Totes som Aurora, Caterina, Antònia, Maria, Belarmina... - Aina Vives

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Protesta a Palma contra la conducta de Gabriel Le Senne. MIQUEL À. BORRÀS / EFE.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2433363-l-unic-financament-que-ens-val.html

“Morí rient”, contaren al Molinar. Allà tothom la coneixia, era jove i maca, sempre reia, cosia roba d’home amb la mare, que era sastressa. El gener del 37, el carrer fred; dins el cafè, fum, silenci i cares llargues. Una por grossa per tot arreu. Un cop d’aire i amb ell, cinc homes: tres de paisà, dos vestint camisa blava i amb pistola al cint. Un dels falangistes repartia gasoses Miret amb una furgoneta, es deia Mateu. Duia amb la mà roba de dona. Els clients del cafè miraven muts l’escena, aquelles robes eren tacades de sang. “Què mirau, imbècils? No heu vist uns sostens? Són de n’Aurora, la dona d’en Quiñones. Comunista, la mala puta...”

El 5 de gener del 1937, de dia, Aurora Picornell i Maria Pasqual reberen una visita inesperada: les seves filles, Octubrina i Natàlia. De nit, les s’endugueren a matar. El governador civil de les Balears, Mateu Torres Bestard, signà la seva excarceració. Aurora Picornell, Caterina Flaquer, Antònia i Maria Pascual i Belarmina González sortiren entonant La Internacional i amb puny estret, digueren adeu a les companyes.

Gràcies a la llei de memòria democràtica es va poder desenvolupar, també, el Tercer Pla de Fosses a les Illes, on trobaren els cossos de les cinc dones. En el Diccionari vermell, Llorenç Capellà explica que les assassinaren al cementeri de Porreres. Ningú esperava localitzar-les a Son Coletes. El 20 d’octubre del 2022, la història va fer un gir.

Capellà no sols posa rostre a les víctimes de la guerra civil, també constata un fet crucial que explica la reacció del president del Parlament, Gabriel Le Senne, quan estripa, empès per la ràbia i l’odi, la fotografia d’Aurora Picornell i de les germanes Antònia i Maria Pascual. El periodista i escriptor constata com amb l’arribada massiva del turisme i el flux migratori es va esvair la memòria. “El turisme va ser un sudari de coloraines per a una terra a la qual als nadius arraconaren l’odi, l’odi fix, el temor, l’odi de cada dia, i es llançaren a l’aventura de l’especulació. A Mallorca, cada metre quadrat val l’ànima.”

“La Mallorca extravertida va ser la Mallorca de l’estupidesa –sentencia Capellà–. La Mallorca de la memòria neta era incapaç d’assumir altra tasca que no fos la de capbussar-se dins la voràgine especulativa, freturosa de destrossar-se ella mateixa.” Per això, si bé l’estructura social va trontollar i va sorgir un altre tipus de burgesia, la burgesia del turisme, mai es va produir un canvi de mentalitat.

Ara més que mai, Mallorca pateix les conseqüència d’aquest suïcidi col·lectiu que s’ha produït com a fruit de la mateixa contradicció històrica. Avui, alguns són conscients que sense memòria no hi ha democràcia, sense límits no hi ha territori i sense llengua i cultura pròpia no hi ha país.

L’Associació Memòria de Mallorca, juntament amb les famílies d’Aurora Picornell i d’Antònia i Maria Pascual, ha interposat al jutjat de guàrdia una denúncia penal per delicte d’odi contra el president del Parlament, Gabriel Le Senne. Veurem què passa.

Podeu signar demanant la dimissió de LeSenne al següent enllaç

https://www.change.org/p/dimissi%C3%B3-de-gabriel-le-senne-com-a-president-del-parlament-de-les-illes-balears

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Totes som Aurora, Caterina, Antònia, Maria, Belarmina... - Aina Vives

Votacions a l’Alguer, nou síndic - Aldo Dore

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FOTO: Monument a la unitat de la llengua, a la ciutat de l'Alguer

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2431078-votacions-a-l-alguer-nou-sindic.html

A l’Alguer, los dies 8 i 9 del mes de juny, conjuntament amb les eleccions europees, ses votat per la renovació del consel comunal i l’elecció del nou síndic. Se són confrontades dues coalicions: una formada de vuit partits al centreesquerra i l’altra formada de sis partits al centredreta. No fent una llista de quals partits d’una part i de l’altra se són confrontades, la batalla és estada ben aguerrida. La victòria, a la fi, és estada del centreesquerra; no sé si meritatament, no so jo a donar un judici, o per una justa alternança al govern precedent.

La Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, en qualitat d’organisme de l’Administració Comunal constituïda del Municipi de l’Alguer l’any 2018 amb funcions de proposta, elaboració i valutació de projectes en matèria de salvaguarda, valorització i promoció de la llengua catalana de l’Alguer, i de la qual fanen part 12 associacions, ha volgut encontrar los candidats a síndic d’una part i de l’altra.

L’article 9 de l’Estatut Comunal preveu: “L’Administració se propon de tutelar, promoure i difundir lo coneixement de la història, de la llengua catalana en la variant algueresa.”

Partint d’aqueix principi, l’Administració Comunal, considerada la realtat lingüística del català de l’Alguer, se posa l’objectiu d’adoptar una eficaç “política lingüística” i, doncs, de ralitzar, segons un cronoprograma de desenvolupar durant la legislatura, quant previst en lo Pla Estratègic Comunal; en particolar en la part reguardant les “Estratègies per la política lingüística per la defensa i valorització de la llengua catalana de l’Alguer”, a través diverses accions.

Doncs, la Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, per obtendre el màxim resultat possible sobre aqueixes qüestions, amb l’objectiu prioritari d’efectuar un nou i fort impuls per rellançar la llengua catalana de l’Alguer, indica a l’Administració Comunal algunes prioritats que la Consulta demana:

Afavorir la coneixença de l’alguerès a les noves generacions reforçant contemporàniament l’ús de la llengua entre aquelles persones que ja el parlen per ne garantir la transmissió en família i afavorir la transmissió intergeneracional.

Fornir suport a les escoles de cada grau de la ciutat per l’ensenyament de la llengua algueresa, en horari curricular i extracurricular.

Garantir, en la comunicació oficial del síndic, dels assessorats i de totes les entitats lligades a l’Administració Comunal, l’ús del català de l’Alguer segons els criteris lingüístics ja adoptats amb acte oficial del municipi.

Crear reports amb altres comunitats lingüístiques catalanes.

Preveure, en les seleccions per assumir personal dipendent, la coneixença del català de l’Alguer.

Administrar en forma directa l’Ofici Lingüístic.

Utilitzar la toponomàstica bilingüe, català de l’Alguer i italià, no solament a dins del centre històric sinó també en tota l’àrea urbana i en tot el territori.

Propondre un programa anual d’iniciatives i projectes de promoció i tutela de l’alguerès, com, per exemple, n’afavorir l’ús a dins del mercat i de le botigues.

La llista pogueriva continuar encara. Mos aguardem que la nova administració no deludeixi los ciutadans. Sabem que governar no és fàcil, que la gent vol tot i en poc temps.

La Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer i totes les associacions de la qual fenen part són optimistes, segurs que persones responsables estimin la pròpia ciutat.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Votacions a l’Alguer, nou síndic - Aldo Dore

No apaguem la flama - Marcela Topor

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2432141-no-apaguem-la-flama.html

En un context de globalització cultural, per sort la festa de Sant Joan resisteix admirablement i manté la seva identitat ancestral, que es renova generació rere generació. Als Països Catalans hi ha poques celebracions que ens agermanin tant com Sant Joan, en una unitat simbolitzada a través de la Flama del Canigó, que cada any és transportada des de la muntanya màgica fins a tots els racons del país. Tant de bo les generacions futures sàpiguen enfortir tant aquest lligam que algun dia puguem veure com la tradició del foc de Sant Joan s’escampa arreu del món. En tot cas, ningú no pot dubtar que és una de les celebracions més compartides, més intergeneracionals i més esperades de tot l’any. És evident que la coincidència amb l’inici de l’estiu i la fi dels cursos a les escoles contribueix a un esperit d’alegria col·lectiva difícil de trobar en altres èpoques de l’any. A més a més, Sant Joan continua essent una festa popular, probablement la menys consumista de les que hi ha al calendari: molt més relaxada que Nadal, per exemple, quan el consumisme està completament desbocat. La coca de Sant Joan i els petards, les revetlles populars als nostres barris, pobles i ciutats, és tot el que necessitem per gaudir de la festa nacional dels Països Catalans. I que sigui per molts anys!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

No apaguem la flama - Marcela Topor

El català, obligatori - Francesc Canosa

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Un taulell d'escacs. GETTY

FONT: https://www.ara.cat/opinio/catala-obligatori_129_5054123.html

L’alfil assassina amb dolça transversalitat. Et mata com quan es mou la dalla per segar. Sembla que tot és a càmera lenta, però va cagant llets. És un zas! Ja està. Una de les millors jugades d’escacs de la història es pot veure gravada i repetida a la Constitució espanyola: “El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”. Escac i mat només amb un moviment d’alfil tort. 

Així es guanya i així es perd. El castellà és llei; el català, no. El castellà és obligatori, el català és optatiu. El català és el suplement. El plat que s’ha de pagar a banda. No cal. Sí, que ja sabem que el català i el castellà són cooficials a Catalunya. Sí, que ja sabem que l’Estatut i el tururut violes i sa tia reconsagrada: “Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures necessàries per facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment d'aquest deure”. Evidentment, la llei és legal a Espanya i Catalunya pel que fa al castellà i no al català. Vull dir que amb el castellà s’acata, amb el català, no. Us imagineu que en el dia a dia es fes complir la llei a Catalunya?

Podríem declarar l’estat d’excepció. Tot el dia s’estaria perseguint gent. Al carrer, a les botigues, a les escoles, a l’administració, a la troposfera i a la mesosfera. No es compleix el català adequat a la llei. A Espanya això no passa. No s’empaita ningú. Ni a França, ni al Congo, ni a Costa Rica. No es persegueix a ningú: tothom compleix la llei de manera natural. Com és obligatori el carnet de conduir. Com els impostos: són desagradables, toquen els caratxos, però són necessaris i... ineludibles, inexcusables, imprescindibles. El català, no. Perquè tot el que és important és així: obligatori. Per això, per decret llei, o decret de sang, neuronal, el fan essencial, primordial, vital. La vida no és una festa: és matança del porc perquè mengin els altres.  

El castellà, com l’anglès, o el rus, són fruit de la sang, de la llei, feta realitat. Per això no han de ser simpàtics, agradables, fàcils. No. Són llengües que s’han de saber si vols viure i ser legal, demòcrata o marsupial. Ningú et pregunta. Les aprens per connexió directa. Les respires a l’aire. No són lliures, espontànies, opcionals. Les llengües manen. El català no és una llengua per a nens de P3. I per a unicorns de colors. És una llengua per parlar amb els vius i amb els morts. És una llengua per jugar a escacs. Stop llengües simpàtiques. Stop indigència mental. Stop complexos d’inferioritat. Nosaltres som jugadors d’escacs. 

Bobby Fischer, un dels mestres d’escacs més universals, reflexiona sobre el català. No és només que el joc, com la llengua, necessiti una concentració total. De cos i ànima. És que el “punt d’inflexió de la meua carrera va ser quan em vaig adonar que les negres havien de jugar no només per la igualtat, sinó per guanyar”. La llengua, com els escacs, necessita disciplina, necessita obligatorietat. Aquesta és la llei natural d’un joc on des del rei fins al darrer peó són necessaris per això: per guanyar. Perquè davant tens les blanques. I les negres. Davant sempre tens algú. I tu, tu estàs sol, amb la teva llengua. Amb tu mateix. I la teva obligació és guanyar, guanyar, guanyar... Escat i mat. 

Francesc Canosa és periodista i escriptor

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El català, obligatori - Francesc Canosa

El 59 de Rull dona ales - Joan Vall Clara

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2427618-el-59-de-rull-dona-ales.html

Alguna cosa es va remoure ahir entre el milió d’escarxofats en l’abstenció

Com ahir varen veure, encara hi ha partit. Illa no va guanyar i ha de prendre patró de Feijóo i Arrimadas. Res va obligar el 12-M, vista l’aritmètica electoral, a girar full (“passar pàgina”, que en diuen unionistes i unionistes emmascarats). Els 59 diputats actuals de l’independentisme institucional tenen encara l’oportunitat per fer més feina de la que es va fer amb 74 a la legislatura anterior. A vegades no hi ha res com una bona plantofada. El 12-M va ser una gran tocada de crostó, és cert. I diumenge es va reconfirmar que hi ha cap a un milió d’independentistes que han optat per viure escarxofats en l’abstenció. No es necessita cap doctorat en politologia per saber el perquè. En fas prou sortint al carrer i parant l’orella. Massa lideratges tronats, egocèntrics i mentiders. Transversalment. A l’esquerra, al centre i a la dreta. Massa enveja del veí i massa gelosia del germà. No sé quants mals de ventre va provocar ahir, als despatxos dels pisos de dalt, l’elecció de Josep Rull com a president del Parlament amb els 59 vots de Junts, ERC i la CUP. A les bases, entre el milió d’escarxofats es va remoure més d’un cul, es varen aixecar més d’unes orelles i es va remenar més d’un cap. Mesa antirepressiva i antidepressiva com vàrem elucubrar ahir? Podria ser. Però la presidència de Rull dona ales i obre l’esperança que amb els 59 diputats s’aconsegueixin victòries que no es van saber trobar amb els 74. A veure com s’arriba al dia 25!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El 59 de Rull dona ales - Joan Vall Clara

Departament Pirineus-Catalunya? - Alà Baylac-Ferrer

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

L’entrada del departament, al Pertús A.B.-F.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2424655-departament-pirineus-catalunya.html

Les terres catalanes annexades per Lluís XIV en el Tractat dels Pirineus van passar a formar un dels quasi cent departaments francesos el 1790 ajuntant-los uns quants municipis del Fenolledès llenguadocià veí. Com totes les noves circumscripcions administratives, se’l va batejar amb un nom geogràfic asèptic per mor d’esborrar qualsevol rastre d’identitat, d’història i formatar els seus habitants, redefinits per la Revolució parisenca com a ciutadans de la nació francesa d’ara endavant “una i indivisible”. La Catalunya del nord s’havia convertit en “Pirineus Orientals”. Aqueixa denominació ha aconseguit generar consens: ningú li reconeix legitimitat ni sobretot conveniència per representar els seus habitants, els catalans, i la seua identitat, la catalana.

D’aquí que l’actual majoria del Consell departamental hagi promès en el seu programa d’actuar per canviar el nom del departament per tal que reflecteixi explícitament la catalanitat del territori. L’objectiu és encara més justificat per la impostura de la redibuixada Regió (amb capital a Tolosa) que va imposar a Catalunya Nord el nom d’Occitània, en un impuls autoritari i aculturador que ha provocat un rebuig unànime a Catalunya Nord. Les autoritats departamentals, per portar a terme el projecte, estan reunint tot de grups de treball (universitaris, associacions catalanes, món econòmic, entitats turístiques, empreses…). El procés és complex perquè canviar un nom oficial a l’Estat francès ho decideix el govern després que ho hagi avalat el Consell d’Estat, encara que ho demani la institució concernida i els seus habitants. Abans de la consulta a la qual el Consell departamental sotmetrà la proposta de canvi a la tardor 2024, cal mirar de consensuar un nom susceptible de tenir la màxima possibilitat de ser acceptat a París. Diverses propostes “s’enfronten” a les xarxes i als media: Pays Catalan, Pyrénées Catalanes, Catalogne Nord, entre les més debatudes.

Un dels darrers noms apareguts en les suggestions és Pyrénées-Catalogne. Li veiem com a avantatges que conserva amb els dos noms propis –Pirineus i Catalunya– una referència geogràfica (pròpia dels departaments francesos i del nom actual), el que permetria generar menys rebuig (?) des de les instàncies parisenques, i deixaria una via d’identificació no catalana als habitants del Fenolledès llenguadocià (les Corberes són Pirineu). El nom històric del territori –Catalunya– és a la vegada el més legítim i real (no és inventat fa quatre dies) i encaixa amb el sol nom autèntic del territori (part del Principat de Catalunya abans de l’annexió). Uns quants altres –pocs– departaments inclouen noms d’aquestes característiques: Còrsega, Savoia, Alps d’Alta Provença. El Pirineus-Catalunya podria així identificar clarament la Catalunya Nord amb la seua posició geogràfica i identitat històrica. Sense confondre’s amb l’autonomia del sud de l’Albera que mai en la seua denominació institucional fa servir Pirineus, Catalunya Nord es defineix en el conjunt català, de notorietat mundial

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Departament Pirineus-Catalunya? - Alà Baylac-Ferrer

No s’entén (tres reflexions preelectorals) - Salvador Cardús i Ros

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

No s’entén (tres reflexions preelectorals) .Lluís Romero.

FONT:

https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2426004-no-s-enten-tres-reflexions-preelectorals.html

No s’entén. No s’entén que tots plegats no tinguem clar que una cosa són els mapes polítics, resultat d’unes eleccions, i una altra, els mapes que dibuixa la realitat social. És com si confonguéssim el plànol d’una casa –en aquest cas, d’un parlament–, amb un mapa de carreteres –en aquest cas, de tot un país–. Vull dir que no s’haurien de confondre els diversos pesos dels partits que ens representen al Parlament amb la diversitat de tota una societat, bona part de la qual ni tan sols se sent interpel·lada per la política.

D’aquesta confusió, poc o molt, en participa tothom. Per començar, els mateixos partits. I llavors els periodistes i els analistes polítics. I també la mateixa ciutadania polititzada que ara veiem el món a través d’unes xarxes que, donant-nos sistemàticament la raó, ens acaben de deformar la realitat. La confusió és causada, és clar, per les mateixes regles de joc polític democràtic en què, un cop fets els recomptes de resultats electorals, com a la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat. És a dir, on desapareixen tots els que no tenen dret de vot, desapareixen els que s’han abstingut o han votat en blanc o nul i desapareixen els que no arriben a un mínim de representació. Això no resta legitimitat als que obtenen un escó, però és innegable que els resta representativitat social.

En les darreres eleccions catalanes, per posar un cas, el guanyador tot just va aconseguir la confiança del 16% del cens electoral. Si hi afegíssim els que no tenien dret a vot, no passaria del 13%. De manera que és patètica –fa patir– la interpretació que fan els socialistes espanyols d’aquest esquifit 13%, sobre si s’ha canviat de cicle polític, si s’ha enviat l’independentisme a la paperera de la Història o si ha guanyat l’estratègia del perdó –és a dir, perdonavides–, la concòrdia i el retrobament que es veu que ens han aplicat unilateralment. I era patètic –feia patir– el Salvador Illa del 13% exigint a la resta de partits independentistes –que sobre el total de població en edat de votar sumarien un 21%– molta “humiltat”, amb un castellanisme repetit que ja anunciava, involuntàriament, el seu nivell de preocupació pel futur del català.

En segon lloc, tampoc no s’entén que la cultura política del país no es faci càrrec que l’acció política es fa en relació al poder que tens. I que el poder depèn de la força obtinguda més enllà d’uns resultats electorals. Perquè una part de la força te la dona el nombre d’escons al Parlament i el pes que tens al govern, sí. Però també depens de la força que obtens dels poders fàctics i simbòlics: de la banca, de les patronals i sindicats, dels mitjans de comunicació, dels moviments veïnals, dels pagesos, de les ONG... És coneguda la ingènua resposta de tot un Lenin quan li parlaven del poder de l’Església: “Quantes divisions té el papa?” Cap govern, ni amb una gran majoria darrere, no té tot el poder. I esperar que els partits es guiïn només per la coherència estricta del seu programa és no entendre de què va la partida.

A la política catalana li sobra esteticisme –presentat com a coherència ètica–, i li falta molta consciència de què és el poder per entendre les tàctiques i estratègies a què cal recórrer, sense fer tants escarafalls. Caldria superar aquest hipermoralisme que descobreix i assenyala cínics, mentiders i traïdors a cada cantonada. I només que fóssim capaços d’observar com també utilitzem el nostre petit poder domèstic, laboral, veïnal, i fins i tot en les relacions d’amistat, ja ho hauríem entendre.

Finalment, en vigílies electorals, no s’entén que hi hagi tanta distància entre els interessos reals de l’elector i allò que ofereix el partit a qui es dona el vot. Per posar un cas incontestable, costa molt d’entendre que qui voldria pagar menys impostos voti partits que són còmplices directes de la depredació fiscal que pateix el país i que, si no hi fos, permetria alleugerir-ne la pressió i fer millors polítiques socials. No s’entén que els mateixos que permeten aquest espoli denunciïn amb cara de pomes agres l’estancament econòmic de Catalunya i que això no indigni els empresaris i sindicats. No s’entén que els qui han emmudit davant la repressió policial i jurídica de l’independentisme, fent el distret, ara es presentin com a valedors de la concòrdia. I no s’entén que els qui tenen permanentment la paraula “llibertat” a la punta dels llavis, només l’usin com a arma per mantenir la relació colonial de subjugació dels catalans a la metròpoli. No: no s’entén.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

No s’entén (tres reflexions preelectorals) - Salvador Cardús i Ros

Institut d’Estudis Eivissencs / Josep-Lluís Carod-Rovira

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2422756-institut-d-estudis-eivissencs.html

