traducció - translate - traducción

23.12.14

CATALANOFÒBIA 21: La perpetuació de la diglòssia

¿Fomentan en sus hijos, con exclusivismo de su idioma, la idea criminal de que todo español no nacido en Cataluña es un extranjero? Pues suprimamos el dialecto catalán. 


«LA CORRESPONDENCIA MILITAR»

A Catalunya, els qui parlen i obren agressivament i els qui falten a les conveniències socials, a la cortesia i al respecte degut a un poble, són els anticatalans, són els hostes inadaptats que odien ferotgement a la nostra terra.


  ANTONI ROVIRA I VIRGILI

Al començament del segle XX l’Estat espanyol es troba en un veritable atzucac polític. Té la necessitat imperiosa de construir la nació espanyola i per assolir-ho ha d’anorrear Catalunya, abolint-ne els símbols i tots els elements que en configuren la nacionalitat. Ha fet multitud de lleis per eliminar la llengua catalana, però tot i això no veu possible l’arranament dels catalans. L’exèrcit, que és la consciencia de l’imperialisme espanyol, en vista d’aquesta impotència, formula un pla estratègic que orienta sobre la seva doctrina nacional: «Hay que castellanizar a Cataluña. (...) Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y grosero como es en general el catalán se volverá amable, transigente con las ideas de los demás y educado. El dia 1º de febrero no debe haber un solo soldado en la región catalana siendo substituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra.»[465] El gener de 1906 el diputat Girona interpel·la el ministre de governació, el comte de Romanones, per l’ordre del governador civil de Barcelona d’obligar els teatres d’aquesta ciutat a fer la publicitat en castellà. Romanones ho justifica així: «Entendiendo el gobernador que asistían a esos espectáculos personas que no conocen el catalán, porque es muy lógico y muy racional suponer que no todos los que asisten a los teatros en Barcelona saben el catalán, y como entre esos anuncios en catalán estaban los que se colocan en las puertas indicando la salida para casos de incendios y otros parecidos, estimó que se podría haber dado el caso de producirse un incendio dentro de un teatro y que el que no supiere el catalán no hubiera podido tomar la puerta de salida y huir del peligro a causa de no saber el catalán, y esto, entiendo que era un castigo demasiado grave aplicado a la ignorancia del dialecto catalán.» El diputat Girona contesta al ministre que «nosotros desearíamos que se dejara en absoluta libertad a las Empresas para que anunciaran los espectáculos del modo que quisieran hacerlo y tuvieran por más conveniente». El ministre és contundent en dir que a més de fer-ho en català cal emprar el castellà: «Yo entiendo que S.S. no podrá creer que es pecaminoso anunciar en lengua castellana. Pues entonces, todos estamos conformes: no hay cuestión, y hemos perdido el tiempo, buscando con razones enrevesadas y discreteos inútiles la razón de la sinrazón.»[466] El pensament glotòfag té recursos de tota mena per imposar-se. ¿Ara els qui van contra la normalització del català també invoquen la llibertat? Pel maig de 1907, a Manresa la llengua catalana torna a ser una oportunitat perquè les autoritats que regeixen als catalans expressin catalanofòbia. Amb motiu de la interpretació d’un tedèum el rector de la parròquia va fer el sermó en català: «apenas el comandante militar de Manresa, el juez, el capitán de la Guardia Civil y los demás militares escucharon las primeras frases del sermón, dichas en catalán, abandonaron sus puestos, se dirigieron a la sacristía y allí permanecieron hasta que terminó el sermón.»[467] El diari que en fa la crònica, després d’explicar els fets i de lloar el capteniment tan patriótico, hi afegeix: «Así se debe proceder siempre. A la provocación amparada en la inpunidad, el desprecio.»

  L’opinió i el comportament negatius respecte a l’ús de la llengua catalana, abans exclusiu dels qui ocupaven càrrecs polítics, també són propis de la gent del carrer. A principi de segle el corresponsal a Barcelona del diari madrileny El Liberal descriu la situació d’aquesta manera: «En ninguna parte se mira nunca de mal ojo a una persona porque no hable el idioma del país; pero tampoco en ninguna parte, a no ser entre los castellanos, se censura a los naturales de un país porque usen para comunicarse entre sí su lenguaje nativo.» El periodista Antonio Cortón detalla amb exactitud l’aversió envers la llengua catalana en l’administració i al carrer: «Y en esto la intransigencia es desaforada, iracunda. Desde los gobiernos que han vedado el curso de los telegramas en catalán o querido desterrar este idioma del púlpito, hasta los particulares que ponen el grito en el cielo porque en las ramblas o en el tranvia o en los pasillos del teatro no se oye más que el catalán, “dialecto”, dicen ellos, áspero, desapacible, antipoético, diríase que todos están de acuerdo para lastimar, y lastimar por necio modo, a la sociedad en la cosa que le es más cara, en su idioma, esto es, en su espíritu, en su tradición, en su personalidad.»[468] Tot i que Cortón sembla equànime sobre l’ús quotidià del català, no ho és pas tant quan es refereix a l’ús en alguns gèneres literaris o en altres matèries. Admet que la llengua catalana és grandiosa en la poesia, però «el introducir el catalán en el periodismo, la historia, la ciencia y la crítica, ha sido un error. (...) Lejos de adquirir mayor precisión y energía al convertirlo en catalán, nos encontramos con que este idioma, detenido en su aplicación científica y política largos años ha, no sirve para el caso, y hay que castellanizarlo y corromperlo, porque se está traduciendo del castellano».[469]

  Unamuno inicialment considerà que espanyol no havia de ser sinònim de castellà i que Castella era una «teocràcia militar» que no sabia assumir cap de les energies que li venien de la perifèria. Criticava als castellans el concepte de la «unidad, la pura unidad, la unidad desnuda, la unidad que no es sino unidad».[470] Arran de l’«aplec de la protesta» de 1906 i del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, esdevingut el mateix any, Unamuno canvià d’opinió sobre la cultura i la llengua catalanes. Començà la teoria sobre l’excessiva tendència a la «frivolitat meridional» i l’estètica. «Seréis siempre unos niños, levantinos! ¡Os ahoga la estética!» Unamuno voldria que els catalans abandonessin la llengua catalana i catalanitzessin Espanya en castellà: «Catalanizad, si podéis, España entera.» Maragall el va contradir i li va explicar que Catalunya havia estat segles col·laborant amb l’esperit hispànic, i que no n’havia tret res; es preguntava: «¿Dónde está el rastro de catalanidad en el espíritu español mientras esto ha durado?» El 1915 Unamuno en una conferència a Valladolid va dir «que anhela y espera la integración de todas las hablas ibéricas en una sola». El mateix any a València comparà el català amb una espingarda i el castellà amb un màuser. D’ençà d’aleshores Unamuno definitivament ja no fou un propagador de la cultura catalana ni de la política hegemònica a Catalunya. L’esperança del seu suport que els catalans tenien durant la Segona República es va esvair amb la seva actitud al Congrés dels Diputats, tal com es veurà més endavant. No obstant això, a Salamanca poc abans de morir Unamuno va defensar els catalans davant els feixistes, que varen cridar que els catalans i els bascos eren «tumores pestilentes en el cuerpo de la nación». La relació d’Unamuno amb la cultura i la llengua catalanes va ser ambivalent.

  El polític liberal Antonio Royo Villanova, en la seva obra El problema catalán, de 1908, dedica, com no podia ser de cap altra manera, un capítol a la llengua catalana. Hi afirma: «Durante mi estancia en Barcelona, he podido comprobar allí dos grandes injusticias: la una es el odio de los catalanes al castellano, la otra la animosidad de los castellanos hacia el catalán. (...) Pude comprobar entre los castellanos de Barcelona, es decir, entre los españoles no catalanes, la creencia arraigada de que el catalán se expresa siempre en su idioma sólo por molestarnos.»[471] En les conclusions arriba a una posició política ben concreta i definitòria: «Debe permitirse que las escuelas libres den la enseñanza en cualquier idioma; pero la enseñanza oficial de las escuelas primarias debe ser en castellano.» No caldria sinó. ¿Això no era una injustícia?

  L’escriptor i periodista Ramón Pérez de Ayala, que més endavant serà fundador de l’Agrupación al Servicio de la República juntament amb Ortega y Gasset i Marañón, el 1911 va fer una visita a Barcelona, de la qual va escriure unes cròniques per a la publicació de Madrid Nueva España. Hi deia per començar que a Catalunya, comarca dels gèneres estampats, «l’art, la ciència i la política pertanyen al ram dels estampats de colors que marxen a la primera bugada». Més endavant hi va incloure una descripció de les dones catalanes que va molestar força: «Pero, parad atención en las mujeres. (...) La contemplación de las mujeres, en casi todas partes del mundo, suele ocasionar perturbaciones en el diafragma y en el aparato generador. Estas mujeres atacan directamente al aparato digestivo, por dos razones: por la propensión que tienen a vestirse con abigarrados colores y por la prosodia. Y de aquí que la mujer catalana, cuando es bonita (en catalán, se dice “bufona”, bonita; ¿qué tal?), nos inculca de pronto la certidumbre estética de que la mujer ideal ha de estar desnuda y callada.» La segona crònica malparlava de l’idioma català i deia que els barcelonins «exageran ese infame acento gutural, ese “gloglo” constante, que tanto se parece a la incontinencia del intestino bajo los efectos de un laxante». I per acabar-ho d’arrodonir, enaltia el chulo castellà perquè «en él se guarda la simiente de la estética y de la ética españolas».[472] ¿Aquest intel·lectual es va posar al servei de la Segona República?

  Al cap d’un any d’haver-se creat la Mancomunitat, el ministre de Gràcia i Justícia, Manuel de Burgos y Mazo, signà el reglament del registre de la propietat, que ignorava encara l’oficialitat de la llengua catalana, ja que obligava a portar una traducció per a la inscripció registral. A més, els títols de propietat s’havien de redactar en castellà, i qui no els hi tenia se’ls havia de traduir. També no havent passat encara més d’un any des de la constitució de la Mancomunitat, el senador per Valladolid Antonio Royo Villanova denunciava al Senat en la sessió plenària del 22 de novembre de 1915, «la práctica abusiva de la Diputación de Barcelona de redactar en catalán los expedientes administrativos de carácter oficial». El que havia passat era que s’havia hagut de presentar un expedient administratiu en català davant d’un tribunal del contenciós administratiu, el fiscal del qual s’havia negat a tramitar-lo atès que creia que no tenia l’obligació «ni de conocerlo, ni de dar carácter oficial ante los Tribunales de justícia a un idioma que no es el castellano».[473] Aquesta actitud no podia ser més discriminatòria. L’expedient era d’una institució política i, per tant, oficial. D’altra banda, si es presentava un expedient davant d’un tribunal, la funció del qual era administrar justícia, no se n’administrava precisament fent ús de la injustícia, cosa que equivalia a menystenir el català. El senador Royo Villanova fou molt congruent dient que el fiscal havia complert el seu deure patriòtic i havia actuat amb dignitat no acceptant la llengua catalana i, «al encontrarse con ataque tan grave al idioma nacional, defendiendo no solamente el idioma, sino el patrimonio espiritual de la raza». No se sap de quina raça parlava Antonio Royo Villanova, però sí s’intueix la seva ideologia, que aspirava a eliminar la llengua catalana. Antonio Royo Villanova tolerava que s’enraonés en llengua catalana, però no que s’hi escrivís, ja que, segons ell, si se sap castellà i s’escriu en català és perquè «se quiere molestar, agraviar al idioma castellano. (...) Los que saben el castellano y redactan en catalán, no lo hacen por ignorar el castellano, y yo entiendo que eso es un hecho ofensivo para la Nación». Aquesta idea de l’ofensa a la nació ja havia estat expressada el 1700 als rossellonesos pel rei de França. Es vincula una de les llengües de l’Estat a la nació que deliberadament es vol crear per dominar les altres nacions. El ministre de Gràcia i Justícia, Manuel de Burgos, apel·là a aquest ideal en dir que la llengua és «la expresión genuina del alma nacional». Relacionada amb aquest ideal de nació hi ha aquesta frase de Royo Villanova tan triomfal en la catalanofòbia, amb què acabà la interpel·lació: «Jamás, jamás transigiré con que Cataluña sea una Nación.» Tres mesos després d’aquest debat del Senat, el 26 de gener de 1916, la Real Academia de la Lengua, presidida per Antonio Maura, va adreçar una lletra al govern liberal aleshores presidit pel comte de Romanones en què demanava que tots els professionals de l’ensenyament que sense contemplacions ni miraments «vigilen y hagan que se cumplan los referidos preceptos legales, único medio de fomentar y unificar el provechoso cultivo de nuestro idioma castellano». Fer aplicar la llei és el mitjà més eficaç per assolir aquells fins de «supremo interés patrio». Es tornava a identificar el castellà amb la patria. La dèria també dels intel·lectuals era col·laborar amb els polítics per engendrar una pàtria que parlaria una llengua unificada. Aquesta no és la concepció de l’Estat segons la qual aquest, amb una estructura juridicopolítica, garanteix igualtat a tots els ciutadans i protecció per als seus drets fonamentals, sinó una altra que pretén fer coincidir l’Estat amb una nació inventada recorrent al genocidi, si cal, per assolir una nació que no té.

  Tot aquest grapat d’esgarips i d’escomeses dels qui volien inculcar el castellà a tothom van provocar tensions i enrenou; corporacions i entitats catalanes d’arreu van fomentar la convocatòria de diades per la llengua, celebrades fins a la dictadura de Primo de Rivera. El president de la Mancomunitat se’n va queixar en un telegrama a Madrid i el president del Consell de Ministres el contestà sense prendre cap compromís seriós, però; només hi deia que «especial simpatía yo experimento por todo lo que es medio de expresión de la intimidad del alma española».[474] ¿Només de la intimitat de l’ànima?

  En el debat al Senat sobre el missatge de contestació al discurs de la corona celebrat el maig de 1916, el senador Amós Salvador va tornar a insistir en la, segons ell, persecució de la llengua castellana a càrrec dels catalans. Els demanà: «Os ruego que me expliquéis, amigos queridos, el fundamento de la persecución a la lengua Castellana.»[475] Va continuar manifestant la seva filosofia política sobre què calia fer als catalans. De primer, va determinar que la llengua catalana no podia ser oficial: «Nadie pretende negar aquí derechos a la Lengua Catalana, pero la Lengua Catalana no tiene derecho de ser la lengua oficial de España.» Evidentment, el català no tenia dret a res. El senador Salvador explicà ell mateix la concepció d’Estat que els historiadors actuals han verificat en aquells que han subjugat les nacions veïnes: «El Estado tiene que ser el único que enseñe y eduque a los niños; es la Nación organizada políticamente la que tiene que cuidar de ese servicio, porque es la única que está interesada en formar hombres primero, después ciudadanos, luego patriotas y, por último, en España, españoles; por consiguiente, ha de dar la enseñanza en todas partes y la ha de dar en todas partes en castellano.»[476] L’Estat ha de fer homes que esdevindran successivament ciutadans, patriotes i, finalment, espanyols. Aquesta visió de l’Estat és errònia, perquè per ser ciutadà no és imprescindible aprendre en castellà. L’error d’aquesta idea de ciutadania és que fa coincidir la nació amb l’Estat. Amb tot, tal concepte era consubstancial als espanyols abans que existís jurídicament la ciutadania. En aquest debat el darrer a intervenir fou el cap del Consell de Ministres, el comte de Romanones, el qual acabà preguntant: «Vosotros habéis querido presentar el actual Gobierno como un perseguidor del idioma catalán, y yo os pregunto: ¿De qué actos del Gobierno podéis inferir tal cosa?» El català no podia ser oficial, no es podia ensenyar a l’escola, no l’admetien als registres, ni als documents notarials, ni a l’administració de justícia. ¿De què es queixaven els catalans? Quin cinisme! ¿Per què perseguien el castellà? Quina imaginació!

  La reacció natural davant de tantes escomeses fou portar al Congrés dels Diputats el reconeixement de l’oficialitat de la llengua catalana. Els catalans reclamaven per via parlamentària i pacífica l’oficialitat del seu idioma, que els havien furtat amb violència. La iniciativa parlamentària es va presentar el dia 5 de juny de 1916 al Congrés, i es tractava d’una esmena al missatge de la corona. El 1916 començà una nova estratègia parlamentària per a la llengua catalana. De totes maneres, els polítics espanyols practicaven la ideologia de l’imperialisme dels estats i feien veure que no coneixien el principi de les nacionalitats, de manera que consideraven l’oficialitat del català destructora de la unitat de l’Estat. La denegació de la demanda en qüestió va anar a càrrec del diputat liberal per Lugo José Lladó, el qual afirmà que la llengua catalana era «una lengua muerta, pero que tiene medio cuerpo insepulto». La seva ideologia li feia confondre la situació real amb el seu ideal polític. En la mateixa confusió va dir que oficialitzant el català el que es volia era «perturbar esa obra bendita del tiempo y (...) alterar este proceso de unificación que se viene realizando en el lenguaje español».[477] Un altre diputat, republicà radical i lerrouxista, Hermenegildo Giner de los Ríos, malgrat molt de progressisme, molta sapiència dels drets republicans de l’home i molt d’enciclopedisme, no va dir res que no hagués expressat un espanyolàs de dretes. Negava al català la possibilitat de ser oficial i també cooficial, atès que «no hay más que una lengua oficial, como no hay más que un escudo, como no hay más que una Nación, como no hay más que una bandera. (Muy bien. Aplausos.)». Giner de los Ríos tenia la feina ben apamada: espanyolitzar Catalunya. L’única manera de fer-ho era esborrar-ne la llengua catalana. A més, projectava el futur: «Pensemos en las responsabilidades del día de mañana y que no haya nadie que, habiendo nacido en el solar español, cualquiera que sea la región en donde viniera a la vida, no ponga su grano de arena en bien del porvenir de la Patria y de la raza (muy bien, muy bien).» El diputat republicà projectava en el seu ideal la pàtria i la raça. I no era la raça del Prat, precisament. El diputat per Sort Emili Riu i Periquet denuncià tot seguit que la majoria de notaris a Catalunya desconeixien el català i no entenien els atorgants. Va asseverar: «Yo expongo el hecho de que existe una parte del pueblo catalán que no sabe el castellano, y que no es culpa suya el no saberlo, sino del Estado que no se lo ha enseñado, y que no puede otorgar contratos ni testamentos en el único idioma que conoce.» Per ajudar-lo, hi va dir la seva el cap de les files liberals, el comte de Romanones; segons ell, calia justificar el diputat Riu, ja que «si en sus palabras ha podido haber algo que haya podido herir determinadas susceptibilidades, están plenamente justificadas, por ser él un Diputado catalán». A continuació el diputat Felip Rodés i Baldrich s’adreçà al plenari per afirmar que «el problema de la lengua catalana es un problema de libertad. (...) No estáis dispuestos a utilizar los procedimientos de violencia, como los ha utilizado Alemania en Polonia y Áustria en los pueblos de origen eslavo; el catalán ha de existir y el catalán se ha de hablar, y si ha de existir estamos frente a un problema de libertad, y hemos de resolver serenamente si cuatro millones de españoles tenemos la libertad de usar la lengua catalana, como los demás la castellana».[478] El va replicar el diputat Eduardo Ortega y Gasset. Davant de la demanda de llibertat, només va saber respondre-li que l’idioma «español no debe ser perseguido. (...) No se trata de perseguir el idioma catalán en Cataluña, de lo que se trata es de que no se persiga el idioma español en Cataluña». Perquè no sembli que el diputat Ortega y Gasset dormia a la palla, reprodueixo una altra frase que justifica la seva afirmació i amb la qual volia dubtar, amb aparent bona fe, que el català rebés de l’Estat discriminació o hostilitat: «¿Qué expresión oficial podéis vosotros alegar aquí que demuestre que el catalán recibe en ninguna parte trato de disfavor o de hostilidad por parte del Estado?» Estar prohibit un idioma a tot arreu no és pas perseguir-lo, i encara demanava que l’hi demostressin. El diputat Niceto Alcalá Zamora, liberal de l’ala demòcrata, expressant la política lingüística que calia exercir va fer una definició del principi de diglòssia establerta pels teòrics anys a venir. Alcalá Zamora estimava tant la llengua catalana que no la volia menystenir amb el llenguatge administratiu: «Es necesario, además, reconocer que la lengua excelsa en que escribieron Verdaguer y Maragall, Alomar y Rusiñol, no va a perder gran cosa, porque la retórica oficial no la adultere, con sus vacíos ritualismos, con que no se emplee para ejercer la violencia recaudatoria del apremio, ni para redactar la arbitrariedad curialesca del embargo. (Muy bien.)» A més de la hipòcrita classificació de les llengües en funció de la finalitat, reservà per al castellà no solament la brutícia de coercir i constrènyer, sinó també el futur: «Es preciso reconocer que si tenemos una administración que en su forma nebulosa es el caos, no la vamos a perfeccionar dándola como constitución definida la Babel. Es preciso convencernos de que, por bien de Cataluña, Cataluña debe ser bilingüe, con grandes consideraciones, más que consideraciones, con afectos, al idioma regional; lo impone la tradición con todos sus encantos, el pasado con todo su imperio, el hogar con su enorme presión; pero también para el castellano, que lo reclama la vida y el porvenir y el mundo con sus exigencias irresistibles.»[479] Alcalá Zamora inventava la tradició, deliberadament feia enginyeria nacionalista i embolcallava l’hostilitat contra la llengua catalana amb gentileses poètiques i romàntiques. La realitat, però, era que no volia oficial la llengua catalana. El comte de Romanones fou més directe i va dir que de la qüestió de l’idioma els catalans en feien una de política, amb la qual cosa els catalans volien la independència; a més, etzibà: «Vosotros pretendéis el empleo del catalán por eso, porque pueblo que su lengua cobra, recobra su independencia; y por el camino que conduzca a tal designio os tenemos que atajar.»[480]

