traducció - translate - traducción

8.12.10

JOHN LENNON, 30 ANYS

Fa trenta anys - trenta anys Rosa! - vaig compartir una tristesa abassegadora amb tu, tot dinant uns pèsols amb pernil al bar dels magatzems de can Jorba i llegint la notícia de l'assassinat de John en sengles exemplars del mateix diari. En vam comprar dos per tal que cadascú llegíssim i assumíssim, al nostre ritme i en la intimitat, que una part del somni havia acabat aquell mateix dia. El nostre de somni va acabar uns anys més tard. I ara, repeteixo, quan n'han passat trenta, no puc evitar reconèixer una certa poesia en com vàrem viure aquell moment. El post és un record de Lennon que et dedico a tu.





QUINA ÉS LA IMATGE DE L’ABSÈNCIA?
La complexa imatge de John Lennon es començà a formar durant la seva infància quan es sentí desemparat per l’absència dels seus pares, tot i que, dels cinc als divuit anys va mantenir una relació fluïda amb la seva mare, Júlia. Aleshores la va tornar a perdre definitivament quan un policia, borratxo i fora de servei, l’atropellà mortalment a la porta de la casa de la tia Mimí on John vivia.

El desfici per aquesta pèrdua el dugué a refugiar-se a la biblioteca de la seva tieta - fins que no va descobrir l’atractiu del carrer – on hi passava llargues hores llegint les biografies turmentades d’altres víctimes de la solitud i la incomprensió. De ben jove va trobar en les vides i les obres de Van Gogh, Oscar Wilde o Dylan Thomas la complicitat i mestratge dels quals es sentia orfe. En les angoixes i al·lucinacions dels protagonistes d’aquells llibres, John, s’hi va reconèixer tot descobrint les diferències que l’allunyaven de la gent que coneixia. Li semblava veure coses que altres no veien i aquests llibres li confirmaven la seva pretensió.

Això funciona! Creia que hi havia alguna cosa equivocada en mi, ja que em semblava veure coses que altres nens no veien i em miraven com si estigués sonat. Jo no em sentia un sonat i per això, a partir dels deu anys, vaig començar a pensar que devia ser un geni”

Com era d’esperar, la pèrdua de la mare i les lectures que alimentaven la seva sensació d’aïllament , el conduïren a una adolescència tumultuosa i accelerada durant la qual va afluixar les regnes de les seves tensions interiors, les quals no acabava de canalitzar ni a l’Escola de Belles Arts de Liverpool ni amb aquell primer intent musical de rasca guitarres que eren els Quarrymen.

“És el que sempre m’ha fet sentir rebel. Em trobava completament confús i desviat. Total, que vaig entrar a l’Escola de Belles Arts que era de puta mare. No havia de currar ni de fer cap ofici ni estar en cap lloc concret. En aquells dies estava molt interessat en la vida fàcil”

Però com en un enorme parèntesi de quasi quinze anys, Lennon va trobar en la composició definitiva dels Beatles el bàlsam a la solitud, la incomprensió i la violència verbal i física que aquestes estimulaven; els Beatles van esdevenir la seva família, el seu món i sis abraçades de tres tipus tan llestos com ell mateix, a través dels quals podia canalitzar el seu ego. La camaraderia de Ringo, el suport sensible de George o l’esperit brillant de Paul, van facilitar que John s’obrís de bat a bat als seus amics, col·laborant amb la seva força a crear aquell ésser, complet en sí mateix, que foren The Beatles.

“Érem una banda que per damunt de tot s’ho muntava molt bé. Ens vàrem fer músics a les sales de ball de Liverpool i Hamburg (...) consideràvem que podíem arribar a algun lloc ja que érem quatre i cap de nosaltres ho hagués aconseguit per si sol; Paul no era prou fort, jo no agradava a les noies, George era massa discret i Ringo... Ringo era el bateria”

No obstant, aquest llarg i tortuós parèntesi amb els Beatles es va anar tancant a mesura que avançaren en la maduresa personal i professional. L’avorriment de les gires esgotadores, la tensió constant de la glòria i la fama exagerades i la necessitat de viure una vida pròpia i realment “diferent”, van anar disgregant aquella homogeneïtat solidària i tancada en sí mateixa, llaurada en llur adolescència. Quan John decidí sortir d’aquella unió que començava a ofegar-los i tancà definitivament el parèntesi, es retrobà de nou els vells fantasmes de la seva desolació.

Va ser aleshores quan entrà en escena la personalitat de Yoko Ono, una persona de refresc, amb una gran força, i que, lluny de deixar-lo descansar en els còmodes llorers de la glòria anterior, l’animà a canalitzar les ànsies de comunicació mai experimentades plenament; ni en l’adolescència per manca d’objectius definits, ni en la joventut, quan es trobava supeditat a les exigències del “guió Beatle” i es veia obligat a proporcionar la seva expansió a les de George, Ringo i Paul.

Aquest va ser el canvi: allò que en els Beatles es plantejava sota el joc del llenguatge críptic, solapat i iniciàtic, es va anar posant en evidència, no només en les cançons si no en qualsevol acte públic en el que hi prenguessin part John i Yoko, Yoko i John. Lennon va trobar en ella un altre còmplice, un altre ego germà, algú transgressor, rebel i intel·ligent, amb qui les seves experiències van traspassar el mur personar per a ser retransmeses directament al món, de tu a tu, sense els intermediaris que tant mals records li portaven.

Ara, coincidint amb els trenta anys de l’assassinat del polifacètic John Lennon, la majoria d’escrits i recordatoris ens vendran la imatge d’aquell “sant laic”, lluitador per la pau i sempre, sempre vestit de blanc, amb les seves ulleres rodones de vell ingenu i una mica curt de vista. Es recordaran per enèsima vegada els vells hits dels Fab Four emmarcats ara en el marc d’embargaments i resolucions de les Nacions Unides, per llençar als quatre vents, via ràdio, televisió i xarxes socials de tot el món, un missatge hipòcrita d’adhesió a l’esperit pacifista i ecològic que ens volen fer creure que ha deixat darrera seu el fantàstic Maurice du Pont, Agent provocateur du jour, una de les seves múltiples cares i noms.

Va ser el Musketeer Gripweed, al film de Richard Lester How I Won the War, va signar cançons, dibuixos, curtmetratges, llibres i múltiples col·laboracions sota el nom de personatges tan diversos com John Winston Lennon (el nom autèntic), John Ono Lennon, John Winston O’Boggie, Dr. Dream, Kaptain Kundalini, Long John Saint John Johnson; va liderar les bandes musicals de The Quarrymen, Johnny & The Moondogs, Long John & The Silver Beatles, The Beatles, The Plastic Ono Band, etc. Poden cabre tots aquesta epítets en una imatge sola? No suggereix una recerca constant? Una petjada de dubte incessant? No ens apropa més a una voluntat persistent per perfeccionar una insatisfacció, un avançar sense por cap al desconegut?

“El desconegut és el que és, i espantar-nos per això és el que porta a tothom a fugir i enganyar-se entre somnis de caceres, de guerres, de pau, d’amor i odi; tot això que és pura il·lusió. El desconegut és el que és. Accepta que és desconegut i vent a favor! Tot resulta desconegut? Aleshores és que vas davant de tot. Només és això, d’acord?”

Per algunes persones Lennon simbolitza la generació de l’All You Need is Love, (I can’t get no) Satisfaccion i All righ now, de quan va semblar que el rock i les arts en general serien capaços per si mateixos de revolucionar el pensament establert.

La por atroç que va recórrer els sistemes nerviosos dels aparells polítics conservadors de tot el món i el temor que el somni es materialitzés al mateix ritme que els cabells de la gent somniadora, van motivar una repressió sagnant per part de l’stablishment que no va tenir escrúpols a assassinar activistes pels drets civils als carrers d’Estats Units, a reprimir amb agressivitat desmesurada els crits que reclamaven un món més just, més lliure i més amant, a universitats de tot el món com París, Berkeley o Barcelona; o a fer servir els tancs per ocupar ciutats en rebel·lió com Praga. L’abús d’aquesta violència d’estat per part dels governs de l’època ens permet somniar en les raons dels i les revolucionàries i també en la qualitat dels seus objectius.

Lennon va formar part ideològica d’aquestes demandes de llibertat, d’amor i d’antimilitarisme. Es va posicionar contra el Vietnam, però també va defensar la gent de l’IRA irlandès. Va exigir la pau amb cartells amb la inscripció War is Over if You Want it, a les façanes d’edificis emblemàtics de tot el món, però també es va posicionar al costat dels Black Panters, que pregonaven la lluita armada com a mitjà per l’alliberament contra l’esclavisme que encara es practicava – i es practica – als Estats Units.

Per a altres, en John hi convergeixen les claus del desig ancestral de l’ésser humà pel coneixement que tendeix a revelar els tripijocs de la condició humana. Per a qui l’entén així, John amb la resta de Beatles, va tenir l’encert, la inspiració o la genialitat d’expressar mitjan al·lusions, insinuacions o bé jocs de paraules, la gran solitud de l’ésser humà, transformant-la en un sentiment col·lectiu que cantava All Together Now.

“Em posa malalt sentir dir coses a altius curts de vista i a hipòcrites de ments estretes. Només vull la veritat. (Gimme Some Truth, 1971).
“És el problema de ser autèntic. Intentes aplicar la veritat a les paraules i, no obstant, et veus obligat a falsejar-les ja que tot “l’assumpte”, és fals i, en certa mesura, com un joc. A vegades hom espera que si és autèntic amb algú, desapareixeran les relacions de cartó pedra i valdrà la pena. Però tothom juguem el mateix joc i a vegades em sento despullat, amb la meva sinceritat a l’esquena, i tot déu fotent-me queixalades. És un frau descoratjador”

Algunes persones, encara, han renunciat a veure John com un ésser extraordinari, portador d’un estigma que el convertí en líder de diverses causes i posteriorment en símbol, per tal d’apropar-nos-hi en la intimitat del recolliment com qui s’apropa a un amic en la distància. Ens vincula a altres persones que van obrir camí: Yoko, Dylan, Cohen, Janis Joplin, Jim Morrison, Cohn Benditt... persones que en algun moment s’enfrontaren al convencionalisme per rebre els honors , més tard, de mans de qui els agrediren. Amb Lennon i els Beatles, els Stones, els Animals o els Kinks, saludàvem la lluita, tot i que aquesta dugués l’estigma de la derrota, doncs ens mostraren que el triomf i l’èxit no s’han de confondre amb la victòria. Avui, els seus botxins reben l’aplaudiment mecànic i assajat d’aquesta victòria.

“Per sentir-te absolutament humiliat s’ha de passar per tot el que varen passar els Beatles. I és això el que ofèn. Va anar passant de manera lenta i gradual fins que la bogeria categòrica et rodeja i et sorprens fent exactament allò que no volies fer i amb gent que no pots suportar. El tipus de persones que odiaves als deu anys.”

Però l’operació quirúrgica s’ha anat duent a terme durant aquests darrers anys i els “concelebrants” han exposat el material clínic que, si bé no va servir a Lennon per recuperar-se dels se trets que va rebre, sí que han estat, són i seran suficients per sanejar l’economia de productores, discogràfiques i distribuïdores.

És possible simplificar, resumir i reduir en una sola imatge les percepcions, dubtes i creacions descrites fins ara? Si bé és possible compartir afinitats, resulta força més difícil acceptar la personalitat calidoscòpica d’un somniador aïrat que basà la seva existència en el candor del dubte i la rectificació constants.

 “No et preocupis, pren-te el teu temps. No et precipitis i espera l’ajuda que algú t’oferirà. No té un punt de vista ni sap cap on va (referit al Nowhere Man). No és una mica com tu i jo?” (Nowhere Man, 1966)

Aquest és el Lennon que m’atrau i que sedueix doncs el reconec fràgil i proper. Em recorda que més enllà del nostre petit món particular s’hi troba un teixit humà que sent i batega; m’acompanya, al costat d’amistats i coneixences, en aquest deambular a través d’una societat il·limitada que massa sovint ens priva de la tendresa del pensament, de l’emoció vibrant de la complicitat o de la sensualitat de la confessió.

“No en tinc de talent. Excepte el talent per ser feliç i viure com vulgui. Per què s’enfada amb mi la gent? Perquè no treballo? Si fos mort no estarien enfadats amb mi (...) tothom hauria escrit un considerable “rotllo” sobre el gran “xaval” que jo havia estat i aquestes coses. Però no m’he mort i el que precisament molesta és que segueixi viu i faci el que em dona la gana” (24-10-1980)

I al final resta aquest buit. Un buit fàcil d’omplir creant un mite, un símbol o bé un simple record. Però aquests temes corresponen a la intimitat de cadascú. Potser aquella intimitat múltiple i compartida que vàrem intuir una vegada i que tot just ara dubtem en reconèixer, perdudes i perduts en els mateixos mars del temps que segueixen protegint Pepperland, tot i reconèixer quines són i com s’articulen les traves que s’interposen entre nosaltres i la nostra realització com a éssers humans.

“No m’agrada el culte a Sid Vicious, James Dean o John Wayne. Per a mi resulta horrorós haver de fer un mite de Vicious o Jim Morrisson. I és que venero les persones capaces de sobreviure, com Gloria Swanson o Greta Garbo. Prefereixo les persones vives, les sanes”




Quina és doncs la imatge de l’absència?



Quico Romeu – Novembre 2010

Share/Bookmark

4 comentaris :

Anònim ha dit...

HELLO AMIGO QUINO!! MARAVILLA DE DOMUMENTO, ISCRITO DE JOHN LENNON.. FELICITACIONES.. ABRAZOS..

ANGÉLICA PEGAS

9 DICIEMBRE 2010..

Boladevidre ha dit...

Grácias Angélica, se lo debeos a John y a una idea del mundo que, si bien nació en parte con el, no musrió ni con el ni con Martin L. King ni con las personas que han luchado por el sueño de un mundo mejor, más justo, más libre y dónde sea posible vivir si ser a csta de otras personas.
Grácias por tu comentario...

Ferran ha dit...

Un gran article, gràcies per compartir-lo!

Anònim ha dit...

M'he emocionat. Gràcies Quico.