Abans del segle XVIII el dret a governar quedava legitimat apel·lant a la voluntat de Déu, la sang reial o la força bruta superior.
MONTSERRAT GUIBERNAU
Les motivacions reals d’anorrear Catalunya políticament eren les que consten al Gran memorial, escrit el 1624 pel comte duc d’Olivares en què proposava al rei d’eliminar les constitucions de Catalunya. A més, hi explicava la motivació de tals propòsits. El primer objectiu era fer del rei el «príncipe más poderoso del mundo». Evidentment era un bon objectiu tant per al rei com per a ell, però dubto que ho fos per als catalans, ja que en aquesta situació hipotètica era molt difícil que hi trobessin algun benefici ateses les experiències viscudes fins aquell moment. Tanmateix, Olivares revestia aquest objectiu amb una explicació plausible. Deia que el poder anhelat és «para el mayor bien y dilatación de la religión católica, conociendo que la división presente de leyes y fueros enflaquece su poder y les estorba el conseguir fin tan justo y glorioso y tan del servicio de Nuestro Señor». Quan Olivares va acabar d’escriure aquestes finalitats, per ell, tan catòliques, ja es devia adonar que Déu no podia emparar els seus anhels de poder i les seves ànsies de manar, sobretot si es pensa que Catalunya ja era catòlica, per la qual cosa no calia pas preveure l’expansió i la dilatació territorials pels territoris de l’est de la península; per això continuava així: «¿Como puede ser incompatible con la conciencia que leyes que se oponen tanto y estorban un fin tan glorioso, y no llegan a ser un punto de justicia, aunque se hayan jurado, reconocido el inconveniente se procure el remedio por los caminos que se pueda, honestando los pretextos por excusar el escándolo, aunque en negocio tan grande se pudiera atropellar por este inconveniente, asegurando el principal?» En aquest parer d’Olivares es té una prova de la controvèrsia teòrica que hi havia en aquella època al voltant de la raó d’estat, la qual, als ulls tradicionalistes i més als d’una monarquia que es considerava catòlica, justificava tota acció política per més menyspreable que fos si estava dins els límits de la moral i la teologia ortodoxes de l’Església. Olivares era ben diàfan. Amb una finalitat tan excelsa com portar a Nostre Senyor arreu del món, bé val la pena trencar el jurament de respectar les lleis de Catalunya, sobretot si com deia ell no arribaven a tenir ni un punt de justícia. D’altra banda, utilitzar camins absolutament il·legals per a un fi tan gran no seria pas incompatible amb la consciència. ¿Els mitjans justifiquen els fins? El projecte polític d’Olivares era perfecte, tot i que en aquest propòsit no es pot oblidar l’existència d’una falsedat, atès que, com es constatarà més endavant, els mòbils autèntics de l’anorreament de Catalunya no eren els que ha explicat la història oficial del nacionalisme espanyol, sinó purament econòmics i financers. Josep Fontana sosté que «cuando se ha superado la vieja retòrica que pretende que el dominio metropolitano no tenia otro objetivo que cumplir fines civilizadores y benéficos respecto del indígena, se puede entender que no sólo no hay que esperar, como ha pretendido la historiografia “imperial”, que las colonias hayan seguido el destino de la metròpoli, decayendo y progresando con ella, sino todo lo contrario».[137]L’objectiu de l’espoliació econòmica, anys més tard, va quedar ben palesat quan Olivares va proposar la «Unió d’Armes» el 1625, per la qual demanava que Catalunya participés en el reclutament de l’exèrcit de la corona de Castella amb setze mil soldats. En el discurs en què presentava aquest projecte Olivares justificava l’aportació de Catalunya per dues raons: perquè els reis d’Aragó, arran del matrimoni de Ferran d’Aragó amb Isabel de Castella, van esdevenir molt poderosos (sic), i perquè molts van ser els diners estalviats a causa d’una «paz de cien años por este medio, sin que haya sido otro, pues mientras no se juntaron siempre tuvieron guerra». Olivares volia fer pagar la factura dels soldats de Catalunya perquè, com que els monarques s’havien casat, es va deixar de tenir guerres, de manera que durant cent anys els catalans van acumular grans estalvis, per la qual cosa tot el que s’havia deixat de pagar en aquells moments els catalans ho havien de tornar a despendre, però mantenint el poder Castella. Queda clar que el matrimoni dels dos monarques fou un autèntic disbarat, atès que la pau assolida havia de ser igual de cara, i a més, amb manca de respecte per les llibertats catalanes.[138]