  En vista d’aquesta situació, el dia 8 de juliol de 1916 la Lliga va presentar una nova proposició de llei per la qual s’intentava de nou que la llengua catalana fos oficial a les corporacions públiques i als tribunals de justícia, i es pogués fer servir en els documents notarials, en l’ensenyament, etc. Va ser derrotada en una votació en què hi va haver tretze vots a favor i cent vint en contra. Un cronista d’aquella jornada parlamentària digué: «Luego, en los pasillos, se reconocía por todos que la conducta de los nacionalistas, y especialmente su proposición, no tenían ni defensa, ni excusa. Como dice el refrán de Castilla, “sobre lo bonitos que son, todavía se visten de colorado”.»[481]

  A causa d’aquests debats del Congrés dels Diputats sobre l’oficialitat de la llengua catalana, Romanones va sol·licitar a un membre destacat del grup liberal un informe o dictamen titulat «El problema de Cataluña»[482] i signat el 18 de juny de 1916. S’hi plasmen sistematitzats tot el pensament polític liberal i sobretot el tracte que havia de tenir la llengua catalana. Una de les primeres afirmacions és que «la literatura catalana es un tesoro de España. A España, por lo tanto, corresponde ahora, en vista del pleito entablado por los Catalanistas pretendiendo el monopolio de su pretendido idioma, plantear el litigio de propiedad y declarar monumento nacional esa lengua».[483] La solució era crear l’Academia de la Lengua Catalana, «indebidamente llamada catalana» i que caldria anomenar aragonesa; s’hi portarien representants dels reialmes de l’Aragó, València, Mallorca i fins i tot Múrcia. El primer que aquesta Academia hauria de fer és redactar i publicar un diccionari de la llengua denominada catalana «practicando un minucioso expurgo para expulsar todos los vocablos franceses fraudulentamente introducidos por los Catalanistas», que eren precisament els membres de l’Institut d’Estudis Catalans. L’altra acció que s’hauria d’impulsar seria ampliar la Real Academia de la Lengua Española amb autoritats en el dialecte català. També s’hi recomanava crear una càtedra de literatura catalana a la Universitat de Barcelona. Però no s’hi feia cap esment sobre l’ensenyament i l’ús oficial de la llengua en la vida quotidiana. L’autor d’aquest informe era incongruent quant a les opinions polítiques. D’entrada, deia que la llengua catalana no definia la nacionalitat, però posteriorment, per esborrar els vincles entre nació i llengua i amb l’únic objectiu d’evitar la conscienciació nacional dels catalans, proposava establir vincles lingüístics amb l’Aragó i Múrcia.

  El diari ABC fou bel·ligerant contra l’oficialitat de la llengua catalana. El 5 de juny de 1916, en un article titulat «Nacionalismo catalán», deia que «a esa labor contraproducente del nacionalismo, labor anticatalana más aún que antiespañola (...) dificultan el programa viable del regionalismo con reclamaciones absurdas, como la del uso oficial del idioma catalán». El dia 18 de juny de 1916, José M. Salaverría, en un article al mateix diari titulat «Diversos aspectos catalanistas» al voltant d’un anunci català penjat a la Sagrada Família, sentenciava: «He ahí un signo revelador del espíritu casi infantil que informa a la campaña catalanista. Este infantilismo local, provincial y aldeano, halla un ingenuo placer en poner un letrero catalán por encima del letrero castellano.» El 10 de juliol de 1916 l’article «Instrumento de discordia» exposava: «Trátase, por parte de los catalanistas, de obtener un instrumento, el más eficaz, con que llegar al aislamiento, a la separación de Cataluña del resto de la nación, y de convertir diferencias accidentales, de matiz, entre los pobladores de esa región y los del resto de la península, en extrañeza e incomunicación definitivas.»[484] El 14 de juliol de 1917 en un article signat per Ego Sum i titulat «De interés nacional. Regionalismo, sí; separatismo, no», deia: «Para mejor lograr su objeto de aislar esas dos regiones de las demás vienen utilizando los propulsores de la inconfesable maniobra un arma formidable: el idioma. Tratando por todos los medios de difundir, de imponer el dialecto regional, procuran la sensación de ser algo aparte en la Península, de ser un pueblo y una raza separados de los demás.» El 24 de juliol de 1917 Julio Camba, a l’article titulat «La tragedia del catalán», hi sostenia: «A todos los españoles suele indignarnos mucho el que los catalanes hablen catalán. Hay algo, sin embargo, que nos indigna más todavía, y es el que hablen castellano. Pasamos el acento gallego, pasamos la sintaxi vascongada, lo pasamos todo, pero este dejo especial de los catalanes lo tomamos casi como una ofensa. No concebimos que pueda decirse nada espiritual con acento catalán, nada amable ni nada galante. El catalán, por razón de su acento, está incapacitado para la mayoría de las cosas en cuanto sale de Cataluña. Fracasan sus chistes, sus piropos y hasta sus mismos discursos políticos. Si los viajantes catalanes han vendido en las otras provincias españolas tantos paños de Sabadell y Tarrasa, no habrá sido, seguramente, por sugestión oratoria. Hay quien le atribuye el éxito a los aranceles.»

