Guerra bruta, espionatge, difamació, rumors… i complicitats

Publicat al Bloc: TERRENY D'ASSAIG Pere Cardús i Cardellach

Ja fa temps que va començar la guerra bruta contra l’independentisme. De fet, no ha deixat d’existir mai. La guerra bruta dels aparells de l’estat han posat el focus a la punta de llança del moviment independentista sigui la que sigui en cada moment. Als anys 80 era l’MDT, el PSAN, Terra Lliure, i totes les organitzacions i entorn de l’esquerra independentista combativa. Als anys 90 va continuar centrat en aquest sector: Catalunya Lliure, PUA, etc. A partir de l’any 2000, l’ascens d’una ERC més explícita i més perillosa (als seus ulls) liderada per un personatge amb molt carisma, Josep-Lluís Carod Rovira, va obligar els aparells de l’estat a redirigir la seva tasca diligent. Els resultats van ser evidents i van aconseguir aturar l’Esquerra més perillosa, que es va acabar acomodant al govern Montilla. Passada aquesta etapa, les clavegueres de l’estat es fixen ara en un nou front, més potent i molt més nombrós i perillós: CiU i, especialment, Artur Mas.

Quan parlem d’aparells d’estat (estructures d’estat en el llenguatge de moda), de què parlem? Les forces polítiques, evidentment, però sobretot dels cossos de seguretat, els serveis d’espionatge, dels òrgans judicials, de les grans fortunes amb interessos molt evidents, del cos funcionarial i diplomàtic, dels inspectors d’hisenda, de l’Església, i molt especialment, dels mitjans de comunicació (El Mundo, El País, ABC, etc.). Tots aquests aparells es posen a treballar sempre i amb tota la seva energia i capacitat al servei dels interessos de l’estat que els manté i alimenta.

Per què els interessa tant combatre els constructors de l’estat català? La resposta és evident. Espanya ha construït al llarg dels segles un sistema que els permet viure de l’esforç dels catalans. Aquest sistema es trenca si Catalunya s’independitza. L’estat espanyol no és capaç d’imaginar-se sense aquest sistema. L’absència o la pèrdua de l’aportació catalana a la seva renda els fa terror. Espanya no és viable sense Catalunya. O més ben dit, no és viable l’Espanya dels nous rics, de l’AVE per tot arreu, de les grans infraestructures buides, de l’aeroport inflat per clàusules impresentables de blocatge del Prat… Per això, el principal objectiu dels aparells de l’estat ja no és sortir de la crisi pel propi peu, sinó impedir per tots els mitjans l’estat català.

Farem un estat sense trencar cap plat? Qui cregui que això de la independència serà un camí planer, que comenci a reflexionar i a preparar-se perquè el què vindrà a partir d’ara no ho hem vist mai, ni tan sols durant el franquisme. L’endemà de l’Onze de Setembre, la seguretat del president Mas va haver de ser reforçada multiplicant per tres els efectius que la formen. El mateix mes de setembre, els serveis d’espionatge espanyols van ocupar un edifici sencer a la capital del país per reforçar la feina dels equips que ja fa mesos que treballen. L’augment de la tensió i les acusacions greus que es fan impunement contra el nacionalisme i el sobiranisme catalans són terreny adobat per accions violentes de grups ‘incontrolats’… Preparem-nos doncs per la duresa del procés.

Quines són les millors eines contra els arguments i la democràcia? En el procés que hem iniciat, la part catalana tenim un gran avantatge sobre l’espanyola: tenim molts arguments basats en la realitat i la democràcia ens va a favor. No volem imposar res i no volem sortir ni un milímetre del camí democràtic. Si combatéssim amb mitjans violents o sense raó, l’estat sortiria amb avantatge. En casos com el nostre, els aparells d’estat articulen una estratègia basada sobretot en la difamació i els rumors. Algun estudi recent ha estudiat com actuen i el determinants que són els rumors en un conflicte. De fet, a la Segona Guerra Mundial els estats en conflicte van crear estructures gens menyspreables de fabricació de rumors per derrotar l’enemic. Els mecanismes que fan funcionar els rumors no són anecdòtics i són un dels factors més importants que determinen la victòria o la derrota.

Quin és l’objectiu prioritari de la guerra bruta? El principal objectiu per aturar el procés de creació d’un estat català és tombar el president Mas. Tombar-lo? Sí, de qualsevol manera. Ell ha encarnat la voluntat dels catalans de tenir un estat propi i és l’únic president en tota la història de Catalunya des de la pèrdua de la llibertat que ho fa amb condicions de guanyar. Artur Mas és en aquest moment el principal enemic dels aparells de l’estat, que faran tot el que estigui a les seves mans per liquidar-lo (almenys políticament). I això ja ha començat. Els diaris estatals han començat a publicar difamacions que, de ser certes, ja haurien estat processades en un jutjat i el president estaria encausat. Si no ho han fet, és que alguna cosa falla en aquestes informacions. I jo em pregunto: El president Mas hauria engegat tot aquest procés si tingués plom a l’ala? Faria un pas com el que ha fet si sabés que això el portaria de pet a Can Brians? Algú creu que si hi hagués res de cert en les difamacions haurien deixat que Mas es presentés a les eleccions amb l’estat propi al programa i amb la voluntat absoluta de fer una consulta els pròxims anys? Amics i amigues, la innocència deixem-la pel dia 28 de desembre i mentrestant siguem seriosos.

Quin és el principal perill de tot això? Que a Catalunya mantinguem intacte aquella actitud que amb tanta precisió va denunciar l’escriptor i editor Joan Sales: ‘Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.’ Si davant de les difamacions, els rumors, les envestides dels aparells de l’estat espanyol els partits, els polítics, els activistes, els mitjans i la gent en general fem el joc als interessos de l’estat, ja començarem a perdre la batalla. Si l’estat troba còmplices a Catalunya enlloc de trobar-hi ciutadans crítics i defensors del procés d’independència, la derrota serà absoluta perquè tindrem l’enemic a la cuina de casa. Hem de ser acrítics amb el president Mas i la gent que lideri el procés? De cap manera. Però hem de saber detectar qui ens està intentant convèncer de què. Ens hem de preguntar: si això és cert, com és que tal persona no està encausada en un procés judicial? Qui ho publica? Quin paper juga habitualment qui ho publica? Per què es publica a deu dies de les elccions aquesta informació si no hi ha cap novetat que ho justifiqui? Per construir l’estat, no ens calen ciutadans acrítics ni sectaris, ens calen ciutadans lliures que sàpiguen que per aconseguir la independència primer cal pensar lliurement.

Guerra bruta, espionatge, difamació, rumors… i complicitats