BON ANY NOU 2011 A TOTHOM
31.12.10
28.12.10
El salvament de Ràdio Arrels - (article de Víctor Alexandre)
27 de Desembre de 2010
Fa cosa d'un mes i mig, l'emissora nord-catalana Ràdio Arrels llançava un SOS a la societat arran de la greu situació que travessava per culpa del deute impagat de la Generalitat. El deute total era de 52.200 euros i corresponia a una part de l'any 2009 i a la partida del 2010. Cosa que va fer que l'emissora -amb una plantilla de sis persones i una trentena de voluntaris- es veiés obligada a acomiadar un treballador com a mesura immediata per reduir despeses, fins i tot bàsiques, com aquesta, i a demanar ajuda en forma de petites aportacions que li permetessin afrontar el dèficit i els costos del 2011. Per sort, com sabem, la resposta de la gent va ser molt positiva. Però encara ho va ser més l'efecte que va tenir en el govern de Catalunya. I és que no hi ha res que faci més por a aquells partits que es vanten de catalanistes que la difusió de la contradicció entre allò que diuen i allò que fan. És a dir, que va ser el rebombori mediàtic, no pas cap convicció catalanista ni sentiment de país, el que va obligar el govern a rectificar en plena campanya electoral i a pagar 30.450 euros. Amb tot, el tripartit ha marxat deixant Ràdio Arrels amb un deute de 21.750 euros que el nou govern haurà d'afrontar.
Hom es pot preguntar com és possible que la direcció d'Esquerra, tan catalanista ella -la mateixa que no va moure un dit per salvar la llibreria Ona de Barcelona-, dediqués voluntàriament un milió d'euros a la protecció de les llengües amazòniques i que, en canvi, es negués a complir el seu compromís de protegir la llengua catalana. Sembla el joc dels disbarats, certament. Qui sap, potser és que Ràdio Arrels no regala llances com fan els shuars amazònics en senyal de gratitud. El líder shuar, Luis Kuash, agraint al poble català la donació del milió d'euros, va donar una llança a Carod-Rovira i aquest, en lloc de lliurar-la a la Generalitat, se la va endur a casa seva tot creant un conflicte diplomàtic i fent que el líder shuar, empipat, digués: "Si em donen alguna cosa com a president de la Federació Shuar, no puc endur-me-la a casa meva o a la meva habitació. És un record de l'home i de la dona Shuar al poble català". Va ser així com, davant la negativa de Carod a desprendre's de la llança, els shuars es van veure obligats a enviar-ne un altra a la Generalitat. Ràdio Arrels, com diem, no regala llances, però fa una tasca extraordinària en favor de la llengua catalana en la part del nostre país dominada per l'Estat francès i té molts projectes, com ara l'obertura de delegacions al Vallespir, a l'Alta Cerdanya i al Conflent.
Esperem que el nou govern de Catalunya sigui més receptiu a aquests projectes del que ho ha estat el govern anterior i que, a banda d'eixugar el deute heretat i d'abonar la partida del 2011, prengui consciència del panorama desolador que, lingüísticament parlant, oferiria la Catalunya del Nord sense Ràdio Arrels. Una emissora que aquest 2011 celebrarà els seus trenta anys d'existència.
Víctor Alexandre
25.12.10
PETICIÓ AL PARLAMENT DE NO ACATAR LES SENTÈNCIES CONTRA LA LLENGUA
.
Altres
,
Independència
1. Si us plau copia les adreces de correu electrònic que hi ha a continuació i enganxa-les al teu correu electrònic per enviar a tots els partits del Parlament de Catalunya:
joan.herrera.2008@gmail.com
Arran de la Sentència del Tribunal Constitucional de data 28 de juny de 2010 sobre l'Estatut de Catalunya - aprovat aquest pel Parlament de Catalunya i el Parlament de l'Estat espanyol, i referendat per les ciutadanes i ciutadans de Catalunya el 18 de juny de 2006 -, que obliga que la llengua catalana hi deixi de ser la llengua prioritària, la nació catalana ha estat atacada diverses vegades des de diferents organismes de l'Estat espanyol. L'última ofensa han estat les tres sentències del Tribunal Suprem dictades el dia 22 de desembre de 2010.
joan.herrera.2008@gmail.com
presidencia@parlament.cat
ciu@ciu.info
info@solidaritatcatalana.cat
iniciativa@iniciativa.cat
euia@euia.cat
info@esquerra.org
info@socialistes.cat
info@ppcatalunya.com
info@ciudadanos-cs.org
2 A continuació, còpia el següent text al cos del correu i envia-ho:
Al Molt honorable President de la Generalitat de Catalunya Sr. Mas, a la Molt Honorable Presidenta del parlament de Catalunya Sra. De Gispert, als i a la Molt Honorable Sr. Oriol Pujol, Sr. Sr. Joaquim Nadal, Sra. Alícia Sánchez Camacho, Sr. Joan Puigcercós, Sr. Joan Herrera, Sr Joan Laporta, Sr. Albert Rivera, portaveus de CiU, PSC, PPC, ERC, SI, ICV/EUA, i Ciutadans:
ciu@ciu.info
info@solidaritatcatalana.cat
iniciativa@iniciativa.cat
euia@euia.cat
info@esquerra.org
info@socialistes.cat
info@ppcatalunya.com
info@ciudadanos-cs.org
2 A continuació, còpia el següent text al cos del correu i envia-ho:
Al Molt honorable President de la Generalitat de Catalunya Sr. Mas, a la Molt Honorable Presidenta del parlament de Catalunya Sra. De Gispert, als i a la Molt Honorable Sr. Oriol Pujol, Sr. Sr. Joaquim Nadal, Sra. Alícia Sánchez Camacho, Sr. Joan Puigcercós, Sr. Joan Herrera, Sr Joan Laporta, Sr. Albert Rivera, portaveus de CiU, PSC, PPC, ERC, SI, ICV/EUA, i Ciutadans:
Arran de la Sentència del Tribunal Constitucional de data 28 de juny de 2010 sobre l'Estatut de Catalunya - aprovat aquest pel Parlament de Catalunya i el Parlament de l'Estat espanyol, i referendat per les ciutadanes i ciutadans de Catalunya el 18 de juny de 2006 -, que obliga que la llengua catalana hi deixi de ser la llengua prioritària, la nació catalana ha estat atacada diverses vegades des de diferents organismes de l'Estat espanyol. L'última ofensa han estat les tres sentències del Tribunal Suprem dictades el dia 22 de desembre de 2010.
És per aquest motiu que us preguem que: atenent a la responsabilitat que teniu davant del poble català, i a l'obligació que teniu de fer respectar la nostra llengua pròpia, com a primera mesura, desobeïu i no acateu aquestes resolucions que ens imposen, des de l'estat i contra els interessos de Catalunya, la seva identitat i la seva llengua, i que, seguidament, inicieu, des del Parlament de Catalunya, un procés que porti el nostre país a la independència, perquè aquest és l'únic camí que hi veiem possible, ja no tan sols per a fer possible la prosperitat de Catalunya, sinó per a evitar-ne la desaparició com a Nació.
Atentament,
Data:
Nom i Cognoms:
Acrediitació (DNI, Passaport, etc):
23.12.10
QUE TRANQUIL·LITZIN ALS TRIBUNALS ESPANYOLS ! o el conte de El "GUAPU", EL "XUNGU" I ELS "VAGUS"
.
Altres
No és tan sols la indignació profunda que sento davant la sentència d'aquests imbècils genocides del Tribunal Suprem.
Tampoc és que m'hagi sorprès l'arrogància i el menyspreu dels ocupant espanyols, aquesta gent tan ufana i tan superba.
Era d'esperar que els colons espanyols no integrats i els representants polítics de botiflers (els "vagos") que viuen del robatori i l'espoli per part dels ocupants, raó darrera per exterminar el nostre poble, aplaudissin la sentència, doncs amb ella es perpetua el seu dret de conquesta que els permet viure del lladronici i a la vagància.
El que em sembla intolerable i causa de revolta, és que la resposta de la majoria dels i les que ens representen hagi estat precisament dirigida a nosaltres, les víctimes del genocidi cultural.
I no ha estat dirigida per alertar-nos del perill que corre la nostra llengua i per tant la nostra cultura, i per tant la nostra pròpia consideració com a societat.
No ha estat per alertar-nos que hauriem de posar-nos en peu per defensar els nostres drets i que vénen temps difícils que només podrem superar si avancem com un sol poble, amb els nostres representants al seu davant.
No ha estat per a organitzar i liderar la resposta com a poble. No.
És a nosaltres que s'han dirigit primer per explicar-nos amb grans dosis de pedagogia i aires de superioritat, que els nostres cossos adolorits i les nostres ments malaltes d'aguantar l'escarni, no s'han de preocupar de res ja que no capeixen el que està passant. Segons elles i ells no és res. No afecta ni una coma, ha dit Maragall (el "xungo"). Això no ens obliga a canviar res, ha coincidit Mas (el "guapo").
Però a veure: és que es pensen que som meselles i mesells? o potser creuen que ho son els del TS?
És a dir: el tribunal ha dictat una sentència que dicta jurisprudència sense cap finalitat concreta; així, per passar l'estona... per perdre el temps!
Que vagin a enganyar Déu que els fotrà cops de creu!
El seu lloc hauria de ser al nostre davant, aglutinant-nos i clamant davant el més fort, l'estat, pels drets dels més dèbils. No frenant la reacció de les víctimes per tal que el botxí no els retiri el plat a taula.
El seu lloc hauria de ser organitzant la resposta legislativa, jurídica, política i social, per tal de canalitzar el dret que ens assisteix de manera que no es perpetri una injustícia més.
El seu lloc hauria de ser estar al costat de la víctima, ells mateixos en formen part, que és el poble i la cultura catalanes.
El seu lloc hauria de ser liderant la nostra dignitat nacional, de la qual en viuen, en lloc de la traïció indigne, perpetrats i escudats entre els i les que trepitgen cada dia la nostra llengua, negant-se a parlar-la i a entendre-la.
El guapo, el xungo i el vago. Un acudit que ens remet al títol d'una pel·lícula de l'Oest.
Que no oblidin, però, que en aquesta pel·lícula hi moria fins l'apuntador.
I ben mirat potser és la millor solució: com a poble també devem tenir dret a demanar una mort digna i que no ens torturin abans de donar-nos l'estacada final, oi?.
Al cap i a la fi hem prohibit els "toros" i per tant que se'ns toregin.
Clar que també esperem resposta del constitucional.
Tampoc és que m'hagi sorprès l'arrogància i el menyspreu dels ocupant espanyols, aquesta gent tan ufana i tan superba.
Era d'esperar que els colons espanyols no integrats i els representants polítics de botiflers (els "vagos") que viuen del robatori i l'espoli per part dels ocupants, raó darrera per exterminar el nostre poble, aplaudissin la sentència, doncs amb ella es perpetua el seu dret de conquesta que els permet viure del lladronici i a la vagància.
I no ha estat dirigida per alertar-nos del perill que corre la nostra llengua i per tant la nostra cultura, i per tant la nostra pròpia consideració com a societat.
No ha estat per alertar-nos que hauriem de posar-nos en peu per defensar els nostres drets i que vénen temps difícils que només podrem superar si avancem com un sol poble, amb els nostres representants al seu davant.
No ha estat per a organitzar i liderar la resposta com a poble. No.
És a nosaltres que s'han dirigit primer per explicar-nos amb grans dosis de pedagogia i aires de superioritat, que els nostres cossos adolorits i les nostres ments malaltes d'aguantar l'escarni, no s'han de preocupar de res ja que no capeixen el que està passant. Segons elles i ells no és res. No afecta ni una coma, ha dit Maragall (el "xungo"). Això no ens obliga a canviar res, ha coincidit Mas (el "guapo").
Però a veure: és que es pensen que som meselles i mesells? o potser creuen que ho son els del TS?
És a dir: el tribunal ha dictat una sentència que dicta jurisprudència sense cap finalitat concreta; així, per passar l'estona... per perdre el temps!
Que vagin a enganyar Déu que els fotrà cops de creu!
El seu lloc hauria de ser al nostre davant, aglutinant-nos i clamant davant el més fort, l'estat, pels drets dels més dèbils. No frenant la reacció de les víctimes per tal que el botxí no els retiri el plat a taula.El seu lloc hauria de ser organitzant la resposta legislativa, jurídica, política i social, per tal de canalitzar el dret que ens assisteix de manera que no es perpetri una injustícia més.
El seu lloc hauria de ser estar al costat de la víctima, ells mateixos en formen part, que és el poble i la cultura catalanes.
El seu lloc hauria de ser liderant la nostra dignitat nacional, de la qual en viuen, en lloc de la traïció indigne, perpetrats i escudats entre els i les que trepitgen cada dia la nostra llengua, negant-se a parlar-la i a entendre-la.
El guapo, el xungo i el vago. Un acudit que ens remet al títol d'una pel·lícula de l'Oest.
Que no oblidin, però, que en aquesta pel·lícula hi moria fins l'apuntador.
I ben mirat potser és la millor solució: com a poble també devem tenir dret a demanar una mort digna i que no ens torturin abans de donar-nos l'estacada final, oi?.
Al cap i a la fi hem prohibit els "toros" i per tant que se'ns toregin.
Clar que també esperem resposta del constitucional.
21.12.10
18.12.10
12.12.10
IMPOSICIÓ DEL CASTELLÀ - Balears, País Valencià, Principat
Una deferència de la Pau Gripau
EL PROGRAMA JA TÉ UNS ANYS, PERÒ ÉS VIGENT ENCARA. DESGRACIADAMENT.
8.12.10
JOHN LENNON, 30 ANYS
.
Boladevidre
,
Homenatge
,
Vídeos
Fa trenta anys - trenta anys Rosa! - vaig compartir una tristesa abassegadora amb tu, tot dinant uns pèsols amb pernil al bar dels magatzems de can Jorba i llegint la notícia de l'assassinat de John en sengles exemplars del mateix diari. En vam comprar dos per tal que cadascú llegíssim i assumíssim, al nostre ritme i en la intimitat, que una part del somni havia acabat aquell mateix dia. El nostre de somni va acabar uns anys més tard. I ara, repeteixo, quan n'han passat trenta, no puc evitar reconèixer una certa poesia en com vàrem viure aquell moment. El post és un record de Lennon que et dedico a tu.
QUINA ÉS LA IMATGE DE L’ABSÈNCIA?
La complexa imatge de John Lennon es començà a formar
durant la seva infància quan es sentí desemparat per l’absència dels seus
pares, tot i que, dels cinc als divuit anys va mantenir una relació fluïda amb
la seva mare, Júlia. Aleshores la va tornar a perdre definitivament quan un
policia, borratxo i fora de servei, l’atropellà mortalment a la porta de la
casa de la tia Mimí on John vivia.
El desfici per aquesta pèrdua el dugué a refugiar-se a la
biblioteca de la seva tieta - fins que no va descobrir l’atractiu del carrer –
on hi passava llargues hores llegint les biografies turmentades d’altres
víctimes de la solitud i la incomprensió. De ben jove va trobar en les vides i
les obres de Van Gogh, Oscar Wilde o Dylan Thomas la complicitat i mestratge
dels quals es sentia orfe. En les angoixes i al·lucinacions dels protagonistes
d’aquells llibres, John, s’hi va reconèixer tot descobrint les diferències que
l’allunyaven de la gent que coneixia. Li semblava veure coses que altres no
veien i aquests llibres li confirmaven la seva pretensió.
Com era d’esperar, la pèrdua de la mare i les lectures
que alimentaven la seva sensació d’aïllament , el conduïren a una adolescència
tumultuosa i accelerada durant la qual va afluixar les regnes de les seves
tensions interiors, les quals no acabava de canalitzar ni a l’Escola de Belles
Arts de Liverpool ni amb aquell primer intent musical de rasca guitarres que
eren els Quarrymen.
Però com en un enorme parèntesi de quasi quinze anys,
Lennon va trobar en la composició definitiva dels Beatles el bàlsam a la solitud, la incomprensió i la violència
verbal i física que aquestes estimulaven; els Beatles van esdevenir la seva família, el seu món i sis abraçades
de tres tipus tan llestos com ell mateix, a través dels quals podia canalitzar
el seu ego. La camaraderia de Ringo, el suport sensible de George o l’esperit
brillant de Paul, van facilitar que John s’obrís de bat a bat als seus amics,
col·laborant amb la seva força a crear aquell ésser, complet en sí mateix, que
foren The Beatles.
No obstant, aquest llarg i tortuós parèntesi amb els Beatles es va anar tancant a mesura que
avançaren en la maduresa personal i professional. L’avorriment de les gires
esgotadores, la tensió constant de la glòria i la fama exagerades i la
necessitat de viure una vida pròpia i realment “diferent”, van anar disgregant
aquella homogeneïtat solidària i tancada en sí mateixa, llaurada en llur
adolescència. Quan John decidí sortir d’aquella unió que començava a ofegar-los
i tancà definitivament el parèntesi, es retrobà de nou els vells fantasmes de
la seva desolació.
Va ser aleshores quan entrà en escena la personalitat
de Yoko Ono, una persona de refresc, amb una gran força, i que, lluny de
deixar-lo descansar en els còmodes llorers de la glòria anterior, l’animà a
canalitzar les ànsies de comunicació mai experimentades plenament; ni en
l’adolescència per manca d’objectius definits, ni en la joventut, quan es
trobava supeditat a les exigències del “guió Beatle” i es veia obligat a
proporcionar la seva expansió a les de George, Ringo i Paul.
Aquest va ser el canvi: allò que en els Beatles es
plantejava sota el joc del llenguatge críptic, solapat i iniciàtic, es va anar
posant en evidència, no només en les cançons si no en qualsevol acte públic en
el que hi prenguessin part John i Yoko, Yoko i John. Lennon va trobar en ella un altre còmplice, un altre ego
germà, algú transgressor, rebel i intel·ligent, amb qui les seves experiències
van traspassar el mur personar per a ser retransmeses directament al món, de tu
a tu, sense els intermediaris que tant mals records li portaven.
Ara, coincidint amb els trenta anys de l’assassinat del
polifacètic John Lennon, la majoria d’escrits i recordatoris ens vendran la
imatge d’aquell “sant laic”, lluitador per la pau i sempre, sempre vestit de
blanc, amb les seves ulleres rodones de vell ingenu i una mica curt de vista.
Es recordaran per enèsima vegada els vells hits
dels Fab Four emmarcats ara en el
marc d’embargaments i resolucions de les Nacions Unides, per llençar als quatre
vents, via ràdio, televisió i xarxes socials de tot el món, un missatge
hipòcrita d’adhesió a l’esperit pacifista i ecològic que ens volen fer creure
que ha deixat darrera seu el fantàstic Maurice du Pont, Agent provocateur du
jour, una de les seves múltiples cares i noms.
Va ser el Musketeer Gripweed, al film de Richard Lester
How I Won the War, va signar cançons,
dibuixos, curtmetratges, llibres i múltiples col·laboracions sota el nom de
personatges tan diversos com John Winston Lennon (el nom autèntic), John Ono
Lennon, John Winston O’Boggie, Dr. Dream, Kaptain Kundalini, Long John Saint
John Johnson; va liderar les bandes musicals de The Quarrymen, Johnny & The Moondogs, Long John & The Silver
Beatles, The Beatles, The Plastic Ono Band, etc. Poden cabre tots aquesta
epítets en una imatge sola? No suggereix una recerca constant? Una petjada de dubte
incessant? No ens apropa més a una voluntat persistent per perfeccionar una
insatisfacció, un avançar sense por cap al desconegut?