  De resultes de la petició d’estatut d’autonomia el 1918, al Círculo de la Unión Mercantil, de Madrid, s’aprovà que «se respetará el uso de todos los idiomas existentes en España; pero, afirmando por su parte el culto al idioma español, que hablan en el mundo tantos millones de seres, habrá de recomendar a todos sus individuos que no entablen relaciones mercantiles ni reciban visitas de entidades o viajantes que no comiencen por respetar nuestro idioma patrio».[485]

  El mes de juliol de 1918 la Direcció de Comunicacions de Madrid tramet un ofici a la Mancomunitat de Catalunya en què li ordena que siguin fetes en castellà les llistes d’abonats del servei de telèfons de què era titular la Mancomunitat; aquestes llistes, com tots els documents i textos emesos de la Mancomunitat, estaven redactades en llengua catalana.[486] Per aquestes mateixes dates, el 18 de novembre de 1918, el diari ABC hi fa la seva aportació i l’article «La autonomía de Cataluña: «Así, nosotros estimamos que el idioma es el más sólido vínculo de los que unen a los hombres de una raza, y votamos en contra de todo lo que tienda a aflojar o cortar ese lazo.» Els catalans, doncs, no deuen ser d’aquesta raça si no tenen el vincle de l’idioma. El periodista maurista Salvador Canals publica a París un treball per explicar el problema català, en el qual afirma, en canvi, que, a causa de les guerres civils, els mitjans de comunicació, l’analfabetisme, etc., «han sido agentes poderosos para arraigar en el corazón del pueblo catalán un amor exclusivo para su lengua, y para impedir una lenta, pero progresiva, castellanización. (...) Ni siquiera en la época durante la cual se llegó, por parte de ciertos elementos sociales, incluso al menosprecio de la lengua natal, la oficial de la Nación no logró penetrar en el pueblo».[487]

  El 12 de gener de 1919 l’editorial del diari ABC titulat «El separatismo y el idioma» afirmava: «El idioma es el lazo espiritual que une a los pueblos, pudiendo afirmarse que el dia que en Europa se hablase una sola lengua, a la unidad espiritual seguiría bien pronto la unidad política.(...) El autorizar que los catalanes, los vascos, los gallegos, pudiesen elevar sus dialectos regionales a la categoría de lengua oficial, sería producir en España una completa y absoluta separación moral y política. (...) Bien está que esas regiones hablen sus dialectos en el seno del hogar y hasta que literariamente los cultiven; pero conceder los derechos que solicitan los catalanistas, equivaldría a la destrucción de España.(...) Más conveniente sería, por el contrario, promulgar una ley según la cual las personas nacidas en España, que al llegar a la mayoría de edad no conociesen el español, perdiesen, como castigo, sus derechos de ciudadanía.»[488] No podem o no sabem veure el concepte d’Estat modern en les opinions dels dirigents polítics, ni tampoc en les opinions dels mitjans de comunicació, el qual concepte tant ens volen fer creure determinats intel·lectuals o ideòlegs espanyols.

  El 1921 l’hostilitat contra la llengua era una realitat palesa. El diputat de Burgos Benito Mariano Andrade en un llibre seu sobre el separatisme català feia les recomanacions següents tocant a l’oficialitat del català: «Por muchas ilusiones que se hagan los catalanistas, no es posible que el Poder Central acceda a la oficialidad de la lengua catalana. Para entretenimiento de unos cuantos políticos separatistas y, por consiguiente, malos españoles, se puede escribir en las Bases de Manresa eso de la oficialidad de la lengua catalana, pero en serio y con probabilidades de realidad, no. Somos muchos, afortunadamente, los españoles que nos uniríamos como un solo hombre para impedir este atentado flagrante a la unidad nacional.»[489]

  El 1922 la Mancomunitat i altres organismes varen demanar que els notaris fossin catalans i que coneguessin la llengua catalana, arran de l’elaboració del reglament del notariat publicat el 7 de novembre de 1921. El senador Azpeitia, en una interpel·lació al ple del Senat el 14 de març de 1922, va dir al voltant d’aquesta qüestió que «no tiene en Cataluña la importancia y trascendencia que le quieren dar los regionalistas exaltados, no solo porque en el terreno meramente oficial el castellano es el único idioma que puede y debe emplearse en los instrumentos públicos, sino porque en el terreno práctico de la vida la experiencia demuestra que aquellas personas que por regla general acuden al despacho del notario tienen la cultura suficiente para conocer el castellano».[490] A continuació argüia que «y el conocimiento del idioma, ante Tribunales de Cataluña, a tanto equivaldría como echar la llave, a cerrar las puertas de Cataluña a todos los notarios que no fueran catalanes, y se llegaría al absurdo de que se pudiese decir con razón: “Las notarias de Cataluña para los catalanes y las Notarias del resto de España para todos.”.» El diputat Duran i Ventosa, com a resposta, va dir: «Yo creo que el problema más hondo de la vida oficial de España es el de saber si el Estado se ha de organizar y funcionar para el país, o si el país se ha de amoldar a las necesidades del Estado. En otros términos más concretos: si el funcionario existe para el ciudadano, o si el ciudadano ha de existir para el Estado.» Però aquesta argumentació no va reeixir. Duran i Ventosa hi va haver de tornar per explicar: «Si se presenta el caso de que el otorgante de un testamento, en su lecho de muerte, quiere expresar su última voluntad, y se encuentra con que el notario le dice: “¿Usted no sabe castellano...?” (El Sr. Paraiso: Que lo aprenda.) Me parece, Sr. Paraiso, que a la hora de la muerte no es el momento más a propósito para ponerse a aprender una lengua. (Rumores.)» Hi va intervenir també el senador Royo Villanova, el qual digué que, segons Duran i Ventosa, els notaris que sabessin català servirien per a la gent humil; la seva argumentació continuà així: «Señores, ¡los humildes! Pero ¿quienes son los humildes? ¿Los modestos, los que no tienen dinero? Y ¿para qué quieren notario los que no tienen dinero? (Risas.) (...) Porque vosotros pedís que el notario sepa catalán; está bien, conveniente y convencido; pero que los notarios se sometan a la vejación de un Tribunal catalanista para que los elimine, no porque no sepan catalán, sino porque no son catalanistas, ese es el peligro.» Així, ¿tots els tribunals que parlaven en castellà eren espanyolistes? Royo Villanova, el mateix dia del debat, havia publicat un article al diari ABC amb el títol «¿Catalanofilia o catalanofobia?» en què deia: «Los anticatalanistas no somos anticatalanes. Amamos a España y amamos también por la misma razón a Cataluña. No queremos que el castellano sea arrojado de ninguna provincia española.» O és la teoria que Castella és tota la península o és la ideologia que la llengua configura la nació. Per a nosaltres, és impossible foragitar cap idioma d’un lloc on no ha niat mai.

  El diari ABC, a la secció «Hermanos o extranjeros», el dia 22 de desembre de 1922 fa passar els catalans de perseguits a perseguidors quan sense cap escrúpol afirma que «de igual modo es falso también que España haya llevado a Cataluña la guerra de los idiomas. No ha habido, por parte del Estado español, una sola agresión al catalán, y los que falsean este problema tienen necesidad de ir a buscar ejemplos de cooficialidad en los Estados sin idioma propio, como Bélgica y Suiza». En uns moments en què al Parlament deneguen l’oficialitat del català, els organismes oficials tornen els documents escrits en aquest idioma, que no s’ensenya a l’escola i que els tribunals no acceptaven, encara mantenen que «el idioma catalán (...) no está proscrito ni hostigado de la escuela, del templo, de la imprenta, de la función misma de organismos oficiales, como los Municipios y como la Mancomunidad». I el dia 29 de desembre de 1922 el mateix diari argumenta a «Las violencias catalanistas. Contra la unidad de España» que no hi ha represàlia, però «lo que no es posible tolerar es que se quiera imponer el idioma regional como instrumento de propaganda separatista, y que se pretenda conquistar, subrepticiamente o a violencia, la escuela para formar el espíritu de las nuevas generaciones en el desamor a España».[491] De nou a la secció «Hermanos o extranjeros», el 3 gener de 1923, tornen a falsejar la realitat, com és habitual entre els gestors de l’Espanya tradicional, ja que escriuen: «Hemos demostrado —y lo seguiremos demostrando con nuevos documentos y hechos innegables— que, en cuanto al idioma, España es, de todas las naciones del mundo, la más liberal, la más tolerante. Al pueblo catalán se le engaña diciéndole todo lo contrario.» Més endavant, fan una oferta: «No habrá guerra civil. Si queréis rectificar, nuestros brazos están fraternalmente abiertos.» ¿Com podien tenir els braços germanívolament oberts si mentien sobre la persecució de la llengua catalana i sobre l’intent dels catalans de voler-la imposar? Emmascarats per una paella! Aquesta era la doctrina lingüística dominant i la ideologia que va emparar l’aixecament militar pocs mesos després (potser la campanya ja es feia per abonar la militarada).

  El 1923 Salvador de Madariaga, sota el pseudònim Sancho Quijano, va exposar dubtes sobre l’opressió de Catalunya: «¿Qué entiende Cataluña por opresión?¿Quien la oprime? (...) Porque el problema de la lengua, con su absurdo acumulamiento de prejuicios, es cosa aparte y única. Dígase: “Se nos coarta el uso de la lengua catalana.” No se diga: “Se nos oprime”, si es que no hay otra opresión.»[492] Madariaga considerava que prohibir la llengua catalana no era cap mostra d’opressió. Només caldria saber si pensaria igual si li haguessin prohibit l’ús de la llengua castellana, després d’haver-los conquerit per la força i d’haver derogat les lleis i eliminat les institucions pròpies. La negació de l’opressió de la llengua catalana per part de l’Estat, no era pas exclusiva de Salvador de Madariaga, sinó que formava part de l’ideari espanyol, el qual pretenia que no s’havia imposat mai el castellà. Sánchez Albornoz, que el 1918 va guanyar la càtedra d’història d’Espanya a la universitat de Barcelona i que, per tant, podia conèixer la realitat catalana, garantia amb el seu prestigi científic que «Castilla no ha impuesto su lengua —la lengua de la España central. El castellano ha triunfado por la superioridad de sus grandes escritores frente a los escritores de las otras regiones».[493] Si, efectivament, el castellà no es va imposar mai, ¿qui recoi devia fer les més de cinquanta lleis per obligar-ne el seu ús? ¿I per què s’enfadaven tant quan es demanava de recuperar l’oficialitat de la llengua catalana? En realitat, no s’haurien hagut de preocupar tant de la presència del castellà. Un home liberal i objectiu com el periodista socialista Luis Araquistain reconeixia que els catalans tenien dret a l’ensenyament de la llengua catalana i l’oficialitat d’aquesta, «pero sería un inmenso error excluir el castellano o restringir, torpemente, su uso. La unidad de la lengua castellana es lo que debe subsistir por encima de todo otro apartamiento, como vínculo espiritual». Per a ell, també la llengua és un vincle espiritual. Araquistain reconeixia l’hostilitat i proposava la concòrdia: «Por nuestra parte creemos que, una vez desaparecida la hostilidad que podríamos llamar política entre el idioma castellano y el catalán, los catalanes aprenderán el primero con más empeño y amor que hasta ahora.»[494]

  Amb aquests parers sobre la llengua catalana, expressats tant per governants i diputats, com per la premsa i els intel·lectuals, s’anava preparant el canemàs doctrinal per fer possible una persecució contra la llengua catalana més acarnissada i intensa, la qual cosa es va esdevenir amb la dictadura militar de Primo de Rivera.

MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[465] Josep Maria Ainaud de Lasarte. El llibre negre de Catalunya, La Campana, Barcelona, 1995, p. 44.
[466] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 69, 22 de gener de 1906, p. 2045.
[467] La Correspondencia Militar, 22 de maig de 1907.
[468] Antonio Cortón. El fantasma del separatismo, Promoteo, Valencia, (s. d.), p. 20.
[469] Antonio Cortón. El fantasma del separatismo, Promoteo, Valencia, (s. d.), p. 69.
[470]Horst Hina. Castilla y Cataluña en el debate cultural 1714-1939, Península, Barcelona, 1986, p. 285 i següents.
[471] Antonio Royo Villanova. El problema catalán, Madrid, 1908, p. 156.
[472]  Antoni Rovira i Virgili. Catalunya i Espanya, La Magrana, Barcelona, 1988, p. 252.
[474] Vegeu les diferències sobre el telegrama a Fernando Soldevilla. El año político 1916, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1917, p. 32; i Alexandre Galí. (Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, F.A.G., 1979, p. 33.)
[475] Diario de sesiones del Senado, núm. 15, 1916, p. 137.
[476] Diario de sesiones del Senado, núm. 17, 1916, p. 177.
[477] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 23, 1916, p. 466.
[478] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 27, 1916, p. 552.
[479] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 28, 1916, p. 590.
[480] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 29, 1916, p. 607.
[481] Fernando Soldevilla. El año político 1916, Imprenta Julio Cosano, Madrid, 1917, p. 276.
[482] Archivo de la Presidencia del Gobierno. Inventario Topográfico. «Autonomía y Mancomunidad Catalana», A11, núm. 9, lligall 1, full 25.
[483] Homenatge a Carles M. Espinalt, 1997, p. 172.
[484] Jaume Medina. L’anticatalanisme del diari ABC 1916-1936, Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995, p. 138.
[485] Fernando Soldevilla. El año político 1918, Imprenta Julio Cosano, Madrid, 1919, p. 384.
[486] Antoni Rovira i Virgili. Catalunya i Espanya, La Magrana, Barcelona, 1988, p. 49.
[487] Salvador Canals. «La nacionalidad catalana», La Época, 19 de desembre de 1918.
[488] Jaume Medina. L’anticatalanisme del diari ABC 1916-1936, Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995, p. 145.
[489] Benito Mariano Andrade. Castilla ante el separatismo catalán, Editorial Reus, Madrid, 1921, p. 25.
[490] Diario de sesiones del Senado, núm. 9, 17 de març de 1922, p. 95.
[491] Jaume Medina. L’anticatalanisme del diari ABC 1916-1936, Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995, p. 153.
[492] Salvador de Madariaga. El Sol, 1 de febrer de 1923.
[493] Claudio Sánchez Albornoz. El drama de la formación de España y los españoles, Edhasa, Barcelona, 1977, p. 115.
[494] Luis Araquistain. España en el crisol. Un Estado que se disuelve y un pueblo que renace, Minerva, Barcelona, (s. d.), p. 119.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.