Quan Catalunya fou subjectada per la corona de Castella i en foren arranades totes les formes polítiques i les institucions jurídiques, un sol element constitutiu de la personalitat catalana va restar intacte: el dret civil, el respecte del qual va ser una excepció dins de la política uniformitzadora de l’estat militarista i castellanitzador.
D’ençà de la constitució de Cadis (1812) es va establir que «el código civil y criminal y el de comercio serán unos mismos para toda la Monarquía». Les Corts Constituents de 1820 van crear una comissió codificadora que va deixar el dret civil fora de la uniformització. Ferran VII va encomanar la redacció d’un codi civil, que el 1839 es va presentar oficialment. El 1851 la secció del codi civil, presidida per Bravo Murillo, va elaborar un projecte de llei que pretenia la uniformitat més absoluta i radical, abolint tots els furs, les lleis i els usos i costums anteriors a promulgar-lo. S’hi varen oposar els col·legis d’advocats de Catalunya, els quals recomanaren el manteniment de les institucions jurídiques fonamentals del dret català. El projecte no va prosperar. El 1869 el ministre de Gràcia i Justícia Antonio Romero va presentar al Congrés un nou projecte de codi civil, però la política codificadora va agafar força a partir de 1880, quan era ministre Saturnino Álvarez Bugallal. De resultes d’aquella embranzida unificadora del dret civil provocada pel decret del 2 de febrer de 1880, es van fer públics treballs sobre el dret català, com ara el de Duran i Bas, Guillem M. de Brocà i Joan Amell. També se celebrà el Congrés de Jurisconsults Catalans (1881) les conclusions del qual varen ser que gairebé ningú no volia que a Catalunya s’implantés un codi general. En la sol·licitud que va adreçar a les Corts la comissió organitzada per defensar el dret català, es deia el següent: «Mas así como sería imposible arrebatarle su lengua y sus sentimientos, no lo sería que el poder soberano, obrando despóticamente, vulnerase su figura legal, y como ese ataque ha aparecido diferentes veces y en distintas formas, de aquí la necesidad de las reclamaciones de esta Comisión, y de que ellas aparezcan rebostucidas ante la razón soberana española, que de seguro no querrá cometrer a sabiendas la destrucción de la Patria catalana.»[342]
El 1885, quan era ministre de Gràcia i Justícia Francisco Silvela, es va decretar que els territoris regits per un dret propi podrien continuar amb les seves lleis civils en tota la integritat, tal com s’havia fet fins aleshores. El 1885, sent ministre Manuel Alonso Martínez, fill de Burgos, es va publicar a La Gazeta el dret civil redactat per la comissió de codis, l’article quinzè del qual atacava l’aplicació del dret civil català. El senador reial Josep Maluquer de Tirrell, membre del grup liberal, va defensar el manteniment del dret català en un debat del febrer de 1885: «Parece que Cataluña está en desgracia; parece que se cierne ya sobre mi querido país la desdicha por todos lados: no solamente se arruina con las medidas económicas la industria, sino que ahora la Comisión pretende matar el derecho foral.»[343] El va replicar el senador Ulloa y Rey, magistrat del Tribunal Suprem, el qual va criticar d’entrada la institució de l’hereu, considerada com a obsoleta, atès que no la considerava útil; hi va afegir: «Venir a defender esta legislación de privilegios es defender la reacción, el retroceso, es querer borrar todos los adelantos y progresos que en el terreno científico y en el terreno práctico han hecho las instituciones modernas! (...) Es muy raro que cuando se viene a defender aquí cosas insostenibles por los catalanes, se defiendan en catalán, de lo cual resulta que son liberales cuando les conviene, y reaccionarios cuando les conviene también.» Segons el senador Ulloa, el dret català «es casi imposible entender» i moltes matèries del dret català «no tienen solución posible por faltar una fuente donde beber los principios cardinales de la legislación que se ha de aplicar». Els espanyols són misteriosos: tanquen la font i després insulten perquè, diuen, no poden beure. Maluquer de Tirrell havia demanat jutges catalans; el senador Ulloa li va dir: «Pero si S.S. se tomase la molestia de leer el Decreto de Nueva Planta, dictado en tiempo de Felipe V, vería que en el número 4º del expresado decreto se ordena terminantemente que los pleitos se escriban en castellano, no en catalán, como el Sr. Maluquer pretende que se escriban.»[344] Un decret elaborat sota el dret de conquesta.
Davant d’aquesta nova disjuntiva es va organitzar una campanya a favor del dret civil propi a tot el territori català entre febrer i juny de 1889. Al Senat Luis Silvela, el febrer de 1889, va dir: «Confieso humildemente que la legislación catalana me pareció la más inferior de todas las legislaciones forales, y no me explico el amor que los catalanes tienen a su propia legislación.»[345] En un discurs al Congrés el diputat Maluquer Viladot digué: «¡Triste condición la de mi país, la de Cataluña! Vencida en las luchas de la guerra, pierde su legislación política; vencedora hoy en las luchas del trabajo, de la industria y del comercio, pierde su legislación civil.»[346] Amb aquesta lluita reivindicativa, malgrat els espanyols, es va salvar el dret civil català; es diu que fou la primera victòria del catalanisme polític
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[342] Adhesiones recibidas de los prelados del Principado de Cataluña a la solicitud a las Cortes..., Imprenta Barcelonesa, Barcelona, 1885, p. 7.
[343] Diario de sesiones del Senado, núm. 67, 20 de febrer de 1885, p. 1264.
[344] Diario de sesiones del Senado, núm. 69, 23 de febrer de 1885, p. 1320.
[345] Col·lecció dels discursos en defensa de la legislació civil catalana, Imprenta Barcelonesa, 1891, p. 26.
[346] Col·lecció dels discursos en defensa de la legislació civil catalana, Imprenta Barcelonesa, 1891, p. 251.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada