traducció - translate - traducción

16.12.12

LA LLIÇÓ DE CASTELLÓ

Quan a finals del franquisme i els primers anys del que en diuen de “transició democràtica” anava per raons de feina a Palma, Perpinyà o València, no em sentia gens estrany. Bé, una mica sí, podia comprovar com el meu accent barceloní diferia i contrastava amb el català que es parlava en cadascun d’aquells llocs. Però això també em passava quan anava a Lleida, El Port de la Selva o a Amposta. Pel demés existia, sense ni adonar-me’n una continuïtat natural, tant en la llengua com en el paisatge i el tarannà de les persones. Amb variacions, és clar, però tot s’entreteixia en un tot ben abastable.
Després va venir aquesta creu condicionada pels militars de l’antic règim que, entre tots, ens hem entestat a anomenar, equivocant-nos de ple, com a “transició democràtica exemplar”. I aquí ja van venir els primers desencontres. Quan anava als mateixos territoris i poblacions, ja no podia percebre aquella continuïtat. De fet, però, em seguia sentint COM a casa.
Ahir, no. Ahir, al Castelló que em vaig retrobar després de molts anys, EM VAIG SENTIR A CASA.

Simplement, seguint els bons consells d’una amiga de Palma, vaig anar a Castelló a participar en la manifestació que culminava els actes que Castelló per la Llengua ha vingut organitzant les darreres setmanes en commemoració dels 80 anys de les Normes de Castelló.
I em vaig trobar amb la següent lliçó.

Vaig poder assistir, de lluny, a una reunió on diversos sindicats de l’ensenyament que provenien dels tres territoris dels Països Catalans ocupats per l’estat espanyol, van decidir coordinar-se encara una mica més en defensa de la llengua davant l’atac brutal que significa l’esborrany de llei d’educació que darrerament ha aixecat, i aixecarà, tanta polseguera. I d’una manera natural, com quan jo recordava al principi de l’escrit, ho debateren en les diferents variants del català, la llengua que ens uneix, a més de les cultures i la història comunes. I ho feren, també de manera natural, com una sola cosa, com una sola nació, com uns països que responen a una mateixa agressió per part d’un mateix botxí. I no calgué que els anomenaren de cap manera. Simplement catalans del Principat, del País Valencià i de les Illes, es posicionaven per defensar-se amb fermesa dels atacs d’una llei que els oprimeix, discrimina i persegueix de la mateixa manera.

Magda González i Crespí i Anna Massó de la ANC-Mallorca i de la ANC, d'esquerra a dreta. Posteriorment i després d’un dinar popular, vaig poder ser testimoni de la conversa que tingueren la coordinadora de l’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA de MALLORCA i la coordinadora de la sectorial dels Països Catalans de l’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA del Principat. És clar que no faré públic el contingut d’una conversa privada, però sí que puc explicar la sintonia i la voluntat d’avançar en l’entesa entre el munt d’objectius comuns d’uns territoris, de moment, encara, considerats de “diferents” comunitats autònomes gràcies a aquesta toia de constitució espanyola que a més d'impedir la naturalitat de relacions ancestrals, dona cobertura als atacs vers el conjunt dels Països Catalans. Am això, a més, empeny a la defensa i la denúncia de la violació de la nostra dignitat a cadascun dels territoris per la seva banda.
Això ho hem de solucionar com més aviat millor, penso jo.

A la tarda, i abans de la manifestació, també vaig ser present a una reunió de diverses entitats i coordinadores que d’una manera o altra arribaren a la mateixa conclusió que havien arribat els sindicats pel matí. La defensa davant els atacs jurídics, polítics, dels mèdia, però sobretot lingüístics, només pot ser conjunta i coordinada. Es parlà d’Europa. De la denúncia davant el Parlament Europeu que La Franja, pel seu compte, el País Valencià, també pel seu compte, les Illes, pel seu compte però amb la particularitat de fer constar les anteriors denúncies, i el Principat, evidentment també pel seu compte, han dut a terme en els darrers mesos. També es parlà de la conveniència de unir esforços tal i com havia succeït pel matí.
l’STEI – i, de les Illes, Som Escola, del Principat, i Escola Valenciana, del País Valencià, havien acordat coordinar-se en una acció conjunta del sector de l’educació. Perquè no fer-ho, doncs, Òmnium, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, que ho podrien ampliar a l’àmbit de la ciutadania en general? Les conclusions a què van arribar, no em pertoca a mi ressenyar-les, evidentment, però el to de, per fi, una unitat d’acció de tots els territoris es feu palesa.

I aquesta percepció augmentà fins a l’emoció en la manifestació posterior, però sobretot en el magnífic manifest llegit al final d’aquesta per un representant dels afectats per l’espoli de Canal 9. Per cert, també es va reclamar la reciprocitat de les emissions de les TV públiques dels diversos territoris.
Ahir els Països Catalans van fer un pas endavant molt sòlid i, penso jo, el Principat n’hauria de prendre alguna cosa més que bona nota en el seu camí cap a la independència. Cal afrontar d’una vegada i amb totes les paraules que el procés que ha iniciat el Principat, és el procés de només una part dels territoris i així com el passat 11 de setembre tota la classe política es va veure sobrepassada per la convicció ciutadana, aviat o molt aviat, aquest procés que il·lusiona a tanta gent, es podria veure superat i magnificat pels Països Catalans. Cal aprendre la Lliçó de Castelló.

LA LLIÇÓ DE CASTELLÓ EN VÍDEO:


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.