Obra de teatre completa amb posada en escena i direcció de la companyia de teatre Dagoll Dagom basada en poemes de Joan Salvat Papasseit, els més senzills i també els més coneguts.
Amb músiques de Ramon Muntaner (Piano i veu), Quico Romeu (Guitarres i percussió), Lisard Paz (Guitarra i veu a Si jo fos Mariner), Lluís Llach (Piano a La Taverna del Port) i Rafael Subirachs i lletres cantades per Ramon Muntaner, Lisard Paz i Marina Rossell. Aquest enregistrament es va fer amb realització de Joan Bas i es va emetre a la Segona cadena el 3 de gener del 1977.
En Joan Ollè em va citar al Sandoval, un bar que hi havia al xamfrà de Gran Via amb Muntaner, em sembla recordar.
El Bar era un dels nostres preferits, tot i ser una cafeteria anodina per aquells temps i amb aspecte dels aleshores moderns "Snack Bar", doncs un dels clients habituals era un pianista prim i amb bigoti, vestit sempre amb un vestit negre i amb corbata a joc, que a nosaltres en feia riure molt, doncs l'associàvem amb els personatges dels dibuixos de Forges. Ell mai no ho sabé, ni el personal del bar tampoc; però la nostra fidelitat era deguda a aquest personatge i quan el trobàvem al bar fèiem les pasqües.
Bé, doncs va ser en aquest bar que en Joan m'insistí de sumar-me al nou projecte del flamant grup de teatre Dagoll-Dagom.
Dos anys abans, els nostres experiments teatrals, compartits amb la Marta Mas, en Lluís Vidal, Xavier Sicart, Beto, Micky, les germanes Arregui, la Maite la basca, etc... havia culminat amb un primer espectacle sobre el llibre de poemes de Rafael Alberti, Yo era un totno y lo que he visto me ha hecho dos tontos. L'espectacle va ser una proposta d'en Joan, així com el nom del grup, del qual me'n vaig allunyar a causa del meu servei militar, i d'algunes diferencies fruit de l'adolescència.
Ara doncs, en Joan, amb una bona fe que de fet em sembla que mai no li he agraït, i que aprofito per fer-ho ara, em proposava tornar a treballar junts de nou. De la gent que havia fet el "tonto", ja no hi quedava pràcticament ningú. Només l'Àngel Sola, en Ferran Toutain i, naturalment, en Joan i jo si m'hi incorporava.
Ara doncs, en Joan, amb una bona fe que de fet em sembla que mai no li he agraït, i que aprofito per fer-ho ara, em proposava tornar a treballar junts de nou. De la gent que havia fet el "tonto", ja no hi quedava pràcticament ningú. Només l'Àngel Sola, en Ferran Toutain i, naturalment, en Joan i jo si m'hi incorporava.
El projecte em va entusiasmar. Significava un pas endavant; un salt important. En Joan havia contactat amb amb Pep Parramón, la Rosa Vergés, l'Eduard Domingo, la Montse Mascaró... així que, tot i pensar-m'ho un parell de vegades, m'hi vaig incorporar. En Joan i jo dirigiríem l'espectacle, tot i que jo em decantaria més en la direcció d'actors i el treball de taula sobre els poemes de Papasseit que escolliríem entre els components del grup.
Recordo llargues tardes amb la Rosa Vergés, entranyables, doncs jo n'estava secretament mig enamorat. El poema que treballarem era Poema enondes hertzianes:
La boira
fredament
acaba d'engolir la llarga via
Els llums són guaites
En acabar de ploure
quan els arbres somiquen
oh que és dolç escoltar el silenci
El silenci és la boira
Jo somric
I mil llums em somriuen
Són mil llums
no pas homes
Com és càlid el somriure dels llums
I les espurnes blanques
del trolley dels trams
dansen com les estrelles
M'HE TOPAT AMB UN HOME QUE PASSAVA
acaba d'engolir la llarga via
Els llums són guaites
En acabar de ploure
quan els arbres somiquen
oh que és dolç escoltar el silenci
El silenci és la boira
Jo somric
I mil llums em somriuen
Són mil llums
no pas homes
Com és càlid el somriure dels llums
I les espurnes blanques
del trolley dels trams
dansen com les estrelles
M'HE TOPAT AMB UN HOME QUE PASSAVA
Em venen al cap les llargues estones passades amb la Carme Callol i en Josep Parramón per trobar la forma més innocent de dir el poema Pantalons llargs:
Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.
Ja no tornaré més fent osque! osque! osque! corrent
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada, tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa:
i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer, què diria la gent...
Trobaran molt millor que estimi alguna noia
Tant si és bella com no - cavallet tot pintat,
campaneta daurada - i que us deixi al terrat.
Va ser un projecte ambiciós i ben treballat per part de tothom. Tant que en Lluís Llach en assistir a un assaig, ens va regalar una música, que després faria servir ell mateix per una de les seves cançons. Podeu escoltar-la al vídeo que acompanya aquest escrit en els primers títols. Evidentment, tot i que la música de l'espectacle la vàrem compondre en Ramón Muntaner i jo, vàrem incorporar la música de Llach, així com una versió de Si jo fos pescador, de Lisard Paz.També es va aconseguir que en Joan Pere Viladecans ens fes el póster de l'espectacle. Fou un quadre que va servir, també, per finançar tot el projecte.
També em fa sentir alguna cosa similar a l'orgull un poema que J.V. Foix ens va dedicar. Ignoro si fet expressament, o triat del seu extens repertori. Són coses que en Joan les deu saber amb més exactitud...
Ah, si amb levites de verda llustrina
Ens amaguéssim darrere aquells sacs
Per quan vindran les noies, i manyacs,
Cantéssim nadalenques amb sordina!
I, si plogués, darrere una cortina
Coféssim la corona com els Mags,
I en fer petar per la cambra els xerracs
Tothom digués que som de rel divina!
O anéssim tots plegats cap a les pistes
I amb la raqueta empaitéssim ocells
Mentre els estels fan niu al cim dels tells.
I els núvols, a ponent, són ametistes
Que dibuixen la gepa dels camells
On cavalquem amb barbes futuristes!
(J.V. Foix)
Van ser moltes les hores passades al teatre del Carrer Pedro Lastortras, que després seria durant uns anys l'Institut del Teatre. Van ser molts dies compartits amb l'emoció de sentir-nos fent una cosa nova. I a fe que ho era. Estàvem preparant, sense saber-ho un nou futur per al teatre català que esclataria definitivament aquell mateix any amb el Grec 76, que va significar la presa de decisions per part de la professió; i també amb No Hablaré en Clase, l'espectacle que va donar l'impuls definitiu al grup Dagoll-Dagom.
Curiosament, al vídeo de l'espectacle Nocturn per Acordió que podeu veure més amunt, ja no hi queden quasi cap dels actors i actrius que el van estrenar. Em sembla que només hi resta en Josep Parramón,en Lisard Paz i el propi Joan Ollé. El repartiment del 1977, entre les quals l'Araceli Bruch i la Glòria Martí, ja formen part del repartiment amb qui assajàvem el No Hablaré en Classe. Però això ja és una altra història.
Curiosament, al vídeo de l'espectacle Nocturn per Acordió que podeu veure més amunt, ja no hi queden quasi cap dels actors i actrius que el van estrenar. Em sembla que només hi resta en Josep Parramón,en Lisard Paz i el propi Joan Ollé. El repartiment del 1977, entre les quals l'Araceli Bruch i la Glòria Martí, ja formen part del repartiment amb qui assajàvem el No Hablaré en Classe. Però això ja és una altra història.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada