CATALANOFÒBIA 4. La ideologia política de la catalanofòbia

Mas como la envidia no les dejaba aquietar, dicen ven acá, Cataluña, has de morir. ¿Por qué?, dice Cataluña. Porque tienes muchas exenciones con tantos privilegios, lo que no tienen los demás; y así no es bien visto de los otros, por eso has de morir.

  «LA LUZ DE LA VERDAD»

Si el model castellà hagués estat un projecte modern i progressista dins del seu temps, hauria estat defensat d’una forma oberta, i no vergonyosa, com s’ha fet sempre. És a dir, no haurien de recórrer a una impostura. Si el que volia la corona de Castella era una monarquia fortament unida mitjançant vincles d’afecte, hauria proposat de fer per a tothom una compilació de totes les normes legals que hi havia a cada territori i que es considerava que atorgaven un grau elevat de llibertat individual. Però aquest no en va ser el cas. Ideològicament, la corona de Castella volia imposar les lleis castellanes, de les quals, malgrat que els castellans es pensaven que eren les millors del món, tothom sabia que eren una antigalla, perquè donaven el poder absolut al rei, perquè atorgaven la discrecionalitat jurídica als poders fàctics i perquè els ciutadans estaven a la mercè davant de qualsevol abús.[151] Per això, als castellans no els interessava el progrés social, sinó recular en el temps i imposar les seves lleis; el model del comte duc no era modern; per als catalans, era perdre tot allò que havien guanyat. Cal tenir en compte que en aquell temps els catalans tenien la pretensió de modernitzar l’Estat, ja que no podien sense l’acord del monarca. Tal com s’ha dit abans, les alternatives polítiques per modernitzar les institucions eren possibles per una situació històrica de nova correlació de forces, i perquè era més fluida socialment, més receptiva políticament, una societat menys estamental i més dinàmica, i tanmateix, perquè estava en un procés de canvi.[152] Però això no es devia entendre així des de Castella. La Proclamación católica, de Gaspar Sala, adreçada al rei Felip IV de Castella i III d’Aragó en la qual explicava la por que tenien els catalans de perdre les constitucions i li recordava que els prínceps a Catalunya eren electius i que la seva actuació legislativa havia de ser paccionada, va ser replicada per un llibre de Francisco de Rioja, el confident més íntim d’Olivares, amic seu i que li feia de bibliotecari privat. S’edità l’obra sense que n’hi constés l’autor i amb el títol Aristarco, o censura de la proclamación católica de los Catalanes.[153] L’esmentat llibre és un atac contra els catalans en què s’intenta demostrar que no són fidels, no són religiosos, no han tingut mai valentia, no són generosos, no han palesat respecte pel rei, no pertanyen a la vella noblesa i no disposen de privilegis. Pel que fa a la religiositat i la pietat dels catalans, De Rioja cita un passatge del llibre Panegírico a Francia, de Iacobo Bonaudo: «No obstant això, aquí hi ha una mena d’homes molt vanitosos i —cosa que és pitjor— a vegades apartats fora mida de la fe. Aquests, del nom de Catalunya, són denominats catalans i popularment la gent els anomena —no sé per quina raó— “marrans”; potser perquè, com ells mateixos diuen, van més d’ací d’allà que els jueus, o perquè es destaquen més en l’error doctrinal que els jueus infidels.»[154] Aquest tractament de marrans per als catalans s’explica per la teoria hegemònica en aquella època, per la qual la raó d’estat no podia justificar cap acció política si no es basava en els cànons de la moral catòlica. Per tant, la manera d’embolcallar i justificar qualsevol acció inconfessable contra els catalans era, tractant-los d’irreligiosos, d’infidels i d’homes apartats de l’ortodòxia catòlica. Qualsevol interès polític de la monarquia i qualsevol acció contra els catalans quedaven subordinats als fins primaris de la religió. El llibre de De Rioja no és que sigui gaire alliçonador, per la manca de ponderació en les afirmacions i perquè recolza excessivament en casuístiques, però interessa sobretot la part política per conèixer l’opinió oficial de Madrid. De primer l’autor hi nega a Catalunya la vigència de les constitucions, quan es pregunta: «¿Qué ombre que tenga algun juizio, ó algun amor, querrá que pierda su Rei el todo por la observancia de una Constitución hecha en diferentes tiempos, i de diferentes personas, i que no se pierde por dilatar su cumplimiento para cuando se puede?»[155]És a dir, De Rioja admet que no s’observen les constitucions de Catalunya, però ho justifica atès que són fetes de molt de temps enrere i per diverses persones; per tant, el rei pot deixar-les de complir si és per no perdre el tot de la corona. Més endavant, sobre la mateixa qüestió insisteix: «Los Catalanes, que poco atentos a la razón, i á la diferencia que ai entre la necesidad, i el comun orden de las cosas, anteponen sus leies á las de la naturaleza, cuando es en servicio de su Rei.»[156] En relació amb el sentiment que envers el rei hi ha a Catalunya i a Castella, confronta «la adoración de Castilla» amb «la injuria de Cataluña». Quant al caràcter dels catalans, argumenta que «son protervos i duros, i que en su protervia i obstinación haze mucho la clemencia de los Reies; pero la paciencia de alguno se cansará, i conociendo, que todo se puede perdonar, i no la injuria a la reputación, obrarà conforme a justicia».[157] Nega també que Catalunya hagi tingut mai paccionades les lleis. D’entrada diu que «i esto de inventar los Catalanes, i escrivir a su alvedrio lo que conviene a su onra, ó su vanidad, es cosa natural en ellos»; per això, «que no aviéndose entregado los catalanes, siendo señores, sino esclavos fugitivos de los Moros (...) lo que se infiere con certeza infalible es que los Catalanes no son vassallos pactados i convencionales»;[158] i pel que fa a la política pactada, sosté que Ramon Berenguer ho féu voluntàriament i, «repetido después por conveniencia, o permitido de los Reies por necesidad, lo an venido a hazer los Catalanes lei inviolable». Tot i dir que no hi havia pacte, ha de reconèixer que hi ha les lleis, i «cuando se vé amenaçando ruina, puede el Rei sin dispensación i sin culpa no guardar privilegios, ni estar al juramento de ellos en caso de necesidad». No és estranya aquesta incomprensió del dret constitucional català; Elías de Tejada reconeix que «es que las libertades eran tan catalanas, tan entrañadas en el alma colectiva, tan peculiares, que solamente las gentes de Cataluña podían entenderlas y guardarlas».[159] Fins i tot De Rioja no arriba a entendre que Catalunya tingui un govern propi com el de la Generalitat i es pregunta: «En la Diputación se idolatra, allí se labran las conveniencias de todos, assi de los que estan dentro della, como de los parientes, i allegados. Por los passos della se camina a la comodidad de todos, a la nobleza; i aviendo esto dentro de casa, para que se an de buscar fuera las onras, i las comodidades? Mejor es vivir en el ocio, i en la paz, que permite el natural, i la condición; i en este estado de cosas que tiene oi el Principado, donde la maior Religión es la maior desobediencia, i la maior gloria es la injuria del Príncipe.»[160] Per ells viure per Catalunya és l’oci, i quan no volen reconèixer que els catalans no participen dels beneficis, ni de l’honorabilitat de la corona, sí diuen, en canvi, «el fin por ventura es anteponer el ocio de su lugar, la comodidad de la Diputación, al cumplimiento de sus obligaciones, i hazer queja del gusto i calumnia de la inclinación».[161] De Rioja no admet que el rebombori mogut tingui res a veure amb les qüestions fiscals dels nous arbitris, vectigals i noves imposicions, quan diu: «Donde sobran las cosas, estan ociosos los arbitrios, entonces se buscan y se egecutan, cuando obligan las necesidades.»[162] Tampoc no admet que s’hagin perjudicat els catalans amb els allotjaments dels soldats, i també nega que els soldats castellans hagin realitzat cap malifeta a Catalunya: «En Castilla, en Vizcaia, á avido gran número de soldados Castellanos, i de otras naciones, i jamás se a oido una queja, ni en Catalunña en tantos años, hasta la resolución de los alojamientos. (...) I si en las inmensas injurias que recibieron de los Catalanes, obraron ellos con indignación, no es culpa suia; porque las injurias mas las comete quien las ocasiona, que quien las haze.»[163] Cap al final del llibre, sense cap argument jurídic seriós que justifiqui la política castellana, acaba a manera de resum tot el seu discurs: «Con que los Catalanes, cuia sangre no es antigua, cuio Principado, cuio nombre (sic); que las alevosias á sus Reies an sido tantas, que sus acciones para con Dios an sido tales, que ni an respetado sus Arçobispos, ni sus Religiosos con vestiduras sacerdotales; que an violado con muertes las Iglesias, arcubuceado el Santísimo Sacramento; que an fingido milagros de lágrimas, de sudores de Imágenes, i esparcido, que el dia á que se transfirió la fiesta del Corpus, se detuvo el Sol muchas horas en ponerse; i todo por autorizar sus delitos i atrocidades: Teniendo estas costumbres, i obrando desta manera, desacreditan sus palabras, i desfazen sus calumnias i acusaciones: i todo argumento es ocioso, cuando las obras, como se á dicho, siempre más eficazes a persuadir que los escritos publican lo contrario.»[164]

El poeta Francisco de Quevedo, des de la presó, també va intervenir en la campanya de descrèdit contra Catalunya i va justificar del tot la política del comte duc d’Olivares. És interessant de llegir Quevedo perquè en les seves obres s’obté una idea sobre la ideologia dominant a Castella. És curiós que d’entrada Quevedo insulti els catalans, quan la Proclamación católica no insulta ningú i només demana allò a què tenen dret els catalans, mantenir les constitucions. Si la resposta a les exigències dels catalans de respecte per les llibertats i a la reclamació de la vigència de la llei, va ser d’embolcallar-los d’improperis, ja demostra que els catalans tenien un mal company per fer-hi societat. Quevedo havia escrit a El buscón que «el catalán era la criatura más triste y miserable que Dios crió» i que «son los catalanes el ladrón de tres manos». Quevedo afirma que «el tema y la tema (sic) de los de Barcelona, que podrán más facilmente negar que son catalanes que no el ser temosos, es el refrán que dice: “No es por el güevo, sino por el fuero”.[165] I després de garantir que els catalans no varen anar a lluitar contra França a Salses i que els terços castellans no van cometre cap desori a les terres catalanes, defensa el comte duc d’Olivares: «El Principado, que con toda la Europa tan repetidamente ha dicho del Conde-Duque que es recto y bueno, y sin haber hallado en sus acciones culpa, oye que apartándose de su Rey se apartan dél, lo que dice literalmente es lo que dijo Achis, “que no agrada á los sátrapas”, esto es, a los diputados, a los concelleres, a los cien consejeros. El nombre de sátrapas no es de mi pluma; su malicia se le pone. Viéneles este lugar como nacido; por eso se le visto cuando se le aplico.» Quevedo no justifica les llibertats de Catalunya, sinó que, ben al contrari, considera les llibertats de Catalunya com a mostra d’orgull i, per criminalitzar-les, com a font de desordres i tumults: «Toleró en Barcelona el Conde-Duque el demasiado orgullo de los catalanes. ¿Qué no hizo para disponer su desorden, por digerir su dureza, cuando desconocidos cauterizaron su paciencia tantas veces preciosa? Cuando su Magestad fue á las Cortes en los primeros tumultos de su facinerosa condición, fue público que Mns. de Fargis, embajador de Francia, a la sazón se hallaba en Barcelona, había dicho que él haría que los catalanes se redujesen a lo justo. ¿Cuál malicia no descubrió esto? ¿De qué traición no fue promesa? Llegó a oídos de los catalanes y valiéndose de la hipocresía patrimonial que tienen, mintiendo sentimiento, encomendaron su disculpa a sus alharacas. Admitióse a sus palabras, no a sus corazones, sabiendo que no hablan con una misma lengua sus conciencias y sus labios. Entonces ni había precedido guerra, ni asistencia de ejercitos, ni excesos que ahora acusan de soldados, ni alojamientos: de manera que el ser franceses no lo han ocasionado las armas de su Majestad, sino descubiértolo.» Tot seguit comença a fer una descripció del sistema polític català. Segons Juan Ors, Quevedo va escriure l’opuscle amb la intenció manifesta d’ofendre greument el Principat de Catalunya i les seves institucions, però en canvi, pels arguments principals que hi utilitzà, curiosament «se reconozca el máximo elogio que se ha dirigido a las instituciones por que se rigió libremente el principado civil de Cataluña».[166] Quevedo diu: «Ellos son las viruelas de sus reyes: todos las padecen, y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas tenido. Los franceses lo digan á quien hoy vuelven, habiéndoles dejado. Decímoslo nosotros a quien dejan, habiéndose vuelto a nosotros, huyendo de los que buscan. El Aristarco hace que sus propios historiadores confiesen esto contra ellos. Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con Señor; por esto el Conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda.» Quevedo explica el seu concepte de privilegis i furs, els quals, havent estat jurats pel rei, no haurien de ser considerats —com fa ell— com un obstacle contra el poder reial, sinó com un element de defensa del poble que en disposa. «Tienen príncipe como el cuerpo alma para vivir; y como éste alega contra la razón apetitos y vicios, aquéllos contra la razón de su señor alegan privilegios y fueros. Dicen que tienen Conde, como el que dice que tiene tantos años, teniéndole los años a él. El provecho que dan a sus Reyes es el que da a los alquimistas su arte; promételes que harán del plomo oro, y con los gastos los obligan á que de oro hagan plomo.» Després d’observar les demandes que feia el Principat de Catalunya i les respostes adreçades per contrarestar-les, un ja es pot fer càrrec que l’opressió, el sotmetiment i el domini a ultrança sobre un país no es plantejaven solament per qüestions teòriques o abstractes, sinó per raons materials molt concretes, tal com reconeixia tàcitament Francisco de Rioja al seu llibre: «Cuando el Rey tiene ciudad en su Reino, que le sirve más en un año, que todo el Principado de Cataluña á servido a sus Reyes en doscientos; ¿para qué es quejarse de los Ministros? Treinta millones tiene el Rey de renta; diga Cataluña, siendo tan grande, tan abastecida, tan fecunda de gente, como dize la Proclamación, con qué parte entra en esta cantidad; pues apenas le vale al Rey todo el Principado treinta mil ducados, que consume en pagar salarios de Ministros.»[167]

Heus aquí la qüestió. Les constitucions, les lleis, la llibertat no tenen absolutament cap valor si a la pràctica no es pot obtenir per via fiscal l’espoliació de la gent que està dominada políticament, colonitzada culturalment i sotmesa tributàriament. Aquestes opinions sobre la política anticatalana són del 1640, en plena Guerra dels Segadors. Però per acabar-ho d’arrodonir, no em puc estar de remarcar el que opinava sobre Catalunya Olivares quan va caure en desgràcia el 1643. Els adversaris polítics d’Olivares, en el fullet Cargos contra el Conde Duque, li varen recriminar que per culpa de la seva política s’havia perdut Catalunya. Ell, per justificar les seves actuacions, féu publicar l’opuscle Nicandro, adreçat al rei, com a imprès clandestí, que, segons Elliott, té el mateix estil que l’Aristarco..., per la qual cosa cal considerar que l’escrigué De Rioja. En relació amb la guerra de Catalunya i amb les constitucions, hi diu: «En cuanto al fundamento y raíz desta guerra bién sabe V.M. lo que han costado a los reyes sus progenitores estos fueros, con qué leve ocasión los magistrados de Cataluña tomaron este pretexto para grandes motines de que han escrito muchos. (...) Si el Conde no tratara de hacerles guerras en poco tuvieran la autoridad de V.M. salieran con la suya, y quedáranse quizá república libre, con grave daño de los estados de V.M. Entender que Cataluña se ha de restituir retirado el Conde es grave yerro, porque esta provincia no lo hará sino por sus conveniencias; si se vieren oprimidos del francés harán con él lo mismo que con V.M.»[168] Després d’acceptar tàcitament que les llibertats de Catalunya no eren acceptades per Olivares, més endavant ho reitera d’una manera claríssima quan afirma que la monarquia està feta amb parts desproporcionades, sense unió ni conformitat i que no es podran governar fins que «no se reduzcan a unión e igualdad en leyes, costumbres y formas de gobierno. Dicen los enemigos del Conde que procuró derribar los fueros de Cataluña, no ha sido sólo su pensamiento suyo, que su abuela de V.M., doña Isabel, tuvo por mejor el conquistarlos». Olivares, despullat de poder i amb tota sinceritat, mitjançant De Rioja ratifica i reconeix la seva intenció d’abolir les constitucions de Catalunya, perquè si no es feia el Principat podria esdevenir una república lliure. Però el més significatiu és que justifica la seva intenció invocant la mateixa reina Isabel I de Castella, la qual havia expressat per eliminar aquestes llibertats «era menester conquistarlos de nuevo para no guardar estos fueros». Olivares a través de Rioja reconeix que efectivament els càrrecs i els beneficis no han estat distribuïts entre tots els països amb equitat, i afirma que si els catalans haguessin assolit «honras, puestos y comodidades como los naturales, nunca se despeñaran en los levantamientos con ocasión ninguna de titulillos y fueros; porque las cadenas del interés y de la honra ataran de tal fuerza las voluntades que ninguno quisiera exponerse a perderlas por imaginarias libertades». Per als catalans, les llibertats no eren pas imaginàries, ans al contrari en gaudien i Olivares les hi volia abolir. Però el cinisme materialista d’Olivares es basa en la teoria política següent: «La razón es clara, porque los hombres de distintas provincias no se quieren sujetar a otros si no hallan comodidad y provecho en la sujección. Éstos son los polos de conservar lo conquistado, no los de opresión y violencia, que éstas deshacen luego la fábrica de los reinos.»[169] Aquests són els pensaments polítics del període del govern del comte duc d’Olivares. Una ideologia que era una impostura, atès que amagava i dissimulava l’interès de la classe hegemònica per dominar i espoliar econòmicament els qui tenien subjectats.

