Fer el que hem de fer | Jordi Galves

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Galves 

El comuns tenen un sentit comú tan comú que a l’hora de la veritat, a l’Ajuntament de Barcelona, s’han entès abans amb Manuel Valls que amb els independentistes. On vas a parar, Ada Colada, l’independentisme només té vot popular i l’antic primer ministre de França té una altra cosa més important, té poder, un poder petitó, d’acord, però és el representant del poder, del poder autèntic, del que no té res a veure amb les eleccions, ni amb les institucions democràtiques. És el poder de tota la vida, el químicament pur, el que fa que avui obrin totes les portes a Xi com abans les van obrir a Genguis Khan, a Calígula, a Napoleó, a Leopold II de Bèlgica, a Stalin, què sé jo, a Jakob Fugger, l’home més ric del seu temps. No és equivalent a la riquesa sinó a la capacitat d’intimidar-nos, de fer-nos parar compte, o de deixar-nos governar o sotmetre o manipular. El gran poder és allò que tothom desitja i aconsegueix molt poca gent, la influència necessària per transformar la realitat, per fer possible el que abans no ho era, com la situació d’una gran ciutat. El poder és quan Donald Trump et fa seure al teu lloc. El poder és molt agradable quan el tens i detestable quan te l’imposen. Probablement per això podem dibuixar amb retolador un contrast radical. Els homes i dones del món antic, de l’univers mental que va fer possible la construcció de les Piràmides, creien en els beneficis protectors de la submissió a un poder. L’amo és bo fins i tot quan ens apallissa, afirmen alguns. I, en canvi, l’ésser humà contemporani confia més en la pulsió de llibertat. La llibertat ha fet de la societat humana el que és avui, la més desenvolupada, la més rica i la menys injusta de la història. L’home modern renuncia a manar ningú a canvi de no ser manat, de poder fer la seva sense haver de donar comptes a la superioritat. L’home modern ha aconseguit, de manera precària, un cert individualisme, en contrast amb la tribu i el gregarisme. Hi ha un antic adagi que s’interroga en veu alta: “qui mana més que el que mana?” La resposta cau a pes, com un plom: “qui fa el que li dóna la gana”.

D’aquí ve, probablement, que alguns adorem la figura històrica de Carles Puigdemont, de Carles el Gran. Potser fou un gestor mediocre, potser no selecciona bé els seus amics, potser té molts defectes com a polític, anem a suposar que sí, que els seus detractors tenen tota la raó. Però és l’únic polític que hem conegut que ha rebutjat agenollar-se davant del poder i somicar, l’únic que no ens vol fer peneta. L’únic que ha fet una fenomenal botifarra als interessos creats de la classe política, a la conveniència, a les pràctiques mafioses, als poders fàctics, al mercadeig amb les idees i les nacions. És l’únic que ha avantposat la dignitat al sentit comú dels comuns. És l’únic polític que, com a president de Catalunya, com a representant democràtic del país, ha sentit una repugnància insalvable i no ha cedit. Inaudit. Ha protagonitzat una sonada objecció de consciència, ha demostrat amb fets, amb accions, que la dissidència al poder que governa el món i avui tiranitza la nació és perfectament possible. Que els que no som ningú, que els que no som polítics professionals, que els intrusos en la política són l’única possibilitat de regeneració de la política. Que el món no funciona gens perquè els professionals que el gestionen ja han oblidat on van i només aspiren a mantenir una caseta a la platja. Que les raons del poder, avui, s’oposen a les raons de la majoria, dels que ja en tenim prou d’una falsa democràcia en la que el PSOE, Ciutadans i el PP són, en realitat, tres formacions idèntiques, partidàries de la política d’agenollar els ciutadans i d’espoliar-los.

Potser el Dalai Lama us semblarà més simpàtic, més espiritual, més guai que en Puigdemont, però venim de sentir les seves recents declaracions, i hem vist el profund menyspreu que té per les dones, el furiós masclisme que arrossega els seus pensaments, com tots els maleïts capellans obscurantistes de totes les èpoques i de totes les religions. Potser us semblarà que l’independentisme ha de fer costat a Pedro Sánchez, que Artur Mas té raó i la seva estratègia és la més assenyada. Però amb covardia i submissió no obtindrem més que infàmia. Les opinions dels presos polítics, psicològicament segrestats, no poden segrestar-nos a tots nosaltres a través d’un xantatge basat en la llàstima. Les víctimes no poden votar a favor dels torturadors. I els hem d’anomenar, amb tota justícia, torturadors, perquè estan torturant amb presó els legítims representants del poble català. Els partidaris de la repressió i de les represàlies contra els votants del primer d’octubre tenen un nom: enemics de la democràcia i enemics de Catalunya. Ara ja em podeu insultar per dir-vos el que no voleu sentir. Només els traurem de la presó fent el que cal fer.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-galves-fer-el-que-hem-de-fer_399151_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Fer el que hem de fer | Jordi Galves

Facilitar el govern de Sánchez o és un contrasentit o és la prova que el xantatge funciona | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Si continuem així, callant davant les decisions equivocades o simplement acceptant que en prenguen de ben difícils d'explicar, cada dia serà més complicat de saber quin és l'objectiu»

Vicent Partal

Estic completament convençut que tothom entén quina és la regla més bàsica per a aconseguir una victòria, siga quina siga. Per a guanyar has de fer-te com més fort millor i procurar que el teu adversari siga com més feble millor.

Si acceptem aquesta premissa, que no crec que puga discutir ningú, ens hem de demanar en veu alta com és possible que ERC i Junts per Catalunya estudien a hores d’ara de facilitar la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol –cosa que ahir, fins i tot, els presos polítics de Junts van demanar per escrit, sembla que contra el parer del grup parlamentari. La resposta a aquesta pregunta només pot ser que tenim davant un notable contrasentit o bé la prova que el xantatge funciona.

Seríem davant un notable contrasentit perquè col·locar Sánchez a la Moncloa equivaldria a regalar quatre anys de govern al PSOE, de manera que incomprensiblement reforçaríem l’adversari principal, aquell que pot posar traves a la nostra victòria. I ho faríem, a més, en un moment en què la seua posició no és ni de bon tros consolidada –tan solament cal veure els embolics que té organitzats amb Podem i Ciutadans. O seríem davant la prova que el xantatge, la repressió sobre els presoners i, per extensió, contra els partits polítics i les organitzacions a què pertanyen funciona si l’única raó que es pot argumentar per a explicar aquest contrasentit és que val més no complicar la situació personal de les nou persones empresonades, situació que tots sabem que per si mateixa és extraordinàriament difícil.

Quan l’independentisme va donar els seus vots perquè Sánchez fos elegit president en substitució de Mariano Rajoy, ja vaig expressar-hi el meu desacord. Em va semblar un error tàctic enorme, però reconec que era molt difícil de sostreure’s al plaer de foragitar Rajoy de la cadira. I per tant em vaig conformar amb l’absència de debat i la unanimitat en contra. Però ara? Un any llarg després i havent vist tot això que ha passat, quin trellat té optar –i de franc, altra vegada– per afermar en el poder Sánchez i el Partit Socialista espanyol? I sobretot com casa això amb el fet de continuar afirmant que l’objectiu és fer efectiva la república independent proclamada després del primer d’octubre de 2017?

Fa un any el regal dels partits que fins ara representen l’independentisme va ser en canvi de res, com s’ha demostrat de sobres amb el pas dels mesos. Tant ERC com Junts per Catalunya van explicar aleshores que aquell gest era necessari i seria beneficiós. Però avui ningú no és capaç de trobar cap deferència, ni una, que el Partit Socialista o el govern espanyol hagen tingut amb l’independentisme. A l’inrevés. El PSOE ha allunyat cada setmana més la hipòtesi d’una solució negociada al conflicte entre Catalunya i Espanya.

Ara fa un any els dirigents dels partits independentistes van fer mans i mànigues per a explicar el seu vot en públic –i encara en van fer més en privat–: quan ja no sabien què més dir, van arribar a adduir la situació dels presos, la preservació del seu, diguem-ne, benestar. Un any després, el trasllat humiliant i salvatge, en tres dies, dels presos de Madrid al Principat ho diu tot, explica amb claredat com entén Pedro Sánchez que ha de ser la relació amb aquests dos partits. Pur sadisme d’estat, ordenat i controlat al mil·límetre pel ministre Grande-Marlaska, que ho és gràcies als vots dels partits en què militen les nou víctimes d’aquest trasllat. I jo, que els qui han hagut de suportar aquest trasllat demanen hores després que es ratifique amb el seu vot el ministre que els ha confinats durant tres dies en gàbies asfixiants d’un metre d’amplada i 1,60 d’alçada només ho puc qualificar de kafkià.

Si la negociació del vot favorable a Sánchez implicàs beneficis directes i immediats per als presos i els exiliats, tangibles i visibles, fruit de negociacions serioses a càrrec de negociadors seriosos, reconec que sóc dels qui tindria grans dubtes sobre què fer. Entenguem-nos: és la llibertat del país allò que garanteix la llibertat dels presos i els exiliats i no a l’inrevés. Però també és evident que –jo crec que tots– estaríem d’acord a fer concessions sobre el projecte col·lectiu per alleujar la seua situació individual. Tanmateix, la qüestió és que no hi ha res de res. Ni hi haurà res de res. Ho sabem tots mentre els dies, les setmanes i els mesos van passant. Com sabem tots que la sentència arribarà, és clar que arribarà. I tots sabem també que serà molt dura. I que no hi haurà cap indult però que Sánchez mantindrà la pastanaga alçada, a tants anys vista com siga possible, per tenir domesticades unes cúpules de partit que van tancant cada dia més l’horitzó obert per la ciutadania –vull creure encara que de manera inconscient.

Per això insistiré en allò que ja vaig escriure ahir. Els dirigents d’ERC i Junts noten, senten, tota la pressió imaginable d’una banda però gens de pressió de l’altra, on tots estem tenallats per l’emoció fruit de la repressió i per la culpabilitat de saber que els presos són allà dins i els exiliats allà fora perquè se la van jugar per nosaltres. Però si continuem així, callant davant les decisions equivocades o simplement acceptant que en prenguen de ben difícils d’explicar, cada dia serà més complicat de saber quin és l’objectiu i entendre on és la victòria per a la qual tanta gent ha treballat, treballa i treballarà cada dia.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/govern-sanchez-xantatge-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Facilitar el govern de Sánchez o és un contrasentit o és la prova que el xantatge funciona | Vicent Partal

Tres diputats | Germà Capdevila

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«L'Operació Valls va impedir que l'independentisme aconseguís l'Ajuntament de Barcelona. L'Operació Lliga busca foragitar-lo del Palau de la Generalitat»

Germà Capdevila

Els ideòlegs del desembarcament a Barcelona de Manuel Valls s’autopromocionen aquests dies per la zona alta de la ciutat com autèntics genis de la política de nivell mundial. És igual que el resultat aconseguit no s’assembli gens a la proposta inicial que va seduir empresaris i patricis de la capital catalana. El que importa és que Barcelona no té un govern independentista, i és gràcies a ells.

Expliquen que quan van començar a detallar l’operació als prohoms que van finançar-la, molts els miraven amb incredulitat: tot un ex-primer ministre de França baixant de l’olimp de l’Aseemblée al fang de la política municipal. Doncs sí, no només Valls s’ha enfangat, sinó que ha buidat d’efectivitat el primer triomf republicà a Barcelona des dels anys 30 del segle passat.

Ara, com si d’una estafa piramidal es tractés, aitals gurus de la política redoblen l’aposta i tornen a vendre als mateixos grans homes i fortunes una jugada potser més agosarada, però amb un premi major: la Generalitat de Catalunya.

“Amb tres regidors hem aturat l’independentisme a Barcelona, amb tres diputats foragitarem l’independentisme de la Generalitat”, m’explicava molt excitat un dels spin-doctors de la maniobra Valls. Creuen que la majoria independentista és molt ajustada, i que tres escons són a l’abast d’una proposta “catalanista moderada” que pugui recuperar l’electorat orfe de partits com Unió Democràtica, i esgarrapi uns quants vots de convergents decebuts amb l’evolució dels esdeveniments.

Per aconseguir-ho, cal un important esforç econòmic i una àmplia cobertura mediàtica. No els faltarà ni una cosa ni l’altra. A Can Godó els mitjans del grup ja parlen de “La Lliga” com qui parla d’un partit consolidat, homologat i acceptat per la societat. És igual que de moment només existeixi en la imaginació d’uns quants: si se’n parla, existeix.

Uns quants membres de l’start system mediàtic unionista ja han estat convocats a sumar-s’hi i han acceptat de bon grat. Fins i tot algunes velles glòries del catalanisme peixalcovistahan trucar tot corrents per reclamar-hi un espai, pero la rebuda ha estat més aviat freda. “Guarda'ns d’incorporar al projecte alguns que no sumen sinó que resten”, expliquen a la sala de màquines de l’operació “Lliga”.

Mentrestant, l'independentisme no vol tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. No és casual que, en simultani al llançament del globus sonda de la Lliga, de la Paperera de la Història hagi emergit un Artur Mas en plena forma, com un estendard cridat a reclamar que l’espai de la moderació encara té un lloc destacat dins la família independentista i que ell ha tornat per cuidar-lo. Ningú no cedirà ni un mil·límetre d’espai a la moderació impostada de la Lliga. Ens esperen moments polítics interessants.

Font: https://www.naciodigital.cat/opinio/19826/tres/diputats#.XRB42Td0hao.twitter

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Tres diputats | Germà Capdevila

Duel al Gran Ducat | Elisa Beni

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Elisa Beni

"Són tants els desafiaments de gent principal a aquesta part, que el Comte Duc ha fet un paper per veure d'extirpar-los", Cartes de Jesuïtes, XIV

Tot apunta a un duel jurídic a diverses bandes que es produirà en els propers dies en aquest tribunal assentat a Luxemburg a dues torres planes i paral·leles que fan sensació de poder tancar-se com un llibre i atrapar a qui s'atreveixi a interposar-s'hi. Sabíem ja que el cas de l'eurodiputat Puigdemont estava a punt de caure a l'agenda del TJUE, serà aquesta mateixa setmana, però bé crec que s'estan mesurant els temps per assegurar un millor resultat, i ara sabem que el mateix Tribunal Suprem no descarta la idea d'acudir també a instàncies de l'advocat de Junqueras. Sembla que aquesta vegada no tiraran a la paperera les qüestions plantejades per Van den Eynde i que exploraran la via de la qüestió prejudicial. Continuen sent, com sempre fins ara, dues vies diferents però de les quals alguna de les parts que sosté el duel pot sortir molt malparada segons quins siguin els resultats de l'embat.

La novetat és que el tribunal enjuidiciador ha considerat que més val trasladdar les parts de la petició realitzada per Junqueras per plantejar una qüestió prejudicial "atenent la possible incidència del dret de la Unió Europea", diu textualment el tribunal, i en concret l'article 9 del tractat que versa sobre privilegis i immunitats. Així que, com a mínim, el Tribunal Suprem ha considerat que no ha d'avortar el tràmit ad initio i si així ho ha considerat, deu ser per alguna cosa. El cert és que hi ha els qui pensen allà mateix que no seria sobrer preguntar perquè el TJUE els donaria la raó i així tancarien l'episodi d'una forma neta. Així que sembla assenyat pensar que sí, que presentaran la qüestió prejudicial, i resulta interessant veure qui s'oposa en rotund si més no a consultar sobre la legalitat del que s'està fent a Luxemburg. L'Advocacia de l'Estat s'oposarà al fet que es faci tal consulta i lògicament la Fiscalia no canvia d'opinió. Això vol dir que encara en el supòsit que el tribunal enjudiciador decidís tirar endavant, la qüestió prejudicial de Junqueras no arribaria a Luxemburg abans de dilluns.

Resulta incomprensible que un organisme de l'administració electoral, sense cap intervenció judicial, pugui deixar sense efecte el que s'ha substanciat a les urnes

No seran els més matiners en aquest duel. Quan la qüestió prejudicial arribi a Luxemburg, els magistrats del TJUE ja estaran ocupats amb la situació de Puigdemont que correrà molta més pressa. Al cap i a la fi pot ser que el Tribunal Suprem hagi pensat que preguntant guanya temps perquè ja hi hagi sentència ferma condemnant Junqueras abans que es pronunciïn. Les espases estan en alt i ja només queden set dies perquè les portes del Parlament Europeu s'obrin i sapiguem si Puigdemont i Comín estan asseguts a l'hemicicle o no. A Espanya ningú no pensa que això sigui possible, els seus advocats estan segurs que hi seran. Passi el que passi, tanta seguretat deixarà algun duelista malparat i, en el cas que sigui el sistema espanyol, el cop no serà petit.

La confiança en la impossibilitat que els expatriats acabin ocupant l'escó que van guanyar a les urnes s'ha de basar en la comunicació que la Junta Electoral Central ha realitzat oficialment al president del Parlament Europeu. Una notificació firmada pel vicepresident d'aquest organisme administratiu, s'ignora per què no ho va fer el president, en la qual la JEC s'arroga la potestat de decidir qui és europarlamentari i qui no i en el qual no sabem si cometen errors importants o, simplement, volen enganyar l'Europarlament. En la comunicació oficial s'inclou un punt segon en el qual s'afirma que "es declaren vacants els seus escons i suspeses les prerrogatives que els poguessin correspondre (...) fins que es produeixi l'acatament". Però és que en el punt tercer diuen que comuniquen al president del Parlament Europeu que Puigdemont, Junqueras i Comín "no han adquirit la condició de diputats del Parlament Europeu ni, per tant, no han adquirit cap de les prerrogatives que els poguessin correspondre". I com que no és el mateix que unes prerrogatives estiguin suspeses que que no s'hagin adquirit, aquesta comunicació és un altre punt fosc dels que s'hauran de resoldre... a Luxemburg.

En tot cas, més enllà del dret, resulta incomprensible que un organisme de l'administració electoral, sense cap intervenció judicial, pugui deixar sense efecte el que s'ha substanciat a les urnes. Tal circumstància extrapolada a estats il·liberals en els quals les garanties es troben en un risc tan seriós que preocupen la Unió Europea, deixaria les mans lliures a l'establiment de condicions i organismes que poguessin "purgar" el resultat d'unes eleccions lliures. D'altra banda, ja hem assistit a l'espectacle on van gosar treure d'una llista electoral els candidats i que fossin desautoritzats pel Poder Judicial. Ara el duel es juga encara en instàncies més allunyades del furor patri. Seria molt greu que un òrgan que ni tan sols no és judicial pugui prendre la decisió de canviar la composició del Parlament Europeu i fins i tot el joc de majories.

El duel està servit i serà internacional. Tal com... no volien.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/elisa-beni-duel-gran-ducat_398047_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Duel al Gran Ducat | Elisa Beni

Gonzalo Boye té una carta amagada i és a punt de jugar-la | Josep Casulleras

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Quan falta una setmana per a la constitució del Parlament Europeu a Estrasburg, l’advocat de Puigdemont i Comín manté la convicció que podran exercir com a eurodiputats

Josep Casulleras Nualart

Falta una setmana perquè es constitueixi el Parlament Europeu a Estrasburg, el 2 de juliol. L’independentisme es tornarà a mobilitzar per ser-hi present, però amb una gran incògnita que encara s’ha de resoldre: aquell dia els eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comín s’asseuran als seus escons? És la mateixa pregunta que aquest cap de setmana passat formulàvem a Vidreres (la Selva) al seu advocat, Gonzalo Boye, en un acte de presentació del llibre …Y ahí lo dejo (Roca Editorial), organitzat per Vidreres per la Independència. ‘Nosaltres creiem que sí. Treballem sobre aquesta base’, va respondre. I anunciava, amb la mirada fixa en la justícia europea, que és a punt de presentar un escrit ‘en anglès, preparat per un equip molt potent’, per aconseguir aquest objectiu: que el Parlament Europeu, malgrat Antonio Tajani, no tingui cap més remei que obrir-los la porta i deixar-los exercir les funcions, de la mateixa manera que a la resta de 748 eurodiputats. N’hi ha un altre que no ho podrà fer, Oriol Junqueras, ‘a qui cada minut que passa a la presó li vulneren la immunitat com a parlamentari europeu’.

Guia de la manifestació del 2 de juliol a Estrasburg

El Teatre Casino la Unió era ple de gom a gom, de gent de Vidreres i de municipis de la rodalia. L’expectació per veure’l i escoltar-lo és enorme allà on va. Aquest home assisteix a una presentació per dia; la setmana passada, a Esplugues, a Salou, a Reus, al Fort Pienc de Barcelona, a Blanes i a Vidreres, i encara ho compagina amb la preparació dels pròxims passos de l’estratègia jurídica a Europa. En aquests actes parla del seu llibre, d’Estrasburg, de Luxemburg, de Marchena i de Llarena... ‘Aquest treballa per a nosaltres, president?’, diu que va demanar a Puigdemont referint-se a Llarena, de tants errors estratègics que cometia. I el públic del Teatre Casino, mastegant les icòniques crispetes boyerianes, esclatava a riure. És la fórmula del seu optimisme: transmetre la convicció d’anar sempre un pas més endavant que no el rival, amb explicacions jurídiques contundents i entenedores i unes bones dosis del seu humor àcid per a esbandir el desassossec.

Boye va perfilar les grans línies argumentals de l’imminent moviment jurídic a Europa que faran Puigdemont i Comín. L’estat espanyol envia al Parlament Europeu una llista d’eurodiputats elegits a la circumscripció d’Espanya als comicis del 26 de maig en què hi ha tres vacants: les de Puigdemont, Comín i Junqueras. L’argument és que no van prestar el jurament o promesa de la constitució espanyola davant la junta electoral al congrés espanyol. Malgrat haver estat proclamats eurodiputats al BOE del 14 de juny. Aquest document és fonamental. ‘La normativa que regula la situació dels parlamentaris europeus, les normes europees, parla dels europarlamentaris proclamats’, explica Boye. ‘Quan les coses són clares es pot fer tanta comèdia com es vulgui, però van ser proclamats. I Europa parla dels proclamats, i després Espanya, fonamentant-se en una norma interna, els envia una llista dels juramentats o promesos; una llista que la llei ni tan sols preveu que es publiqui al BOE.’

Fotografia: ANC Vidreres.

El fonament de l’estratègia de Boye a l’eurocambra

Aquesta norma interna a què es refereix Boye és l’article 224 de la llei electoral general espanyola, que parla de l’obligació dels parlamentaris de jurar la constitució per a poder mantenir les prerrogatives. Però és un article que topa amb la normativa europea principal, que és el tractat de Lisboa. Segons que explica Boye, la qüestió fonamental és que aquest tractat, el Tractat de la Unió Europea que va entrar en vigor el 2007, va canviar l’essència dels eurodiputats. Anteriorment eren designats pels parlaments de cada estat; després van passar a ser elegits pels ciutadans dels estats membres de la UE, però d’ençà de Lisboa són els ciutadans de la UE que elegeixen els seus representants en vint-i-vuit circumscripcions diferents. ‘És a dir –explica Boye–, els eurodiputats no representen ni Espanya, ni el congrés dels diputats ni ningú, tan sols els ciutadans europeus que els van votar dins la circumscripció corresponent a l’estat espanyol.’ En resum: una norma europea que preval davant una norma espanyola prèvia i contradictòria. Heus ací el fonament del recurs que preparen Boye i el seu equip per als dies vinents.

L’advocat ho va continuar exposant amb detall davant una audiència absolutament concentrada en cada paraula que pronunciava: ‘Hi ha dues sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que diuen que, en matèria electoral, mentre no hi hagi una llei comuna, vigeix la llei nacional… però setanta-dos apartats més avall diu que sempre que no s’oposi a la norma europea. És que les sentències s’han de llegir fins al final! Les mateixes dues sentències que ells citen diuen això. L’article 224 de la llei de règim electoral general no ha estat modificat després de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa. Per tant, és un article que en principi és derogat per aquesta norma. Aquest article [de la llei espanyola] té tres apartats. El primer diu que es proclamaran els eurodiputats electes després del recompte; l’apartat segon diu que cinc dies després d’haver estat proclamats hauran de prestar jurament i, si no, se suspendran les prerrogatives que hagin tingut fins aquell moment. L’ordre lògic d’una norma així seria que primer jures i després et proclamo; doncs no, aquí et proclamo i, si no pagues, has d’anar a la cuina a rentar plats.’

Fotografia: ANC Vidreres.

Boye anima el personal amb el seu humor a voltes corrosiu, però sobretot perquè aporta esperança de victòria en un terreny, la batalla jurídica internacional, que ja ha tingut resultats impressionants –i vergonyants per a la justícia espanyola. Continua l’explicació: ‘Aquest article 224 diu que els suspendran les prerrogatives que hagin tingut fins aquell moment [si no han jurat la constitució espanyola]. Evidentment, entre la proclamació i el jurament, aquells cinc dies, no podien cobrar ni tan sols el sou. Quina és, doncs, la prerrogativa que tenien? És la immunitat! Que és la mateixa que li van vulnerar i que vulneren cada dia al senyor Junqueras. L’única prerrogativa existent entre l’apartat primer i el segon de l’article 224 és la immunitat. I, ves per on, l’informe en què es basa Marchena per a denegar la sortida de Junqueras a prometre la constitució és un informe emès pel fiscal Javier Zaragoza, que diu que la immunitat compta a partir de la proclamació. Ostres! Doncs nosaltres tot això ho hem estudiat per a la presentació que farem… Una presentació que farem quan l’hàgim de fer i on l’hàgim de fer, i en anglès. Hi treballa un equip molt divers, i ja vam enviar a traduir, amb una traducció jurada, l’article 224 perquè s’entengui ben clarament què diu.’

S’han aferrat al relat del jurament o promesa de la constitució, i és aquest relat que fan córrer per terra, mar i aire, diu Boye. ‘I és tan clar que tenim raó que els van intentar excloure de les llistes electorals.’ O que els han convidat fins i tot a emetre una tercera euroordre, com va arribar a demanar el periodista Javier Zarzalejos. Però no ho faran pas, segons l’advocat, perquè això voldria dir que un jutge belga, o del país que fos, veuria que Puigdemont i Comín tenen immunitat com a eurodiputats. Per això no fan el pas, tot i que és ben possible que el facin tan bon punt hi hagi la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics. Una sentència que preveu que serà dura, ‘que no ens agradarà gens’, i que troba que podrà incloure vots particulars, però no pas perquè algun magistrat exposi un criteri més tou, sinó ben altrament, per demanar una condemna més dura.

El maldecap de Llarena

Llarena no gosa, ara com ara, enviar una tercera euroordre immediata. I té un maldecap que fa un any que dura i que no serà pas el darrer, segons Boye. Perquè la demanda contra ell presentada per Carles Puigdemont i els altres exiliats en un jutjat belga l’any passat continua avançant, a poc a poc, i d’ací a un any pot ser que s’hagi resolt en forma de condemna contra el jutge del Tribunal Suprem. Explica Boye: ‘Us imagineu que és condemnat a pagar un euro per la vulneració dels drets dels nostres defensats en la causa especial que se segueix al Suprem? I que això després va Estrasburg: una causa instruïda per un condemnat per haver vulnerat drets fonamentals en aquest mateix procediment. Aneu entenent per què anàvem deixant pedretes a tot arreu? Cada vegada que en deixàvem una, es reien de nosaltres, com quan deien que Bèlgica no podia pas enjudiciar aquest senyor. De moment, aquest riure ens costa a tots mig milió d’euros que s’ha gastat el govern espanyol a defensar-lo. Això té un recorregut que no és l’euro que reclamem a Llarena; és una peça que necessitem per a Estrasburg dins una estratègia general que va més enllà de reclamar una cosa aquí o una altra allà. Nosaltres qüestionem l’arrel del procediment.’

Pedretes al camí: de la qüestió pre-judicial a com i quan recórrer a Estrasburg

I una altra pedreta, segons que explica, va ser la presentació, quan es va acabar el judici, d’una qüestió pre-judicial perquè el Suprem consultés el Tribunal de Justícia de la UE, amb seu a Luxemburg. Una qüestió sobre la incompatibilitat d’una possible condemna al Suprem amb la resolució del Tribunal de Slesvig-Holstein dient que els fets jutjats no poden ser constitutius de rebel·lió. Boye escriu al seu llibre que era important que les defenses dels presos ho fessin en les conclusions finals, que era el moment per a poder posar Marchena i el Suprem contra les cordes.

