Els valencians estem desapareixent - Ricard Chulià Peris

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Manifestació nacionalista unitària a València, l’estiu passat ARXIU.

FONT:
https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2405377-els-valencians-estem-desapareixent.html

“Xiquet, els valencians estem desapareixent.” Així em va rebre a sa casa la meua àvia fa un parell de setmanes i, amb aquesta observació simple i senzilla, va sintetitzar totes les enquestes sociolingüístiques, anàlisis politològiques i teoritzacions i accions sobre l’essència, el ser i la identitat nacional dels valencians que s’hagen fet o es puguen fer. Aquesta és la conclusió inapel·lable a què arriba després de passejar pels carrers del poble que la va veure nàixer fa ja quasi un segle. Podem fer tots els discursos jocfloralescos que vulguem. Els valencians estem desapareixent. Clar i valencià.

Aquestes paraules de la meua àvia em pegaven voltes al cap mentre PP i Vox anunciaven que, un any després, començava la legislatura i presentaven tot un seguit d’iniciatives legislatives amb un denominador comú: l’espanyolisme més abrandat i més pur. Els valencians estem desapareixent i l’espanyolisme ni tan sols tindrà la més petita compassió de deixar-nos morir de mort natural o d’inanició. No: va per nosaltres. Olora la sang i la bromera li xorra dels ullals amb una set primària de qui ja gaudeix per avançat el mos de la presa. L’espanyolisme vol sang i va per ella.

I és que ens trobem ací i no en cap altre lloc. En aquestes coordenades espacials i temporals. El que no té gens de sentit és amagar el cap davall de terra, perquè no es tracta d’un problema de dretes o esquerres, sinó nacional. En 1995 va arribar a la Generalitat la mateixa dreta espanyolista i no va tocar el sistema de línies en l’educació. Ens el vàrem carregar, de fet, des de Compromís, fa uns anys i, així, vàrem oferir el nostre cap en safata de plata perquè ara ens el tallen amb destral. Cal dir-ho, per molt que siga, ara com ara, dur. És necessari i cal assumir-ho: sense l’autogol i el tret al peu que ha suposat el PEPLI –el conegut com a programa plurilingüe en l’ensenyament–, l’ofensiva actual de PP i Vox seria molt diferent. L’autocrítica i la rectificació és urgent i imprescindible.

L’Espanya actual cavalca el feixisme al crit d’“A por ellos”. Si no entenem això i ens encabotem a xiular com si la cosa no anàs amb nosaltres, ens passaran per damunt com una piconadora. Perquè, sí, efectivament: “ellos” som també nosaltres, els valencians. Ells no en tenen cap dubte. I nosaltres estem desapareixent. Si volem tindre futur, si no volem desaparèixer com a valencians, caldrà que assumim el moment en què ens trobem i el combatem amb una resposta coherent. Nacional, és clar.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Els valencians estem desapareixent - Ricard Chulià Peris

L’ésser d’Espanya i el referèndum - Ramon Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

L’ésser d’Espanya i el referèndum - IL·LUSTRACIÓ R. BUCH.

FONT:

https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2403476-l-esser-d-espanya-i-el-referendum.html

El sempitern problema d’Espanya és si Castella i els seus voltants és una nació diferent de Catalunya. És la qüestió que recorre l’ésser mateix d’Espanya, en la qual han intervingut nombroses generacions d’intel·lectuals, singularment la del 98, és a dir, la del desastre i el seu hereu, Ortega. Cadascú pot pensar el que vulgui; fer ja és una altra cosa. Així, el sotasignat pensa que sí, que són nacions diferents que juntes formen Espanya i separades no se sap què formarien. Dues nacions diferents en una relació de desigualtat enorme, absolutament asimètrica.

El punt més clar d’aquesta fallida és la informació. És sabut que, a Madrid, entès com a “escullera de les Espanyes”, hi regna la més enciclopèdica ignorància sobre les coses dels catalans. Els representants de les parts de l’infidel, amb els seus cognoms estranys i la llengua que utilitzen al Congrés, són objecte de curiositat, però així, en bloc, sense diferenciar gaire. Els catalans. De quin és el joc polític d’aquests a les seves terres llunyanes, l’opinió pública, els mitjans madrilenys, no en saben res. Tot just si hi entenen l’abast dels pactes amb els independentistes fora de donar suport al seu partit.

Els catalans, en canvi, per la seva forçada situació colonial, no només no es poden permetre el luxe d’ignorar les coses de Madrid, sinó que els va la vida a estar-ne informats al peu de la lletra. Fins a l’extrem que hi pot haver un excés d’informació que emboliqui la troca. Els colonitzats, deia Franz Fanon, han de conèixer la mentalitat del colonitzador, per la mateixa raó que el servent ha de conèixer el senyor: la supervivència. Però d’aquí deriva el fet que el colonitzat recorri a la violència, ja que no té cap altra sortida i és legítima defensa. I aquest és el pas que els catalans es neguen expressament a fer, encara que la divisió cuirassada judicial s’entesti a encasquetar-los l’estigma de terroristes.

Òbviament, els castellans no es troben en tan angoixant situació perquè saben que, qualsevol que sigui el sentit de les negociacions, ells estan en possessió de l’ultima ratio, la força. Precisament aquest punt explica la tàctica de l’independentisme, consistent a evitar l’ús de la força i obligant l’Estat a encarar el conflicte en termes jurídics, però no judicials ni tampoc polítics, si és que hi ha diferència. Tàctica que és comuna als dos partits independentistes més importants. Tots dos confien en l’article 92.1. Si, després, Junts decideix diferenciar-se més, acudint a una declaració unilateral, és una cosa que caldrà veure.

Aquest és el sentit del pla del referèndum del president Aragonès, que més o menys coincideix amb el de Junts: mantenir la batalla en el terreny jurídic, fugint del polític, fins que les mateixes contradiccions del sistema el facin fracassar o obliguin a una intervenció de la justícia europea. No es pot oblidar, però, que aquesta superioritat jurídica procedeix d’una configuració política del Congrés espanyol que demà pot canviar radicalment. El president Sánchez té raó en la seva valoració que la petició de referèndum no és notícia. No és notícia a Madrid, on regna la ignorància sobre les coses catalanes. Però sí, i molt, a Catalunya, on ens trobem en plena precampanya electoral que es distingeix de la campanya com un ou d’un altre.

Som a l’hora de la veritat, la confecció de les llistes electorals, moment de dol per a uns i rebombori per a altres, i de renovació de les estructures partidistes que, com les serps, canvien de pell de tant en tant. I on queda clar que el destí dels uns i dels altres depèn, en última instància, del que mana. Perquè els partits polítics, imprescindibles en democràcia, paradoxalment, i malgrat les lleis en contra, funcionen a l’interior com a entitats antidemocràtiques, oligàrquiques, el més semblant a la tirania que explica Étienne de la Boètie: un tirà, una oligarquia per protegir-lo i controlar els serfs. O sigui, un president o secretari general, un partit i uns electors.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

L’ésser d’Espanya i el referèndum - Ramon Cotarelo