquen quines són aquestes condicions, i què
pensen fer per aconseguir-les. Tampoc ens han explicat quines febleses
institucionals van fer impossible la independència, i com podríem superar-les.
Algunes les hem descobert al judici. En canvi, amb els pactes de la setmana
passada hem comprovat d’una manera molt crua el retorn al partidisme i la
disputa pels espais de poder autonòmic i local, arribant a l’extrem de cedir el
lideratge d’alguns d’aquests espais al PSC. Contra això vam alçar la veu la
setmana passada mobilitzant-nos per primer cop davant dels partits
independentistes.
Com Assemblea, no trencarem però el fil,
el petit fil que encara ens uneix amb l’espai dels partits, perquè creiem que
tenim la responsabilitat de no incrementar la desunió; alhora, incrementarem el
nostre to d’exigència amb ells per tal que prioritzin l’objectiu de la
independència i abandonin les lluites partidistes. Hi ha un risc evident, que el
pacte a la Diputació de Barcelona exemplifica molt bé, de retorn a
l’autonomisme, malgrat que l’electorat ha continuat donant victòries als partits
independentistes, elecció rere elecció.
Tenim aquesta doble responsabilitat de
mantenir aquesta pressió sense contribuir a la desunió tot mantenint la
mobilització als carrers que pot tenir un doble vessant: el vessant unitari i
anti-repressiu però també el vessant d’exigència, màxima exigència política.
Alhora, hem d’evitar caure en el parany que desitgen aquelles forces que
treballen pel retorn a l’autonomisme, i per enterrar per anys les esperances de
culminar el procés d’autodeterminació. Aquestes forces voldrien una Assemblea
marginal i radicalitzada, que ja no fos representativa del sentir de la majoria
independentista. En la lluita noviolenta, les accions han de tenir un objectiu
polític i cal saber a qui s’interpel·la i que es pretén aconseguir, i quan és el
moment de fer-ho. Mai no són reactives, sempre són pensades i pro-positives i
s’han d’inscriure en un marc creïble que doni sentit a la lluita. Ara el
problema més important que tenim davant és el risc de retorn a l’autonomisme,
facilitat per la divisió dels partits independentistes. No podem renunciar a les
grans manifestacions que marquin l’agenda política i que els interpel·lin. Cal
recordar-los que l’objectiu és la independència, i que cal establir una
estratègia per aconseguir-lo.
Aquest doble objectiu és compartit per tot
l’independentisme i és per això que ens manifestarem aquesta Diada. No és una
manifestació més, és la manifestació més difícil de totes les que hem fet fins
ara, ens juguem que els partits independentistes compleixin amb el seu compromís
vers el país i evitar que l’independentisme quedi adormit per anys. Enguany, us
l’heu de fer vostra com mai abans i heu d’alçar la vostra veu perquè es recuperi
l’objectiu de la independència, i es treballi amb unitat d’acció per
assolir-lo.
Elisenda Paluzie i Hernàndez
Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana
Elisenda Paluzie i Hernàndez
Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada