President Puigdemont: no ens rendirem | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«El seu càrrec de president legítim de la Generalitat encarna una legitimitat històrica però també col·lectiva que no pot esborrar ningú, per més que ho intenten»

Vicent Partal

El 28 d’octubre de 2017, quan feia dos dies havia entrat en vigor el 155 i que el govern espanyol havia imposat la convocatòria d’eleccions catalanes, el portaveu espanyol d’aleshores, Íñigo Méndez de Vigo, va convidar públicament el president Carles Puigdemont a participar-hi. Amb un somriure burleta a la cara que se li va glaçar la nit de les eleccions. Méndez de Vigo es pensava que el president de la Generalitat perdria la contesa electoral i que allò seria la seva fi. Es va equivocar, tot i que la incapacitat del parlament per a investir-lo i la polèmica decisió del president de la cambra van fer l’efecte de salvar el cop, ni que fos momentàniament.

L’estat espanyol es va tornar a equivocar de ple el 25 de març de 2018, quan el president de la Generalitat va ser detingut per la policia alemanya i dut a la presó. Novament, vàrem veure les cares burletes, plenes de satisfacció, i les portades dels mitjans partidaris del règim es van omplir d’una felicitat que els durà ben poc. La victòria judicial de Puigdemont als tribunals alemanys va desconcertar Espanya i va fer tremolar els fonaments de l’estat. Poc temps després, Mariano Rajoy era destituït i el PP començava el camí cap a la insignificança. Cap a la li-qui-da-ci-ó, si sou capaços de llegir-ho amb el to de veu de Soraya Sáenz.

Segurament, va ser aleshores quan tot va canviar. És evident que l’estat espanyol ha après quin és el significat polític profund del president Puigdemont, la importància de la seua situació. I també quina és la seua capacitat política. I, per això, han decidit d’engegar una operació d’estat completa i total, de la qual la decisió d’excloure’l de les llistes al Parlament Europeu és tan sols un apartat més, una peça més.

D’aleshores ençà, Espanya, i quan dic Espanya no parle de la dreta espanyola i prou, intenta la mort civil del president que es va atrevir a proclamar la República Catalana. I aquesta obsessió no tindrà fi, perquè ara ja saben de què és capaç i saben que els pot derrotar.

La mort civil és un concepte que té l’origen en l’edat mitjana. Sense assassinar-la físicament, consisteix a deixar una persona efectivament morta a efectes socials. Restringir-li tant els drets i les capacitats que acabe essent un mort en vida. Mobilitzar tots els recursos del poder, legals i il·legals, per impedir-li de viure. Despullar-la dels seus drets més elementals. Retirar-la de la vida pública.

La mort civil s’ha practicat de maneres molt diverses a Europa en el curs dels segles i encara recentment. La veu de Gerry Adams, per exemple, era prohibida al Regne Unit. Quan feia declaracions, el doblaven perquè la ciutadania no sabés com sonava. Ja hem vist com ha estat tractat Julian Assange, vulnerant totes les lleis i normes diplomàtiques de manera impune. Joseba Sarrionandia continua amagat en algun indret del Carib i només es fa visible amb la seua prosa excelsa. Erri de Luca va haver de suportar el silenciament total només perquè havia dit que podia entendre les motivacions de la gent que havia sabotat les màquines que destruïen la Vall de Susa…

Quan algú toca de debò el cor de la bèstia, la reacció és d’una agressivitat que no té ni fre ni barreres. El president Puigdemont ho ha fet, probablement com qui més, i ha concitat una aliança en contra seu que fa feredat. Ho explicava jo mateix fa uns quants dies en aquest editorial, certament avui premonitori: ‘Sigueu conscients de per què El País us exigeix ‘apartar Puigdemont’‘.

He dit que la reacció no té fre ni barreres i la decisió de la Junta Electoral espanyola demostra, precisament, això. Han pres una decisió política que no es pot sostenir jurídicament. I ni tan sols pretenen de sostenir-la-hi. Quin sentit té, si no, que Lluís Puig haja estat candidat a les eleccions de diumenge i Puigdemont, Comín i Ponsatí no ho puguen ser a les d’ací a tres setmanes? La por que tenen és tan gran que ni tan sols dissimulen ni miren de guardar les formes. Amb els resultats d’ahir a la mà, poden imaginar-se que Puigdemont guanyaria les eleccions europees a Catalunya i, tant que havien dit que no seria diputat ni tindria immunitat, és evident que han entès que anaven equivocats. Arribats on som, qualsevol cosa val per a impedir la presència del president Puigdemont al cor d’Europa i la seua llibertat total de moviments, com l’home lliure que és. Fins i tot, esquivar la pròpia llei.

Però, més enllà de l’obcecació personal, això que ha passat té algunes lectures col·lectives que no podem eludir –ni ho hem de fer. La primera i principal és que es fa perillar la democràcia i els drets de tots quan un estat, qualsevol, agafa aquest camí tan arriscat. Puigdemont només és l’esglaó principal, però heu de saber que van darrere de tots, inclosos aquells qui, per coincidència momentània d’interessos, es pensen que els convé l’afebliment del president legítim.

I la segona és que Puigdemont, fins i tot si ell no ho volgués, representa i representarà sempre el Primer d’Octubre i la proclamació de la independència i, per això, no hi haurà solució del conflicte polític de Catalunya sense la seua intervenció; personal, vull dir.

El seu càrrec de president legítim de la Generalitat encarna una legitimitat històrica però també col·lectiva que no pot esborrar ningú, per més que ho intenten. Ell, la seua persona, és ara mateix l’escut principal i, clarament, el més visible contra l’autonomisme i la monarquia, contra la dilució de la nació catalana a l’estat espanyol. Per aquest motiu tots hauríem de ser ben conscients també que, a l’inrevés, nosaltres som el seu únic escut de debò. Com junts, govern, parlament i carrer, vàrem ser capaços de derrotar l’estat l’octubre del 2017, i junts ho haurem de tornar a fer ara. I aquesta és, al capdavall, la raó principal per a assegurar al president Puigdemont que, en la tasca de defensar-lo constantment contra les injustícies constants que rep, simplement no ens rendirem. Mai.

PS. A l’edat mitjana, els qui eren víctimes de mort civil a Alemanya els anomenaven Vogelfrei, paraula que des del segle XVI s’interpreta amb el significat de ‘fora de la llei’. Però abans, i així la feia servir per exemple Luter, Vogelfrei volia dir ‘el qui no està lligat i vola lliure com un ocell’. Doncs això.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/president-puigdemont-no-ens-rendirem-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

President Puigdemont: no ens rendirem | Vicent Partal

El nacionalisme com a recurs dels ineptes | Joan Ramon Resina

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Guanyi qui guanyi avui, les eleccions no hauran canviat res de fonamental en aquest panorama»

Joan Ramon Resina

‘Hi ha quelcom de terrible en el sagrat amor per la pàtria. És tan exclusiu com per a sacrificar-ho tot a l’interès públic, sense compassió, sense por, sense respecte per la humanitat.’  Aquesta frase (que podrien signar-la els jutges del Tribunal Suprem, els fiscals, els policies i guàrdies civils que hi han desfilat en qualitat de testimonis, els torturadors que els comandaven aquell primer d’octubre, els periodistes i tertulians que cada dia ofenen la veritat fins a extrems insuportables, els polítics que, enfangats en una corrupció sense precedents, fan virtut de la seva inhumanitat, i el poble ignorant que festeja el linxament i execució en efígie d’un ‘fugit’ d’aquesta ‘justícia’) té en realitat –qui ho hauria dit?– un origen revolucionari. La frase és de Louis Antoine Léon de Saint-Just. I és la proclama més radical i essencial del nacionalisme.

L’entramat de passions i d’interessos que respon al nom d’Espanya, vella carcassa amb el mascaró de proa d’una dinastia que, al seu país d’origen, Saint-Just i els altres jacobins decapitaren per fundar la pàtria ‘de tots els francesos’, ara com ara és un atavisme al cor de l’estat. L’estat espanyol no és, en el fons de la seva idea col·lectiva, res més que la institucionalització d’una ideologia que confon la llibertat amb l’escapçament de tot allò que sobreïx i que pren la fraternitat per complicitat en el crim. Espanya, més que cap altre país occidental, inclosa la mateixa França, desplega una política fundada en els principis, incapaç d’entendre la política com a negociació, pacte i respecte pels compromisos. Tant li fa que el principi sigui a voltes la religió, la llengua, la monarquia, la unitat, o la constitució; allò que en fa un principi és la intransigència. La que en el pacte hi veu sempre una traïció. És sobretot per això que Espanya representa el nacionalisme en estat pur. Tant li fa que els seus polítics s’espolsin el concepte disfressant-lo de constitucionalisme i l’apliquin mecànicament –val a dir estúpidament– a tothom que els recorda la importància dels tractats, de les lleis privatives, com ara els estatuts d’autonomia (ells en diuen privilegis) i dels drets arranats. Tant li fa, perquè nacionalisme no és pas lluitar per imperatiu moral i responsabilitat social per a escapar-se d’un estat disposat a immolar-ho tot a la seva idea, sinó violentar la consciència en nom d’una legalitat que no és res més que l’expressió de la voluntat fanatitzada per aquella idea. Nacionalisme és impedir a qualsevol preu la resolució de les reivindicacions en conflicte. Aquesta idea de sobirania com a voluntat desenfrenada resumeix tota la virtut i tota la justícia de què són capaços políticament els espanyols. Amb independència de la forma de govern, el nacionalisme els aboca a l’estat absolut, aquell que, gelós com una divinitat primitiva, trona ‘la venjança és meva’ en vista de qualsevol desviació en l’amor que considera que li és degut.

A Espanya aquesta doctrina no té competidors ideològics, car el socialisme és sols un nom sense correlació amb cap realitat concreta. I és absurd de creure que representa una alternativa i un fre a la deriva sacrificial de la dreta. A París, el terror era d’esquerres. El retorn de la societat espanyola al seu centre de gravetat totalitari era qüestió de temps i en feia molt que es preparava. Tant o més justificat que atribuir el creixement de l’extrema dreta a l’independentisme és afirmar que aquest n’és la conseqüència. El rebrot del franquisme era previsible, perquè si la transició fou una salvació in extremis d’aquell règim mitjançant concessions que a molts els semblaven excessives, un cop obtingut l’efecte desitjat, podia tancar-se gradualment la vàlvula reguladora i deixar que l’estat tornés a caure dins la seva òrbita secular.

Al segle XIX Espanya havia incorporat sols de manera parcial el nacionalisme revolucionari europeu. És per això que el franquisme encara hagué de recolzar-se en el catolicisme i que la Falange hagué d’unir-se si us plau per força amb el carlisme navarrès, que tenia el lema escassament revolucionari de ‘Déu, Pàtria i Rei’. També és per això que Espanya pogué prescindir de la democràcia excepte en provatures tan breus com malaguanyades. El nacionalisme en el sentit ple de la paraula, o sigui com a sobirania nacional, Espanya va incorporar-lo tard al seu imaginari, i encara amb un continuisme marcat, com es comprova amb la persistència d’unes formes encarcarades a l’administració i d’un respecte supersticiós per la reialesa i l’aristocràcia entre les classes populars. El nacionalisme, visible i cridaner sobretot en polítics de l’esquerra com Felipe González, era un vernís de postmodernitat semblant al que per aquelles mateixes dates feia passar la movida per una revolució cultural. O el que permetia Almodóvar de reciclar l’Espanya cañí (toreros, boleros, colors llampants, estètica de camp) per espanyolitzar el melodrama adaptat del cinema americà. Tant en estètica com en política, Espanya es reinventava fent valer l’excepcionalitat del seu arcaisme (el Spain is different de Fraga Iribarne). Aquesta i no cap altra era la funció de la sobirania popular, l’estat de dret, el patriotisme constitucional i totes aquestes històries tamisades per un nacionalisme ultrat que ja no tenia recorregut a Europa. De cop i volta Espanya volia ser europea i aplicava en política una recepta europea… del segle XVIII, quan ja ningú a Europa, tret de grups molt marginals, no hauria rubricat l’entrega total a la nació que reclamaven Saint-Just, Robespierre, Danton i tota la resta.

Però heus ací que Espanya, convertida en membre de ple dret d’una comunitat transnacional a condició de renunciar a aspectes clau de la sobirania, acaba generant l’escàndol de moltes i variades maneres. Agredint el poble català a peu d’urna amb violència mai vista a cap estat democràtic. Encoratjant i gairebé encarregant l’actuació no tan espontània de la ultradreta. Deposant i empresonant els membres d’un govern electe. Cursant i revocant a caprici ordres d’extradició que no se sostenen. Intentant primer d’influir en el tribunal d’un altre estat on la justícia és realment independent i després fustigant-lo. Operant de manera il·legal amb la policia fora de les fronteres. Decretant presó provisional sense cap criteri plausible. Segrestant els drets polítics de presos i exiliats. Vulnerant greument la llibertat d’expressió. Engegant un macrojudici de caràcter polític amb exclusió de proves i testimonis i limitant grollerament l’actuació de la defensa. Programant el perjuri. I demostrant repetidament que, malgrat els tractats, acords i declaracions pomposament signats i ratificats, Espanya no reconeix autoritat als drets universals quan contravenen la seva idea. I rubricant-ho amb l’amenaça d’abandonar la Unió Europea abans de cedir en l’afer de Catalunya.

Guanyi qui guanyi avui, les eleccions no hauran canviat res de fonamental en aquest panorama. Si el jacobinisme de dreta s’imposa, el terror serà servit. Si governa el socialisme, amb la crossa de Podem o sense, la recepta no canviarà gaire respecte del monyó de la legislatura passada. L’aterrit Sánchez no s’enfrontarà al monstre que el PSOE ha alimentat d’ençà de la seva primera legislatura i que, instal·lat també al mateix partit, li exigeix sacrificis cada vegada més cruents per apaivagar la gelosia d’una Espanya que, com la criatura de Víctor Frankenstein, s’alça contra el seu creador. L’experiment d’inserir un cervell democràtic en un cos tirànic no podia acabar bé. Gros i talòs, el cos heretat del franquisme no tenia els reflexos democràtics que reclamava una transició vertadera. I a força d’oblit i d’abandó el cervell s’ha anat encongint. Fins que Sánchez, dirigent sense idees ni carisma ni programa ni creences, representant del pur oportunisme en la mediocritat que és ara com ara la política espanyola, ha acabat trobant la fórmula per a entusiasmar les masses al final de la campanya: ‘jo vaig aplicar el 155’. Sense compassió, sense por, sense respecte per la humanitat.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/nacionalisme-recurs-ineptes-joan-ramon-resina/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El nacionalisme com a recurs dels ineptes | Joan Ramon Resina

Culpables, no. Orgullosos | Andreu Barnils

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els independentistes hauríem d'estar orgullosos de trobar-nos davant per davant de Vox. No tothom pot dir-ho, això

Andreu Barnils

De la mateixa manera que avui el dubte no és si VOX entrarà al Congrés dels Diputats, sinó amb quants diputats hi entrarà, podem afirmar que avui el dubte no és si l’ultradreta entrarà a les institucions, sinó qui n’hem de felicitar. Avui escric aquest article després d’haver llegit aquesta frase desconcertant: ‘Avui l’ultradreta entra per primer cop a les institucions per culpa dels independentistes.’

Comencem per això de ‘primer cop’. L’ultradreta entrarà avui per primer cop a les institucions? No costa gens de recordar que ministres franquistes, procuradors a corts franquistes i militars franquistes van escriure la constitució espanyola de la democràcia.O que el gran tribunal franquista, el TOP, es va dissoldre el 4 de gener del 1977 i aquell mateix dia es va instituir el gran tribunal democràtic, l’Audiencia Nacional espanyola als mateixos locals, amb el mateix personal i pràcticament tots els mateixos jutges d’instrucció franquistes que tenia el TOP, com ara Bermúdez de la Fuente, Mariscal de Gante o Gómez Gómez Chaparro, com recorda sempre que pot l’advocat August Gil Matamala, de carrera brillant i pare d’una actriu excelsa. O que un gran protagonista de la transició espanyola és un fan reconegut de Francisco Franco, per nom, Juan Carlos I?

És a dir, la constitució espanyola, l’Audiencia Nacional i la monarquia espanyola són institucions erigides i dirigides també per franquistes. L’ultradreta entra avui per primer cop a les institucions? No. L’ultradreta funda les institucions. Res de primer cop.

Les funda tota sola, les institucions? No. Entre els pares de la constitució, i de la legitimitat de la transició espanyola, també hi havia comunistes, autonomistes o regionalistes. L’OTAN, els socialistes alemanys i mig Europa. Miquel Roca i els bancs. A tots, felicitacions. L’ultradreta que vosaltres vau legitimar ha tingut un fill que es diu VOX. Aneu jugant amb foc.

Pot ser que el nacionalisme espanyol imperant, hegemònic, protagonitzat durant més de quaranta anys pel PP i PSOE, sí que ho sigui, un dels culpables de VOX ? Ho demano. Si a VOX han vist un rei Felipe VI que feia el discurs militar del 3 d’octubre, per què ells no el poden fer? Si els de VOX han vist com el PP i el PSOE tiraven endavant el 155, per què ells no poden fer-ho? Si els de VOX han vist Miquel Iceta manifestant-se amb Societat Civil Catalana, per què no poden fer-ho ells? I si el culpable de VOX fos el nacionalisme banal, i no tant banal, de PP i PSOE?

VOX no és culpa de l’independentisme. Si de cas, reacciona a l’independentisme, segons precisa definició del politòleg Ivan Serrano. A VOX, se li fica la por al cos quan veu la unitat de la pàtria en perill. I reacciona. De la mateixa manera que se li fica la por al cos quan veu privilegis dels mascles en perill. O els toros en perill. VOX té por, reacciona i se’ns planta al davant. Doncs, orgull que ens vegi com un perill, tu. Senyal que anem bé. El nostre enemic és VOX? VOX ens vol eliminar del mapa? Punts a favor nostre, no pas al revés.

VOX, per a anar acabant, també creix gràcies a Steve Bannon, l’home que va aconseguir que Trump arribés a president dels Estats Units. El nord-americà Bannon els ha ensenyat, als de VOX, Big Data, Internet i tenir els murs de Facebook, Twitter i Instagram controlats. Bannon els ha ensenyat el món digital. Però el cultiu ja hi era. I, per mi, el cultiu conté quatre elements: una ultradreta legitimada d’ençà del naixement de les institucions democràtiques, un PP, PSOE i rei molt nacionalistes i pro-155 i una por enorme que els corca per dins. Por de la fi d’Espanya, de la fi del mascle i de la fi dels toros. Si aquesta gent tenen molta por i armes permeses, per què no fer-les servir? (I quan dic armes, penso en l’Audiencia Nacional, la constitució del 155 o el rei d’Espanya).

Ells tenen les seves armes. I nosaltres, les nostres. És un orgull tenir-los al davant.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/culpables-diu/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Culpables, no. Orgullosos | Andreu Barnils

Estratègia per al Senat | Joan Fonollosa

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Joan Fonollosa

Fa uns dies vaig publicar aquí mateix un article on demanava que cap vot independentista es quedés a casa en les properes eleccions generals, ni europees, ni municipals. Sembla que ha tingut força èxit (gràcies!) però, com alguns amics m’han fet observar, tenia una mancança: no parlava del Senat.

I és cert: no en parlava tot i que és més important del que sembla. És cert que el pes de Catalunya al Senat és encara menor que al Congrés de Diputats, però també ho és que correspon al Senat aprovar un hipotètic (o no tant?) article 155 i en aquesta hipòtesi els vots dels senadors escollits a Catalunya tindrien un pes, no numèric però sí polític, molt important.

Per això i per refermar el missatge donat amb els resultats del Congrés és important procurar que hi hagi el màxim possible de senadors independentistes entre els 16 que s’escolliran a Catalunya diumenge que ve; entenent com a independentistes els d’ERC, Front Republicà i Junts per Cat —com l’altra vegada els he posat en ordre alfabètic per ser neutral entre ells—. Per aquest motiu hi ha hagut els darrers dies tot de missatges creuats per les xarxes sobre l’estratègia a seguir, alguns més o menys encertats, altres erronis i la majoria interessats. Per això, i atès l’èxit del meu article anterior, em crec amb el deure de dir-hi la meva.

A parer meu, la recomanació més sensata i efectiva és aquest article de Gerard Sesé a La República, que conté una explicació i una anàlisi que faig meva al 100%.

En resum, la recomanació és: a Girona i a Lleida, com que previsiblement les dues forces més votades seran independentistes, es poden votar els tres de la llista que presenti la mateixa candidatura que hàgiu votat per al Congrés, de manera que els quatre senadors de cada província seran independentistes. Una observació per als votants del FR: com que només presenta un candidat, hauríeu de completar la vostra papereta votant dos noms més a escollir entre els que presenten ERC i JxCat. La meva recomanació seria o bé votar els dos caps de llista o bé els dos primers d’una de les dues llistes.

A Barcelona això no passarà i per tant cal concentrar el vot en el cap de llista de cadascuna de les tres candidatures: Raül Romeva (ERC), Lluís Puig (JxCat) i Pau Font (FR); els he posat en el mateix ordre que els trobareu, a mà dreta de la papereta. Si tots ho fem així, sortiran tots tres i el quart serà un candidat unionista, probablement del PSC.

A Tarragona l’estratègia és la mateixa que a Barcelona, però hi ha un problema. FR no presenta candidat; per tant caldrà votar els dos caps de llista, Miquel Aubà (ERC) i Hèctor López i Bofill (JxCat) més un tercer que haurà de ser la segona d’una d’aquestes dues candidatures: Laura Castel (ERC) o Assumpció Castellví (JxCat). Evidentment, no diré quina de les dues s’ha de votar: només diré que si el vot es divideix entre elles hi ha el risc seriós —quasi seguretat diria jo— que a Tarragona empatem a dos, en lloc de guanyar per 3-1 com a Barcelona.

Sigui com sigui, si també al Senat guanyen les candidatures independentistes, i amb 14 de 16 senadors (4 a Girona, 4 a Lleida, 3 a Barcelona i 3 a Tarragona) seria un missatge potentíssim no només a Espanya i al món, sinó també, i jo diria que principalment, als partits: la unitat que era la vostra obligació i no heu estat capaços de fer vosaltres, l’hem feta nosaltres, els electors.

I que tothom en pregui nota.

Font: http://unilateral.cat/2019/04/26/estrategia-per-al-senat/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Estratègia per al Senat | Joan Fonollosa

El "Tribunal del Santo Oficio" | XAVIER MARTINEZ

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

XAVIER MARTINEZ

Quan al 1492 els Reis Catòlics van decretar l’expulsió dels jueus dels seus territoris van culminar un procés que ja s’havia iniciat el 1391 amb les revoltes contra els calls jueus a diverses poblacions. A partir de l’expulsió, qualsevol persona que practiqués el judaisme i no s’hagués convertit passava a mans del Tribunal del Santo Oficio, és a dir, de la Inquisició. Tots els seus béns eren requisats preventivament i tant ell com i la seva família podien acabar a la foguera. El mateix passava si havia sospites de pràctiques “judaïtzants” sobretot entre els conversos o descendents dels mateixos al no ser “cristians vells”. Pràcticament tothom era susceptible de ser sospitós. El problema era que, al no haver un cos de policia com avui dia, qualsevol veí podia actuar com a delator i denunciar-te davant el Tribunal, sobretot si tenies propietats, ja que l’autoritat tendia a creure més al acusador que a l’acusat. També podia passar que, si el convers sospitava que l’anaven a detenir, fugis fora del Regne. Aleshores el judici es celebrava igualment i quan el condemnaven a la foguera cremaven un ninot que representava al fugat. Es deia aleshores que el condemnaven “en efigie”.

Us explico aquestes notes històriques pel moment actual que estem vivint. Tots recordareu els recents fets de la població andalusa de Coripe on es va penjar, cremar i disparar públicament a un ninot que representava al dolentot fugat del MHP Puigdemont. Les tradicions no sorgeixen del no res sinó que tenen un origen ancestral i el cas de Coripe i de la crema pública “en efigie” no és pas una excepció.

Ara fixeu-vos bé les desorbitades fiances que es demanen pels encausats, amb embargament dels seus béns personals inclosos. Penseu en les fiances imposades al Sandro Rosell, o a  Mas, Ortega i Rigau. Però, sobre tot, penseu en el 5,8 milions d’euros de fiança posats a disset treballadors públics de la Generalitat per l’acusació d’haver participar en l’organització de l’1 d’octubre, un xifra a totes llums desorbitada i confiscatòria. Penseu també com actuen els jutges i tribunals, donant plena veracitat als delators, paper que avui dia fa el cos de policia. El resultat és una escenografia i una litúrgia que veiem en el Tribunal Suprem que també semblen hereves de les tradicions més profundes de la corona espanyola.

El Tribunal del Santo Oficio va ser creat pel Reis Catòlics i no va ser abolit a Espanya fins el 1834. Després de la guerra civil, el dictador Franco va crear el Tribunal Especial de Represión de la Masoneria y del Comunismo que al 1963 es va reconvertir en el Tribunal de Orden Público. I es que tot règim antidemocràtic es preocupa molt de reprimir i aniquilar la dissidència. Finalment, l’any 1977 el Tribunal de Orden Público es va reconvertir en l’actual Audiència Nacional. No hay más preguntas señoria.

Font: https://www.larepublica.cat/tribunal-del-santo-oficio/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El "Tribunal del Santo Oficio" | XAVIER MARTINEZ

Vols estructures d’estat? | Jordi Domingo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ara només depèn de tu: vota a les cambres!

Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona.

Jordi Domingo

La Cambra Oficial de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació de Barcelona és una corporació de dret públic de més de cent trenta anys d’antiguitat i que té arrels i orígens (com més cambres) en institucions medievals reconegudes.

La major part d’empresaris del nostre país ignora absolutament què és la Cambra, quines activitats fa, quines funcions té i quins serveis presta (o podria arribar a prestar). Encara més, la immensa majoria no sap ni que n’és membre, ni que pot votar el seu representant.

D’ençà que va deixar de ser obligatori el pagament de la quota cameral, és Hisenda que dóna d’alta directament a la Cambra totes aquelles persones, físiques o jurídiques, que tenen una activitat econòmica, sense que elles ho arribin a saber.

Només a la Cambra de Barcelona hi ha aproximadament uns 425.000 empresaris censats. Dels quals, aproximadament un 56% són autònoms o microempreses. Un 40% són empreses de menys de 10 treballadors; i la resta representen únicament el 4%. Si parlem de ‘grans empreses’, sols n’hi ha unes 800.

Tanmateix, és precisament aquesta minoria, la de les grans empreses (vinculades a l’Íbex, al BOE, a la ‘llotja del Bernabéu’ i al sector més conservador i espanyolista de Catalunya), que controla la Cambra de Barcelona i l’espai de poder i de lobby que representa. Val la pena de recordar que la Cambra té un paper important a l’hora de nomenar les autoritats que governen institucions tan transcendents per a l’economia del país com el Port de Barcelona o la Fira.