Per algunes persones Lennon simbolitza la generació de
l’All You Need is Love, (I can’t get no)
Satisfaccion i All righ now, de quan
va semblar que el rock i les arts en general serien capaços per si mateixos de revolucionar
el pensament establert.
La por atroç que va recórrer els sistemes nerviosos
dels aparells polítics conservadors de tot el món i el temor que el somni es
materialitzés al mateix ritme que els cabells de la gent somniadora, van
motivar una repressió sagnant per part de l’stablishment
que no va tenir escrúpols a assassinar activistes pels drets civils als carrers
d’Estats Units, a reprimir amb agressivitat desmesurada els crits que
reclamaven un món més just, més lliure i més amant, a universitats de tot el
món com París, Berkeley o Barcelona; o a fer servir els tancs per ocupar
ciutats en rebel·lió com Praga. L’abús d’aquesta violència d’estat per part
dels governs de l’època ens permet somniar en les raons dels i les revolucionàries i també en la qualitat
dels seus objectius.
Lennon va formar part ideològica d’aquestes demandes de
llibertat, d’amor i d’antimilitarisme. Es va posicionar contra el Vietnam, però
també va defensar la gent de l’IRA irlandès. Va exigir la pau amb cartells amb
la inscripció War is Over if You Want it,
a les façanes d’edificis emblemàtics de tot el món, però també es va posicionar
al costat dels Black Panters, que
pregonaven la lluita armada com a mitjà per l’alliberament contra l’esclavisme
que encara es practicava – i es practica – als Estats Units.
Per a altres, en John hi convergeixen les claus del
desig ancestral de l’ésser humà pel coneixement que tendeix a revelar els tripijocs
de la condició humana. Per a qui l’entén així, John amb la resta de Beatles, va tenir l’encert, la
inspiració o la genialitat d’expressar mitjan al·lusions, insinuacions o bé
jocs de paraules, la gran solitud de l’ésser humà, transformant-la en un
sentiment col·lectiu que cantava All
Together Now.
“És
el problema de ser autèntic. Intentes aplicar la veritat a les paraules i, no
obstant, et veus obligat a falsejar-les ja que tot “l’assumpte”, és fals i, en
certa mesura, com un joc. A vegades hom espera que si és autèntic amb algú,
desapareixeran les relacions de cartó pedra i valdrà la pena. Però tothom
juguem el mateix joc i a vegades em sento despullat, amb la meva sinceritat a
l’esquena, i tot déu fotent-me queixalades. És un frau descoratjador”
Algunes persones, encara, han renunciat a veure John
com un ésser extraordinari, portador d’un estigma que el convertí en líder de
diverses causes i posteriorment en símbol, per tal d’apropar-nos-hi en la
intimitat del recolliment com qui s’apropa a un amic en la distància. Ens vincula
a altres persones que van obrir camí: Yoko, Dylan, Cohen, Janis Joplin, Jim
Morrison, Cohn Benditt... persones que en algun moment s’enfrontaren al
convencionalisme per rebre els honors , més tard, de mans de qui els agrediren.
Amb Lennon i els Beatles, els Stones, els Animals o els Kinks,
saludàvem la lluita, tot i que aquesta dugués l’estigma de la derrota, doncs
ens mostraren que el triomf i l’èxit no s’han de confondre amb la victòria.
Avui, els seus botxins reben l’aplaudiment mecànic i assajat d’aquesta
victòria.
Però l’operació quirúrgica s’ha anat duent a terme
durant aquests darrers anys i els “concelebrants” han exposat el material
clínic que, si bé no va servir a Lennon per recuperar-se dels se trets que va
rebre, sí que han estat, són i seran suficients per sanejar l’economia de
productores, discogràfiques i distribuïdores.
És possible simplificar, resumir i reduir en una sola
imatge les percepcions, dubtes i creacions descrites fins ara? Si bé és
possible compartir afinitats, resulta força més difícil acceptar la
personalitat calidoscòpica d’un somniador aïrat que basà la seva existència en
el candor del dubte i la rectificació constants.
Aquest és el Lennon que m’atrau i que sedueix doncs el
reconec fràgil i proper. Em recorda que més enllà del nostre petit món
particular s’hi troba un teixit humà que sent i batega; m’acompanya, al costat
d’amistats i coneixences, en aquest deambular a través d’una societat
il·limitada que massa sovint ens priva de la tendresa del pensament, de
l’emoció vibrant de la complicitat o de la sensualitat de la confessió.
“No
en tinc de talent. Excepte el talent per ser feliç i viure com vulgui. Per què
s’enfada amb mi la gent? Perquè no treballo? Si fos mort no estarien enfadats
amb mi (...) tothom hauria escrit un considerable
“rotllo” sobre el gran “xaval” que jo havia estat i aquestes coses. Però no
m’he mort i el que precisament molesta és que segueixi viu i faci el que em
dona la gana” (24-10-1980)
“No
m’agrada el culte a Sid Vicious, James Dean o John Wayne. Per a mi resulta
horrorós haver de fer un mite de Vicious o Jim Morrisson.
I és que venero les persones capaces de sobreviure, com Gloria Swanson o Greta
Garbo. Prefereixo les persones vives, les sanes”
Quina és doncs la imatge de l’absència?
Quico Romeu – Novembre 2010
5.12.10
3.12.10
RÀDIO ARRELS (CATALUNYA NORD) NECESSITA AJUDA
| RÀDIO ARRELS, 2011: Trentè aniversari i ... any complicat! |  |  |  |
Comunicat de premsa de ràdio ARRELS
Hauríem volgut anunciar només bones noticies: la preparació del 30° aniversari, la inauguració d'una delegació de Ràdio Arrels a Ceret d'aquí un parell de mesos....
Però una sèrie d'esdeveniments posen Ràdio Arrels en dificultat.
En tota transparència: els fets i les explicacions.
La Generalitat de Catalunya triga a pagar una part de la subvenció 2009 i la totalitat de la subvenció del 2010 o sigui uns 52 200 €.
Per altra banda amb la inseguretat de la reconducció de tots els altres ajuts, un petit dèficit crònic des de fa 4 anys i unes càrregues que pugen cada any, de cap de les maneres no podem afrontar l'any vinent amb un pressupost previst deficitari de 35 000 € i ... molt més si la Generalitat ens fa passar un "any en blanc" el 2011.
La massa salarial constitueix la part mes important d'aquest pressupost i les altres càrregues de funcionament no es poden estalviar.
Per aquestes raons i per no posar en perill el conjunt de l'estructura, no hi ha altre remei que de procedir a l'acomiadament d'un(a) dels sis assalariats de la ràdio.
Aquest retrocés que, esperem conjuntural, és el primer de la ja llarga historia de Ràdio Arrels.
Farem tots els possibles per que la reducció a cinc dels animadors-periodistes contractats afecti el menys possible l'oferta radiofònica.
|
27.11.10
EL NOSTRE VOT ÉS DECISIU. VOTA!
SI VOLS LA INDEPENDÈNCIA, VOTA INDEPENDÈNCIA DEMÀ. DEMÀ PASSAT NO SERVIRÀ DE RES.
Si vols reflexionar, heus aquí uns quants motius.
Manifestació Som Una Nació. Nosaltres decidim
LIPDUB - INDEPENDÈNCIA - WORLD RECORD (Official)
22.11.10
11.11.10
EL MUR ESPANYOL
.
Independència
,
Vídeos
Documentació i recerca de textos: Aïda Fadrique Rubio
Recerca gràfica i edició: Quico Romeu
Música: Es fa llarg esperar (Pau Riba)
Recerca gràfica i edició: Quico Romeu
Música: Es fa llarg esperar (Pau Riba)
10.11.10
9.11.10
PÀGINES DELS PAÏSOS CATALANS AL FACEBOOK
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)