El model polític català era molt més progressista i molt més democràtic que el de la corona de Castella i, per tant, els catalans no podien aspirar a sotmetre’s a les lleis de Castella no solament perquè no hi veien «comodidad y provecho», sinó perquè perdien el poder i l’autogovern. Tampoc no eren suficients ni «interés y la honra» atès que el govern de les institucions polítiques de Catalunya era prou honorable per als ciutadans del Principat, que no tenien aspiracions imperials. Amb tot i això, els catalans, en protegir-se i defensar-se dels seus adversaris, foren considerats rebels, quan en realitat eren autèntics ciutadans fidels a la llibertat.

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:

[151] Elliott explica el cas de Cadaqués. El 1629, en un incident menor, el duc d’Alcalá volia fer executar el batlle de Cadaqués per justícia sumaríssima. Es van al·legar, però, les constitucions de Catalunya, que emparaven la llibertat individual dels ciutadans amb un judici segons procediment, amb què s’evitava l’execució en qüestió. Les lleis de Catalunya eren molt més avançades que les castellanes. La resposta d’Alcalá fou que totes les constitucions de Catalunya s’havien de llençar al foc.

[152] Eva Serra. 1640. Una revolució política, Crítica, Barcelona, 1991, P. 65.

[153] Biblioteca de Catalunya. F. Bonsoms, núm. 11321.

[154] Aristarco..., p. 66. La citació original és en llatí, la traducció de la qual és deguda a Dolors Condom, a qui expresso la meva gratitud. Marrans era el nom atribuït als jueus i moros conversos que continuaven practicant la religió respectiva en la intimitat.

[155] Aristarco, p. 27v.

[156] Aristarco, p. 59v.

[157] Aristarco, p. 34v.

[158] Aristarco, p. 42v.

[159] Francisco Elías de Tejada. Historia del pensamiento político catalán, Montejurra, 1963, p. 63.

[160] Aristarco, 20v i 21.

[161] Aristarco, 58v i 59.

[162] Aristarco, 56.

[163] Aristarco, 16v

[164] Aristarco, 65v i 65.

[165] Francisco de Quevedo. Escritos políticos,Toledano, López & Cª, (s. d.), p. 223.

[166] Juan Ors. España y Cataluña, Historia Nueva, Madrid, 1926, p. 140.

[167] Aristarco, p. 20v.

[168] J. H. Elliott i José F. de la Peña. Op. cit., tom II, p. 251.

[169] J. H. Elliott i José F. de la Peña. Memoriales y cartas del conde duque de Olivares, tom I, p. 253.

CATALANOFÒBIA 4. La ideologia política de la catalanofòbia

Acció Cultural comença la mobilització contra el tancament de Catalunya Ràdio al País Valencià

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) prepara al·legacions contra l'expedient sancionador del Ministeri d'Indústria espanyol, que va forçar a cessar les emissions de Catalunya Ràdio amb amenaces de fortes sancions. ACPV, ahir en un acte públic, va denunciar la 'voluntat de càstig i desproporcionalitat' de la mesura i va anunciar mobilitzacions que començaran avui amb una concentració. Acompanyats de representants de la societat civil i de formacions polítiques, el president d'honor d'ACPV, Eliseu Climent, i el president de l'entitat, Joan Francesc Mira, van llegir sengles declaracions institucionals, en què van lamentar la situació 'd'emergència lingüística al País Valencià'.

La concentració de protesta d'avui ha estat convocada conjuntament amb el comitè d'empresa de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) a la plaça de Manises de València, davant el palau de la Generalitat, contra el tancament de RTVV, TV3 i Catalunya Ràdio. Tot plegat, quan fa dos mesos del cessament de Canal 9 i Ràdio 9 i una setmana després del tancament forçós de les emissions de Catalunya Ràdio.

ACPV també va anunciar que la manifestació amb motiu del 25 d'Abril seria oberta 'a tots aquells que vulguin un procés de canvi' al País Valencià. 

Denúncia a Europa 

Paral·lelament, l'entitat vol denunciar a Europa la situació que viu la llengua al País Valencià. Ferran Suay, membre de la junta directiva, va explicar que hi havia un grup de pressió que treballava per fer interpel·lacions parlamentàries sobre la manca de mitjans en llengua pròpia al territori. I afegí que un equip jurídic estudiava les partides del Parlament d'Europa per veure si n'hi havia cap de destinada a l'estat espanyol lligada a la carta europea per a les llengües regionals i minoritàries i al respecte als drets humans i lingüístics. 'Si hi fos, caldria intentar blocar l'entrada de diners subsegüent a aquests drets', ha advertit. 

Llengua condemnada

El president d'ACPV, Joan Francesc Mira, va dir que l'entitat havia rebut amb 'sorpresa' l'expedient sobre Catalunya Ràdio perquè no hi havia hagut cap requeriment previ. Es va demanar si és que hi havia 'voluntat de castigar ACPV pel simple fet d'existir' i va afegir que la quantia de les multes era 'desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre'. Així mateix, va anunciar que Acció Cultural preparava al·legacions i que confiava que el ministeri entengués que les emissions no havien estat mai causa de cap problema, ni cap queixa ni denúncia, que no hi havia hagut cap avís previ i que la reacció de l'entitat havia estat immediata.

'Objectivament, els valencians ens hem quedat sense oferta televisiva i de ràdio en la nostra llengua. I vetar l'accés d'una llengua als mitjans audiovisuals de masses en ple segle XXI vol dir que es vol condemnar aquesta llengua a la postergació domèstica, i la idea de País Valencià reduir-la a la trista condició de tres províncies desarticulades i, si pot ser, enfrontades i mentalment, comunicativament, allunyades entre si', va lamentar. 

El president d'honor d'ACPV, Eliseu Climent, va fer un repàs històric de les emissions de Catalunya Ràdio i TV3 i va remarcar que havien permès, juntament amb l'arribada de RTVV, 'una presència de la llengua catalana als mitjans de comunicació de masses com no hauria estat mai imaginable al País Valencià'. 

Amb el tancament de RTVV, Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, el govern d'Alberto Fabra havia travessat una línia vermella, va dir Climent: 'Tancar ràdios i televisions públiques, deixar el País Valencià sense cap mitjà en català i sotmetre una associació cultural sense ànim de lucre a un procés inquisitorial és, objectivament, un abús de poder.'

També hi havia la presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, que es va declarar sorpresa per 'l'hostilitat contra la llengua'. I va lamentar que una part dels deu milions de catalanoparlants es trobessin 'privats de mitjans en llengua pròpia' per una decisió que anava 'contra el progrés tècnic i la llibertat d'expressió'. 'Som aquí per expressar la força d'una societat activa. No ens volem rendir. Som necessaris', va acabar dient. 

Suport social i polític

A més de Muriel Casals, a l'acte hi havia el secretari de Relacions Institucionals i Cultura d'UGT-PV, Juan Ortega; el secretari de Comunicació, Relacions Institucionals, Política Lingüística, Cultura i Coordinació d'Òrgans de Direcció de CCOO-PV, Bernat Asensi; la secretària d'Acció Sindical de la Federació de Serveis a la Ciutadania, Soledad Fernández; el secretari de Comunicació d'Intersindical Valenciana, Marc Candela; el diputat del PSPV-PSOE, Josep Moreno; el portaveu del grup parlamentari Compromís, Enric Morera; la portaveu del grup parlamentari d'Esquerra Unida del País Valencià, Marga Sanz; i el president d'Esquerra Republicana del País Valencià, Agustí Cerdà.

FONT:

http://www.vilaweb.cat/noticia/4169878/20140129/accio-cultural-comenca-mobilitzacio-tancament-catalunya-radio-pais-valencia.html

RELACIONAT:

• El dial de Catalunya Ràdio a València, ocupat per un imam i música 'bakalao' (28.01.2014)
• Repic d'atuells a Castelló en defensa de Catalunya Ràdio(23.01.2014)
• El PP imposa l'espanyol a les ones valencianes, només en tres anys(22.01.2014)

Acció Cultural comença la mobilització contra el tancament de Catalunya Ràdio al País Valencià

Com enfocar la seguretat i la defensa en un nou Estat d’Europa

[Adhereix-te a Catalunya, nació de pau]

Com enfocar la seguretat i la defensa en un nou Estat d’Europa

L’objectiu és que els parlamentaris catalans a Europa, facin seus els valors que hi ha en aquesta proposta noviolenta que hem fet per Catalunya i els portin al Parlament Europeu, tant perquè pugui servir de model pels països del nostre entorn, com perquè impregni les futures polítiques de seguretat i defensa de la UE, contribuint així a la construcció d’un món millor, amb un nou model que no consideri la defensa armada com el pilar bàsic de la seguretat.

És per això que, tenint en compte que una de les coses que valoren els partits és el suport social que té qualsevol proposta, ara renovem la nostra petició, demanant-te l’adhesió al document, que pots fer a aquest enllaç abans del 10 de febrer!

Si ja t'hi has adherit, et demanem que convidis les teves xarxes i amistats a fer-ho.

Gràcies pel teu suport i col·laboració.

Cordialment,

............................................................................................................

Recordatori:
El passat 27 de novembre es va fer públic el document "Catalunya, nació de pau. Com enfocar la seguretat i la defensa en un nou Estat d’Europa".  El text és una proposta innovadora, agosarada i riogorosa, resultat de diversos mesos de reflexions i deliberació que un grup de divuit persones vinculades a diferents organitzacions del moviment per la pau han dut a terme en el seminari Estat de Pau sorgit després de la publicació el 30 de gener de 2013 del Manifest "Catalunya per la seguretat humana i la pau", del col·lectiu Pau i Treva.

La possibilitat que Catalunya pugui esdevenir un Estat ha obert la porta a plantejar diverses qüestions sobre les quals s’hauran de prendre decisions. El document presenta propostes per contribuir al diàleg social sobre quin hauria de ser el model de seguretat i de defensa d’un Estat europeu del segle XXI.

El document analitza l’evolució de les amenaces a la seguretat humana i com s’hi ha fet front, el paper dels exèrcits, les aliances internacionals i la cursa armamentística. També reflexiona sobre les noves amenaces i les alternatives necessàries per fer-hi front, sense violències.

Partint del tarannà obert, dialogant i pacífic de Catalunya, tant des de l’àmbit ciutadà com institucional, el document proposa abordar els conflictes des d’una perspectiva no militar i planteja noves vies de seguretat i defensa per fer front a la complexitat de les amenaces actuals.

Resum de les 10 tesis del document 

1. La majoria d’amenaces a la seguretat no es resolen amb un exèrcit
2. Afrontar els riscos reals demana prendre mesures en molts camps
3. Hi ha perills i amenaces no contemplats en l’anàlisi tradicional de la seguretat
4. Un nou estat europeu té una oportunitat única d’innovar en seguretat i defensa
5. Un país més segur, un país amb defensa civil.
6. Catalunya ha desenvolupat una cultura política a favor de la pau
7. El moviment pacifista és un actiu important del nostre país
8. Catalunya ha desenvolupat també un marc legal per promoure la pau
9. Les organitzacions socials catalanes participen activament en el moviment internacional per la pau
10. Tenim la capacitat per generar un nou sistema de seguretat i de defensa

Els participants al seminari Estat de Pau que han redactat el document són: Jordi Armadans, Alfons Banda, Pepe Beúnza, Núria Breu, Joan Contijoch, Felip Daza, Lluís Fenollosa, Josep Lluís Gordillo, Jaume Llansó, Xavier Masllorens, Martí Olivella, Pere Ortega, Àlvar Roda, Fèlix Saltor, Maria Gabriela Serra, Lluís Sobrevia, Jordi Urgell i Eduard Vinyamata.

A més, fins ara, més d’una setantena de personalitats catalanes hi donen suport i ja s'han recollit més de 1000 adhesions.

Pots llegir el document i t'hi pots adherir aquí
Més informació a: www.estatdepau.cat         informacio@estatdepau.cat

2014 Pau i Treva,  Signants Pau i Treva La nostra adreça és: Pau i Treva Plaça de Catalunya Barcelona, Catalunya 08002

Com enfocar la seguretat i la defensa en un nou Estat d’Europa

GRÀCIES SUSO DEL TORO, PER LA TEVA OBJECTIVITAT.

Suso del Toro

eldiario.es

Desconfío de mi propio juicio, pues siempre pensé que la "gente de letras" sabía muchas cosas de asuntos literarios y culturales que me atraían, pero hace mucho tiempo que aprendí a desconfiar de su juicio sobre los avatares de la vida personal y social. Con excepciones que alegran e iluminan, ni caso, ya que suelen repetir lugares comunes aunque con ingenio o sentenciosidad. Sin embargo, a veces esa gente tiene algún rasgo de fantasía que pasa del extremo del lugar común al de la genialidad.

Un compañero de trabajo con el que he conversado antes sobre poesía y filosofía me suelta "lo de Cataluña es un plan genial de Rajoy". Me deja desconcertado, como hace poco que nos tratamos busco en su cara si me habla en broma o en serio, y no consigo discernir. Asevera, "estoy convencido de que es un plan" y ya mi mente empieza a preguntarse qué clase de plan será ése. Se sonríe y afirma con rotundidad, "estoy seguro de que Rajoy y Mas lo pactaron".

Un nuevo golpe a mi entendimiento, intento imaginarlos poniéndose de acuerdo en un lugar secreto y dándose la mano. Creo que acierto a soltar una serie de frases inconexas, "pero qué dices. Que no, hombre…", y por el estilo. Me repongo momentáneamente y le pregunto si realmente él cree que los catalanes son más tontos y personas menos informadas que nosotros. Él me cuenta que están adoctrinados a través de TV3, eso se lo oyó a un periodista catalán en un programa de televisión. En ese momento debo replicarle que hay gente para todo pero ya me tiene superado, estoy a su merced. Me deja K.O. con el golpe definitivo, sonríe con ojos pícaros y me suelta "para partir al PSC. ¿No ves como lo deja? Rajoy es inteligentísimo, es un plan genial".

Me repuse nuevamente y rebatí su opinión, le conté que hace años que observo con curiosidad, difícil de explicar, a los catalanes y que tengo amigos y relaciones en Catalunya que me permiten decir que eso es un disparate y que es un asunto mucho más serio.

No sé decir si aquella fue una conversación seria o humorística, no estoy completamente seguro pero me inclino a creer que él habló en serio. Mi compañero ahora se ha transformado para mí en un desafío intelectual, parecía un hombre muy formal pero tiene una mente de imaginación alegre y sin límites. Podría haber argüído que, visto desde ese punto de vista tan mezquino y partidario, el problema de Mas no es el PSC sino ERC, pero no valía la pena, la misma idea de Mas y Rajoy tramando en secreto la destrucción del PSC era tan inverosímil que sólo pude sonreír con risa amarga. Lo que ocurre en Catalunya es algo tan importante, tan vivo y sorprendente que no deja de sorprenderme cómo lo viven los poderes españoles: negando esa realidad y ocultándosela a la ciudadanía. No sé lo que se oirá en Catalunya pero fuera de allí se oyen todo tipo de disparates, no se trata de que sean opiniones distintas o contrarias sino disparatadas.

El poder autoritario necesita ciudadanía desinformada para llevar adelante sus políticas. En relación con lo que ocurre en Catalunya el grueso de la ciudadanía española está completamente desinformada. Personas que se dicen de derechas o de izquierdas repiten con mayor o menor contundencia o enfado los mismos comentarios de las televisiones y emisoras de la ultraderecha. La hegemonía de esas ideas es lo que le permitirá al sistema político español que la sociedad acepte como natural una medida política antidemocrática: prohibir la celebración de una consulta. Las preguntas que quieren ser sometidas a votación nos parecerán peores o mejores pero son preguntas, no es una proclamación de independencia. El mismo resultado no tiene por que ser jurídicamente vinculante, otra cosa es que politicamente sí lo sería.

Los dos partidos de ámbito estatal que son el tronco del sistema político ya han estrechado su abrazo y tendrán a la mayoría de la gente detrás. Por lo que leo, la prensa catalana está dividida acerca de la independencia e incluso acerca de que se celebre un referéndum en contra de la decisión del Gobierno de Rajoy pero, quitados algunos medios en la Red, la prensa española está completamente de acuerdo en su línea editorial: apoyan al Gobierno y no quieren que se celebre el referéndum. Unos sostienen una verdadera campaña de agitación españolista y otros lo hacen con más finura, con tribunas constantes siempre en la misma dirección e informaciones sesgadas. No tiene sentido argumentar una y otra vez que Catalunya no sería viable económicamente, que le iría mal, que el Gobierno no les permitiría entrar en el euro, que nadie les hace caso por ahí fuera (bueno, excepto la BBC)…

Imaginar esos escenarios sombríos obliga por decencia intelectual a imaginar la viabilidad de una España sin Catalunya, cómo le iría, qué estado era ese que vetaba la entrada en la UE de uno nuevo para perjudicarlo… Y es un fraude culpar a la "burguesía catalana" si no se habla inmediatamente de la burguesía madrileña o española, que también defiende sus intereses particulares. Y es una doblez decir que el conflicto le interesa a los nacionalistas catalanes pues se podría decir con tanta razón que le interesa a los nacionalistas españoles y, muy en concreto, al Gobierno. Pues Rajoy con su posición consigue que la preocupación nacionalista española deje en segundo plano sus políticas antisociales.

De hecho, si Rajoy fuese un presidente responsable tendría que empezar por pedirle perdón a los catalanes por animar campañas xenófobas contra esas personas. Lo de recurrir el estatut ante el Tribunal Constitucional fue un desastre político pero es coherente con su ideología pero animar boicots es algo imperdonable, cómo van a creer los catalanes que es también su presidente.

En todo caso mi compañero, amante de la filosofía y la poesía, no accederá a los medios de comunicación catalanes y sólo se informará por esos otro medios españoles. Unos medios que reducen el conflicto a los intereses de unos partidos para ocultar la verdad: que hay millones de ciudadanos allí que están reclamando esa consulta. Cuando se reduce esa demanda a un juego de siglas se le falta al respeto a todas esas personas.

Estoy convencido de que, sin quitarle hondura política en absoluto, en el fondo este pleito tiene mucho de dignidad herida por parte de los catalanes. Desde Catalunya se buscó renovar la integración catalana en un proyecto compartido con un nuevo "estatut": el estatut aprobado por el parlamento catalán mantenía la integración de la nación catalana en España. Pero, en nombre de España, el Tribunal Constitucional negó la constitucionalidad del reconocimiento nacional que pretendían y ahora el Gobierno y sus apoyos les dicen que no pueden consultarse a si mismos. ¿Qué les queda sino marcharse? La propaganda acaba cegando a los mismos que la difunden, acaban creyéndosela, creen que los catalanes son unos críos inmaduros que simplemente se han emocionado y que ya se les pasará cuando vean que no pueden hacer nada.

No dudo de que estén emocionados, lo están; de un modo distinto a los que agitan la rojigualda. Pero me parece que no se les va a pasar y que la mayoría de la sociedad catalana, y en consecuencia Catalunya como país, ya no forma parte de ningún proyecto compartido que se llame España. La mayoría de los catalanes ya han cruzado mentalmente una raya, contemplan a España desde fuera y no se ven dentro. Creo que ya es una realidad que más de la mitad de la población ya se imagina como un estado aparte.

La nación española de Franco se basó en el sometimiento absoluto de las personas, se basaba en el sometimiento, pero por la fuerza no existen proyectos compartidos. Una España que tenga sometidos a los catalanes por la fuerza no es una democracia.

COMENTARIS

#26 Baldo_Lostau | 23/01/2014 -11:48h

Va a parecer que no tiene que ver. El gran batacazo que los españoles se pegaron en 1898 no fue la pérdida de las colonias, fue pensar que el ejercito español se comería con patatas a los yankis y que el mundo estaba con aquella España y ver realmente que se hizo el ridículo y se vertió la sangre de muchos ciudadanos para nada. Finalmente después de 30 años de guerra contra los cubanos y a punto de perderlo todo el gobierno les ofreció un Estatuto de Autonomia y derecho de voto. Llegaron tarde, claro. Repasen la prensa de aquellos dias, de derechas e izquierdas en que todas las voces eran de un patriotero parecido a lo que mayormente se puede leer ahora por las españas.

Al final ni honra ni barcos. 

GRÀCIES SUSO DEL TORO, PER LA TEVA OBJECTIVITAT.

CATALANOFÒBIA 3. LIMITACIONS IL·LÍCITES DE LA CORONA CONTRA EL PRINCIPAT DE CATALUNYA (1640)

Dels reis de Castella s’ha separat Catalunya per injúries, injustícies, rompiments de lleis, privilegis, etc.

GASPAR SALA

Felip IV de Castella i III d'Aragó

Els dos grans programes escrits per Olivares no es van portar a terme a Catalunya d’una manera oficial sinó subreptícia. El del Gran memorial oficialment no s’aplicà, tot i que d’ençà de l’acord del Consell d’Estat de 14 d’agost de 1640 d’ocupar militarment Catalunya s’intentà seguir-lo fil per randa; el de la «Unió d’Armes» les Corts tampoc no el van aprovar. Tanmateix, el lema «un rey, una ley, una moneda» va ser executat amb cautela però progressivament. Per això el catalanisme polític, tal com va teoritzar Isaiah Berlin, va aparèixer tan bon punt els catalans es varen veure ultratjats, menystinguts o coaccionats. Constata aquesta situació el jurista Francesc Martí Viladamor, coetani dels fets del 1640, quan escriu al Consell de Cent: «Si la brevedad compadeciera el discurrir de espacio todas las materias, viérase en sus ocurrencias que no ay ley sin quiebra, constitución sin rompimiento, privilegio sin contravención y libertad sin ultraje, porque todos los derechos de Cataluña han padecido naufragio en el golfo de la malicia.»[140]

A títol d’exemple, i sense cap anhel exhaustiu sinó il·lustratiu i prou, les contrafaccions denunciades pels catalans sobre l’incompliment de les lleis i constitucions per part dels governants de la corona de Castella, sobretot el comte duc d’Olivares i el protonotari Villanueva, eren les següents:[141]

Sobre els drets humans: 

    • Guarnicions d’estrangers a les presons de Catalunya.

    • Forçar els pescadors a anar de mariners a la flota.

    • Retenir els reclusos dins de la presó, tot i haver passat el termini de trenta dies, sense haver-los notificat les querelles ni poder-los-en treure amb fiança.

    • No deixar en llibertat els condemnats a galeres un cop acabada la pena.

    • Convocar l’usatge «Princeps Namque» sense els requisits legals, és a dir, establir un reclutament per defensar un territori que no era el del Principat i sense tenir el príncep al capdavant de les tropes.

    • Resoldre les causes fora de la jurisdicció de l’Audiència per portar-ne la resolució a Madrid.

    • Exigir fiances de querellats ja difunts.

    • No proveir les places vacants de ministres dins del termini fixat de tres mesos.

    • Empresonament de diputats i jurats. 

Sobre les estructures institucionals:  

    • Nomenar virreis o lloctinents a Catalunya abans de jurar el rei les constitucions. Sense haver jurat les constitucions, condició indispensable per ser príncep, no es tenia poder per nomenar virreis.

    • L’extinció de la vicecancelleria del Consell d’Aragó.

    • Negar als membres del Consell de Cent la prerrogativa d’anar coberts davant del rei.

    • L’edicte sobre la residència dels francesos.

    • La pragmàtica de les fortificacions i la denegació a Barcelona de fortificar-se.

    • Intents continuats de legislar i governar a través d’edictes i pragmàtiques.

    • Cloure unes corts començades amb la presència del rei acompanyat de l’exèrcit, la qual cosa no permetia la llibertat de vot dels diputats. Les institucions foren contundents: «Segons les generals constitucions, usos i costums jurades per V.M., los vots en les Corts han de ser liberos i no es poden tenir havent-hi exèrcit en Catalunya.»[142]  

Sobre l’àmbit fiscal:  

    • Imposar el tribut o exacció del «coronatge» amb motiu de la pujada al poder d’Olivares. Aquest impost, originari de la corona d’Aragó i establert amb la coronació d’un membre de la família reial, variava en cada ocasió i gravava totes les localitats. Tanmateix, es considerava inconstitucional cobrar-lo abans que el príncep no fes el jurament.

    • Exacció dels «quints». Era un impost que gravava amb una cinquena part els ingressos municipals de determinades poblacions, al qual, però, les catalanes s’oposaven.

    • L’exacció de «fogatges». Impost que gravava les cases habitades per subvenir a la corona.

    • Arbitri de les mitges «annates». Creació el 1631 d’aquest impost equivalent a la meitat del sou del primer any dels funcionaris. Pels títols nobiliaris l’impost solia ser d’un any sencer.

    • Confiscació per part de la corona de les rendes i dels beneficis eclesiàstics. Amb el segrestament dels abadiats, el rei retenia les rendes dels monestirs i també procurava que jeràrquicament els monestirs depenguessin de Valladolid. El cas emblemàtic és el del monestir de Ripoll, les vacants del qual eren ocupades pels benedictins de Castella; a més, el rei va apropiar-se la jurisdicció de les baronies del monestir, de manera que els ingressos d’aquestes es dedicaren a fundar un convent de benedictines a Madrid, el convent de San Lázaro, on van passar els famosos esdeveniments de la secta dels il·luminats.[143]

    • Interferir en l’exacció dels tributs de la Generalitat amb la intervenció dels magatzems per ministres reials.

    • Els allotjaments a la llombarda, és a dir, amb manutenció completa a càrrec del poble, de la qual la noblesa quedava exclosa. Respecte a l’allotjament durant tres anys dels terços escampats pels diferents pobles catalans, Joseph Font va dir que «no foren tan secrets llurs intents que no es conegués la malícia i se pogués deduir que la milícia Castellana se quedava a Catalunya, no per a entrar altra vegada a França sinó per subjectar als Catalans».[144] 

El frare agustinià Gaspar Sala, el 1640, resumia així l’animadversió que es tenia a Catalunya contra la monarquia: «Todo el cuydado del govierno de esta Provincia, desde el año 1620 acá, ha sido siempre vexarla, oprimirla, y con particular desuelo buscar contrafacciones, intentar rompimientos a constituciones, y privilegios, ocasionando excesivos gastos a V.M. y al Principado, con pleytos, contenciones, embaxadas, y otras diligencias para este efecto. Esto, con tanta continuación y porfía, que apenas se dava asiento a una, quando despertavan otra mayor, y de mas peso.»[145]

Tanmateix, per causa de les contrafaccions de la corona de Castella executades en contra de les lleis de Catalunya, els juristes catalans es van dedicar al constitucionalisme, de manera que es considera que aquella època de la primera meitat del sis-cents va ser un moment de gran esplendor del constitucionalisme català. Felip Vinyes, inspirant-se en el canonge Francesc Calça, fou el primer a donar forma jurídica al costum que el príncep era elegit pels catalans amb pacte i sotmès a l’imperi de la llei, el qual príncep era revocat en cas que incomplís els pactes.[146] Josep Ramón, el 1628, afirmava que «a Catalunya no pot usar el senyor Rei de la potestat absoluta o plenitud de potestat». I Francesc Ferrer va defensar la idea que qualsevol disposició reial que aspirés a convertir-se en norma general podia contravenir a les constitucions catalanes. Joan Lluís Palos diu que cal recordar que aquest debat constitucional de Catalunya també se sostenia aquells anys a diversos països europeus, perquè era el resultat de la col·lisió entre la prerrogativa règia i el poder legislatiu del parlament.[147]

Tot i aquest debat constitucional, els catalans d’aquella època no varen conèixer el text del Gran memorial, que per això era secret, però sí que estaven al corrent de la política concreta del comte duc. De primer, de la seva idea de crear una «Unió d’Armes» amb la qual pretenia que Catalunya participés en les guerres particulars de la monarquia amb setze mil soldats. Segonament, van conèixer de sobres el lema del comte duc: «Un rey, una ley, una moneda.» Però el que va fer incitar més els catalans a independitzar-se de la monarquia hispànica fou el menyspreu del comte duc envers les constitucions i les llibertats de Catalunya. Cal recordar que quan van assassinar el virrei el comte de Santa Coloma, es va escorcollar casa seva, on es van trobar cartes autògrafes del comte duc en les quals es podia llegir: «Que si las Constituciones de Cataluña le embarazaban, podía desprender-se de ellas.»[148]Per aquesta causa Gaspar Sala opinava que, després d’haver llegit aquestes cartes, es podia estar segur que la intenció era subjectar Catalunya com a terra conquerida. L’historiador britànic Martin Hume també transcriu una carta del comte duc al virrei, on li parlava en termes equivalents: «No és temps de suplicar, sinó de manar. Els catalans són naturalment inconstants, tan aviat volen com no. Feu-los entendre que el bé de la nació i de l’exèrcit ha de passar davant de totes les lleis i privilegis. (...) Preneu-los los llits per a les tropes, àdhuc als més enlairats de la província, si és necessari, encara que hagin de dormir a terra. Si calen treballadors i els pagesos es neguen anar-hi, forceu-los a fer-ho, i si és necessari porteu-los-hi lligats. No estalvieu la força: no hi fa res que cridin contra vosaltres. Jo prendré damunt meu tot el blasme.»[149] Tanmateix, el dret de conquesta, com a font de dret, no el precisava pas Olivares, atès que en una carta del 9 de març de 1640, també adreçada al virrei, establia «que estava resolt d’enviar a l’Estat de Milà sis mil catalans, i que no obsten les constitucions (catalanes) de no poder ser trets involuntàriament, per ser primeres les lleis de la monarquia. Que dites constitucions foren estatuïdes en son principi i tenien força quan Catalunya estava separada, però ara no». Com es pot veure, l’aplicació de noves normes legals positives no es feia basant-se en una nova llei proclamada, sinó en l’arbitrarietat de l’absolutisme. No calia derogar la legislació ja que es governava des del despotisme o la tirania. Hi havia hagut la unió de dues monarquies mitjançant un matrimoni, és a dir, una unió personal; els castellans, però, s’havien oblidat que continuava vigent la separació política, institucional i administrativa de les dues corones.

Aquí no hi escau, però, justificar el capteniment polític dels catalans, ni donar arguments a la independència política de Catalunya contra el seu príncep, infidel al jurament que havia fet de guardar les constitucions. No. No és pas la meva feina. El que voldria saber amb exactitud són les intencions de la corona de Castella en intentar suprimir les llibertats nacionals de Catalunya, és a dir, quin era l’instint castellà en eliminar les constitucions catalanes i conèixer fins allà on sigui possible els mòbils reals, no els aparents, d’aquest projecte polític. I pel que s’ha vist fins ara, els gestors de la monarquia, que darrerament alguns autors han considerat com a autèntics responsables de la modernització de l’estat, no tenien cap principi progressista, ni modernitzador, ans al contrari, estaven instal·lats en la cultura de la guerra, no propugnaven els drets personals dels individus, ni admetien la participació política dels ciutadans en les institucions que els representaven. Els qui pretenien de debò la modernització de l’Estat eren precisament els catalans. Eva Serra, sobre la modernització de les institucions polítiques catalanes, diu: «L’alternativa catalana a l’Estat modern de 1640 fou una actuació del seu patrimoni institucional i legislatiu: ampliació de la representativitat parlamentària, agilitació del funcionament de les Corts, formació d’un nucli dirigent, síntesi de Diputació, ciutat de Barcelona i universitats, formació de juntes especialitzades, elaboració d’un pensament polític a partir de la defensa de la constitució paccionada. En definitiva, emergia una res publica que no fracassà per la seva incapacitat social i política, sinó per la seva debilitat militar davant de dues monarquies en expansió.»[150]

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v

 + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:

[140] Francesc Martí Viladamor.  Notícia universal de Cataluña, p. 89.

