traducció - translate - traducción

25.3.13

A la recerca de complicitats per (re)-lligar la nació (els Països Catalans)


CARLES BENÍTEZ BAUDÉS, MEMBRE DE L'EQUIP DE LLIBERTAT.CAT

Font:

Més enllà del marc lingüístic, cultural, i la commemoració de les diades a cada territori

Als anys 70 vaig tenir l'oportunitat de viure en pròpia persona com el concepte de Països Catalans estava arrelat en amplis sectors de la societat catalana, arreu de la nació. Tant és així que en aquesta dècada, que coincideix amb la fi del Franquisme i començament de la Transició, van tenir lloc tres jornades de debat amb l'objectiu d'articular la nació (Perpinyà el 1974, Barcelona, el 1976 i Palma el 1978) i el Congrés de Cultura Catalana  (1975-1977) que va comptar amb 12.400 congressistes, actes a València, Perpinyà, Palma, Barcelona i Andorra la Vella; i diverses mobilitzacions populars.
Les jornades de debat van aplegar membres de les organitzacions polítiques (la majoria clandestines, però amb una certa permissibilitat) i universitaris i investigadors de diverses àrees del Coneixement. Moltes de les organitzacions polítiques, aleshores ja van deixar clar que només podia haver-hi uns lligams culturals. En canvi, els estudiosos anaven molt més enllà i parlaven d'una entitat nacional en construcció.
Per la seva banda, el Congrés de Cultura Catalana va ser molt més complet, ja que en el seu conjunt dibuixaven la nació amb el conjunt de territoris i com havia de ser el país. Cal remarcar que l'Estat espanyol s'estava refent i, l'Estat francès, tot plegat ho veia com un problema espanyol que sortia de la dictadura.
Pel que fa al sud de l'Albera, en poques paraules podem dir que tot se'n va anar en orris amb l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978, per la renúncia de l'esquerra de l'arc parlamentari i també del pujolisme. Així, d'una manera jurídica van donar el tema com a tancat. A això també cal afegir-hi l'anomenda Batalla de València i els “intel·lectuals orgànics de l’autonomisme”, que van qualificar de violent i sectari l'independentisme combatiu que s'estava configurant sota una estratègia de resistència per donar resposta a la nova situació política. I encara que ho van intentar -i ho intenten- no han pogut eliminar la idea de Països Catalans.
Per una banda, a partir de 1979 l’independentisme combatiu es difon entre sectors socials on abans no arribava i acumula forces, mantenint una clara postura d’enfrontament amb l’Estat.
Un desplegament estratègic d'àmbit nacional, amb mobilitzacions contra les campanyes d'espanyolització, la defensa de la llengua, la defensa del territori... es commemoren les diades nacionals, es manté viva la cultura popular...  i es va desvetllant una consciència nacional arreu de la nació
D'altra banda, també es fan congressos per àrees de Coneixement d'àmbit nacional, publicacions, es desenvolupa una activitat molt important a la xarxa i en l'àmbit cultural...
I paral·lelament, l'acció repressiva de l'Estat pren com a punt de referència els Països Catalans. Tot plegat fa evident que la qüestió nacional catalana és un conflicte soterrat però viu, silenciat però dinàmic amb una realitat lingüística, cultural i una història comuna. 
Ara bé, som conscients també que vivim en un país trossejat per unes fronteres regionals i estatals que han generat -i generen- dinàmiques diverses, que han conformat també unes fronteres mentals determinades en el seu si. Això no vol dir que calgui renunciar a la nació sencera com a projecte polític, sinó situar-nos en una realitat per transformar-la i anar molt més enllà de les reivindicacions lingüístiques, culturals i de les commemoracions de les diades; o sigui, cal articular políticament el país per eliminar totes les fronteres, les mentals i les físiques.
No hi cap dubte que l'aparició de TV3 va ser vist arreu de la nació com a un referent per eliminar aquestes fronteres, però tot i que aquesta televisió no ha estat mai d'àmbit nacional, els catalans del nord, del sud i de les Illes l'han feta seva, ja que no han renunciat a la seva catalanitat.
De la mateixa manera  el procés cap a la independència que s'ha engegat al Principat ha col·laborat a desvetllar encara més les consciències arreu de la nació des d'un punt de vista nacional, en el sentit que molts catalans i catalanes de Prada de Conflent, d'Alacant, de Sóller i Mequinensa es fan seu aquest procés i volen participar-hi; tot i sabent que hi ha dinàmiques diferents a cada territori, però exigeix sensibilitat nacional des del Principat.
I és que la nació és dinàmica i plural, malgrat que estigui trossejada administrativament i amb graus de consciència diversa. Consciència diversa que va perfilant uns referents nacionals comuns, no només lingüístics i culturals, sinó també econòmics i des d'una perspectiva global de país.
Ara bé, cal una articulació política nacional en tots els àmbits, tenint present la realitat de cada territori, que passa per establir fluxos comunicatius en totes direccions arreu de la nació, les organitzacions i es marcs referencials comuns.
 És a dir, posar a l'agenda el concepte “Països Catalans”, que contribueixi a bastir un projecte polític nacional com a país, osigui relligar la nació, tenint present allò que deia Joan Fuster i que Ramon Muntaner ja havia sentenciat amb la metàfora de la mata de jonc: “un per un, sí que es pot arrencar, però tots junts ni deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, ni que uns quants més s'hi posessin”.

