La universitària índia que va ser brutalment violada el 16 de desembre per sis homes en un autobús i després va ser llançada a la carretera amb el vehicle en marxa ha mort la matinada d'aquest dissabte. Tenia 23 anys i estudiava medicina. A l'Índia. El meu afecte, admiració i indignació.
IN MEMORIAM
Miquel Martí i Pol
Com que no sempre el poema s'organitza entorn d'una subtil regolfada de conceptes, ara puc dir que avui hem enterrat la Soledat González, que feia disset anys que netejava les comunes de la fàbrica i un any escàs que s'havia jubilat perquè les cames ja no la servaven.
De res no servirà que li dediqui aquest poema; i si dic que cantava mentre feia la feina no faig sinó narrar fets sense cap importància.
La Soledat González mai no havia oblidat el seu poble, a Extremadura, i deia que les glans que durant anys havia compartit amb els porcs que guardava eren de bon menjar i alimentoses.
Avui seria fàcil estibar meravelles. La Soledat, l'havien foragitada del seu poble en acabar la guerra.
Tot el que es perd es perd per sempre: vosaltres, jo, la Soledat González......
Com cada anys per aquestes dates, una força estranya m'empenys fins el racó més amagat i inaccessible de la meva cova, on romanc a l'espera del final del tràfec d'aquestes festes.
Que tingueu una bona entrada d'any i que perduri durant almenys els propers dotze mesos.
Quan a finals del franquisme i els primers anys del que en diuen de “transició democràtica” anava per raons de feina a Palma, Perpinyà o València, no em sentia gens estrany. Bé, una mica sí, podia comprovar com el meu accent barceloní diferia i contrastava amb el català que es parlava en cadascun d’aquells llocs. Però això també em passava quan anava a Lleida, El Port de la Selva o a Amposta. Pel demés existia, sense ni adonar-me’n una continuïtat natural, tant en la llengua com en el paisatge i el tarannà de les persones. Amb variacions, és clar, però tot s’entreteixia en un tot ben abastable.
Després va venir aquesta creu condicionada pels militars de l’antic règim que, entre tots, ens hem entestat a anomenar, equivocant-nos de ple, com a “transició democràtica exemplar”. I aquí ja van venir els primers desencontres. Quan anava als mateixos territoris i poblacions, ja no podia percebre aquella continuïtat. De fet, però, em seguia sentint COM a casa.
Ahir, no. Ahir, al Castelló que em vaig retrobar després de molts anys, EM VAIG SENTIR A CASA.
Simplement, seguint els bons consells d’una amiga de Palma, vaig anar a Castelló a participar en la manifestació que culminava els actes que Castelló per la Llengua ha vingut organitzant les darreres setmanes en commemoració dels 80 anys de les Normes de Castelló.
I em vaig trobar amb la següent lliçó.
Vaig poder assistir, de lluny, a una reunió on diversos sindicats de l’ensenyament que provenien dels tres territoris dels Països Catalans ocupats per l’estat espanyol, van decidir coordinar-se encara una mica més en defensa de la llengua davant l’atac brutal que significa l’esborrany de llei d’educació que darrerament ha aixecat, i aixecarà, tanta polseguera. I d’una manera natural, com quan jo recordava al principi de l’escrit, ho debateren en les diferents variants del català, la llengua que ens uneix, a més de les cultures i la història comunes. I ho feren, també de manera natural, com una sola cosa, com una sola nació, com uns països que responen a una mateixa agressió per part d’un mateix botxí. I no calgué que els anomenaren de cap manera. Simplement catalans del Principat, del País Valencià i de les Illes, es posicionaven per defensar-se amb fermesa dels atacs d’una llei que els oprimeix, discrimina i persegueix de la mateixa manera.
Posteriorment i després d’un dinar popular, vaig poder ser testimoni de la conversa que tingueren la coordinadora de l’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA de MALLORCA i la coordinadora de la sectorial dels Països Catalans de l’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA del Principat. És clar que no faré públic el contingut d’una conversa privada, però sí que puc explicar la sintonia i la voluntat d’avançar en l’entesa entre el munt d’objectius comuns d’uns territoris, de moment, encara, considerats de “diferents” comunitats autònomes gràcies a aquesta toia de constitució espanyola que a més d'impedir la naturalitat de relacions ancestrals, dona cobertura als atacs vers el conjunt dels Països Catalans. Am això, a més, empeny a la defensa i la denúncia de la violació de la nostra dignitat a cadascun dels territoris per la seva banda.
Això ho hem de solucionar com més aviat millor, penso jo.
A la tarda, i abans de la manifestació, també vaig ser present a una reunió de diverses entitats i coordinadores que d’una manera o altra arribaren a la mateixa conclusió que havien arribat els sindicats pel matí. La defensa davant els atacs jurídics, polítics, dels mèdia, però sobretot lingüístics, només pot ser conjunta i coordinada. Es parlà d’Europa. De la denúncia davant el Parlament Europeu que La Franja, pel seu compte, el País Valencià, també pel seu compte, les Illes, pel seu compte però amb la particularitat de fer constar les anteriors denúncies, i el Principat, evidentment també pel seu compte, han dut a terme en els darrers mesos. També es parlà de la conveniència de unir esforços tal i com havia succeït pel matí.
l’STEI – i, de les Illes, Som Escola, del Principat, i Escola Valenciana, del País Valencià, havien acordat coordinar-se en una acció conjunta del sector de l’educació. Perquè no fer-ho, doncs, Òmnium, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, que ho podrien ampliar a l’àmbit de la ciutadania en general? Les conclusions a què van arribar, no em pertoca a mi ressenyar-les, evidentment, però el to de, per fi, una unitat d’acció de tots els territoris es feu palesa.
I aquesta percepció augmentà fins a l’emoció en la manifestació posterior, però sobretot en el magnífic manifest llegit al final d’aquesta per un representant dels afectats per l’espoli de Canal 9. Per cert, també es va reclamar la reciprocitat de les emissions de les TV públiques dels diversos territoris.
Ahir els Països Catalans van fer un pas endavant molt sòlid i, penso jo, el Principat n’hauria de prendre alguna cosa més que bona nota en el seu camí cap a la independència. Cal afrontar d’una vegada i amb totes les paraules que el procés que ha iniciat el Principat, és el procés de només una part dels territoris i així com el passat 11 de setembre tota la classe política es va veure sobrepassada per la convicció ciutadana, aviat o molt aviat, aquest procés que il·lusiona a tanta gent, es podria veure superat i magnificat pels Països Catalans. Cal aprendre la Lliçó de Castelló.
Dedicat a Juan Antonio Martínez Camino S.J. (Santa Creu de Marcenado, Astúries, 9 de gener de 1953), bisbe jesuïta espanyol i actual secretari de la Conferència Episcopal Espanyola.
A més és Acadèmic de Número de la Reial Acadèmia de Doctors d'Espanya.
INCONTINÈNCIA VERBAL D'UN MISÒGEN MOLT METI CULOS:
Els bisbes criminalitzen el Govern per autoritzar la selecció d'embrions
Interrompre l'embaràs "és matar"
Els bisbes declaren "heretgia" el vot a la llei de l'avortament
Els diputats que donin suport a la llei de l'avortament no podran combregar
Els bisbes espanyols exigeixen que l'avortament torni a ser delicte
Els bisbes espanyols tornen a la 'guerra dels crucifixos'
Els bisbes demanen desobeir la llei de mort digna
Els bisbes demanen no votar als partits del divorci o l'avortament
L'Església es llança contra l'aval del Constitucional al matrimoni gai
Els bisbes pressionen el Govern perquè 'restauri' el matrimoni
"Les relacions homosexuals són objectivament desordenades"
El bisbe d'Alcalá diu que l'homosexualitat es pot curar amb teràpia
"l'Església catòlica no condemna a ningú, no jutja mai la consciència de les persones, l'únic que fa és canonitzar els seus sants".
"Assistim a la destrucció del matrimoni per via legal"
"Volem subratllar molt particularment la contribució que la institució matrimonial aporta a la promoció de la dignitat de la dona"
Incidents al Coso 2011: Un policia municipal imputat per fals testimoni
En uns moments en què la crisi econòmica serveix per justificar la involució institucional i la demolició de l'estat del benestar, el Comitè en Defensa de les Festes de Felanitx ofereix una petita glopada d'aire fresc. No tot està perdut mentre hi hagi imaginació i il·lusió per fer coses.
El comitè ha organitzat una subhasta amb obres cedides per artistes mallorquins de renom destinada a recaptar fons per pagar el procés judicial que s'ha obert contra els encausats pels incidents d'El Coso de l'any passat. La tasca del comitè de cercar suports resulta tan admirable com la solidaritat que ha trobat d'immediat per defensar el col·lectiu alternatiu de les festes de Sant Agustí.
Tanmateix, la iniciativa resulta exemplar quan demostra que la cultura és útil pel poble. Aquelles autoritats descregudes que pensen que sense doblers públics no hi ha cultura i que priven per motius ideològics els creadors illencs de la dimensió internacional de l'Institut Ramon Llull, comprovaran que a Felanitx, com a la resta de l'Arxipèlag, la vida continua molt a desgrat seu.
Balears | Part Forana
Flitada d’Art solidari amb els encausats d’El Coso
Dijous vespre s’inaugurà a Felanitx l’exposició de les obres que el proper dia 22 de desembre se subhastaran per recaptar fons pel procés judicial
G. Vicens /M. Ramis
Art i solidaritat van de la mà a Felanitx. El 22 de desembre, l'Auditori de Porreres acollirà la subhasta d'obres d'art que el Comitè de Defensa de les Festes Populars de Felanitx (CDFPF) ha engegat amb la col·laboració d'artistes felanitxers i de la contrada amb l'objectiu de recaptar fons per ajudar els joves denunciats per l'Ajuntament pels fets ocorreguts durant El Coso 2011 a fer front a les despeses del procés judicial en què encara estan immersos. A més, estan pendents de la resolució de les multes interposades per la Delegació del Govern.
Artistes de renom com Rafel Joan, Ferran Aguiló i Jaume Canet, o el felanitxer més universal, Miquel Barceló, entre molts d'altres, han cedit gratuïtament alguna de les seves obres en solidaritat amb els encausats. En total, són més d'una seixantena les obres a subhastar aportades per una quarantena d'artistes que els han donat suport.
Abans de la subhasta, però, tots els interessats poden visitar els treballs, que estan exposades al local que hi ha al carrer Zavellà, número tres de Felanitx (antic punt d'informació juvenil), fins al 22 de desembre en horari comercial. Dijous vespre s'inaugurà la mostra, a la qual hi assistí un nombrós públic. Els organitzadors calculen que prop de 200 persones visitaren les peces, entre les quals hi ha "un poc de tot": pintura, escultura, dibuix, fotografia, obra gràfica...
D'entre totes les obres, la que més cridà l'atenció del públic fou la donada per l'artista felanitxer Miquel Barceló. Al peu del quadre, fet amb tècnica mixta sobre paper, i just devora la firma, hi ha les següents llegendes: Bitxos crucificats" i amb un clar destinatari "per El Coso". El preu de sortida a la subhasta serà de 15.000 euros. És l'obra més cara. Les altres van des dels 0 euros fins als 15.000 de Barceló. Tota la informació sobre les obres es pot consultar al web subhastacossofelanitx.wordpress.com.
Entrebancs
Els organitzadors criticaren una vegada més l'actitud del batle de Felanitx, Biel Tauler (PP), qui no ha cedit cap espai públic municipal per poder dur a terme la subhasta. Per aquest motiu, l'acte tindrà lloc a l'Auditori de Porreres.
Així mateix, agraïren les mostres de suport rebudes pels artistes que han cedit de manera gratuïta la seva obra. "Per nosaltres, és molt important la solidaritat demostrada pels artistes en aquesta causa", manifestà Maria Pizà, del CDFPF.
El periodista Martí Anglada, ex-corresponsal a Brussel•les, Berlín i els Estats Units (per TV3), corresponsal a l'Orient Mitjà, Itàlia i el Regne Unit (per La Vanguardia) i amb llarga experiència com a comentarista de política internacional ha fet una conferència a Bellaterra el dijous 15.11.2012, organitzada per Bellaterra per la Independència i centrada en observacions personals al llarg de la seva carrera periodística.
En Martí Anglada considera que Catalunya ha de tenir relacions internacionals sempre i en tot moment. De fet, la base de les relacions internacionals és tenir amics. I en els moments actuals si no hi ha amics és difícil la independència. Comenta que no n'hi ha prou en que Catalunya sigui un poble Democràtic, Pacífic i disposi de Majories suficients; a més a més ha de tenir amics. Posa l'exemple del poble kurd que tot i tenir complir els requisits no disposa d'amics internacionals que l'avalin com a nou estat.
"Les Relacions Internacionals de Catalunya" conferència de Martí Anglada
No és precisament una casualitat que l'establiment de la cort de Felip II a Madrid el 1561 i la posterior consolidació de la ciutat com a capital coincidís amb l'inici de la caiguda i la decadència gradual de l'imperi espanyol. Com no havia d'estavellar-se un imperi que va rebutjar voluntàriament tota possibilitat d'intercanvi comercial o cultural amb l'exterior, establint la seva capital en una ciutat construïda a centenars de quilòmetres físics i mentals d'Europa? Mentre a Barcelona es consolidava una burgesia naviliera oberta al comerç a través de la Mediterrània, Madrid vivia de les rendes de secà que produïa un imperi de cultura agrària. Un imperi militarment poderós i construït a "bocaperro", però insostenible i que començava a caminar cap a la seva mort només néixer.
Mentre l'absolutisme fracassava a l'Anglaterra del segle XVII, a Espanya es consolidava. Mentre a Anglaterra el Parlament exercia com a tal, a Espanya les Corts "només existien de nom", aixafades per la pressió de la monarquia. 100 anys abans d'arribar a aquesta trampa històrica, res feia presagiar la deriva d'Espanya cap a la inanitat. Quan la corona Catalano-aragonesa es va unir a la corona de Castella, ambdues eren regions europees relativament reeixides. Tot just un segle després, el declivi "d'Espanya" era ferma i imparable tot i la riquesa que fluïa des d'Amèrica. A això va ajudar el fet que, després de la Reconquesta, el 1492, s'expulsés d'Espanya als jueus, és a dir a les elits financeres i intel·lectuals. Tota una ostentació de visió històrica. Només cal veure com de malament li va anar a Estats Units quan es va dedicar a captar les elits jueves de tot el món durant la primera meitat del segle XX. Prova, això sí, que els espanyols són gent rocosa és que, 500 anys després, Espanya segueix sent un dels països més vergonyosament antisemites del món, en dura pugna amb Veneçuela i l'Iran.
Felip II va iniciar el 1556 la que ha estat una de les tradicions espanyoles més cridaneres, un d'aquests trets pels quals som coneguts actualment al món sencer: el de no pagar els nostres deutes. El 1557, tot just un any després, Felip II va tornar a fallar en el pagament. I, de nou, en 1560. Els impagaments espanyols van portar a la ruïna a les famílies banqueres Fugger i Welser. Posteriorment arruïnaren també als banquers genovesos en no pagar els deutes el 1575, 1596, 1607, 1627, 1647, 1652, 1660 i 1662. Uns tipus fiables, aquests cortesans castellans. I tot això mentre s'espoliava sense descans la riquesa de les colònies americanes. Mai un imperi ha dilapidat tan ràpidament tanta riquesa sense obtenir el més mínim rèdit a llarg termini, sense avançar ni un sol pas cap a la modernitat i sense que els seus ciutadans percebessin tant sols una petita part de les riqueses aconseguides.
Espanya és la nació contemporània que mostra una major distància relativa entre la seva situació actual i la potència del seu antic imperi. Els reis i cortesans castellans i espanyols han gaudit al llarg de la història i fins als nostres dies de nivells de vida perfectament homologables als dels reis i cortesans internacionals, però no ha estat així amb els ciutadans. Espanya és Àfrica només de classe mitjana cap avall. De la cort en amunt Espanya és, més que europea, luxosament qatariana.
Mentre Anglaterra permetia als seus ciutadans una participació progressivament àmplia en el comerç atlàntic i es donava peu al naixement dels EUA, a Espanya s'optava pel nepotisme i l'arbitrarietat jurídica. Un únic gremi de comerciants sevillans controlava tot el comerç amb Amèrica a canvi del lliurament d'una part dels beneficis a la monarquia. El monopoli sevillà es va allargar fins el 1717. Castella, a més, va acaparar el comerç amb les Índies, permetent-lo únicament als súbdits castellans. De fet, tan estrangers es considerava a Castella als catalans que aquests mantenien un cònsol a Andalusia. La qual cosa era totalment lògic perquè el que s'havia unit al segle XV no eren els regnes sinó les corones. Quan, gairebé 200 anys després, Castella va obrir la mà als catalans, als valencians, als navarresos, als aragonesos i als mallorquins, els fluxos comercials amb les Índies es van multiplicar per cinc.
