La mort del blaverisme - Ricard Chulià

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Carlos Mazón, genuí representant de les classes dirigents alacantines EFE.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2452778-la-mort-del-blaverisme.html

A l’estiu, tota cuca viu. Però més encara hi viuen les serps, sobretot al voltant de la Mare de Déu d’Agost i de la premsa, on n’hi ha més que en una d’Indiana Jones. En el primer estiu d’un govern valencià d’encefalograma pla era inevitable que les serps apareguessen amb quatre barres, estelada i barretina. Mentre els madrilenys planten els para-sols a les platges valencianes com Hernán Cortés o Pizarro plantaven els senyals de Castella a les Índies, els catalans et furten la paella!

Carlos Mazón, el nostre delegat colonial, s’hi ha apuntat amb deler, i, doncs, ha deixat de fer vídeos sobre orxates –no és un recurs retòric– i ha passat a fer-ne d’altres amb to greu i celles arrufades tot exigint que el govern català retiràs una pancarta de les festes de Gràcia. No és broma. “Nihil novum sub sole”? Segur? A parer meu, si es furga bé, aquesta serp d’estiu ha constatat que el blaverisme està definitivament mort i soterrat.

Cal que m’explique bé i no sé si en seré capaç, tanmateix. Mazón és una bona representació de les classes dirigents alacantines. Al sud del país no han vist mai un blaver fora de Canal 9. I la miraven poc. No saben què és el blaverisme. És una espècie endèmica de València i àrea metropolitana estricta. I, doncs, no saben fer el blaver. Sobrereaccionen i fan el ridícul. Francisco Camps, per exemple, havia mamat el blaverisme des del bressol, i, per tant, sabia fingir-lo quan el necessitava.

El blaverisme és l’aclimatació al País Valencià de l’anticatalanisme generalitzat que vertebra Espanya i el nacionalisme espanyol. No és el mateix el blaver valencià que l’anticatalà manxec. És una diferència subtil però profunda. A Alacant i àrea d’influència no n’hi va haver perquè l’espanyolisme no necessitava aquest subterfugi: tenia igual si el que trencava Espanya era valencià o català, anaven a cara descoberta. Ara aquesta fase ha arribat també majoritàriament a València i àrea d’influència immediata. I això té coses bones i coses roïnes.

Com a cosa positiva, estic convençut que la major part dels valencians, tinguen la ideologia que tinguen, ja no comparteixen que el seu president vaja fent el freak i posant-li el dit en l’ull al veí amb què comparteixen més i més importants interessos econòmics, per exemple. La frivolitat de muntar un canyaret per una pancarta d’unes festes d’estiu. Lizondo sabia molt bé on apuntava la bala, tot i que el resultat no fos menys ridícul, és clar. La mort del blaverisme vol dir que el que ens queda ací és un anticatalanisme espanyol homologable a qualsevol altra latitud estatal castellana. Però també vol dir que el País Valencià, en conjunt, encara no és homologable a qualsevol altra latitud estatal castellana. I, en aquest sentit, el valencianisme té molt de camp a recórrer. Fa un parell de dècades, trobe que el millor que es podria haver fet hauria sigut ignorar aquesta serp d’estiu en forma de fantasma català. Ara no. Ara pense que hem d’enfrontar-los a cara descoberta, perquè pense també que hi tenim molt a guanyar. Qui ens ho hauria dit? Aprofitem-nos-en.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

La mort del blaverisme - Ricard Chulià

La varietat dialectal, protagonista al setembre del festival “Posa-hi tu l’accent” - Ò.P.J

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Un moment de la presentació que es va fer aquest dijous a Prada JOSEP MARIA MONTANER.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/2451611-la-varietat-dialectal-protagonista-al-setembre-del-festival-posa-hi-tu-l-accent.html

Les jornades a l’Espluga de Francolí pretenen ser un fòrum i un aparador de la riquesa de la llengua, i alhora una reivindicació de la seva unitat

Hi haurà sis grans blocs de taules rodones i ponències, però també altres activitats com una obra de teatre, un concert i un acte de cloenda amb influenciadors

El “Posa-hi tu l’accent”, el festival de les variants dialectals de la llengua catalana que se celebrarà per primer cop entre el 27 i el 29 de setembre a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), ha presentat la concreció del programa definitiu a Prada, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu. L’objectiu del festival, organitzat pel Casal de l’Espluga amb la col·laboració de les principals institucions i entitats per la defensa de la llengua i la cultura del país, és ser un aparador i un fòrum de la riquesa de la llengua, i alhora una reivindicació de la seva unitat, per la qual cosa té en marxa també una campanya a les xarxes .

El cartell, que ha procurat ser equilibrat per tenir una representació de tots els territoris, està estructurat en sis grans blocs de ponències i taules rodones en què es farà una aproximació a les variants dialectals des del punt de vista filològic –la lliçó inaugural serà del prestigiós dialectòleg Joan Veny–, dels escriptors, dels docents, dels músics o dels periodistes, que vindran d’arreu dels Països Catalans. A més, es presentaran assajos i estudis sobre diversos subdialectes, i iniciatives de difusió diverses com el projecte Aina –hi haurà l’exvicepresident català Jordi Puigneró–, la promoció del xipella a Solivella, la Festa del Parlar de Sa de Tàrbena, al País Valencià, l’Aixovaret Lingüístic de la Franja o el festival Càntut.

Dissabte 28 hi haurà un concert en què als ja anunciats Roger Mas i Joan Reig s’hi afegiran la cantant valenciana La Maria i el glosador mallorquí Mateu Matas. A més, el dia 27 es representarà una obra de teatre basada en textos de l’escriptor Jesús Moncada, a càrrec del Grup de Teatre Garbinada de Mequinensa. A la cloenda hi participaran, entre altres, diversos influenciadors de tot l’àmbit lingüístic, hi haurà activitats com un kahoot dialectal i una exhibició de kamishibai del Casal Català del Conflent. Al final també es llegirà un manifest.

En paral·lel als actes, a més, s’organitzaran diverses activitats, com una exposició de cartell sobre la riquesa de lèxic arreu del domini lingüístic, una fira de mots on es podrà trobar marxandatge i llibres relacionats amb les varietats dialectals, o visites al Museu Terra. La Fundació Carulla també s’ha afegit a la iniciativa, i com a entremès ha organitzat el dijous 25 al vespre una xerrada al Museu Terra sobre “La Institució Francesc de Borja Moll i el Diccionari català-valencià-balear”, a càrrec de la secretària de l’entitat, Pilar Perea.

Totes les ponències i taules rodones seran de lliure accés, tret de l’obra de teatre i el concert. L’organització ofereix un abonament que al preu de 50 euros inclou l’entrada als dos espectacles, els dinars de dissabte i diumenge, el marxandatge oficial del festival i descomptes en diversos allotjaments de la zona. L’accés a tota la informació i les inscripcions del festival es pot fer a través del web posahitulaccent.cat , on es pot trobar també el programa ja pràcticament sencer.

Coincidint amb la presentació aquest dijous a Prada, es va celebrar una taula rodona a mode de tastet del que es farà a l’Espluga, amb la participació de Pere Navarro, professor de la URV i integrant de l’organització del festival; Joan Peytaví, catedràtic i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans; Alà Baylac-Ferrer, professor i activista per la llengua, i Joan-Daniel Beszonoff, escriptor i professor de català. Amb l’enunciat “Quin català salvem a la Catalunya del Nord?”, així, es va debatre sobre la lluita per la supervivència de la llengua , que es va coincidir que ha de ser la principal prioritat en aquest territori, però alhora es va alertar per la pèrdua dels seus trets característics, en especial a l’escola.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

La varietat dialectal, protagonista al setembre del festival “Posa-hi tu l’accent” - Ò.P.J

El conflicte central - Josep Gifreu

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2450194-el-conflicte-central.html

El conflicte central de la catalanitat, de la nació, és la llengua. Ara, quan el PSOE ha culminat la pacificació de Catalunya, quan veiem consumada la (re)conquesta per la dreta i extrema dreta espanyoles de les institucions del País Valencià, de les Balears i de l’Aragó, no ens enganyaran: la batalla política central de la gran operació d’estat és la substitució programada de la llengua catalana.

Un any ha bastat als nous governants de València i de Palma per confirmar la centralitat de la seva batalla: laminar o simplement aniquilar l’ús institucional i social del català. I el seu objectiu primer ha estat òbviament l’escola. Volen fer inútil des de la infància fins a l’acadèmia l’ús públic del català i reduir-lo a usos domèstics. Anhelen tornar a fer de la diglòssia la norma.

El castellà accelera l’ocupació d’espais: de les Generalitats als patis d’escola, dels parlaments als butlletins oficials, dels webs de corporacions públiques i privades a les xarxes socials. El castellà avança com a lingua franca normalitzada, amb gran satisfacció de mitjans, de turistes i de bona part dels immigrants. El castellà és inclusiu. La llengua “indígena”, no.

Des de la Transició l’ofensiva de tots els governs de Madrid contra la recuperació i normalització del català en el territori històric ha estat sistemàtica. No sols amb una infinitat de regulacions i de campanyes contra la llengua “pròpia” en els diversos àmbits d’ús i de prestigi. A Catalunya, a més, s’incentivà l’aparició d’un partit declaradament lingüicida, fundat per combatre el procés de normalització del català. Ara s’ha dissolt, però el seu missatge corrosiu ja ha contaminat l’electorat fins al punt d’aconseguir la majoria espanyolista en el Parlament sorgit d’aquest 12-M.

Més enllà de la política, les estadístiques confirmen la regressió de l’ús social del català sobretot entre els joves. A Catalunya, per exemple, l’enquesta del Síndic de Greuges de 2021 detectava que de la primària a la secundària es perden deu punts percentuals entre els catalanoparlants inicials (del 31,2 % al 21,2 %). Per al conjunt dels Països Catalans, el geògraf Joan M. Serra, que acaba de publicar L’ús parlat del català, calcula que d’una població de 14 milions parlem habitualment català (només) uns 5,8 milions.

Fa 50 anys, Modest Reixach, pioner de la sociolingüística catalana, publicava La llengua del poble (1974), en què subratllava una novetat rellevant: constatava que per primer cop es consideraven catalans persones que no parlaven català. Fins llavors, tradicionalment, a Catalunya hom distingia entre “catalans”, és a dir, que parlaven català, i “castellans”, que parlaven castellà. L’herència del franquisme pervertia el moll de la identitat catalana: les polítiques repressives contra el català, la infiltració diària del castellà a les llars a través de la ràdio i de la televisió monolingües i l’arribada de més d’un milió d’immigrants espanyols sense opció d’integrar-se a la llengua i la cultura catalanes són fets que expliquen la perplexitat del sociolingüista.

L’etapa del Procés a Catalunya i la fase posterior de repressió judicial van deixar en els llimbs la qüestió de la llengua. Significativament, els principals líders independentistes jutjats al Suprem van optar per declarar en castellà. Conclusió: en un judici polític tan decisiu i simbòlic, el castellà quedava normalitzat com a llengua dels líders catalans. Res de nou, Junqueras ja ho havia advertit: en una Catalunya independent, el castellà seria també llengua oficial.

Després de les eleccions d’aquest 12-M, Marta Rojals escrivia amb lúcida ironia a Vilaweb: “Un cop assumit que el castellà és una llengua catalana i el català una ideologia, no ens ha de costar tant d’entendre que l’espanyolisme és catalanisme plural i la catalanitat, un nacionalisme excloent que per definició cal evitar.” Modest Reixach deia poc abans de morir el 2011 en una entrevista recollida pel sociolingüista Emili Boix-Fuster a Treballs de Sociolingüística Catalana: “El nostre futur va quedant reduït irremeiablement a dues opcions: la desaparició progressiva de la nostra identitat com a nació o la independència política.” En la fase actual de repressió, minorització i substitució de la llengua al conjunt dels Països Catalans i davant la divisió suïcida de l’independentisme a Catalunya, la prioritat em sembla clara: la independència pot esperar una nova oportunitat, la llengua, no.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El conflicte central - Josep Gifreu

Girar full? - Toni Strubell

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Girar full?

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2449640-girar-full.html

De la mà de Salvador Illa i amb la plena complicitat d’ERC i els Comuns, Catalunya hauria entrat a partir del 8 d’agost passat en el que pretenen que sigui l’era del “girar full” i del feliç retorn a un “govern de tots els catalans”. I per bé que hàgim de deixar passar els preceptius 100 dies per jutjar-lo –algun malintencionat ha suggerit que fossin 155–, sincerament, ¿algú es pot creure això a la vista dels nomenaments del primer govern d’Illa, de la “rebudeta” gore al MHP Puigdemont, dels missatges que se’ns han emès aquests dies i del compliment dels acords amb què el PSOE hauria entabanat ERC i Comuns per acompanyar-lo en aquesta aventura tripartida? Algú es pot creure que el nou govern pretén fer polítiques d’esquerres quan resulta tan obvi que el que l’inspira és un unionisme indissimulat?

Resulta certament rocambolesc, d’entrada, que algú pugui dir que el govern d’Illa representi a “tots els catalans”, com diu Illa. Això és ostensiblement un govern dissenyat precisament per excloure el que fins fa quatre dies ha estat la majoria social d’aquest país, una majoria que vol exercir el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya i que ha rebutjat per activa i passiva els postulats de Societat Civil Catalana, entitat engendrada en part per franquistes i entusiàsticament secundada per Illa. El d’Illa, diguem-ho clar, és un govern per passar un rodet unionista aprofitant que una majoria de catalans està momentàniament desactivada i abstencionista per la falta d’unitat i encert dels seus partits tradicionals i també pel cansament i la repressió que saben com posar-li pals a les rodes. Ara, ¿algú dubta que Illa representi gaire més que un passatger respir per al Règim del 78 en temps de dubtes i dretanització? Com pot ser una alternativa real un govern que no respon en pràcticament res a l’esperit, la tradició, els anhels i la manera de fer i sentir del nostre país? Com descriu Damià del Clot als seus darrers llibres, Illa i els seus aliats representen un darrer intent de justificar el Règim del 78 com demostren els ulls grossos que han fet davant el colpisme judicial que practica l’actual Tribunal Suprem desobeint la llei de l’amnistia tal com han apuntat no pocs mitjans internacionals aquests dies. Perquè les ganes de detenir il·legalment el MHP Puigdemont se’ls han notat tant o més que a Vox.

L’arribada d’Illa a la presidència de la Generalitat és un fet inèdit, un pas enrere que xoca frontalment amb la tradició catalanista que ha caracteritzat quasi tots els presidents de l’edat moderna. Passarem de tenir tota una llista de presidents represaliats –Macià, Companys, Tarradellas, Irla, Pujol, Mas, Puigdemont, Torra– a tenir-ne un d’identificat amb la repressió, i que no se n’ha amagat gens. Tindrem un president que no ha aixecat la veu en cap moment contra els atacs policials a votants l’1-O, contra el Pegasus o el Catalangate, contra la Policia Patriótica o la continuïtat de la Comissaria de Laietana 43, contra les acusacions “populars” de Vox contra demòcrates catalans o un infame lawfare dissenyat per eliminar oponents polítics, ni molt menys contra el vergonyós discurs de Felipe VI el 3 d’octubre de 2017. Al contrari, s’ha manifestat al costat dels qui directament els han protagonitzat i defensat i en contra d’amnistiar els qui n’han estat les víctimes. Sí, malauradament aquest i no un altre és el senyor que ERC i Comuns han col·locat a la plaça de Sant Jaume per manar en nom de tots els catalans per absolutament increïble que pugui semblar.

Ara bé, el senyor Illa diu que girarà full. En ares de la concòrdia i el fair play? Ens el podem creure? Jo diria que aquí no hi ha ni una ombra de voler girar full. El que hi ha és una voluntat de doblegar un poble que sempre ha creat dificultats a Madrid. En tenim múltiples evidències. Tots els qui coneixem bé com han anat les coses al Parlament de Brussel·les sabem que qui nomena conseller de la Unió Europa i Acció Exterior el senyor Jaume Duch –funcionari de la UE que ha obrat políticament contra la voluntat dels catalans– no busca el millor per a Catalunya sinó la seva anul·lació efectiva com a subjecte polític. Pensem que ni sota la presidència espanyola de la UE han aconseguit que s’admetés el català!

Julian Assange volia que la causa de Catalunya fos símbol d’una exigència democràtica al món. Qui pot dubtar que Illa i Duch treballaran justament en el sentit contrari buscant-ne la supressió de l’agenda internacional i la supressió de l’admirable impuls democràtic que com a poble hem protagonitzat. Ells estan còmodes en un règim que criminalitza el MHP Carles Puigdemont, castiga els braus mossos que l’han ajudat i maltracta ciutadans a qui ruixa antireglamentàriament amb gas pebre el dia de la seva investidura. Aquest és el “girar full” que ens espera en els propers temps amb un govern que assegurarà que Catalunya no pugui decidir el seu futur ni comptar amb cap dels drets que porta anys reclamant.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Girar full? - Toni Strubell

Per a tothom - Jaume Nolla

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Per a tothom MEC·IA.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2449519-per-a-tothom.html

El tòpic polític és carregós. Sobretot, per boca d’alguna autoritat rellevant. Fins i tot sol ser profundament nociu, a la curta o a la llarga, en tota societat autoproclamada democràtica. El tòpic polític és un clixé repetitiu que, a part de mostrar-nos una preocupant falta de criteri i d’imaginació, aboca un virus letal a la intel·ligència dels ciutadans. Això sí, com tots els tòpics, és fàcilment assimilable per a una població catalana anestesiada políticament parlant (que ha estat el propòsit d’alguns dels destacats caps de brot supervivents del 2017). El 133è president de la Generalitat de Catalunya va prendre possessió del càrrec dos dies després de la seva investidura al Parlament amb els vots a favor del PSC, ERC i els comuns. La presa de possessió va ser acolorida amb un discurs del protagonista farcit de tòpics per quedar bé davant els uns, els altres i els que venien de les Espanyes. El primer tòpic estereotipat que vam sentir fou la clara intenció de “governar per a tothom”. Va ser sentir això i pensar en la màxima populus vult decipi, ergo decipiatur (‘el poble vol ser enganyat, així doncs, enganyem-lo’). Llatinada anònima, però de veritat incontestable.

El mateix president sap que el tòpic dit és sempre impossible de dur a la pràctica. Tanmateix, ja fa més de 30 o 40 anys que el sentim. Es podia dir una altra cosa sent com és un govern en clara minoria? Sí, però a mi no em paguen encara per fer discursos polítics. El nou president de la Generalitat també va afirmar que la seva voluntat és dur als catalans tres coses que no s’han dit mai: “La màxima llibertat, prosperitat i igualtat.” Hi faltava la fraternitat. Però potser li hauria quedat massa maçònic o massa afrancesat. Un altre tòpic ben intencionat: “Unir respectant la diversitat i la pluralitat.” La qual cosa és molt lloable, sempre que la tolerància i el respecte siguin la llei imperant, cosa que tota persona nada en aquest racó de terra sap que no és així. El sainet nostrat fou el tòpic en què parlava del català mirant d’acontentar tothom: “La defensa de la llengua, la cultura i la terra no és mai contra ningú.” Demana perdó per fer allò que qualsevol país del món fa sense cap temença. Finalment, a part de les seves fidelitats a un rei Borbó (sense recordar que fou un rei d’aquesta família qui fa més de 300 anys va eliminar el càrrec que ocupa), el nou president torna amb un tòpic que ja fa massa temps que corre i que és una falsedat històrica: “Catalunya, terra d’acollida.”

Fora bo recordar que en gran part de les Corts celebrades a Catalunya (1291, 1359, 1333, 1359, 1413 1422, 1470, 1481 i 1547, per no allargar-me) s’hi van dictaminar tot de disposicions contra els estrangers, és a dir, els que no eren naturals del Principat: castellans, francesos, genovesos i, fins i tot, aragonesos, amb els quals, malgrat formar federació, les raons eren constants. Si fa no fa, com ara. Aquelles lleis, ampliades amb el pas dels anys, deien que els estrangers del Principat tenien expressament prohibit exercir càrrecs civils i eclesiàstics en aquesta “terra d’acollida”. El fet eclesiàstic és com si avui diguéssim judicial. I un altre exemple sorprenent: el 1461, el govern municipal de Barcelona veu a la ciutat un excés de castellans i gascons problemàtics i declara directament la pena de mort a tot aquell immigrant que no demostri arrelament o casa pròpia o llogada. És clar que potser el problema és que, per a la majoria dels polítics contemporanis, la història de Catalunya comença a partir de la Segona República Espanyola, com si abans no hagués existit res. Malgrat tot, atès que el nou president ha acceptat el nombre 133 seguint la llista de presidents de la institució des de Berenguer de Cruïlles, de facto reconeix les Corts esmentades i les lleis que s’hi van dictar. Per tant, fer esment del tòpic “terra d’acollida” sense tenir en compte que històricament, d’acollida, poca cosa, almenys fins al 1714, quan per força es van acabar aquelles lleis, doncs és, si més no, una mostra d’ignorància. Es podrà al·legar que simplement és una fórmula de cortesia contemporània, que les coses avui dia han canviat molt, que l’humanisme ha de prevaldre... Tanmateix, deixar anar el tòpic tot falsejant la realitat històrica no deixa de ser una manipulació interessada, nascuda arran d’una presumpta pau social que sempre ha tingut aires de genocidi envers la població autòctona secular.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Per a tothom - Jaume Nolla

Catalunya és Sísif - Germà Capdevila

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Catalunya és Sísif. Florent.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2448715-catalunya-es-sisif.html

Homer explica a l’Odissea com el rei d’Èfira, Sísif, acaba a l’infern obligat a empènyer una pedra enorme pendent amunt per un vessant costerut, però abans d’arribar al cim de la muntanya la pedra sempre roda cap avall, i Sísif ha de tornar a començar de nou des del principi. Catalunya fa 300 anys que es troba atrapada en el mite de Sísif, i la pedra que intenta fer pujar una vegada i una altra es diu Espanya. Però no l’Espanya que tots coneixem i patim dia sí, dia també, sinó una Espanya fraternal, oberta a la diversitat, respectuosa amb les nacions i les cultures que la integren, orgullosa de les llengües que s’hi parlen.

A partir de la sentència del Tribunal Constitucional que va esmicolar l’Estatut i va establir una interpretació recentralitzadora de l’estat de les autonomies, la societat catalana va entendre finalment que no tenia cap sentit repetir una vegada i una altra l’intent d’encimbellar una Espanya que no existeix, bàsicament perquè a la gran majoria dels espanyols ja els està bé l’Espanya unitària de matriu castellana. Així, vam abraçar la idea del divorci com a única garantia d’un futur de benestar per a les generacions futures i de supervivència per a la llengua i la cultura. De manera transversal i majoritària, els partits, les entitats, la societat en general, van treballar de valent per fer realitat la independència, en un in crescendo que va arribar al clímax el dia 3 d’octubre del 2017.

D’aleshores ençà, per raons que mai no es van acabar d’explicar del tot, l’embat va acabar en un fracàs estrepitós, i els líders i els partits que ens van convèncer de la inevitabilitat de la independència van fer un gir copernicà i es van tornar a carregar la pedra a l’esquena per tornar a intentar trobar un encaix favorable per a Catalunya dins d’Espanya. Primer ho va fer Esquerra Republicana, adoptant un gradualisme i una agenda negociadora amb l’objectiu d’assolir una resolució política del conflicte polític que no s’ha materialitzat en cap avenç concret. Més tard s’hi va afegir Junts, pactant la investidura de Pedro Sánchez a canvi d’uns avenços en l’autogovern que no s’han produït, per més que s’anunciés la intenció de “cobrar per avançat”. Amb evidents diferències en la litúrgia i en la posada en escena, és evident que Junts i Esquerra han abandonat la idea de la independència per tornar a escenaris de negociació i peix al cove. El mateix camí intentat pel catalanisme des de la Transició, amb Pujol i Maragall, que va acabar en el fracàs de l’Estatut, un intent més de trobar un encaix dins Espanya, una altra pedra que va rodolar muntanya avall abans d’arribar al cim.

Abans, els catalans també havien apostat per una Espanya republicana, primer amb Pi i Maragall i després amb la Segona República. Tots dos intents van resultar fallits, ofegats pel centralisme que va preferir la victòria feixista a una opció sobirana per a Catalunya. També va fracassar Cambó, que estava convençut que Franco deixaria que els catalans d’ordre recuperessin el control del país. Una altra pedra que no va arribar al cim va ser empesa per la Mancomunitat de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch, eliminada sense contemplacions per Primo de Rivera, esperonat per la reacció centralista que sempre s’activa davant de qualsevol avenç de l’autogovern català. I així ens podríem remuntar fins als anys posteriors a la desfeta del 1714, quan els catalans filipistes van demanar reiteradament al Borbó la recuperació de les institucions catalanes, sense èxit, evidentment. Fast forward al 2024 i ens trobem amb un nou president de la Generalitat que –de bracet amb Esquerra Republicana– tornarà a intentar un nou encaix per a Catalunya, amb un millor finançament, i amb una aposta decidida per la llengua i la cultura com a columnes vertebrals de la nació.

Homer no va escriure a l’Odissea que el destí de Sísif sigui inexorable. Enlloc no està escrit que aquest cop la pedra no pugui arribar al cim de la muntanya. Tanmateix, l’acumulació de fracàs rere fracàs al llarg de 300 anys no ens permet ser gaire optimistes. Quant durarà la conjuntura electoral que obliga el PSOE i el PSC a abandonar les posicions més ciutadanes i societatcivilcatalanistes per abraçar el reformisme federalista? El temps (els trackings electorals) ho dirà.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Catalunya és Sísif - Germà Capdevila

PSCs - Salvador Cot

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Salvador Illa en una manifestació, l'any 2017, amb Societat Civil Catalana, avui integrada al PSC, i membres de Som a temps, Dolça Catalunya, Hablamos español, Por una escuela bilingüe i altres entitats feixistes anticatalanes.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2446601-pscs.html

La imatge de Salvador Illa amb la medalla del president Macià al coll tancarà un parèntesi d’acceleració històrica que ha convulsat Catalunya durant els darrers temps i ha polaritzat la societat en dos grans blocs durant una dècada llarga. Ara, per primera vegada, ERC ha trencat l’últim tabú polític i donarà suport al candidat del PSC, al marge que surti a totes les fotografies de les manifestacions unionistes que convocava SCC. Així doncs, l’1 d’Octubre i el posterior 155 que va venir de Madrid deixaran de tenir validesa a l’hora de predeterminar els socis de govern o les majories del Parlament. Tornem a l’autonomisme, tornem a la càmera lenta.

De la mateixa manera que els partits que provenien del vell catalanisme han evolucionat cap a noves formes i nous discursos, amb l’independentisme ben explícit –almenys verbalment–, les formacions polítiques unionistes també ho han fet. En especial el PSC, que, d’una banda, s’ha convertit en el gran partit d’ordre de la Catalunya més conservadora, aconseguint bons resultats, per exemple, als barris de renda més alta de la ciutat de Barcelona. En això contrasta amb el PSOE, que ha fet el viatge contrari cap a una identitat més d’esquerres, més reformista, si més no retòricament.

Però aquest viratge cap a la dreta ideològica, cap al liberalisme, no és el canvi més significatiu dels socialistes catalans. El principal és que ha integrat la pràctica totalitat de l’electorat de Ciutadans a partir d’acceptar gran part dels pressupostos polítics i ideològics de l’espanyolisme d’última fornada. De fet, Salvador Illa ha estat el primer líder socialista a adreçar-se als diputats del Parlament en castellà, amb l’argument que els castellanoparlants “també han de sentir com a seu el Parlament”. Aquesta mateixa convicció fa que el líder del socialisme català acostumi a anar canviant d’idioma en totes les compareixences públiques. Un fet decisiu, perquè afecta l’arrel de la identitat catalana. Més que el finançament, per cert.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

PSCs - Salvador Cot