Però no ho van fer. Què en pensa? ‘Jo crec que ha estat un error. Un error tècnic. Després de la signatura del Tractat de Lisboa nosaltres vivim en un espai comú europeu, de circulació lliure de persones i mercaderies, on hi ha d’haver una seguretat jurídica. En un lloc van dir que els fets jutjats no eren delictius, tal com són descrits en la interlocutòria de processament, que són els mateixos de l’escrit d’acusació i que són gairebé els mateixos que vindran en els fets provats de la sentència. Van dir que no eren delictius i que tota societat democràtica els havia de tolerar. Doncs si ara en un altre lloc diuen que aquests mateixos fets són constitutius de delictes tan greus que poden arribar a implicar penes de vint-i-cinc anys, la pregunta és si això afecta l’article 2 del Tractat de Lisboa, la lliure circulació de persones. És compatible en un espai de seguretat jurídica que uns fets siguin interpretats d’una manera tan diametralment oposada? A un estat el vinculen les resolucions d’un altre estat dins aquest espai comú quan li has demanat ajuda? Són preguntes molt senzilles la resposta de les quals no hauria agradat.’

I el Tractat de Funcionament de la UE, diu Boye, indica que, a l’última instància judicial (és a dir, el Suprem), si alguna de les parts del procés judicial li proposa que elevi una qüestió pre-judicial, el jutge o tribunal hi estarà obligat. ‘Si se suggeria, Marchena i companyia estaven obligats a enviar la qüestió a Luxemburg, i el resultat no els hauria pas agradat. Sí, podeu dir que aquesta gent fa com vol. Perfecte. Però si no ho feien, teníem el recurs a Estrasburg servit en safata, per haver vulnerat una norma essencial del procediment europeu. Presentar la qüestió pre-judicial era una posició guanyadora en tots sentits, tant si l’acceptaven com si no. I crec que això no es va entendre, no es va voler veure.’

Insisteix en la necessitat d’anar deixant aquestes pedres pel camí. I que ningú no es pensi que un recurs al Tribunal Europeu dels Drets Humans és qualsevol cosa, que ‘no és pas el jutjat de la cantonada, no és un procediment per a experimentar’, afegeix, amb relació als recursos no admesos pel Tribunal d’Estrasburg recentment, un sobre la suspensió per part del TC del ple del parlament de la DUI que s’havia de fer el 9 d’octubre de 2017, i l’altre sobre la presó preventiva de Carme Forcadell. ‘Estrasburg ha resolt això tal com resol moltíssimes coses: de cada 100 casos gairebé 99 acaben així. Nosaltres ens hem d’assegurar de ser aquest cas de cada cent, i això vol dir que les coses s’han de fer molt bé i que no són d’avui per demà. En aquest any i mig hem fet moltes coses per preparar aquest gran cas; algunes han estat públiques i algunes altres ni les hem fetes públiques. Si nosaltres anem posant una pedreta aquí, una altra allà, una altra més enllà… quan arribarà el moment tindrem l’edifici construït. Però no podem aixecar una paret enmig del no-res. S’ha de parar, mirar què tenim, on tenim força i anar a Estrasburg quan toqui.’

Boye, acompanyat de la seva companya de despatx i parella, Isabel Elbal, de la gent de l’editorial i els responsables –’culpables’, diu ell– d’haver escrit aquest llibre, rep a la sortida una mostra d’afecte i agraïment inacabable. Se sent sincerament afalagat. Però també diu que aquesta admiració i simpatia és un símptoma d’anormalitat, que no pot ser que els advocats hagin acabat essent la referència d’un conflicte polític. ‘No hi ha una professió més odiada en el món que la d’advocat, excepte a Catalunya!’

Vegeu ací l’acte íntegre amb Gonzalo Boye a Vidreres:

Font : https://www.vilaweb.cat/noticies/gonzalo-boye-puigdemont-comin-eurodiputats-estrasburg/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Gonzalo Boye té una carta amagada i és a punt de jugar-la | Josep Casulleras

SANT JOAN: DIADA NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Des de cada racó del territori treballem amb fermesa, dignitat i coratge #CapALaIndependència. Entre totes i tots, construïm la llibertat dels Països Catalans! Sem Països Catalans!

🔥Bon Sant Joan i bona Diada Nacional dels Països Catalans!

🅰️📈©

Assemblea Nacional Catalana

El Jaleo de Menorca, música de les festes de Sant Joan

Missatge del 2019 de la Flama del Canigó

La flama és un crit de llibertat que simbolitza la unitat de la llengua catalana per sobre de les vicissituds històriques i de les fronteres polítiques. Una tradició, iniciada l’any 1955, que a partir de l’any 1966 ha esdevingut una bandera d’unitat i llibertat que agermana el nord i el sud de Catalunya i que, any rere any, ens arriba per renovar el nostre compromís amb la llengua i la cultura catalanes i estendre’l a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans.

El foc és un element simbòlic present en les tradicions més arrelades i distintives de la cultura catalana des de temps immemorial. En la nostra tradició i costumari les festes del foc han ocupat un lloc destacat, lligat a les nostres celebracions i present en els actes més importants arreu dels Països catalans.

Igual que la flama any rere any renova la unitat de la llengua catalana, nosaltres també any rere any renovem el nostre compromís amb la justícia, la pau i la llibertat. Que la flama ens il·lumini el camí, que esdevingui la nostra llum de futur i d’esperança, mantinguem-la sempre encesa com un símbol de democràcia, justícies i llibertat. Que sigui la flama la nostra bandera de cultura i llibertat.

Sortiu al carrer a rebre la flama, gaudiu de la vida i de la nostra festa de Sant Joan, la festa nacional dels Països Catalans i sàpigueu que, passi el que passi, ens retrobarem en llibertat.

Carme Forcadell, Presidenta del Parlament de Catalunya (2015-2017)

Presó d’Alcalá Meco, maig del 2019»

SANT JOAN: DIADA NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS

Un divorci necessari | Andreu Barnils

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entitats i govern haurien d’anar per camins cada vegada més divergents

Andreu Barnils

La parella formada pel govern i la societat civil. El duo entre institucions, ANC i Òmnium. L’amor entre polítics i activistes. La dinàmica entre partits i entitats ha estat una parella atractiva, reeixida i amb alguns punts autènticament brillants aquests darrers anys. Gràcies a aquesta parella, per exemple, hem tingut el Primer d’Octubre. Poca broma. Però passa que ara veig que la parella ja no és el que era, que comença a presentar indicis de camí de divorci. I he de dir que feliçment. Que ja era hora. I que els divorcis poden ser motiu de felicitat. Sí, sóc dels qui creuen que el binomi govern-entitats ha de trencar-se per al bé de tothom. I recordaré, a més a més, que viure separats també ha donat tants fruits, o més, que viure junts.

Fem memòria, sinó. El juny del 2010 el Tribunal Constitucional va petar la sentència de l’Estatut, al novembre arribava al govern de la Generalitat CiU i pocs mesos després pactava els pressupostos amb el PP. Sembla increïble, però és així. Hi ha escenes surrealistes d’aquells anys: l’abril del 2011 a Barcelona es feia una consulta sobre la independència organitzada de baix estant, i al mes de juny arribava el pacte de la Generalitat amb el PP de dalt estant. Va ser un cas claríssim de societat civil que feia una cosa i de govern que en feia una altra de totalment de diferent. I amb independentistes a tots dos llocs. Govern i entitats tenen ritmes, regles i rituals ben diferents.

El matrimoni entre tots dos no va arribar fins molts mesos després, fins molts anys després. Però va arribar: el coordinador de la consulta de Barcelona del 2011 era l’escriptor Alfred Bosch. Avui Bosch és al govern. I la persona que va activar l’ANC com ningú, Carme Forcadell, va acabar al Parlament, i avui és a la presó. És a dir, els activistes van entrar al govern. Però els partits, també van anar a l’activisme, i això no es diu tant: les urnes del Primer d’Octubre van entrar pel Pirineu gràcies a homes i estructures de partits. No solament d’activistes. Tots dos tenien un mateix objectiu: fer un referèndum. I es va fer gràcies al matrimoni, cert. Però també gràcies al divorci precedent.

Va ser el divorci dels primers anys que va permetre que les entitats, sense l’encotillament del govern, posessin damunt la taula una idea que semblava boja: el referèndum d’independència. Això no podia començar al govern. Va ser la gent, de baix estant, que va aconseguir que el referèndum d’independència passés al mig de l’agenda. I de mica en mica, i amb temps, va arrossegar el govern. I els seus quadres. I els seus recursos. De primer, la feina es fa separats. Després, la feina es fa junts.

Jo crec que ha arribat l’hora del divorci, com abans. Perquè el govern actual, i diria que el vinent, no podran pas portar a terme la República, ni alliberar els presos dels Lledoners, per a posar dos exemples d’idees boges, que molta falta fan. Com la del referèndum. El govern, encara que tingués un 50% de vot, no ho podria fer. I un ajuntament amb Valls, encara menys. Hauria de ser la gent que fes el primer pas. La idea boja, no la podran començar ells. La valentia, haurà de començar, de baix, de les entitats. Com es fa això, quin paper hi té Waterloo, si ho pot fer l’ANC o Òmnium o ho han de fer uns altres, no ho sé pas. Sí que sé que això ha de començar de baix, sense la cotilla del govern, i s’ha de rematar, després, de dalt. De primer, vivint separats. I ja ens trobarem després. El matrimoni és necessari. I el divorci, també.

I no em crec gens els qui em volen vendre la moto de refer el matrimoni, de tornar a la il·lusió dels primers anys, de reviure el referèndum i d’afegir-hi els comuns, si cal, per fer un trio que doni vida a una parella que, sincerament, el que necessita és un temps de cadascú a casa seva. I ja ens trobarem més endavant.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/un-divorci-necessari/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Un divorci necessari | Andreu Barnils

El relat, sempre el relat | Gonzalo Boye

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Gonzalo Boye 

D'ençà que el president Puigdemont i els consellers Ponsatí, Comín, Serret i Puig se'n van anar a l'exili, si hi ha una cosa que ha estat una constant és la concatenació, per part de l'Estat i els seus mitjans afins, d'una sèrie de relats que pretenien, i pretenen, generar un estat d'ànim que, al final, no s'acaba corresponent amb la realitat i els resultats.

Recordo com el novembre del 2017 el relat consistia que Bèlgica estava obligada a lliurar els exiliats. Aquest relat va durar fins que el 5 de desembre del 2017 Llarena va retirar per primera vegada l'ordre europea de detenció i lliurament (OEDE).

Aquest relat, a partir d'aquest 5 de desembre, va ser substituït per un altre: Llarena és un gran estrateg i la retirada de l'OEDE es correspon amb una maniobra estratègica ideada pel jutge d'instrucció per assegurar-se el lliurament dels exiliats... Fins ara continuem sense saber en què consistia aquesta estratègia i quan es posarà en funcionament.

Al gener, ja del 2018, Llarena es va negar a cursar una OEDE a Dinamarca per no generar així una situació de desbalanç entre els diferents investigats i perquè no es refiava del sistema judicial danès. Això també va ser relatat com una intel·ligent maniobra dins l'estratègia de Llarena, a qui llavors ja se'l proposava per a president... Sí, "Llarena president", va titular Zarzalejos, el mateix que ara diu que "és urgent portar Puigdemont".

Fins ara continuem sense saber en què consistia l'estratègia de Llarena i quan es posarà en funcionament

El març del 2018, un cop dictada l'ordre de processament i cursada una segona tanda d'OEDE, es va tornar a insistir que Llarena era un bon estrateg i, a partir de la detenció del president Puigdemont a Alemanya, les virtuts estratègiques del jutge no paraven de créixer... Com també les felicitacions i agraïments a les autoritats alemanyes que lliurarien el president immediatament: "Alemanya marca el camí de tornada dels escapats", titulava un monàrquic rotatiu nacional.

El 5 d'abril del 2018, quan la cort superior de Schleswig-Holstein va acordar deixar en llibertat el president Puigdemont, va sorgir la ira cap als alemanys, les crítiques infundades cap al seu sistema judicial i un nou relat: Llarena plantejaria una qüestió prejudicial al Tribunal Europeu de Justícia (TJUE)... Com si tingués legitimació i capacitat per preguntar, amb caràcter prejudicial, sobre una decisió que ja havia pres un altre tribunal.

Aquest nou relat va estar instal·lat en els diversos mitjans estatals durant molts mesos i només va ser abandonat parcialment quan el tribunal de Schleswig-Holstein va acordar definitivament que no es lliurés el president pels fets que a Espanya es descrivien com a rebel·lió, sedició o desordenis públics.

A partir d'aquest moment, i sense oblidar les dures crítiques a la justícia alemanya, es va reprendre el relat de la qüestió prejudicial. El fet que la decisió l'adoptessin a Alemanya i ja estigués presa no els semblava cap inconvenient, perquè certament la realitat i la llei no poden entorpir la difusió d'un relat.

Que la decisió ja estigués presa no els semblava cap inconvenient: la realitat i la llei no poden entorpir la difusió d'un relat

Aquest relat es va mantenir en el temps fins que es va acostar el judici davant del Tribunal Suprem per ser substituït per un altre: Marchena és un gran jutge, és un excel·lent jurista i està fent un judici magnífic... Alguns cronistes han arribat a límits vergonyosos i impropis d'una professió que hauria de servir per informar i no pas per generar relats. A partir d'aquí el nou candidat a heroi nacional va passar a ser Manuel Marchena.

Tots aquests relats principals han anat acompanyats de diferents relats menors però que donaven coherència a la gestació d'una distorsionada visió de la realitat que només s'ha pogut combatre a través dels resultats que s'han obtingut a l'exterior.

De relats menors n'hi ha hagut des del mateix 2 de novembre, i només per esmentar-ne alguns: no es pot prendre declaració als exiliats per videoconferència (la llei d'Enjudiciament Criminal ho preveu expressament i, de fet, així ho va fer fa pocs dies el conseller Lluís Puig); van triar la jurisdicció flamenca i no pas la francesa per buscar un jutge comprensiu (es va fer per raons d'idioma); Alemanya no pot valorar els fets (hi està obligada en funció del principi de doble incriminació), i així fins a l'infinit.

Ara, quan s'ha demostrat que tot això no eren més que relats, o una clara confusió entre desitjos i realitat, ha sorgit un altre esdeveniment que dona per a molts relats: l'elecció del president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Comín com a membres del Parlament Europeu.

Davant els relats sorgeix la realitat i, en aquest pla, es veurà com el jurament, com a requisit nacional, no és necessari a escala europea

D'ençà que el president Puigdemont va anunciar que es presentaria a les eleccions tot han estat relats i, com s'ha vist, no n'hi ha cap que tingui més consistència que el que descrivia Llarena com un gran estrateg. L'objectiu, en tot cas, és el mateix: crear un un estat d'ànim o una realitat virtual que impedeixi de veure el que passa realment.

En aquest cas els relats s'han anat succeint en funció del camí electoral i, a partir del rotund triomf a les urnes, el que ha cobrat més força és el de la falta d'immunitat si no juren la constitució i que no es podran asseure al Parlament Europeu. Òbviament, aquests relats estan avalats per d'altres de menors que compleixen la funció de reforç.

Davant els relats sorgeix la realitat i, en aquest pla, es veurà com el jurament o promesa, com a requisit nacional, no és necessari a escala europea. També es veurà que el més important és la proclamació d'electes, que ja va tenir lloc, i, finalment, que si cal aquest tema el resoldrà el TJUE.

Però relats al marge, els realment ben informats saben que tenim raó, que ho estem sabent explicar i que ens ho acabaran reconeixent... El que no sabem és si estan preparats per a una cosa així o si, al contrari, seria millor evitar-se una vergonya d'aquestes dimensions.

Quan es tracta de defensar la indissoluble unitat de la nació espanyola, no se sap mai quant estan disposats a perdre

Zarzalejos planteja que "portar Carles Puigdemont a Espanya conforme a les normes internacionals de cooperació comença a ser una exigència ineludible, una responsabilitat indeclinable i l'única manera que l'Estat es faci entendre internacionalment" i, així, parar tot això.

Per a nosaltres, que sabem el que estem fent, la immunitat és tan evident que ja havíem convidat el jutge Llarena a cursar una tercera OEDE i, així, que sigui un jutge europeu qui determini si hi ha aquesta immunitat o no.

El més assenyat seria no endinsar-se a discutir el tema de la immunitat, ni per la via del TJUE ni per la d'una altra OEDE, però quan es tracta de defensar la indissoluble unitat de la nació espanyola, no se sap mai quant estan disposats a perdre i, aquest cop, perdran triïn la via que triïn, perquè l'error va ser deixar que es presentessin a les eleccions.

La realitat, que no pas el relat, indica que ara ja és tard, perquè disposen d'immunitat i l'únic que han de decidir és quant volen perdre per comprovar-ho.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/el-relat-sempre-el-relat_396916_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El relat, sempre el relat | Gonzalo Boye

Catalunya no existeix | Ramón Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ramón Cotarelo

"Bolívia no existeix", va sentenciar un dia la reina Victoria quan la van informar que, com que no tenia litoral, el país andí era fora de l'abast dels canons de la Royal Navy i, per tant, no podia devastar-ho. Mutatis mutandis, Catalunya és cada vegada més fora del abast dels canons espanyols.

D'una banda, el regne veí continua immers en els seus complicats embolics de pactes i contrapactes entre tres forces de dretes perfectament intercanviables, PP, Ciutadans i VOX, i cinc forces nacional-espanyoles idèntiques, aquestes tres esmentades més PSOE i Podem, o el sacre bloc patri. I amb cert motiu. La perspectiva de Madrid a punt de llançar-se al tercer ridícul olímpic després dels de Ruiz Gallardón i Botella posa els pèls de punta a qualsevol. A qualsevol que no es beneficiï de la follia de milions que va a deslligar-se amb el projecte. Sobretot ara que agafen les arques municipals plenes, després dels quatre anys de les diligents i estalviadores esquerres. Quatre anys per malbaratar, robar o pelar al càrrec dels que ho van fer "de cine" els últims 20 anys.

Enmig d'aquestes baralles pels diners, no és estrany que l'anomenada qüestió catalana no compti poc i molt a la Villa y Corte. Si a l'esquerra a l'Errejón li queda lluny, a la dreta li sembla d'una altra galàxia. I, quan volen adonar-se'n, es troben aquesta qüestió off limits. El conflicte per l'accés de Puigdemont, Comín i Junqueras a la condició d'eurodiputat és un conflicte europeu, no exclusivament espanyol, com diu el govern i el seu aliat, il signore Tajani, president de l'Eurocambra i nostàlgic del feixisme al seu país.

La llei espanyola exigeix acatament a la Constitució per assolir la condició d'eurodiputat. La normativa europea, no. En té prou amb la notificació de l'elecció del diputat, cosa que ja està, i la presència d'aquest a la sesió constitutiva de la cambra. Òbviament, si hi a contradicció entre totes dues, preval la norma europea.

No obstant aixó, l'advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, ha presentat al Congrés l'acta notarial d'acatament a la Constitució dels seus representats. És una mesura que tanca tota possibilitat d'acusació d'incompliment de la llei. Una mesura ex abundància cordis, per subratllar la bona fe dels electes davant l'evident mala fe de l'Estat.

Però Espanya vol imposar el seu criteri i la Junta Electoral Central (JEC), sempre disposada a donar una guitza, declara vacants els escons de Puigdemont, Comín i Junqueras, mitjançant martingales registrals. Com si fossin seus. Aquesta manifesta extralimitació només es pot entendre si la JEC ignora l'ordenament jurídic europeu i el fet que els escons són del seu Parlament en representació dels ciutadans de la Unió on ella, la JEC, no pinta res, com en cap altre lloc, per cert, donada la seva evident incompetència i partidisme.

Reclamar la presència física d'una persona en l'exercici d'un dret sabent que no se li permetrà exercir-lo per força major originada en un assumpte que no té res a veure amb l'exercici mostra una evident mala fe. Pràcticament un frau. En possessió de tots els requisits per ser investits eurodiputats, així ho seran els electes Puigdemont, Comín i Junqueras, que haurà de ser-ho in absentia.

S'inicia ara una batalla legal per l'estatus dels electes en la qual, lògicament, l'última paraula només pot tenir-la el Parlament Europeu que, és d'esperar, no cedirà davant la persecució de dos dels seus membres per un Estat arbitrari i injust que empresona i desterra a la gent per les seves idees polítiques. Per no parlar dels racistes decimonónics com Borrell, que es presenta vestit de safari com Livingstone a visitar els mandataris africans als quals, probablement, considera infrahomes, com considera insectes els catalans independentistes.

En tot cas, la representació exterior de Catalunya no té res a temer de l'Estat espanyol i els seus incompetents representants. I Catalunya sencera acabarà fora de l'abast dels canons d'aquest Estat-presó de pobles que, encara que siguin els de Gila, poden fer molt mal. I, per fortuna nostra, Catalunya deixarà d'existir per l'Estat espanyol. De la mateixa forma que l'Estat espanyol deixarà d'existir per a Catalunya.

Font: https://www.elmon.cat/opinio/catalunya-no-existeix_1935657102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Catalunya no existeix | Ramón Cotarelo

La por com a mètode | CARLES RIBERA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Amb la sentència es constatarà que a Catalunya Espanya només és capaç de fer-hi por. Caldrà veure si la repressió perpètua es pot sostenir gaire

CARLES RIBERA

Tots sabem que els herois republicans que han estat jutjats a Madrid seran víctimes d’un càstig exemplar dedicat principalment a ells, que són qui en patiran les conseqüències directes, però també als dos milions i escaig d’independentistes a qui es pretén acollonir amb la duresa de la resolució. Tot ha estat orquestrat per mostrar que l’Estat és capaç de l’atrocitat de tancar durant anys i panys polítics innocents per reprimir les ganes d’imitar-los. Mireu què us pot passar. Mireu què us pot passar, no: mireu què us passarà.

Tenen part de raó, els poders de l’Estat. Probablement aquesta extrema violència judicial atemorirà més d’un i més de mil independentistes. Però serà un efecte passatger. Perquè una cosa és deixar de ser independentista i l’altra tornar a sentir-se ciutadà espanyol. L’Estat té el poder a Catalunya, però ha perdut l’autoritat i la capacitat de recuperar-la. A Catalunya, Espanya només és capaç de fer-hi por. No és pas una arma menor. En un país on la meitat de la població prefereix viure pitjor que deixar de ser espanyola, costarà molt combatre racionalment la capacitat de manipulació emocional de l’imperi de l’Ibex 35.

De moment, però, hi ha més de dos milions de persones que difícilment tornaran a sentir-se d’un estat que els va a la contra. Alguns, temporalment potser seran independentistes passius perquè estan cansats, atemorits o una barreja de les dues coses. Però en l’última dècada ha quedat clar no només que Espanya no té cap projecte per a Catalunya, això molts ja ho sabíem, sinó que ni el té ni el tindrà mai, perquè qui gosi plantejar-lo serà devorat pels que viuen de l’anticatalanisme, que són pràcticament tots. Un poder que només es pot imposar amenaçant i excitant les baixes passions és perillós a curt termini, però fracassat a la llarga. El dia que s’acabava el judici al Suprem, el rei Felip saludava les multituds en una tronada cursa de braus a Madrid, com un emperador de tercera en plena decadència de l’imperi.

Font: https://www.lrp.cat/opinio/article/1621151-la-por-com-a-metode.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La por com a mètode | CARLES RIBERA

Al·legat del tretzè acusat | Ramon Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

IL·LUSTRACIÓ: PEP DUIXANS

RAMON COTARELO

El judici és netament polític. Ara bé, encara que no ho fos, els tecnicismes legals no poden ocultar la naturalesa del procés

Parlo en nom dels milions de persones que, havent votat els acusats, estan tan acusats i potser seran tan condemnats com ho seran ells

No vinc a defensar-me. Parlo en nom dels milions de persones que, havent votat els acusats, estan tan acusats i potser seran tan condemnats com ells. No necessiten defensa. Només volen una resposta a aquesta senzilla pregunta: exactament, quin és el delicte i qui l’ha comès?

Els magistrats del Suprem saben que s’han prestat a tramitar jurídicament una persecució política. Saben que s’hi haurien hagut de negar, però no van poder. No eren prou forts. Sens dubte, estan condicionats pel seu càrrec de funcionaris d’un estat en nom del qual administren la justícia.

I també pel fet que aquest estat és d’empremta fortament franquista, com acaben de recordar dues importants institucions en reconèixer a Franco la condició de cap de l’estat des de l’1 d’octubre del 1936. En aquella data, la junta de militars alçats, rebels i colpistes va procedir a aquest nomenament. L’Estat actual, en nom del qual els magistrats administren justícia, és l’hereu directe de la dictadura. I en acceptar aquesta data, el seu hereu ideològic.

I, per si els magistrats tinguessin algun corrosiu dubte de caràcter liberal o de la perniciosa doctrina de l’estat de dret, Felip VI, hereu de l’hereu de la dictadura va interferir amb la seva augusta paraula pocs dies després que comencés la vista oral. Es tractava que els magistrats prenguessin nota que la voluntat del príncep era que la legalitat havia de prevaler sobre la democràcia, és a dir, que s’adaptessin a la justícia que plau al príncep.

El judici és netament polític. Ara bé, encara que no ho fos, els tecnicismes legals no poden ocultar la naturalesa del procés. La justícia ha de ser intel·ligible per a la gent senzilla, que no és menys important que la complicada. Les freqüents exigències de competència jurídica del president de la sala als declarants són un esforç tan clar com malvolent d’atribuir-se una posició cognitiva superior i, per tant, de limitar els drets dels declarants. Una justícia que és capaç de fer callar algú amb tecnicismes jurídics no és justícia.

I és que aquest tribunal ja sabia, o se n’ha assabentat després, o se n’assabentarà demà, o mai, (segons sigui la rendibilitat que els temps li prometin) que no hi és per administrar justícia a seques, sinó la justícia del príncep, del vencedor. És la justícia que els ha fet jutges perquè apliquin la raó d’estat. I això es fa amb tecnicismes i amb armes.

Van fer mal fet admetent la causa des del principi, ja que sabien que procedia de la manifesta incompetència de M. Rajoy, barrejada amb el seu autoritarisme infantil, que tan popular el fa al PP. Els va perdre, precisament, aquesta comunió autoritària de fons que tenen tots els servidors de l’Estat franquista. Van procedir amb l’arrogància i la prepotència dels funcionaris franquistes i van topar amb una defensa jurídica impecable i una realitat encara més impecable.

Van continuar fent mal fet tramitant-la i tractant de donar algun fonament jurídic a una causa ideològica. Van mirar de donar aire judicial a una causa construïda amb martingales abominables de muntatges policials i argumentada amb una esbalaïdora incompetència fiscal. Tots els tripijocs processals de les proves no van poder evitar que mostressin una realitat absolutament contrària a la de les acusacions i els seus testimonis. Fins al punt que sigui legítim sostenir que els acusats haurien de ser acusadors i els acusadors, acusats. El presumpte delicte més bé cau de la seva banda. Serà interessant comprovar quina serà la seva definició i el seu abast.

El jutge Marchena només té una sortida en atenció a la lògica més elemental, segons es desprèn de les proves: absoldre els acusats amb tots els pronunciaments favorables, ordenar que siguin indemnitzats i que s’investiguen els possibles il·lícits comesos des del començament d’aquesta barreja de farsa i tragèdia. Precisament el que demana el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària del Comitè de Drets Humans de l’ONU.

Perquè, per a detencions arbitràries, les presons preventives dels nostres presos polítics. I la detenció arbitrària és un delicte.

Font: https://www.lrp.cat/opinio/article/1621128-al-legat-del-tretze-acusat.html?login=1

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Al·legat del tretzè acusat | Ramon Cotarelo