Així que quan els nacionalistes catalans, de cultura burgesa, diuen allò de "Espanya ens roba" estan errant el tret. Espanya no ens roba. Espanya roba. A seques. I això és així perquè el follet espanyol no ha donat encara amb la fórmula per viure de l'aire. I si no pot viure de l'aire però a la vegada menysprea el treball manual per innoble, a la casta aristocràtica extractiva que ens governa des de la llotja del Bernabéu, només li queda un camí: robar. Espanya és ja un dels cinc països europeus amb la pressió fiscal més alta. Només l'IRPF es situa 8,8 punts per sobre de la mitjana de l'eurozona i 13,9 per sobre del conjunt de la Unió Europea. I el que ens rondarà, morena. L'aristocràcia ociosa, rendista i extractiva no ha mort, només que ara té un altre nom.
Una dada entre moltes. Espanya és el segon país del món on més es roba. Es pot llegir a l'edició de 2013 del llibret Pocket World in Figures editat per The Economist. Concretament, 1.188 robatoris l'any per cada 100.000 habitants. Però l'interessant no és això. L'interessant és veure qui ens segueixen a la llista: Argentina (3), Mèxic (4), República Dominicana (5), Costa Rica (6), Xile (7), Nicaragua (9), Equador (10), Uruguai i Panamà (11), i Colòmbia (13). I què és el que tenen aquests països en comú? En efecte: Espanya. Una de les grans aportacions espanyoles a la cultura mundial, una de les herències que arribem a les nostres colònies, és el robatori. El menyspreu per la propietat aliena convertit en tret de caràcter nacional i en motiu d'admiració en la literatura i el teatre espanyol de totes les èpoques. El murri. El pirata. El "descuidero". El "quinqui". El xoriço. L'estafador. El malfactor. El "caco". El corrupte. El senador que diu perdre l'iPad perquè el Senat n'hi aconsegueixi un altre per la seva dona. Pura cultura castellana i espanyola. Veieu? Espanya no ens roba. Espanya roba!!! El·laborat a partir del text: http://www.jotdown.es/2012/11/el-yermo/
Dedicat a Jordi Riera, Jordi Martínez, Joan Cabo, Antonio Rodríguez, Cesc Albiol i a Carles Sabater "In memoriam", que ja l'any 86 cantàvem alegres la cançó... com a VENDETTA
No es tan fácil ser verde,
te confunden con las cosas más vulgares y corrientes,
mucho mejor sería si fuera dorado, naranja,
o rojo o de otro color más brillante.
No es tan fácil ser verde, te confunden con la hierba y te pisan, y la gente pasa a tu lado sin verte porque no reluces como la luz en un lago o la luna en el cielo.
Pero es color de primavera, también verde es una preciosa piedra. Y puedes ser muy grande, una montaña muy importante, como un río o las aguas del mar.
Verde soy capaz de ser así y siempre preguntándome por qué. Soy verde y es grandioso, del color que siempre quiero ser.
Verde soy capaz de ser así y siempre preguntándome por qué. Soy verde y es grandioso, del color que siempre quiero ser.
SÓN LA "RANA GUSTAVO" I EL MINISTRE VERD EL MATEIX ANIMAL?
Conferència commemorativa de l'11 de setembre, "Catalunya i el País Valencià, la resistència d'un poble. 1707-1714". Una sessió a càrrec de Carme Pérez Aparicio, catedràtica d'Història Moderna de la Universitat de València. L'acte, obert a tothom i moderat pel doctor Ramon Alcoberro, es realitzarà a les 19.30h, a la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès. La Guerra de Successió representa la lluita per la pervivència del sistema constitucional de la Corona d'Aragó. El 1707, després de la desfeta d'Almansa i de l'abolició dels Furs, comença la resistència valenciana contra l'exèrcit i el govern borbònics, un moviment que estarà recolzat per l'austriacisme català i que, en justa correspondència, ofereix també el seu ajut i participació en la defensa de Catalunya fins al 1714. Font: http://histotube.blogspot.com.es/2012/10/catalunya-i-el-pais-valencia-la.html