La Cambra ha viscut sempre, doncs, d’esquena a la massa crítica (o immensa majoria) de l’empresariat català i de la societat catalana. No ha treballat mai de manera oberta, transparent i transversal en benefici dels autònoms, les microempreses, les petites i mitjanes o grans empreses no vinculades al poder de l’estat espanyol. Al contrari. Treballa només en benefici propi i li interessa que voti molt poca gent. És la clau de volta per a mantenir aquest status quo privilegiat.

Pensem, per exemple, que a les últimes eleccions a la Cambra hi van votar poc més de l’1% del cens electoral. Democràticament, tan ridícul com interessat.

Però, encara més, de les 60 cadires que té el ple de la Cambra només en surten a votació, directa i democràtica, 40. És a dir, dos terços. L’altre terç es reparteix de la manera més antidemocràtica que hom es pugui arribar a imaginar: 6 places, les vota directament el plenari entre els candidats designats exclusivament per Foment i per la PIMEC. I les altres 14 surten a subhasta per un mínim de 75.000 euros anuals. Literalment. Tal com sona.

No cal dir que aquestes 14 cadires se les queden les ‘grans empreses’ que, al mateix temps, són les que han mirat sempre de garantir la molt baixa participació per tal d’assegurar-se el control total de la situació. I a fe de Déu que han reeixit.

D’aquesta manera, tenim –per exemple– que el representant de la immensa xarxa de petits comerciants de Catalunya és –ni més ni menys– ‘un petit comerciant’ com El Corte Inglés, que és, en definitiva, qui teòricament ‘defensa’ els seus interessos. Tan patètic com extravagant.

Ens trobem, per tant, davant una estructura profundament antidemocràtica, envellida, anquilosada i endogàmica. Una estructura que no vol participació, ni representativitat veritable. Una estructura que ha viscut enterament submisa al poder de l’estat espanyol i que ha perdut miserablement el temps (pel que fa als interessos dels empresaris catalans i de Catalunya), si més no durant aquests últims vuitanta anys. Només cal recordar –com a exemple paradigmàtic de tot plegat– què s’ha fet i s’ha aconseguit en relació amb el mal anomenat ‘corredor mediterrani’. Res –en absolut– de productiu, malgrat la imperiosa necessitat, l’unànime clam popular, els ajuts rebuts de la UE i la preeminència de l’economia catalana. Res de res.

La Cambra és un lobby (molt mal utilitzat de qualsevol punt de vista, atesos els resultats) i una veritable estructura d’estat que –de moment– només ha mirat l’àmbit empresarial català des de la perspectiva d’Espanya i de la ‘gran empresa’, exclusivament. Amb la mentalitat i l’imaginari espanyol inserits al moll de l’os, tot menystenint –expressament i voluntària– el gran canvi de paradigma de la major part de la societat catalana i de la massa crítica de l’empresariat durant aquests últims anys: el sobiranisme, l’independentisme i la República Catalana.

És per tot plegat que la candidatura Cambres: Eines de País creu que cal un veritable reset de la institució. Que ens cal, com a país, governar una estructura d’estat des de l’independentisme. Una estructura que esdevingui, gràcies al vot dels sobiranistes, un pilar fonamental de la República Catalana. És una oportunitat històrica que no es pot deixar escapar per cap motiu.

En definitiva, cal convertir la Cambra en una estructura d’estat al servei de Catalunya i dels empresaris (autònoms, microempreses, petites, mitjanes i grans empreses, no sotmeses als interessos de l’Íbex, de l’unionisme i del 155).

Cal una Cambra que sigui representativa, democràtica i participativa. Una Cambra amb valors republicans, on l’empresariat sigui el protagonista de debò. Que assumeixi el desafiament de crear conjuntament el futur, tot posant damunt la taula necessitats, objectius i esforç.

La candidatura Cambres: Eines de País no ha presentat cap candidat a ‘president’ perquè no és presidencialista. No se’n pot ser si, de veritat, es vol la implicació de tothom i el protagonisme real de l’empresariat. La candidatura no vol presidir, sinó governar. Governar amb els empresaris. Aquesta és la clau. Encara més, és l’única candidatura que, ara mateix, pot nomenar indistintament una dona o un home com a potencial president i repartir o compartir el mandat. Tot és obert.

Un compromís irrenunciable de la candidatura és, també, la voluntat de ser ‘facilitadors’. Gent que s’ha posat entre cella i cella facilitar instruments a l’empresariat perquè les coses passin.

Gent que vol que l’empresariat se senti partícip, representat i servit. Amb valors com l’agilitat, la intel·ligència digital, l’adaptació als nous entorns, l’obertura a noves perspectives i mirades, la creativitat, l’ètica i –en qualsevol cas– amb un compromís irrenunciable amb els interessos i la construcció de la República Catalana.

I en aquesta perspectiva treballarem per facilitar a tot l’empresariat elements com la formació, la internacionalització, la innovació tecnològica, el finançament, l’assessorament i la recerca d’oportunitats. Reivindicarem –sense submissions– les millors infrastructures sense excepcions, amb garanties d’equilibri econòmic, social i ambiental. I, naturalment, mirarem el món de Catalunya estant.

Perquè és així com s’ha de canviar un imaginari exclusivament ‘espanyol’ i ‘espanyolista’. Mirant a Brussel·les, a la Unió Europea i al món sencer. Exigint i donant allò que, com a catalans i europeus, ens correspon. Ja n’hi ha prou de servilisme i de col·laboracionisme interessat amb l’estat espanyol. Prou d’amagar la veritable voluntat de la majoria de l’empresariat català. Prou d’humiliar-nos, tot acceptant, amb submissió complaent, allò que l’estat i la Corona exigeixen. Omplirem de dades objectives Brussel·les i el món. Pressionarem i reivindicarem allà on toca i no allà on tan sols s’ha volgut sistemàticament abaixar el cap. És l’única manera de fer sentir la nostra veu i els nostres interessos com a empresaris i com a poble.

La responsabilitat és ara vostra, com a electors. Us recomano que comproveu si sou censats, tot entrant a la pàgina web de la Cambra. Tindreu sorpreses. Moltes. Gent que hi hauria de ser, dissortadament no hi és. Però molta gent (molta) que ni us imagineu que hi sou us hi trobareu i podreu exercir el vostre dret de votar. Podreu decidir, avui, una cosa molt important per al nostre futur. Consulteu també, si us plau, la pàgina web tuvotestucomptes.cat. Hi trobareu tot allò que heu de fer, tant si sou persona física com jurídica.

Aquestes eleccions són una gran oportunitat per al país en un moment transcendental. Que cadascú assumeixi la seva responsabilitat. Si voteu, el país us ho agrairà. Si no ho feu, haureu d’assumir que no voleu estructures d’estat al servei de Catalunya. Us desitjo la millor elecció.

Podeu votar telemàticament del 2 al 6 de maig i presencialment el dia 8.

Som-hi!

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-domingo-estructures-destat-cambra-de-comerc/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Vols estructures d’estat? | Jordi Domingo

Una polèmica al senat que fa tard i no té solució | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Aquesta polèmica, al capdavall, ensenya que hi ha gent que, fins i tot a la desesperada, vol fer la feina en favor de la unitat que els partits polítics es neguen a fer»

Vicent Partal

Em sap greu però jo no veig cap solució cent per cent segura en relació amb la polèmica desfermada aquestes darreres hores sobre si val més votar els tres caps de llista dels partits independentistes al senat espanyol o no. És la meua opinió i evidentment puc equivocar-me però ja sabeu que tinc el compromís de dir sempre què pense i ara ho faig.

A la redacció de VilaWeb hem treballat per analitzar les diverses possibilitats i la conclusió –que podeu trobar en aquest article– és que depèn. Us recomane que us el mireu, l’article, per entendre la complexitat del cas. Reduint-ho molt, i amb el risc de ser massa esquemàtic, es pot dir que votar els primers candidats de cada partit independentista pot ser bo, però també pot ser dolent. I depèn de dues circumstàncies que en el moment de votar ningú no pot saber. Aquest és el gran problema. Depèn, concretament, de quin partit quedarà primer en la circumscripció i depèn també de quants votants seguiran la consigna d’aquest anomenat ‘vot estratègic’. I, com és evident i tothom pot entendre, ni l’una cosa ni l’altra no es poden saber.

Lamente, doncs, no poder donar cap mena d’aclariment sobre això. Respecte les opinions de tothom, i sé que hi haurà gent que insistirà sobre els seus càlculs. Però, honestament, de totes les converses que he tingut, entenc que no hi ha cap consigna que siga segur al cent per cent que funcionaria.

Ara, sí que hi ha un aspecte d’aquest debat que m’agradaria comentar: l’actitud dels partits polítics i les conseqüències que se’n deriven.

Aquesta polèmica, al capdavall, ensenya que hi ha gent que, fins i tot a la desesperada, vol fer la feina en favor de la unitat que els partits polítics es neguen a fer. Això és lloable, però cal apuntar bé.

La cosa és tan simple com això: si abans ERC, Junts per Catalunya i el Front Republicà haguessen pactat de presentar només quatre candidats per circumscripció, el resultat cent per cent segur seria que els setze senadors en joc a Catalunya sens dubte serien independentistes. Això ho sabem tots. I si això hagués estat així, quan el senat torne a debatre el 155, que ho farà, es podria dir, i no seria poca cosa, que tots els senadors catalans, del primer a l’últim, hi van en contra. Ara ja hem fet tard.

La pregunta és per què. ERC, per exemple, va pactar entre el 2000 i el 2008 amb el PSC i Iniciativa per guanyar el màxim nombre de senadors a Catalunya, contra CiU. Ara no ho ha considerat, però tampoc no sembla que Junts per Catalunya ni el Front Republicà ho hagen proposat –per bé que aquests darrers són els qui s’hi acosten més, perquè han presentat un sol candidat per circumscripció.

El mètode per tant el coneixia tothom i era fàcil d’articular. Però no s’ha fet, crec jo, perquè en aquest cicle electoral no es pensa en la independència i la República sinó en l’hegemonia partidista, pura i pelada. És evident que hi ha molta gent, que es fa notar molt, que no ho entén, això; que no entén com és possible que els partits, els uns més que els altres però, es dediquen a això. I la polèmica sobre la votació al senat n’és una mostra clara.

Ara, alerta també a fer-nos trampes al solitari, que no sabem de veritat quants electors independentistes volen la unitat, si més no estratègica, i quants pensen que el camí no passa per la unitat. I crec, simplement, que el país s’ha d’aclarir, amb el seu vot. I quan tinguem a les mans el resultat de les eleccions, de totes tres, aleshores sí que podrem parlar amb una certa propietat de què pensa i què vol la població. I podrem començar a discutir què hauríem de fer quan la sentència del judici deixe clar a què ens enfrontem.

La butlleta de vot que poseu a les urnes serà, doncs, determinant. Sempre ho és, però enguany molt més.

PS. Ahir vàrem saber que Jordi Cuixart i Txell Bonet tindrien un altre fill. Normalment aquest fet no hauria de ser objecte de cap comentari, però avui no puc imaginar-me una manera millor de dir a l’estat que el futur és nostre, facen què facen. Com ha dit Jordi Cuixart mateix, ‘cap pressió ni repressió no aturarà les ganes de continuar construint la nostra família’. Emocionant i preciós.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/senat-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Una polèmica al senat que fa tard i no té solució | Vicent Partal

Les cinc claus per les quals Marchena no apostarà per la rebel·lió | ERNESTO EKAIZER

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La dinàmica en què ha entrat el judici respon al fet que el peix està venut: pel que fa a les proves, no n'hi haurà cap de caràcter decisiu o fonamental

El president del tribunal del Procés, Manuel Marchena, és l’únic dels set magistrats del jurat que ha pres la paraula durant el judici / EFE

ERNESTO EKAIZER

El pla original –'wishful thinking'– era que aquest divendres 12 d'abril s'acabava la fase de ple del judici oral per permetre a les acusacions i les defenses elaborar les seves conclusions definitives i exposar-les l'última setmana del mes. El desig consistia a dictar a continuació el "vist per a sentència", abans de la precampanya de les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig del 2019.

Era un projecte impossible amb més de 500 testimonis previstos per interrogar, fins i tot amb les renúncies habituals a alguns d'ells, a més de la fase documental i pericial del judici.

I, a més, per si no fos prou... a les eleccions del 26-M s'hi han sumat les generals anticipades al 28-A.

Però la dinàmica en què ha entrat el judici durant les últimes setmanes respon al fet que el peix està venut. És a dir: pel que fa les proves, no n'hi haurà cap de caràcter decisiu o fonamental.

Si per atzar mirem la televisió veurem que al centre del tribunal hi ha un magistrat que no para de teclejar a l'ordinador. No, no és el secretari d'actes. És ni més ni menys que el president del tribunal, Manuel Marchena, que treballa com una formigueta el relat de fets que li serviran de base per a la seva ponència.

La primera raó per la qual Marchena no proposarà en la seva ponència una condemna pel delicte de rebel·lió és elemental: la violència exigida –la tipicitat del delicte– no ha estat present fins ara en el judici... ni hi serà. És una raó, doncs, molt poderosa.

"La idea que petits actes violents o enfrontaments que es van sumant acabaran configurant un aixecament públic i violent, com descriu la llei, és errònia. L'esforç de descriure aquestes situacions, tal com ho estem veient, no pot aconseguir omplir el buit: l'alçament públic i violent", apunta a l'ARA el catedràtic de dret penal de la Universitat de Castella-la Manxa Nicolás García Rivas, que va fer la tesi sobre el delicte de rebel·lió.

García Rivas és un dels més de 120 catedràtics i professors de dret penal que el novembre del 2018 van signar el manifest 'La banalització dels delictes de sedició i rebel·lió', sobre el qual el Fiscal del Tribunal Suprem, Javier Zaragoza, va assenyalar el 13 de febrer del 2019, durant la segona sessió del judici oral: "El signen un 15% dels catedràtics, i no precisament els de més prestigi".