[141] Eva Serra. 1640. Una revolució política, Crítica, Barcelona, 1991, pp. 3-65.

[142] Eva Serra. Op. cit., p. 45.

[143] J. H. Elliott. La revolta catalana 1598-1640, Crítica, Barcelona, 1989, p. 242.

[144] Joseph Font. Catalana justícia contra les castellanes armes, p. 84.

[145] Gaspar Sala. Proclamación católica, Barcelona, p. 84.

[146] Antoni Simón i Jesús Villanueva. «El cercle erudit i històric barcelonès dels anys vint i trenta del sis-cents i la revolució de 1640», Revista de Catalunya, núm. 122, octubre, 1997.

[147] Joan Lluís Palos. Els juristes i la defensa de les Constitucions catalanes, Eumo, Vic, 1997, p. 141.

[148] Gaspar Sala. Secrets públichs, Eumo, Vic, 1995, p. 29.

[149] Ferran Soldevila. «La nostra història vista pels historiadors britànics», Revista de Catalunya, núm. 37, juliol, 1927, p. 5.

[150] Eva Serra. 1640. Una revolució política, Crítica, Barcelona, 1991, p. 65.

Pots llegir o baixar-te EL GRAN MEMORIAL del Conde-Duque, aquí:

CATALANOFÒBIA 3. LIMITACIONS IL·LÍCITES DE LA CORONA CONTRA EL PRINCIPAT DE CATALUNYA (1640)

11 DE SETEMBRE DE 1714. L'ENDEMÀ

Data de publicació: 18/01/2014

Una nova versió lleugerament ampliada i corregida en l'exactitud d'algunes dades.
Espero que us emocioni tant com a mi refer-lo. Com més aprenc sobre la història del meu poble, més necessària se'm fa la independència.

PER LES PERSONES QUE NO EL PODEN VEURE AMB LA INCRUSTACIÓ DE YOUTUBE, US DEIXO LA DE VIMEO

11 DES SETEMBRE DE 1714 - L'ENDEMÀ from Quico Romeu on Vimeo.

11 DE SETEMBRE DE 1714. L'ENDEMÀ

Escola Valenciana alerta que perillen 151 línies en català

La Conselleria d'Educació vol suprimir 187 unitats educatives d'infantil a l'ensenyament públic i fer-ne vuit de noves a l'escola concertada, segons que denuncia Escola Valenciana, que avui ha presentat un informe al respecte. 'Una de les mesures que es van prendre per part l’administració educativa el curs passat va ser l’augment d’alumnes per aula de 25 a 30 amb la intenció de tancar aules en les escoles públiques i reduir professorat. Conseqüència d’aquest fet és la proposta de supressió d’unitats educatives que la Conselleria d’Educació ha fet per al curs 2014-2015', alerta l'entitat, que retreu que el govern promou 'de manera aclaparadora l'ensenyament concertat en castellà i ataca de manera directa l'ensenyament de qualitat, el públic en valencià', en paraules del president, Vicent Moreno.

Escola Valenciana diu que la consellera d’Educació, Maria José Català, ha passat d’un període de diàleg a començar un procés d’atac a l’ensenyament públic en català 'en consonància al que ha fet José Ramón Bauzá a les Illes Balears'. Així, ha recordat que un dels suposats arguments del president d'Alberto Fabra per a tancar RTVV era garantir l’educació pública valenciana però que en canvi hi ha sis escoles públiques amb línies en català que corren el perill de desaparèixer si se suprimeixen les unitats proposades per al curs que ve. Es tracta dels col·legis Santa Quitèria d’Almassora (Plana Alta), Sara Fernández de València, Ciutat de Cremona d’Alaquàs (Horta Sud), Josep Camarena de Gandia (Safor), Torre de les Maçanes de Torre de les Maçanes (Alacantí), i Cases del senyor de Monòver (les Valls del Vinalopó).

'És inacceptable que es propose deixar algunes poblacions sense escola pública en valencià, en cap lloc ha de faltar l'oferta en valencià, almenys a les zones denominades valencianoparlant. La Conselleria d’Educació està privant a una població d’un dret bàsic i necessari, està llevant l’oportunitat de tindre el millor ensenyament possible. La suposada manca de matrícula, en molts casos, prové de la nul·la promoció dels centres per part de la Conselleria d’Educació, escoles que garanteixen l’educació òptima als estudiants que en un futur seran els qui duran endavant aquesta terra que tant ens estimem uns i tant balafien altres', ha criticat Vicent Moreno.

Escola Valenciana ha recordat que per a l'actual curs es van aconseguir quaranta noves línies d'ensenyament en català i que ara l’administració de Fabra proposa d'eliminar-ne 151 per al curs vinent.

Informe sobre les línies que l’administració educativa proposa eliminar per al curs vinent

Escola Valenciana alerta que perillen 151 línies en català

FULL DE RUTA FAES: 2013, NEGAR LA LLENGUA. 2014, NEGAR LA HISTÒRIA.

Font: http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART02443
Joan Cavaller: J.C. Valero. La desapasionada realidad científica desmonta la mitología nacionalista

Paseo en doce capítulos por algunos de los episodios más significativos de nuestra historia hispánica común 

El diari ABC, fent gala d'un profund sentit de l'humor, va obrir ahir, diumenge 12 de gener de 2014, una sèrie d'articles encaminats a mostrar la tendenciositat nacionalista de la historiografia catalana en contra de la veritat científica que mostra la vinculació natural dels catalans respecte a Espanya.

Des de la Fundació d'Estudis Històrics, que sabem identificar les bromes allà on sorgeixen, volem riure amb els nostres amics espanyols i, a tal efecte, comentarem els acudits corresponents.

La primera broma que hem pogut descobrir és aquesta: existeix una dicotomia entre historiografia nacionalista catalana i historiografia científica. La primera respon a interessos polítics d'emancipació nacional i la segona respon a la veritat. Aquesta broma fa l'acudit de convertir la historiografia nacionalista catalana en falsedat. La gràcia està en el fet que de la negació de la condició de veritat de la historiografia nacionalista catalana es dedueix la condició de veritat dels postulats científics que parlen d'una Catalunya espanyola i d'una nació espanyola unitària.

Resulta simpàtic observar que encara avui hi hagi historiadors partidaris d'una veritat científica en sentit aristotèlic, és a dir, basada en coneixements eterns i universals, contra la qual tota altra forma de veritat (és a dir, no eterna ni universal) esdevindrà falsedat o error. El Sr. Valero argumenta la veritat científica de la pertinença de Catalunya a Espanya basant-se precisament en arguments que destaquen la condició eterna i universal de la relació catalana amb la cosa espanyola. Així, entre altres capítols, retrotrau aquesta relació a l'època dels visigots ("el nacimiento en 415 en Barcelona de Hispania como primer proyecto hispánico independiente de Roma") i insisteix en la coneguda tesi dels reis catòlics com a pares de la "unidad que hace de España una de las naciones más antiguas de Europa". Al seu torn, nega universalitat i eternitat a la pretesa condició "permanent" de l'enfrontament entre Catalunya i Espanya, tot convertint aquest enfrontament en esdeveniments aïllats i anecdòtics.

Després de les aportacions de múltiples autors al segle XX en contra de la concepció de veritat en sentit aristotèlic, és a dir, com a conjunt d'enunciats amb caràcter etern i universal (i aquí ens remetem a noms com ara Feyerabend, Lakatos, Kuhn, Habermas, etc.), la ciència actual admet que la veritat de tot discurs científic es fonamenta en criteris sociològics, és a dir, en els interessos de la societat corresponent que genera aquell discurs. Aquesta forma de concebre la ciència és, al seu torn, una forma de pensar basada en criteris sociològics o, dit en altres termes, democràtics.

Pretendre la realitat d'una veritat científica en termes aristotèlics implica situar-se en un horitzó aristocràtic que nega validesa als interessos legítims de la societat. Qui decideix el que és etern i universal? Qui decideix el que és científic? El Sr. Valero, molt astutament, ha contestat aquesta qüestió recorrent al principi complementari de l'exigència de no contradicció i així assenyala historiadors catalans (Pierre Vidal, Vicenç Vives, etc.) que neguen el discurs d'altres historiadors catalans. Davant de la contradicció, la historiografia catalana, en el seu conjunt, resta invalidada en benefici del criteri espanyol. La negació implícita del criteri sociològic, en forma de negació de la validesa del discurs historiogràfic català (perquè en ell hi ha contradiccions), significa la negació de les pretensions nacionalistes d'aquells catalans que volen que Catalunya sigui un estat.

La broma està en el fet que el Sr. Valero ha fet servir aquesta estratègia per a justificar la realitat nacional i política dels espanyols. I és aquí on el Sr. Valero entra en contradicció, perquè si s'ajustés estrictament a l'exigència científica d'imparcialitat, no hauria de defensar, ni molt ni poc, els interessos nacionals dels espanyols. Un científic en el sentit clàssic del terme hauria de punxar els ratolins de la gàbia (catalans i espanyols) per saber com reaccionen, però no hauria de defensar que els ratolins han de viure junts perquè la gàbia ha estat sempre la mateixa. En tant que s'esforça per demostrar que els espanyols són un dels pobles més antics de la història, i que els catalans s'equivoquen perquè violen el principi científic d'eternitat, Valero traeix el principi d'imparcialitat entrant llavors a lluitar de forma decidida pels interessos sociològics que nega explícitament.

Potser es pensava que ens enganyaria? El Sr. Valero ens vol fer creure que ell és una mena d'extraterrestre o de divinitat aliè a la humanitat? No sap que nosaltres sabem que ell és tan ésser humà, i en conseqüència, nacionalista com qualsevol altre? Ser nacionalista no significa dir mentides. La ciència es construeix sobre criteris sociològics, és a dir, sobre interessos socials particulars, tots ells legítims. La veritat és democràcia. Negar la democràcia des de la perspectiva aristocràtica d'un observatori pretesament neutral (universal i etern), significa ja de per si un plantejament incoherent perquè tal observatori no existeix o, en tot cas, existeix només des dels interessos d'una societat determinada (aquella que ostenti el poder).

En conseqüència, no té sentit negar la validesa de la historiografia nacionalista catalana, com no tindria sentit negar aquí la validesa dels postulats del Sr. Valero, una altra historiografia també nacionalista però en aquest cas disfressada de cientificitat. L'exigència de reconeixement de veritat dels interessos del Sr. Valero m'obliga a rectificar les meves apreciacions i admetre que la seva concepció historiogràfica, per bé que contradiu la meva forma de pensar i no la comparteixo, també gaudeix de la condició de veritat, la veritat dels seus interessos, la veritat dels interessos de la societat que ell defensa. I això malgrat les contradiccions a les que m'he referit abans. Perquè potser existeix alguna forma de pensar perfecta, al marge de contradiccions? Les ciències socials no són ciències exactes i sempre incorreran en imperfeccions argumentatives. Aquesta és la raó per la qual les formes de pensar evolucionen al llarg de la història. Caldria advertir aquí, a més a més, per a evitar il·lusions metodològiques, que també les ciències exactes evolucionen al llarg de la història donada la impossibilitat de trobar un sistema axiomàtic capaç de demostrar totes les veritats matemàtiques i cap falsedat (a tal efecte ens remetem al pensament de Kurt Gödel).

Lluny de negar absolutament tot altre discurs, el que sí podem fer, si volem romandre en un esperit democràtic, és afirmar que totes les historiografies responen a interessos socials específics (nacionalistes, classistes, polítics o d'altra mena). La qüestió profunda és en realitat si volem respectar la forma de pensar dels altres i trobar llavors punts de coincidència per conviure junts o, pel contrari, punts de divergència per viure enfrontats. Si tan segur està el Sr. Valero de la voluntat catalana de pertinença a Espanya, per què no preguntem als catalans obertament si volen pertànyer a Espanya? Així, els historiadors, nacionalistes o no, catalans o no, podrien escriure articles amb un alt grau d'objectivitat. El Sr Valero estaria d'acord en aquest punt? o, per contra, preferiria imposar un criteri tirànic negant als catalans que es manifestin democràticament? Preguntem això perquè, molt em temo, el Sr. Valero ha escrit el seu article inspirat en la polèmica de la consulta catalana per la independència. Un esdeveniment social, un criteri sociològic ha impulsat el Sr. Valero a escriure el seu article. 

Joan Cavaller

13 de gener de 2013 

J.C. Valero

ABC 12.01.2014

En “Otra Historia de Cataluña”, de Manel Capdeferro se lee que “la historiografía catalana ha nacido y vive aún con finalidades que no son siempre históricas, que son de cobertura política”. En su opinión, la construcción nacional ha partido “de la intuición del hecho diferencial para retrotraerlo a la historia más remota”. Un hecho diferencial que se basa en encubrir lo que De la Cierva denominaba el “género de la historiografía nacionalista, por cebarse en lo diferencial encubriendo lo hispánico”.

Para esta historiografía romántica, Cataluña tiene una existencia como nación muy anterior a España y al margen de ella. En su particular visión histórica, España ha sido freno a las aspiraciones políticas, culturales y económicas de Cataluña y ha constituido su mayor enemigo. Los objetivos son claros: la emancipación nacional es una empresa que da continuidad lógica al devenir de una Cataluña enfrentada permanentemente a España.

¿No es éste, sino, el fin último del famoso Congreso celebrado por la Generalitat de Cataluña titulado “España contra Cataluña”? Los organizadores se enrocaron ante las críticas en el argumento de que el conflicto España-Cataluña es “una realidad indiscutible”.

Historiografía científica

Pero la realidad indiscutible de la historiografía nacionalista se da de bruces con la realidad de la historiografía científica que surgió como crítica a las primeras escuelas historiográficas románticas de “construcción nacional”. Pierre Vilar afirmó que debemos “renunciar, pues, a la imagen de una Cataluña ahogada por el centralismo real, castellano”, mientras John Elliott explicaba que “esta interpretación conspirativa tiene más de las fobias decimonónicas que de las realidades del siglo XVIII”.

También García Cárcel afirmaba en una reciente entrevista que no se puede hablar de un “enfrentamiento continuo y una postura victimista de Cataluña frente a una España permanentemente opresora y tiránica desde la noche de los tiempos”.

¿Podemos escribir una historia de Cataluña desapasionada? ¿Podemos interpretar la historia de Cataluña fuera de los mitos y de las manipulaciones políticas que tanto daño están haciendo en la visión de pasado, presente y futuro de los catalanes? Este es el objetivo de ABC para este año: dar cumplimiento al anhelo de Josep Pla cuando decía que “la historia romántica es una historia falsa” y se preguntaba: “¿tendremos algún día en este país (Cataluña) una auténtica y objetiva historia?”.

Una historia que, como afirmaba Capdeferro siguiendo los pasos de Vicens Vives, “efectúe una profunda revisión y renovación de la Historia de Cataluña, expurgándola de tergiversaciones, mistificaciones, mitificaciones y exaltaciones improcedentes”. Porque, en definitiva, como decía hace poco John Elliott en una entrevista concedida a ABC, “la primera necesidad es siempre desmitificar la historia, que está llena de mitos, porque cada país tiene su tradición, o sus memorias históricas, que muchas veces son distorsionadas, por razones políticas o por lo que sea”.

Porque desde sus comienzos, Cataluña ha tenido un papel importante en España y España ha tenido una especial significación para Cataluña y los catalanes. Una historia de la que hemos seleccionado doce episodios especialmente significativos en la historia de Cataluña y España que demuestran que España ha sido, siempre, para Cataluña, tal y como decía De la Cierva, el “género”.

Doce temas que nos pasearán por la historia de Cataluña con algunas aportaciones sorprendentes: el nacimiento en 415 en Barcelona de Hispania como primer proyecto hispánico independiente de Roma; la historia de la Marca Hispánica y de los condados catalanes; la vocación hispánica de la historiografía medieval catalana que veían en la unión de los diferentes reinos su objetivo último; los reyes católicos como una unidad que hace de España una de las naciones más antiguas de Europa; el protagonismo activo de los catalanes en América en lo político, religioso y comercial; la guerra de los Segadores como conflicto civil y social interno; el 1714 como un conflicto internacional y una lucha interna entre dos pretendientes al trono español; el siglo XVIII como el siglo del despegue económico de Cataluña; la Guerra de Independencia como un estallido patriótico español de los catalanes y los siglos XIX y XX como los de los grandes proyectos regeneracionistas catalanes para la transformación de España.

FULL DE RUTA FAES: 2013, NEGAR LA LLENGUA. 2014, NEGAR LA HISTÒRIA.