No és precisament una casualitat que l'establiment de la cort de Felip II a Madrid el 1561 i la posterior consolidació de la ciutat com a capital coincidís amb l'inici de la caiguda i la decadència gradual de l'imperi espanyol. Com no havia d'estavellar-se un imperi que va rebutjar voluntàriament tota possibilitat d'intercanvi comercial o cultural amb l'exterior, establint la seva capital en una ciutat construïda a centenars de quilòmetres físics i mentals d'Europa? Mentre a Barcelona es consolidava una burgesia naviliera oberta al comerç a través de la Mediterrània, Madrid vivia de les rendes de secà que produïa un imperi de cultura agrària. Un imperi militarment poderós i construït a "bocaperro", però insostenible i que començava a caminar cap a la seva mort només néixer.
Mentre l'absolutisme fracassava a l'Anglaterra del segle XVII, a Espanya es consolidava. Mentre a Anglaterra el Parlament exercia com a tal, a Espanya les Corts "només existien de nom", aixafades per la pressió de la monarquia. 100 anys abans d'arribar a aquesta trampa històrica, res feia presagiar la deriva d'Espanya cap a la inanitat. Quan la corona Catalano-aragonesa es va unir a la corona de Castella, ambdues eren regions europees relativament reeixides. Tot just un segle després, el declivi "d'Espanya" era ferma i imparable tot i la riquesa que fluïa des d'Amèrica. A això va ajudar el fet que, després de la Reconquesta, el 1492, s'expulsés d'Espanya als jueus, és a dir a les elits financeres i intel·lectuals. Tota una ostentació de visió històrica. Només cal veure com de malament li va anar a Estats Units quan es va dedicar a captar les elits jueves de tot el món durant la primera meitat del segle XX. Prova, això sí, que els espanyols són gent rocosa és que, 500 anys després, Espanya segueix sent un dels països més vergonyosament antisemites del món, en dura pugna amb Veneçuela i l'Iran.
Felip II va iniciar el 1556 la que ha estat una de les tradicions espanyoles més cridaneres, un d'aquests trets pels quals som coneguts actualment al món sencer: el de no pagar els nostres deutes. El 1557, tot just un any després, Felip II va tornar a fallar en el pagament. I, de nou, en 1560. Els impagaments espanyols van portar a la ruïna a les famílies banqueres Fugger i Welser. Posteriorment arruïnaren també als banquers genovesos en no pagar els deutes el 1575, 1596, 1607, 1627, 1647, 1652, 1660 i 1662. Uns tipus fiables, aquests cortesans castellans. I tot això mentre s'espoliava sense descans la riquesa de les colònies americanes. Mai un imperi ha dilapidat tan ràpidament tanta riquesa sense obtenir el més mínim rèdit a llarg termini, sense avançar ni un sol pas cap a la modernitat i sense que els seus ciutadans percebessin tant sols una petita part de les riqueses aconseguides.
Espanya és la nació contemporània que mostra una major distància relativa entre la seva situació actual i la potència del seu antic imperi. Els reis i cortesans castellans i espanyols han gaudit al llarg de la història i fins als nostres dies de nivells de vida perfectament homologables als dels reis i cortesans internacionals, però no ha estat així amb els ciutadans. Espanya és Àfrica només de classe mitjana cap avall. De la cort en amunt Espanya és, més que europea, luxosament qatariana.
Mentre Anglaterra permetia als seus ciutadans una participació progressivament àmplia en el comerç atlàntic i es donava peu al naixement dels EUA, a Espanya s'optava pel nepotisme i l'arbitrarietat jurídica. Un únic gremi de comerciants sevillans controlava tot el comerç amb Amèrica a canvi del lliurament d'una part dels beneficis a la monarquia. El monopoli sevillà es va allargar fins el 1717. Castella, a més, va acaparar el comerç amb les Índies, permetent-lo únicament als súbdits castellans. De fet, tan estrangers es considerava a Castella als catalans que aquests mantenien un cònsol a Andalusia. La qual cosa era totalment lògic perquè el que s'havia unit al segle XV no eren els regnes sinó les corones. Quan, gairebé 200 anys després, Castella va obrir la mà als catalans, als valencians, als navarresos, als aragonesos i als mallorquins, els fluxos comercials amb les Índies es van multiplicar per cinc.
Així que quan els nacionalistes catalans, de cultura burgesa, diuen allò de "Espanya ens roba" estan errant el tret. Espanya no ens roba. Espanya roba. A seques. I això és així perquè el follet espanyol no ha donat encara amb la fórmula per viure de l'aire. I si no pot viure de l'aire però a la vegada menysprea el treball manual per innoble, a la casta aristocràtica extractiva que ens governa des de la llotja del Bernabéu, només li queda un camí: robar. Espanya és ja un dels cinc països europeus amb la pressió fiscal més alta. Només l'IRPF es situa 8,8 punts per sobre de la mitjana de l'eurozona i 13,9 per sobre del conjunt de la Unió Europea. I el que ens rondarà, morena. L'aristocràcia ociosa, rendista i extractiva no ha mort, només que ara té un altre nom.
I què és el que tenen aquests països en comú? En efecte: Espanya. Una de les grans aportacions espanyoles a la cultura mundial, una de les herències que arribem a les nostres colònies, és el robatori. El menyspreu per la propietat aliena convertit en tret de caràcter nacional i en motiu d'admiració en la literatura i el teatre espanyol de totes les èpoques. El murri. El pirata. El "descuidero". El "quinqui". El xoriço. L'estafador. El malfactor. El "caco". El corrupte. El senador que diu perdre l'iPad perquè el Senat n'hi aconsegueixi un altre per la seva dona. Pura cultura castellana i espanyola. Veieu? Espanya no ens roba. Espanya roba!!!
El·laborat a partir del text: http://www.jotdown.es/2012/11/el-yermo/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada