ACCIDENT A BÒSNIA

A l’exterior de l’Studenski Dom, la poca visibilitat teixida per la boirina impregnava els carrers d’humitat freda. Quatre fanals mal comptats restaven en peu escollits per l’atzar de la metralla i guardant, immòbils, les extenses esplanades que abraçaven l’edifici entre aquest i el riu.

Havia deixat  de nevar i feia fred de debò. Vaig pujar a la Ford Transit d’un salt entre el cruixir del glaç en trencar-se a les juntes de la porta. A dins, el meu propi baf entelava ets vidres de la furgoneta. Quan vaig decidir-me a treure’m el guant i girar la clau de contacte, el motor arrencà no sense fer-se pregar i el vehicle inicià la marxa enrere. El va deturar un cop sec amb alguna cosa que jo no vela, doncs no sobrepassava el nivell inferior dels vidres posteriors. Contrariat, vaig baixar del vehicle. Un cop a la vorera rebentada per les granades i recoberta d’una fina capa de neu i glaç, vaig distingir una ombra negra i rònega, la qual, en els seus millors moments o en una altra vida potser, havia tingut l’aparença d’un automòbil.

El far davanter de la dreta del Zastava, estava trencat del tot. A primera vista no semblava que ni la carrosseria ni el propi reflector n’haguessin sortit més malparats del que ja n’estaven abans de l’incident. Vaig escoltar les veus d’una colla d’estudiants que sortien de l’Studenski, els i les quals s’interessaren per l’assumpte i s’organitzaren amb una rapidesa improvisada per avisar el propietari. Malgrat que lluny es sentí la detonació de sortida duna granada ningú no s’immutà. És més començaren a arribar algunes persones més, sortides de qui sap on. Quan la granada explotà, lluny per sort, l’espectacle al voltant dels dos vehicles ja tenia una parròquia d’una vintena de persones. Començava a sentir-me atabalat i fins i tot una mica nerviós. Patia per no arribar tard al sopar amb un grup de persones amigues que m’esperaven en un restaurant. A Bòsnia són extremadament puntuals i tenen molta cura de respectar els horaris fixats. Aquesta característica s’havia accentuat amb la guerra, tant per raons de seguretat com per detectar ràpidament si faltava algú. Al meu desconcert s’hi sumaven les dificultats de la foscor i per reconèixer les persones que em parlaven en diversos idiomes i al mateix temps. Era clar, a més, que a Bòsnia l’assegurança de la Ford Transit no servia absolutament per a res malgrat els 64 marcs alemanys de la “Osiguranje”que oferien les autoritats bosnianes en entrar al país, i “recomanada” per Nacions Unides. Aquest era ben be el seu punt fort: recomanar.

Finalment arribà un home de mitjana edat, prim i amb la veu profunda característica  dels bosnians, lamentant-se en serbocroata, però sense alçar la veu, de la seva dissort. Va mirar el far trencat, em mirà a mi, tornà a mirar el cotxe i li va etzibar un parell de cosses amb una fúria inimaginable tan sols uns instants abans. Tot seguit i amb molta educació m’allargà la ma i em digué el que semblava ser el seu nom.

-          Damir nosequemés....

-          Gràcies - vaig dir-li, agraint per dins que les dues cosses no me les hagués etzibat a mi.

-          Ovo je katastrofa! Ja ne mogu kretati noću! a oni nisu auto žarulja ... – començà a dir-me l’home.

Ell seguí parlant com si algú li hagués donat corda i jo feia gestos desesperats per indicar-li que em sabia greu però que no entenia el que em deia. Una estudiant compassiva em va dir en un anglès de Eton el que passava.

-          This is a disaster! He can not drive at night! and they are not bulbs car ...

Tot i el meu mal anglès em vaig fer càrrec de la gravetat del problema. L’incident es sumava a les crueltats i misèries que ja m’havia acostumat a trobar a cada pas, a cada cantonada, a cada nova mirada de qualsevol persona que sempre, d’una manera o altra, plena d’agraïment o amb enveja mal dissimulada em feia veure que jo podia marxar quan volgués, que per a mi tot allò era transitori. Malauradament per a la gent de Bòsnia era la seva vida i no en podien fugir, malgrat les pèrdues, malgrat el sofriment. Per això la pèrdua d’una bombeta del far d’una carraca podia esdevenir una catàstrofe.

Ara l’home sanglotava. Amb l’ajuda de la clientela que m’envoltava curiosa vaig poder fer-li entendre que anava un moment a l’edifici per fer una trucada, i que tornava tot seguit per arribar a un acord econòmic. Tot i que ell m’invità a fer-ho en un gest cortès el vaig prendre per l’espatlla perquè m’acompanyés. Volia fer-li entendre que jo no desapareixeria. Procurava no fer-lo sentir més desemparat del que ja es sentia, i n’estic convençut que fou la meva determinació per advertir d’un retard als amics que m’esperaven al restaurant, el que el decidí a confiar en la meva paraula. Lluny va esclatar una granada. No sabia si era la segona, doncs no n’havia sentit la sortida, però no havia passat tant temps com per ser la tercera.

Un cambrer del restaurant, sense fer preguntes, va escoltar la història amb paciència i m’assegurà amb to tranquil·litzador que el missatge arribaria a les persones que m’esperaven.

Quan vam tornar al carrer la cosa feia més mala espina. La majoria d’estudiants i gent encuriosida havia desaparegut i tant sols, una mica allunyats dels vehicles, hi restaven el traductor amb la que semblava ser la seva xicota, i recolzat en la Ford Transit hi fumava, cap cot, un homenet gras que xiuxiuejava amb vehemència paraules que no entenia però que en cap cas resultaven esperançadores.

Vaig fer venir el traductor i l’home gras callà mentre feia un parell de passes enrere. Aleshores es dirigí a Damir, el propietari del vehicle en bosnià, a qui parlà a cau d’orella. El traductor m’anava informant: una bombeta era molt difícil de trobar, ningú no tenia diners... ara era el moment de treure’m tot el que pogués. De fet jo l’hi havia romput el far i tenia prou diners per ser allà... ningú no m’ho havia demanat i en darrer cas, tothom deia que hi érem per ajudar. Ajudar! Vaja una manera d’ajudar! Trencant el que havien deixat en peu les bombes.

Jo no l’entenia però el to era irat i pronunciava constantment la paraula “Policija”. Quan la deixava anar pujava lleugerament el to i em feia una llambregada per comprovar-ne l’efecte. Damir el volia fer callar inútilment fins que el traductor pogué aconseguir-ho, bastant bruscament, per cert, com si tot plegat formes part d’una escena assajada, que, amb mi i per alguna raó que desconeixia resultés fora de lloc. Finalment l’home gras va marxar cap a la foscor del riu sense deixar de remugar i amb l’actitud ofesa de qui no és escoltat per qui no el mereix.

Exposades les dificultats econòmiques de les dues parts i donat que la meva marxa cap a Sarajevo l’endemà al matí restava temps material a l’operació de recerca de la bombeta, varem arribar a un acord raonable: ell no trucaria a la policia, tampoc ho desitjava realment, i em donaria el seu número de telèfon; jo l’hi lliuraria 100 Marcs alemanys. L’endemà al matí em diria el cost de la bombeta al mercat negre, com tot, i jo passaria a recollir el canvi on em digués. L’equivalent en pessetes m’alarmava, doncs girava al voltant de les 6.500 i  el pressupost es trobava en un moment d’aquells en què qualsevol incident pot posar en solfa la tornada. Esperava que l’endemà de camí cap a Sarajevo, almenys la meitat d’aquells diners servissin per carregar el dipòsit de gasoil. Cas que el telèfon no fos autèntic, “of course”, havia begut oli.

Quan em dirigia cap el restaurant per l’avinguda exterior del riu, nevava seguit. Conduïa sense l’ajut dels fars i a les muntanyes ressonaven, ara aquí, ara allà, ràfegues de metralladores. A l’altra banda del riu les petites illes de llum d’alguns fanals no impedien que la ciutat aparegués com una ombra opaca més fosca que la nit, tant sols espurnejada pels punts de llum feble d’alguna finestra i el resplendor dels contenidors metàl·lics per a les escombraries que cremaven a tota hora.

Mentre avançava pels carrers deserts i maltractats de Tuzla reflexionava amb el que m’acabava d’ocórrer amb Damir, el traductor, l’homenet gras..  En un obrir i tancar d’ulls i per un descuit havia perdut quasi una hora i 100 Marcs molt necessaris. Hauria pogut viure una setmana sencera a bon ritme, incloent-hi menjar i beure, i probablement un parell de dipòsits de gasoil. Si fos Bosnià segurament hauria pogut aguantar un mes sencer amb una família complerta al meu darrere. M’adonava que havia hagut de negociar i arribar a un acord per un incident que, més enllà d’aquelles fronteres o d’aquella situació, no arribaria ni a contrarietat. En aquelles circumstàncies fos per motius de seguretat, econòmics o simplement per no cometre errors, gairebé tot es feia necessari negociar-ho amb gairebé tothom. Poques decisions es podien perdre a soles. Quan tot es capgira, quan no valen ni lleis, ni normatives, ni condicionants culturals que ens emparin, només queda creure en la bona voluntat de les persones com a mitjà per vèncer la desconfiança, la por continuada als trets, a les granades, al temor constant de perdre algú o de perdre-ho tot. La pròpia vida passa, a vegades, a un segon pla.

Al restaurant, tot i la poca llum, em reberen amb humor, com sempre. Em miraven i palpaven corn si m’haguessin de diagnosticar suposades lesions. Amila se’m va acostar amb el somriure obert, una copa de vi negre a la mà i els ulls que em miraven, entremaliats, des del darrera de les seves ulleres excessivament grans, les quals li conferien una aire d’intel·lectual.

-          Quico - va dir amb gravetat traïda per un to trapella - celebrem que n’hagis sortit il·lès, de l’accident vull dir. Però estem vivint una guerra, ja ha mort massa gent a la nostra ciutat... per favor: no matis més gent de Tuzla!.

Entre rialles ens disposàrem a sopar, quan sonà l’explosió d’una enèsima granada cap als afores de La ciutat.

-          Gracies! - Va cridar Zule alçant la copa i fent riure tothom - hem de posar la música més alta per no sentir-les.

L’endemà matí encara no havia parat de nevar i els carrers estaven coberts per mig metre de neu. Edra va convocar una munió de vianants que em van ajudar empenyent la Ford i demanant més ajuda, fins que el vehicle arribà patinant suaument a la carretera.

Després d’esperar que hi hagués línia, més d’una hora assegut a la telefònica, vaig poder parlar amb Damir. Va resultar que el número era autèntic, que aquest ja havia preguntat preu i que encara sobraven 25 Marcs. L’hi vaig dir que no recolliria els diners a causa de la neu ja que necessitava arribar a Sarajevo abans del toc de queda. M’ho va agrair i em va desitjar sort. Ens acomiadarem breument i abans de penjar es creà un curt silenci. Crec que els dos varem pensar que sempre, en l’essència de qualsevol acció, malgrat fins i tot les guerres, cal comptar amb les persones. Persones en les quals ens és imprescindible confiar per sobreviure.

Riudebitlles, Octubre 1997

ACCIDENT A BÒSNIA