Marchena, en la seva qualitat de ponent, i els sis magistrats amb ell, s'enfrontaran amb el mateix problema que ja van abordar els tres jutges alemanys del tribunal de Schleswig-Holstein el juliol de 2018.

Ells van assumir, pel fet de definir-se sobre el delicte d'alta traïció, equivalent al de rebel·lió a Espanya, una resolució al Tribunal Suprem Federal alemany.

"Per al delicte general de coaccions, la idoneïtat dels mitjans de coacció per motivar la persona amenaçada a sotmetre's als desitjos del perpetrador no és només una condició de fet, sinó també normativa; no s'aplica si cal esperar que la persona amenaçada faci front a l'amenaça amb una autoafirmació prudent", assenyala. I afegeix: "No es pot prescindir d'aquesta valoració normativa dels mitjans de coacció en el cas del delicte de coacció d'òrgans constitucionals col·legiats. Per tant, l'efecte coactiu de la violència o l'amenaça de violència deixa d'aplicar-se en la mesura que pugui i hagi d'esperar-se dels òrgans constitucionals, a causa de la seva obligació especial envers el públic en general, que es resisteixin a situacions de pressió també en el context de disputes polítiques aferrissades. Si el govern d'un estat federat es veu obligat a complir determinades exigències polítiques mitjançant actes de violència contra tercers o contra la propietat, aquests actes de violència només constitueixen violència en el sentit de l'article 105 del Codi Penal [Fets punibles contra òrgans constitucionals] si la pressió que exerceixen arriba a un grau tan alt que un govern responsable pugui sentir-se obligat a rendir-se a les exigències dels autors de la violència per evitar danys greus a la comunitat o als ciutadans".

És a dir: ens hem de quedar amb el concepte de violència idònia.

A la pràctica, cal recordar que el govern de Mariano Rajoy no va percebre cap rebel·lió ni sedició. La prova: mai va considerar, segons els certificats aportats per la Moncloa al Tribunal Suprem el febrer passat, la proposta al Congrés per declarar l'estat de setge ni al Consell de Seguretat Nacional l'aplicació de la llei de seguretat nacional.

En altres termes: els presumptes actes que la Fiscalia incardina en el delicte de rebel·lió o l'Advocacia de l'Estat en el de sedició van ser derrotats, per dir-ho així, o controlats, amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució.

La segona raó per la qual la ponència no apostarà pel delicte de rebel·lió és la necessitat de condemnar amb una pena que no escandalitzi els governs de la Unió Europea i ressusciti els prejudicis sobre els dimonis del passat a Espanya.

I el tercer motiu, òbviament, és prevenir qualsevol reacció negativa contra la falta de proporcionalitat al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).

El quart motiu és de caràcter intern del mateix tribunal.

Som davant d'una sentència d'estat. Les resolucions del Tribunal Suprem, des de l'admissió a tràmit de la querella del fiscal general de l'Estat fins a les decisions de la sala de recursos i el suport total a la instrucció del magistrat Pablo Llarena, han presentat un front monolític, sense discrepàncies.

Però això no prejutja, teòricament, el que passarà a l'hora de debatre la qualificació jurídica dels fets.

El magistrat ponent ha de tenir en compte, doncs, l'objectiu d'aquesta unanimitat i el desig d'evitar vots particulars com un requisit essencial. I el delicte i la proporcionalitat o la pena, a la qual hem al·ludit, són fonamentals per forjar aquesta unanimitat.

El cinquè motiu és de naturalesa personal. El 3 de novembre Marchena complirà el període de cinc anys des que va prendre possessió com a president de la sala segona o sala penal del Tribunal Suprem, el 2014. Pot, per descomptat, ser reelegit per a cinc anys més.

Però el magistrat Marchena va estar a punt de convertir-se en president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) el novembre de 2018 com a resultat de l'acord entre el PSOE i el PP, una presidència frustrada pel 'whatsap' reenviat pel portaveu popular al Senat, Ignacio Cosidó, en què explicava als seus companys d'armes que el nomenament de Marchena permetria al seu partit "controlar la sala segona des de darrere". El magistrat va renunciar 'ipso facto' quan es va difondre la notícia.

Però el lloc que havia d'ocupar continua esperant un nou president. I Marchena podria tornar a ser el candidat. Pel PSOE, segons fonts del govern, no quedarà.

Per tant, el ponent haurà d'elevar-se per sobre de totes les faccions. I la sentència del Procés serà el seu 'magnum opus'. I per això podrà immergir-se, després d'aparcar la rebel·lió, en el laberint de la sedició, la conspiració i la temptativa. Aquestes dues últimes, per cert, de difícil encaix.

Font: https://www.ara.cat/judici-presos-politics-1-octubre/claus-quals-ponencia-apostara-rebellio_0_2213778871.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Les cinc claus per les quals Marchena no apostarà per la rebel·lió | ERNESTO EKAIZER

L’iceberg capgirat | CARLES RIBERA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

CARLES RIBERA

Muntar una organització estatal criminal d’aquesta magnitud no és cosa ni d’un dia ni d’un sol govern

L’Estat espanyol és l’únic país del món on els icebergs suren de cap per avall amb la punta submergida i la massa de gel a la vista, un fet que desafiaria totes les lleis de la física i de la flotabilitat si no fos que la de l’iceberg és una metàfora per il·lustrar una altra metàfora menys agradable com és la de merda que emergeix de les clavegueres de l’Estat com una gran pilota escarabatera.

Les noves revelacions sobre la conspiració de la policia patriòtica contra Podemos, coincident en el temps i les formes amb l’operació orquestrada contra l’independentisme català, completen el retrat en blanc i negre d’aquesta suposada democràcia espanyola on monarquia, policia, cúpula judicial i sistema polític s’han constituït en un comando de sapadors destinat a soscavar els fonaments de l’edifici de llibertats públiques, amb els mitjans de comunicació en bloc demostrant que a la renúncia de la separació dels tres poders, el quart s’hi suma amb una inconsciència servil. N’hi ha que donen la culpa de la crisi de la premsa als lectors que marxen. El dia que alguns directors de diaris es treguin la pinça del nas descobriran que els clients fugen espaordits per no sentir més la pudor de tinta podrida.

És en aquest clima de glaciació democràtica que l’iceberg capgirat es va fent cada cop més gros sense que l’opinió pública s’escandalitzi en comprovar no només com el gel va augmentant de mida, sinó que ho fa a la vista de tothom amb una normalitat absoluta. Ja poden anar dient els representants governamentals espanyols que aquestes pràctiques de monarquia bananera han passat a la història i que ara són tan transparents, nets i polits. Muntar (i desmuntar) una organització estatal criminal d’aquesta magnitud no és cosa ni d’un dia ni d’un govern, sinó la consolidació d’una tradició de polítiques públiques que, en aplicació de la raó burocràtica, consideren que la funció de l’estat no és pas defensar la gent sinó protegir-se dels seus ciutadans, començant pels més incòmodes i acabant per tots aquells que un dia lamentaran no haver aturat la maquinària repressiva a temps.

Font: https://www.lrp.cat/opinio/article/1583919-l-iceberg-capgirat.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L’iceberg capgirat | CARLES RIBERA

CONTEXT ELECTORAL: LES FAKE NEWS I LA BATALLA PER LA CREDIBILITAT | ANTONI GUTIÉRREZ-RUBÍ

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

ANTONI GUTIÉRREZ-RUBÍ

La maquinària electoral està en marxa. Aquesta campanya serà una nova oportunitat per comprovar el paper de les xarxes socials i la missatgeria instantània en el comportament dels votants.

Estem a les portes d’unes eleccions generals que seran transcendentals per les condicions de la seva convocatòria després d’una legislatura breu i atípica, per l’aparició d’una l’extrema dreta que està condicionant l’escenari mediàtic i els equilibris de forces, i per la imprevisibilitat del resultat i de les possibles combinacions per a la formació de Govern.

Un escenari únic en el qual ja s’han començat a fer evidents els diferents enfocaments estratègics dels partits. Des de la concentració de vot de l’esquerra que persegueixen els socialistes a la potenciació de determinats rols que promouen per igual populars i ciutadans mentre miren de reüll a Vox, sense oblidar la necessitat de Podemos de reconstruir el seu relat per no perdre tot el terreny que li pronostiquen les enquestes.

Aquesta competitivitat dins de cada bloc ideològic, sumada a una elevada presència d’indecisos —la major part dels partits presenten fidelitats de vot per sota del 60%— i al fet que els votants cada cop decideixen més tard el seu vot, posa encara més pressió a les formacions per millorar les eines i canals a través dels quals faran arribar els seus missatges als seus respectius públics objectius.

La maquinària electoral està en marxa. Ja estem dins la roda del cicle mediàtic, retroalimentat per l’activitat a les xarxes socials i per tot el que passa —el que veiem i el que no— a l’entorn tancat i privat de la missatgeria instantània. Aquesta campanya serà una nova oportunitat per comprovar el paper que tots aquests canals tenen en el comportament dels votants i en la distribució de continguts de tota mena, com ara les fake news.

Tot just estem començant a entendre l’impacte real i el paper de cada canal de comunicació. En aquest sentit, la setmana passada es va presentar un interessant estudi centrat en l’anàlisi de la credibilitat de la informació política en els entorns digitals. Es tracta de la primera part d’una recerca que està duent a terme la Càtedra Ideograma-UPF de Comunicació Política i Democràcia, el primer acord de col·laboració entre una empresa i una universitat amb l’objectiu de promoure la difusió i la investigació en l’àmbit de la comunicació i com aquesta impacta en el funcionament de la democràcia.

L’estudi, que es va presentar el passat 20 de març, té com a objectiu analitzar el consum i difusió de continguts polítics en els entorns digitals, per tal d’identificar possibles diferències entre aquells materials que tenen origen en els mitjans tradicionals i aquells que provenen directament de xarxes socials o missatgeria instantània.

Per fer-ho, es va comptar amb la col·laboració de YouGov, un dels principals instituts demoscòpics a escala global, i amb una metodologia que testejava diferents formats relacionats amb televisió, premsa digital, Facebook i WhatsApp per tal de poder mesurar les reaccions i opinions dels enquestats sobre la base de continguts d’aparença real. La mostra utilitzada, superior a les 1.600 persones, era representativa de la població espanyola.

La credibilitat de la informació depèn del format en què es rep. Els mitjans tradicionals segueixen mantenint una aura de fiabilitat per davant de les xarxes

El principal resultat de la investigació és que la credibilitat de la informació que consumeixen els ciutadans en els entorns digitals depèn, en bona mesura, del format en què es rep. En altres paraules, el mitjà segueix dominant sobre el contingut. I entre tots els mitjans, els tradicionals segueixen mantenint una aura de fiabilitat per davant de les xarxes.

Així, una notícia televisiva que es consumeix en format digital, per exemple el web d’un canal televisiu, mostra un 70% més de credibilitat que un contingut rebut via WhatsApp. Per la seva banda, una notícia d’un mitjà digital presenta un 50% més de credibilitat que el format WhatsApp.

Una segona conclusió rellevant és que aquesta credibilitat és el principal factor determinant a l’hora de decidir si compartirem una informació a través de les nostres xarxes personals. Segons aquesta investigació, els ciutadans assumeixen part de la seva responsabilitat i es mostren menys predisposats a compartir aquelles notícies a les quals atribueixen un grau de credibilitat baix.

Centrant-nos en els diferents perfils dels enquestats, criden l’atenció alguns dels resultats identificats per la investigació; com per exemple que el nivell d’estudis és un factor que modifica la predisposició a compartir continguts poc creïbles. Tot indica que menys formació podria traduir-se en menys capacitat crítica a l’hora de difondre informacions amb baixa credibilitat, malgrat que, segons els investigadors, seria necessari posar més el focus en aquest àmbit per consolidar aquesta conclusió.

En canvi, sí que es podia identificar clarament la relació entre edat i actitud crítica davant els continguts. En contra del que podria semblar, els enquestats més joves són els més reticents a compartir continguts que no provinguin de mitjans, mentre que són els de més edat els més clarament predisposats. Semblaria que els nadius digitals tenen més competències i, per tant, més capacitat, a l’hora de discernir entre els diferents continguts que es mouen per les xarxes.

L’interès o l’adhesió a una causa poden perjudicar la capacitat crítica

Per últim, els autors de l’estudi també afirmen que un element clau en la credibilitat és el grau d’interès de la persona respecte al contingut. A més interès, menys capacitat crítica. En els tests duts a terme per l’equip es va identificar clarament com, fins i tot les persones amb més cura a l’hora de difondre notícies provinents de missatgeria instantània, baixaven els seus nivells d’alerta quan el tema de la notícia els hi interessava o s’hi sentien interpel·lats d’alguna manera.

Les conclusions de l’estudi són molt rellevants per entendre l’escenari electoral en el que estem immersos. La ciutadania mostra actituds i aptituds per discriminar entre continguts reals i falsos, com ara donant més credibilitat als mitjans tradicionals, però, a la vegada, es detecten certs col·lectius més vulnerables i factors, com l’interès o l’adhesió a una causa, que poden perjudicar la capacitat crítica. En un moment on els partits s’han bolcat en la difusió de continguts digitals, conèixer quina és la seva capacitat d’influència ens permet tenir una imatge més real de fins a quin punt poden ser determinants pel cicle electoral que tenim al davant.

Font: https://www.elcritic.cat/opinio/antoni-gutierrez-rubi/context-electoral-les-fake-news-i-la-batalla-per-la-credibilitat-19634

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

CONTEXT ELECTORAL: LES FAKE NEWS I LA BATALLA PER LA CREDIBILITAT | ANTONI GUTIÉRREZ-RUBÍ