Share/Bookmark

24.3.13

Joan March, els negocis de la guerra (vídeo)





Share/Bookmark

23.3.13

ELLS MANIPULEN LA HISTÒRIA. ACOMPLEXATS!

ABC-50 hitos de nuestra historia: 11) Primeres Corts d’Europa a Lleó. Alfons IX (1188)
L’onzè “hito” de García Cortázar és, de tota la sèrie, un dels majors disbarats perpetrats per García de Cortázar.

Primer de tot, García de Cortázar hauria de saber que les primeres corts europees, enteses com les assemblea de notables del regne que legislen per limitar el poder reial, van ser les assemblees de Pau i Treva de Toluges (Rosselló), embrió del futur parlament català, celebrades el 1027, 161 anys abans de les corts d’Alfons IX a Lleó a què fa referència García de Cortázar. El desconeixement d’aquest fet per part d’un historiador professional com ell, només s’explica per un apriorisme ideològic atribuïble a la seva gens dissimulada ideologia nacionalista espanyola.

En segon lloc, qualificar aquelles corts com a assemblea ja resulta excessiu, com es desprèn de la descripció mateixa que ens ofereix García de Cortázar:

“La asamblea es precursora del parlamentarismo porque el Rey pondera la asistencia de ciudadanos elegidos, ratifica usos, garantías y su voluntad de no alterar el valor de la moneda.”

I de composició i funcions que ell mateix ens explica:

1)      A aquesta assemblea hi assisteix qui el rei decideix, no a qui li pertoca segons alguna norma no dictada pel rei.

2)     És el rei qui decideix què s’aprova i què no, és el rei qui imposa a aquestes ‘Corts’ què es redacta i què es decideix.

La diferència d’aquesta cort amb les assemblees de Pau i Treva on només tenien veu i vot homes de la classe alta catalana, que s’escollien entre ells mateixos, és meridiana.

Ras i curt, aquesta reunió no va ser precursora de cap mena d’embrió de parlamentarisme ni res que se li assembli, ja que no tenien cap funció de control ni de limitació del poder del monarca, com reconeix, segurament sense voler, el mateix García de Cortázar quan diu:

 “se pone en pie el futuro papel de asesoramiento que tendran las Cortes.”

Les anomenades corts de Castella van ser sempre un simple òrgan administratiu i consultiu reial, on el monarca, com a molt, demanava alguna opinió tècnica sobre temes legals referits a lleis o disposicions que volia imposar per evitar que entressin en contradicció amb altres que ell mateix o algun predecessor havien imposat anteriorment i on es complimentaven els tràmits necessaris perquè aquestes lleis o disposicions es poguessin concretar.

García de Cortázar pretén fer-nos creure que a Castella, on tradicionalment la “Palabra de rey es ley” i en què el primer intent de limitar el poder reial no es va produir fins el 1812 a les corts de Cadis, ja era viu un embrió de parlamentarisme des del segle XII, gairebé 800 anys abans. La seva temptativa no té cap possibilitat d’èxit més enllà, evidentment, de la seva clientela habitual de l’ABC.
 
Carles Camp
16.03.13
  
Carles Camp. ABC - 50 hitos de nuestra historia (3): Conversió de Recared
Carles Camp. ABC - 50 hitos de nuestra historia: 4) San Isidoro de Sevilla
Carles Camp & Joan Cavaller. ABC - 50 hitos de nuestra historia: 5) Invasió musulmana
Carles Camp. ABC - 50 hitos de nuestra historia: 6) Camino de Santiago
Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 7) Glosas Emilianenses: Naixement de l’espanyol
Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 8) Caiguda del Califat de Còrdova
Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 9) Conquesta de Toledo
Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 10) Pintures romàniques de Sant Climent de Taüll

Share/Bookmark

13.3.13

BARCELONA ENLLAÇADA PER LA LLENGUA (Vídeo)

Isona Passola llegint el manifest


Share/Bookmark

5.3.13

DOSSIER ENLLAÇATS PER LA LLENGUA



Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.