Salvem punta del Lliri - Esteve Campus

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Punta del Lliri, al parc de Port Comte d’Alguer, en una vista aèria EPA.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2460064-salvem-punta-del-lliri.html
Lo parc regional de Port Comte, se troba a dins del territori del municipi i representa un lloc de gran complexitat ambiental, presenta lo que resta de la presència humana a partir del neolític i diverses testimoniances nuràgiques i romanes. Instituït a la fi dels anys noranta de la regió Sardenya i volgut dels algueros contra l’especulació edilícia, és un lloc de gran valor ambiental.

Volem escomençar a analitzar una macroàrea, aquella de Punta del Lliri, de la qual Rafael Caria en lo seu estudi Toponomàstica algherese en va registrar tots els topònims. Amb lo topònim punta del Lliri se pot individuar tot aquell territori que va de port Agre passant per la fracció de Maristella fins a la Torre Nova, i tot lo que se troba a dins d’aqueix espaci fins a la marina. Punta del Lliri se troba al Salt Major (així era estat denominada aqueixa part del territori de l’Alguer en una divisió convencional feta en època catalana per diferenciar-la del Prado), i a dins del parc regional de Port Comte, una àrea on hi són diverses espècies de flora i fauna, i fa part d’un més ampli territori lligat a les activitats  tradicionals de la  comunitat algueresa. Gràcies a aqueixa condició, l’àrea de punta del Lliri és estada fins avui salvaguardada de l’especulació edilícia; també als últims anys és estat realitzat, de part de discutibles pseduoambientalistes venguts de lluny, un projecte totalment incompatible amb el parc, contra el parèixer de les associacions ambientalistes i culturals alguereses. Parlem d’un immens patrimoni ambiental ma també econòmic i cultural, patrimoni de tota la col·lectivitat, no sol algueresa, que hem de tutelar i valorar. Un dels problemes d’aqueix territori són, no sol los tentactius d’especulació, ma també la propietat dels terrers que són en part públics i en part privats.

A dins del territori de punta del Lliri trobem 48 topònims relatius a la costa i al territori. La majoria són en català, sobretot aquells de la costa, i una part en sard. Una part d’aqueixos són lligats a les plantes: liri, romaní, èligue, gínjol; a la conformació del territori: massacà, pedrosu, cèrcol, banquet. Tres topònims mos diuen que una de les activitas humanes en aqueixa àrea, a part la pesca, era la pastorícia (ramaderia): “Cuilatxa de Monte Mesu”,  “Canal del Cuïli” i “Cuilatxa de Pussa”. Los topònims, lo bosc de Rodedu, los Sivinarjus, la costa de l’Èligue i lo Litu de la Bramassa, mos recorden que l’àrea de punta del Lliri probàbilment era un gran bosc d’èligues i de sivina. Calqui interpretació del topònim “Bramassa” vol que sigui la trasformació d’“abra massa”, massa arbres.

I encara la presència de l’element religiós, com “la punta de Sant Antoni” i “la cala del Bisbe”, i de la identificació a través del xisto (malnoms).Alguns topònims del Parc:Les Puntes: La Punta del Massacà, La Punta del Cèrcol, La Punta de Coborocat, La Punta del MigLes Puntes: La Punta del Massacà, La Punta del Cèrcol, La Punta de Caborocat, La Punta del Mig, La Punta del Lliri, La Punta de Julià, La Punta del Romaní, La Punta de Sant Antoni, La Punta del Banquet.Los Monts:  Lo Mont de Sant Antoni, Lo Mont del Romaní, Monte Mesu, Lo Mont del Lliri,Lo Mont Rodedu, Monte Pedrosu. Les costes: Les Mongetes, La Costa del Romaní, Lo BanquetLos Canals de Mont: Lo Canal del Cuïli, Lo Canal del Massacà, Lo Canal del Crabili, Lo Canal del Gínjol.Les cales: La Cala de la Bramassa, La Cala del Cércol, La Cala de Cabo Rocat, La Punta de Mig, Lo Bisbe, Port Agre.Les serres: La Serra de la Vida.Los Salts: Lo Salt de Mont Pedrosu, Lo Salet de Rodedu.Les Puntes de Mont: La Punta del Romaní, La Punta del Lliri.Les costes de Mont: La Costa de l’Èligue, La BramassaLos boscos: Lo Bosc de Rodedu, Los Sivinarjus, Lo Litu de la BramassaLes grutes: La gruta del Julià, La gruta del Bisbe.Les torres: La Torre Nova, La Torre del Lliri.Les platges: La Platgeta de la Bramassa.Los Ports: Port Comte, Port Agre, Lo Territori de Pussa.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Salvem punta del Lliri - Esteve Campus

‘No m’emputxis que em caic’ - Josep-Lluís Carod-Rovira

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2459454-no-m-emputxis-que-em-caic.html

Fa un sol que bleeix les pedres mentre faig una orxata a la Rambla Nova. A la taula del costat, uns jubilats la fan petar tot xarrupant granissats. “Un merder molt gros, això de Gaza, però ja se sap que, com diu lo refrany, quien a hierro mata, a hierro muere”, fa un. I un altre culmina la jugada: “Nostro senyor, que era de per allà, deia amaos los unos a los otros, però no li foten gaire cas.” I un que duu un pin amb un llaç groc sentencia: “Costarà sangre, sudor y lágrimas, que deia Churchill, arreglar tot això”, mentre s’alça per anar al lavabo i afegeix: “Volveré, que va dir el general MacArthur”. No sabia que Jesucrist, Churchill i MacArthur parlessin espanyol o, si més no, que les frases cridades a ser cèlebres les expressessin en aquest idioma. Em semblava que un era jueu, l’altre anglès i el darrer nord-americà, però no de Burgos, Quintanilla de Onésimo o Navalcarnero.

A l’altra taula més propera, una parella amb dos xiquets que no paren de bellugar-se, s’espenyen, cauen, criden. “No m’emputxis que em caic”, amolla el més petit. Si em punxen no em treuen sang, però els pares ni s’immuten. La mare, preocupada per la intensitat del sol, però no pel deteriorament de l’idioma, els ordena: “Nens, poseu-vos la gorra. Si no, no hi haurà chuches però sí un bon zasca!” I el petit respon: “Jo no tinc cap.” Em giro a l’instant per observar aital meravella: algú que no té cap, però que parla. Com s’ho deu fer? Tal com ja sospitava, sí que té cap. El que no té és gorra. I el germà gran rebla el clau: “És veritat, mama, no tenim ninguna.” El pronom “en” ha estat segrestat, potser per un escamot autònom de la RAE. Xuclo els darrers glops d’orxata i toco el dos perquè se m’ha disparat la pressió lingüística. La parella veïna fa el mateix, però per altres motius, mentre la mare remuga, resignada: “És que no podem tenir ni un rato de tranquil·litat amb aquests crios. Des de luegu...!” I els xiquets, contents, s’exclamen: “Quan siguem a casa jugarem a l’escondite, a veure si me pilles i trobes la meva guarida. I també amb el Marc, si està!”

Al cotxe, cerco una emissora de ràdio amb música en català, per refer-me un xic. Sembla que anem bé, tonades encomanadisses, festives i alegres, que de penes ja n’anem sobrats. I, a mitja cançó, un “lo rompe, lo rompe, ho trenca” que no sé què ve a treure cap. La següent també s’emporta l’oli, ja que la cosa va de “salseo”, “bailoteo” i “marujeo” intercalat en una peça en català. Una rere l’altra, les diferents cançons continuen la mateixa tònica, amb tota normalitat i com si res: “locura” i “tontería” “a tope”, que és el que em sembla a mi aquesta pràctica innecessària, sense solta ni volta, però dec estar equivocat perquè hi ha qui ho troba “chévere” amb la mateixa melodia. Ara diuen no sé què de “risas” i “la riseta tonta”, “joder” i “las penas se van”. Una altra peça d’èxit assegura que “em piten les orelles”, “t’has enterat”, “m’ha embaucat” i, ara sí, l’encerten de ple quan parlen de “callar-se les paraules” que és, ben mirat, el millor que podrien fer per no esbocinar més la llengua. Al final, arriba un toc de realisme quan s’afirma que “lo nuestro se acabó”. I al pas que anem, “lo nuestro”, és a dir, la llengua catalana, va de mal borràs i, veient el panorama i, més encara, sentint-lo, pinten bastos.

Escarxofat al sofà, miro la TV, la nostra. Parlen de “barcos”, de “tontos” que fan “tonteries” i d’una parella en què ell té molts “gelos” que, pel context, dedueixo que no té res a veure amb tindre molt de glaç, sinó gelosia. La poca qualitat de la llengua catalana arriba a nivells mai no assolits fins ara. Costa Déu i ajut trobar un interlocutor capaç de parlar íntegrament en català tota l’estona, sense recórrer a incorporar una paraula en espanyol, un refrany, una frase feta, una citació cèlebre, el títol d’un llibre, d’una pel·lícula o d’una cançó. Curiosament, no passa el mateix en espanyol. No hi ha ni una sola cançó espanyola que intercali paraules o frases en català, ni gent que parlant espanyol digui les frases famoses en català, ni... La deixadesa general de la comunitat de parlants, paradoxalment, la manca de consciència lingüística, s’ha accentuat durant els anys de majoria social i institucional independentista. L’escola, la família i tots els parlants hem de reaccionar amb contundència i amb una actitud amatent i constructiva, si no volem que, en tres generacions, d’això nostre no se’n canti ni gall ni gallina.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

‘No m’emputxis que em caic’ - Josep-Lluís Carod-Rovira

Xerrades amb en Josep Costa, Gonzalo Boye, President Artur Mas i “altres”

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Xerrades amb en Josep Costa, Gonzalo Boye, President Artur Mas i “altres”, i reflexions sobre el procés separatista de Catalunya.

1- Treguem-nos del cap que els polítics catalans ens duguin a l’independència (al menys els polítics actuals). Tots ells viuen del sistema, i no cal esperar que vagin en contra del sistema que els paga el sou. I es cert que hi ha polítics catalans que son veritablement separatistes, però tenen massa por de l’estat espanyol. Convé no oblidar que la classe política és el punt feble del procés perquè son a qui es mes fàcil destruir amb acusacions falses, jutges obedients i inhabilitacions fraudulentes.

2- En paraules ja fa anys de l’expresident del Parlament de Catalunya Sr. Joan Rigol, qui de veritat farà realitat l’independència de Catalunya no seràn els polítics sinó el mateix poble català, gràcies a un nivell d’associacionisme ciutadà molt, però que moltíssim superior al de la resta d’Espanya. Pot semblar poca cosa, però serà l’eina clau. De fet, l’estat espanyol va aprendre prou be el dia 1-O que 50.000 vots no donen ni un ascó al Congreso de los Diputados, però 50.000 voluntaris discrets i ben organitzats van deixar en groller ridícul al ministerio del interior, Guardia Civil, CNI, Pegasus, etc….

3- Molts es queixen que el procés està estancat i no anem enlloc, però convé que ens fiquem al cap d’una punyetera vegada per totes com funciona la política internacional i aprendre a utilitzar amb astúcia les seves lleis al nostre favor. Perquè una cosa es creure’t que tens raó i una altra de ben diferent es que te la donin, i aquí es on entren els judicis internacionals en curs. Hem d’entendre que fins que no emetin veredicte, no pot passar res.

4- Molts creuen que, en cas de perdre, l’estat espanyol no en farà ni cas d’aquests veredictes. Personalment crec que l’estat espanyol els te mes por del que ens imaginem, i la prova va ser el recent veredicte del TJUE sobre les euroordres: al afegir el terme GOI, Luxemburg li va deixar ben clar al jutge llarena que li veia “el plumero” a deu km, i des d’aleshores en llarena està mes callat que un musclo en un convent de clausura.

5- Es força probable que el mateix TJUE doni la raó al President Puigdemont, i serà en veritat un gran cop de moral, però ens equivocarem si veiem al President com el Messies infalible que ens portarà a la terra promesa perquè no deixa de ser un ésser humà. El President es una variable important de l’equació però no pas l’única. Afegeixo que el President es molt conscient del risc que corre la seva vida quan torni, però està mes que disposat a assumir aquest risc.

6- No despreciem en absolut el veredicte del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg perquè aquest no dictaminarà sobre inmunitats parlamentàries sinó sobre si la justícia espanyola ha prevaricat. Pot ser un torpede directe a la línea de flotació del tribunal suprem, perquè un tribunal que perd credibilitat, automàticament PERD AUTORITAT. I això portarà implicacions de les que molts no en son encara plenament conscients.

7- Amb tot, el judici MES IMPORTANT de tots es un que la majoria de catalans desconèixen però que està en curs: Les Nacions Unides. 

Recordo perfectament com, en una trobada discreta amb en Gonzalo Boye tots discutiem sobre que Espanya mai s’avindría a pactar un segon referèndum, i Don Gonzalo ens va interrompre amb unes paraules bastant diguem-ne críptiques: “señores, ¿porqué discuten sobre un segundo referéndum?. Por lo que a mi respecta, los catalanes YA VOTARON el 1-O”. I no va dir res mes. No vaig entendre el que volia dir fins la trobada amb en Josep Costa, que va dir de forma també “críptica” que de tots els judicis, el de la ONU era el mes important amb diferència. No va donar mes detalls però jo a la fi vaig lligar caps: la Carta Fundacional de Les Nacions Unides reconeix claríssimament el dret a la autodeterminació sense necessitat de ser colònia, i el Reino de España va acceptar legalment aquesta condició quan va ser admès a la ONU.

Si les Nacions Unides obeeixen els seus propis estatuts i fallen en consequència, el referèndum del 1-O serà TOTALMENT LEGAL, VINCULANT I D’INMEDIATA APLICACIÓ. I si no recordo malament, el SI va guanyar amb mes d’un aplastant 80%.

8- L’estat espanyol pot no acatar cap d’aquests veredictes i segur que molts em parlareu del pols que Polònia I Hongria tenen amb Brusseles, però hi ha una diferència CAPITAL entre aquests països i el Reino de España: tant Polònia com Hongria tenen unes finances relativament sanejades i un dèficit públic raonable i controlat, mentre que Espanya està en fallida financera i necessita de l’ajut del BCE I Brusseles per poder sobreviure. Literalment no pot ni pagar el paper higiènic dels lavabos dels ministerios sense demanar quartos a altres. En aquesta situació, no seria gens assenyat engegar a fer punyetes als màxims organismes de justícia internacionals. Es clar que ho pot fer, però acceptant un preu que NO podrà pagar. I això a Madrid ho saben perfectament.

En qualsevol cas, hi ha un munt de persones brillants i alhora discretes que ja fa temps que van entendre que l’independència no s’assolirà tallant Meridianes i colapsant aeroports, sinó sent freds, astuts, calculadors, pacients, i sabent com utilitzar les regles del joc a favor nostre. ¿Tot això ens durà automàticament a la tant desitjada independència? Encara no, però ens donarà unes cartes guanyadores que fins ara no tenim. Com juguem aquestes cartes ja dependrà de nosaltres. I dic “nosaltres” perquè serem els ciutadans els que tirem l’independència endevant, no pas els polítics. Perquè a l’estat espanyol no se’l vençerà enfrontant-s’hi directament sinó DESBORDANT-LO un cop les seves "estructuras de estado" estiguin legal i oficialment desacreditades. Això passarà quan arribi el moment adequat, no pas abans, i adverteixo que quan això passi l'estat espanyol pot actuar amb una violència desmesurada per a la que hem d'estar preparats.

Us agrairé que compartiu aquest escrit amb tots aquells decebuts que es pensen que això s’ha acabat i que la independència de Catalunya es impossible. No tinc pas una bola de vidre, però m’oloro que, si aquests veredictes judicials ens son favorables (i tot apunta a que ho seràn), lo millor està per venir.v

Salut i República.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Xerrades amb en Josep Costa, Gonzalo Boye, President Artur Mas i “altres”