Poc es podia imaginar el falangista José Manuel Pardo de Santayana y Suárez, governador civil de Balears, que l’Instituto de Estudios Ibicencos, que ell proposà de crear el 1948, seria, 75 anys després, l’instrument fonamental d’afirmació, recerca i divulgació de la catalanitat lingüística i cultural d’Eivissa i Formentera. En una visita a l’ajuntament d’Eivissa, en feu la proposta, la comissió gestora municipal n’aprovà la iniciativa el gener de 1949 i la Societat Cultural i Artística Ebusus cedí a la nova entitat la seva revista Ibiza, que sortia des de 1944. El nou Institut va ser adscrit al Consell Superior d’Investigacions Científiques i s’estructurà en quatre seccions: Arqueologia i art, Història i lletres (presidida pel canonge Isidor Macabich i amb el poeta Marià Villangómez com un dels vocals), Ciències i Geografia, Etnologia i Costumisme. Els primers llibres publicats, llavors tots en espanyol, van ser Derecho Foral Ibicenco, de Josep Costa Ramon; Santa María la Mayor. Los Cronistas, d’Isidor Macabich; quatre volums d’Historia de Ibiza del mateix autor; Viaje a Ibiza, d’Enric Fajarnés, i La triple muralla de Ibiza árabe. Ensayo de topografia histórica, d’Antoni Costa Ramon.

La revista Ibiza, el 1953, s’edità ja com a òrgan de l’IEE i el darrer número, el 6, sortí el 1960. En aquesta etapa, cal destacar la seva funció d’inventari bibliogràfic, amb referència als llibres i articles de temàtica eivissenca o bé d’autors de les Pitiüses. I també les diferents col·laboracions d’Antoni Juan Bonet amb recopilacions del refranyer eivissenc. El 1970, després d’un llarg parèntesi d’inactivitat, amb un IEE perdut enmig de l’organigrama burocràtic municipal, un grup de joves va decidir emprendre una etapa nova per a l’Institut i la seva revista. I, el febrer de 1973, Josep M. Llompart en presentava el primer número de la tercera etapa, amb el nom ja catalanitzat, Eivissa, com també el de l’entitat, i articles en català i en castellà. Ja fa molts anys que la revista es publica íntegrament en llengua catalana, actualment sota la direcció d’Enric Ribes i Marí, i acaba de sortir-ne el número 74.

L’IEE ha estat una plataforma que ha permès de fer conèixer l’obra de creació literària, plàstica, fotogràfica i arquitectònica de molts eivissencs i formenterers. I ha estat important la contribució a la difusió de l’arqueologia, la història, la biografia i la memorialística pitiüsa, al costat de la toponímia, la sociolingüística i la dialectologia, les ciències de la terra, l’etnologia i la cultura popular, l’economia i la temàtica de caràcter religiós. Avui, Eivissa és una de les revistes d’estudis locals més destacades del nostre àmbit, amb un disseny atractiu i modern, una estètica amable i, sobretot, una varietat de temes d’interès, tractats amb rigor i documentació, signats per noms bàsicament eivissencs, però no exclusivament. Ja independitzat l’IEE de l’Ajuntament, encara que l’aprovació oficial dels nous estatuts no arribà fins al 1977, el 1970 el poeta i futur Premi d’Honor de les Lletres catalanes Marià Villangómez i Josep Marí van fer els primers cursos de català. Un any després, va organitzar-se la Festa de la Nit de Sant Joan, actualment un veritable esdeveniment cultural, amb una notable participació de professors i alumnes de les escoles pitiüses. El premi ha servit d’estímul per a l’edició de textos que avui ja han esdevingut imprescindibles, i el Curs Eivissenc de Cultura, iniciat el 1974, amb conferències i temes monogràfics continua sent un instrument molt eficaç d’aproximació a la cultura d’Eivissa i Formentera, en el context general de la cultura catalana, en el congrés de la qual l’IEE prengué part activament, així com en el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. I el seu Grup de Coneixement del Medi promou sortides per conèixer, directament, el territori.

Les Mencions d’Honor Sant Jordi, amb què es premien persones i col·lectius per la defensa de la llengua, la cultura i el medi, s’iniciaren el 1989, el mateix any en què va veure la llum El Pitiús, l’almanac anual de caire bàsicament costumista que, com Eivissa, rebem tots els socis a canvi d’una mòdica quota. Medalla d’Or de les Illes Balears i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, l’IEE és la peça insubstituïble en la continuïtat de les Pitiüses com a integrant de la comunitat lingüística i cultural catalana.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Institut d’Estudis Eivissencs / Josep-Lluís Carod-Rovira