traducció - translate - traducción

4.4.17

Encara no és l'hora del debat ètic?

Resultat d'imatges de ètica

Xavier Antich

Què és això de l’ètica? Podem provar d’acostar-nos a través del que, amb una lucidesa incomparable, en un dels passatges més decisius del pensament europeu, va formular el filòsof grec Aristòtil: “La naturalesa no fa res debades. Només l’home, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació del dolor i del plaer; per això la tenen també els altres animals. […] En canvi, la paraula existeix per manifestar allò convenient i allò nociu, així com allò just i allò injust”. Vint-i-cinc segles després, encara podem tornar a pensar aquestes paraules per extreure’n algunes lliçons pràctiques.
Perquè no només fem coses, sinó que les podem jutjar i valorar, a través de “la paraula” que diem, com reconeix Aristòtil, i, en realitat, les jutgem i les valorem contínuament, respecte de nosaltres i respecte dels altres. Així, podem considerar les accions adequades o inadequades, convenients o inconvenients, beneficioses o nocives, justes o injustes. Tant en termes individuals com col·lectius. I les accions que trobem adequades, convenients, beneficioses o justes, diem que són bones, des d’una perspectiva ètica, o podem dir que són morals, perquè s’ajusten al que esperem que sigui una acció bona des del punt de vista ètic. I les que trobem inadequades, inconvenients, nocives o injustes, diem que són dolentes, des d’una perspectiva ètica, o diem que són immorals, perquè no s’ajusten, sinó al contrari, al que esperem d’una acció bona des del punt de vista ètic.
I amb això valorem les nostres accions i les dels altres. I descobrim que no tothom està d’acord en considerar què està bé i què està malament, sinó que això, sovint, és causa de disputa. I d’aquesta naturalesa són bona part de les grans controvèrsies ètiques del nostre temps.
Però, en d’altres coses, tanmateix, sembla que tothom està, de manera gairebé unànime, d’acord. En algunes coses que “diem” que són adequades, convenients, beneficioses o justes i en d’altres que “diem” que són inadequades, inconvenients, beneficioses o injustes. Tothom està d’acord en què és bo que un servidor públic no s’apropiï indegudament de cabals públics que ha d’administrar per gestionar el comú, o que no s’aprofiti dels beneficis del seu càrrec per afavorir gent propera des d’un punt de vista personal o ideològic, o.... Per això ens escandalitza escoltar, com hem pogut fer aquests dies, càrrecs públics o directius d’institucions culturals que han actuat com a autèntics depredadors dels cabals públics i de pressupostos que, formalment, estaven destinats a millor causa que l’enriquiment propi. Per això ens escandalitza que, tot i la unanimitat a considerar com a rapinyaires els qui aquests dies estan sent jutjats en causes judicials per corrupció, descobrim que hi ha personatges que, tot i proclamar, durant anys, la rectitud de les seves accions, els seus actes demostren que han actuat en oberta i cínica contradicció amb el que, sovint tan emfàticament, proclamaven les seves paraules. “De les paraules als fets”: ara tornem a descobrir que no hi ha res més difícil, en certs àmbits, que això que hauria de ser norma de conducta bàsica i elemental.
Hi ha una ètica personal i una ètica pública? Oh, i tant! Hi ha una ètica personal, que aspira al bé per a cadascú de nosaltres, i una ètica pública, que aspira al bé comú
I és que l’ètica, ja ho sabem, no té a veure només amb les paraules i amb les justificacions teòriques (“no investiguem per saber què és la virtut, sinó per ser bons”, va escriure, en un dels seus esclats de lucidesa Aristòtil, en l’Ètica a Nicòmac), sinó amb el capteniment, amb l’acció, amb l’orientació de la vida pràctica. I té a veure, l’ètica, amb el bé al qual l’acció hauria d’aspirar. Un bé que pot ser individual, és clar, quan parlem d’ètica personal i quan intentem actuar de tal manera que la nostra vida sigui ètica i regida per virtuts morals. Un bé que, d’altra banda, com també va ensenyar-nos Aristòtil, ha de ser realitzable: només si és realitzable pot ser considerat ètic. Però un bé, d’altra banda, que també pot ser col·lectiu, quan remet al bé comú al qual hauria d’aspirar la nostra acció política col·lectiva, a través de les accions impulsades i promogudes des de l’administració pública i de les quals els servidors públics haurien de responsabilitzar-se.
Hi ha, doncs, una ètica personal i una ètica pública? Oh, i tant! Hi ha una ètica personal, que aspira al bé per a cadascú de nosaltres, i una ètica pública, que aspira al bé comú. I de la mateixa manera que l’ètica personal hauria de regir l’acció individual, en la recerca inexcusable del bé, també l’ètica pública hauria de regir l’acció de l’administració pública i dels servidors públics en la recerca inexcusable del bé comú. Una ètica pública, des d’aquesta perspectiva, hauria de promoure, impulsar i orientar l’acció dirigida al bé comú i, al mateix temps, hauria d’impedir les accions de l’administració i els servidors públics orientades al bé i al benefici exclusivament personal dels destinataris de les seves accions.
I, en l’ètica pública, és possible parlar, com fan alguns, d’una ètica republicana? Aquest és un gran debat de la filosofia moral contemporània.
Què vol dir una ètica “republicana”? L’ètica “republicana”, com és fàcil d’imaginar, no es distingeix d’una ètica “monàrquica” (si n’hi hagués, que és difícil que un sistema polític articulat al voltant de la “monarquia” com a forma de govern, i, per tant, a partir d’una desigualtat fundacional entre els membres del cos social, pugui ser, estrictament parlant, ètic). No, una ètica “republicana” no es distingeix d’una ètica “monàrquica”, perquè l’ètica no es refereix, en primera instància, a la forma de govern. L’ètica “republicana” es distingeix, en primera instància, d’una ètica “religiosa”: mentre que aquesta es fonamenta en el caràcter teològic de l’ésser humà com a creat per Déu, l’ètica “republicana” es basa en la dignitat intrínseca i constitutiva de l’ésser humà considerat com un absolut (o, si es vol, com un fi en si mateix). I, en segona instància, una ètica “republicana” es distingeix d’una ètica “liberal”, bàsicament perquè, al valor de la llibertat, com a exigència suprema, en la que hi coincideixen tant l’ètica liberal com la republicana, l’ètica republicana hi afegeix el requisit de la justícia com a horitzó del bé comú.
El “republicanisme”, tal com ho han entès clàssics del pensament ètic i polític com Hannah Arendt o Philip Pettit, no fa referència només a una forma de govern sinó a una forma d’entendre l’ètica pública
Ras i curt, i ens podem estalviar tota la carcanada acadèmica habitual en les discussions sobre aquests termes: l’ètica republicana, i els valors (“republicans”) que se’n deriven és una ètica orientada a la preservació i al foment de la llibertat i la justícia com a continguts propis del “bé comú”. El “republicanisme”, així, tal com ho han entès, entre molts altres, clàssics del pensament ètic i polític del nostre temps, com Hannah Arendt o Philip Pettit, no fa referència només a una forma de govern, que també, és clar, sinó a una forma d’entendre l’ètica pública d’acord, primer, amb una fonamentació laica i, segon, amb una aspiració al bé comú que s’identifica amb la llibertat i la justícia: o, si hem de ser més precisos, amb el respecte escrupolós als drets considerats com a fonamentals i, també, als drets que avui anomenem “socials”, basats en una consideració igualitària del cos social com a contingut propi de la justícia.
En qualsevol intent de regeneració moral d’una societat com la nostra, que ha conviscut massa temps, per complicitat, negligència o displicència, amb algunes de les formes més refinades de corrupció, per comparació amb el context europeu, és imprescindible, i fins i tot urgent, reobrir alguns debats, més enllà de la urgència informativa del dia a dia, al voltant de qüestions com aquestes. Caldria anar per feina.

Font: Encara no és l'hora del debat ètic?

Xavier Antich 


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.