En canvi, el projecte polític dels catalans era ingenu, ateses la seva sinceritat, la innocència i la confiança. El projecte català es basava exclusivament en les bases legals que justificaven la vigència del dret. Innocents, els catalans invocaven les lleis, la jurisprudència i la consuetud. Es pensaven que la raó era la llei. Només cal examinar el centenar llarg de papers que es van editar per explicar, exposar i justificar els drets de Catalunya i un s’adonarà que el seu instint era simplement de supervivència, no pas un afany imperialista; era una vocació de viure i deixar viure, era una voluntat de defensar allò que tant havia costat davant d’uns gestors polítics que volien ignorar la realitat jurídica i política. Un historiador format en una escola historiogràfica determinada titlla aquests llibres o aquests escrits de «pamfletaris»; a més a més, afirma que la historiografia catalana animada per un sentiment nacionalista a priori sosté que Olivares tenia un odi mortal contra Catalunya. Tant de bo aquest historiador tingui tota la raó, i la pèrdua de les llibertats de Catalunya només hagi estat un miratge dels historiadors i de tots els qui hem estat sotmesos a unes lleis alienes.[139] Olivares, en canvi, no va invocar en cap moment la llei, ni la jurisprudència, ans al contrari, li repugnaven les lleis perquè no arribaven a ser un punt de justícia. Ell intentava justificar l’anorreament de Catalunya per la via dels fets, amb un objectiu imperial, el de portar a Déu Nostre Senyor arreu del món; en virtut d’aquesta finalitat tan gloriosa, la violació escandalosa de la il·legalitat no importava gens si es podia garantir l’objectiu principal, ja que seguint Maquiavel, els mitjans sempre seran jutjats honorables. D’altra banda, la justificació de la mateixa espoliació fiscal del Principat, que no participava en gairebé res dels beneficis de la corona de Castella, no s’aguantava des d’un punt de vista lògic, no era coherent ni justa. Per això, la rèplica del Govern de Madrid és dèbil i mancada de consistència jurídica i fins i tot de solidesa política. ¿Se sabrà mai quin dels tres camins previstos va seguir Olivares? ¿Potser el primer, que era el més clar de tots tres? Per portar Déu Nostre Senyor arreu del món, no calia pas que els castellans compartissin els càrrecs, les prebendes i els beneficis amb tothom; era una simple font de riquesa per a ells, no pas per als territoris que estaven sota la jurisdicció de la corona de Castella ni, encara menys, per als de la corona d’Aragó. Pel que fa a la política religiosa, tampoc no hi havia aquest sentit de participació, ja que les prebendes de molts càrrecs religiosos del Principat de Catalunya estaven també en mans de castellans. Era evident que no calia que els territoris no castellans participessin en els objectius; eren necessaris solament per espoliar-los, i si disposaven de constitucions que els emparaven a l’hora de contribuir fiscalment, calia eliminar-les tenint en compte uns objectius tan gloriosos.
FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v
+ llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
NOTES:
[137] J. Fontana. «Sobre el concepto y función de los imperios. Algunas reflexiones», Manuscrits, núm. 8, gener, 1990, pp. 9-16.
[138] J. H. Elliott i José F. de la Peña. Op. cit., doc. IX i X «La Unión de Armas».
[139] Jaume Reula i Biescas. «1640-1647. Una aproximació a la publicística de la guerra dels Segadors», Pedralbes, núm. 11, 1991.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada