traducció - translate - traducción

30.5.11

ALS SORDS, CAL CRIDAR-LOS-HI


Share/Bookmark

27.5.11

COM ESQUARTERAR UN PAÍS EN 4 PASSOS SENZILLS


Share/Bookmark

23.5.11

ÉS L'HORA D'ASSENYALAR CULPABLES

Qui és culpable que un poble voti en contra de si mateix? O potser és que ja som no som el mateix poble?
Qui és culpable que un poble fet i enriquit a través de capes successives d'immigració des que grecs i fenicis s'instal·laren a les nostres costes, seguits de romans, visigots, àrabs, jueus, roms o francesos... giri l'esquena als seus orígens plurals i integradors per manifestar un xenofòbia inèdita? O potser és que hem assimilat els valors imperials i d'essències pàtries del poble que fa 500 anys que ens colonitza? En aquest cas, qui és culpable de la renúncia als orígens que confon respecte amb submissió justament en un període de relativa llibertat per reconstruir allò que moltes persones donaven per desaparegut i per la qual cosa van morir tantes flors?
Qui és culpable que una plataforma racista i violenta, vergonya d'Europa, estigui legalizada per concórrer a unes eleccions suposadament democràtiques? Que diversos partits franquistes o neo franquistes es mofin de les víctimes del genocidi que va significar la dictadura del sanguinari general Franco, qui n'és culpable?
Qui n'és culpable i per què aquest fracàs?
Qui és culpable que es renunciï d'aquesta manera borda a seguir defensant una llengua que se'ns mor als braços? O potser és que ja són més els altres, els ocupants, que disfressats de nosaltres defensen en el nostre nom la llengua que han intentat imposar des de fa 300 anys?
Qui és culpable que un poble rebel, llibertari, tradicionalment compromès amb els més febles i solidari amb els desafavorits, tanqui els ulls davant la delinqüència criminal i organitzada dels més poderosos per rendir-los-hi un homenatge servil? O potser és que ja en quedem tant pocs que no serveix de res que ens expressem?
Qui és culpable, d'aquesta bena als ulls i dèria per negar que ens estaven acorralant, matant la llengua i substituïnt el nostre caràcter obert, pel tancat, cridaner, improductiu i autoritari tradicional dels governants castellans?
Qui és el culpable que cada cop quedi menys marge per defensar els nostres drets de forma pacífica i dialogada? O és que l'altra part de nosaltres, la part esquizofrènica ens du amb la seva paranoia cap a la inevitable confrontació?
Qui són, qui som culpables de no haver haver fet cas dels diagnòstics i reclamat abans del final l'empara internacional quan la nostra història recent ho aconsellava de fa tants anys?
Qui és culpable que la resposta, des d'ara mateix, sigui "vosaltres ho heu escollit així democràticament"? Ho hem escollit nosaltres? segur que no han estat uns altres?
Qui som, qui són?

Share/Bookmark

LLIBRE D'ESTIL DE LA UNIVERSITAT DE GIRONA. (DESCÀRREGA)


El Servei de Llengües Modernes edita 

"UdG Llengua. Guia lingüística i d'estil"






"UdG Llengua. Guia lingüística i d'estil" recull els criteris lingüístics que es pretén que siguin comuns i homogenis per a tota la Universitat de Girona.



L'objectiu d'un llibre d'estil com aquest és definir uns estàndards, en aquest cas lingüístics, que ens acostin a la imatge de qualitat que una institució com la UdG ha de tenir.
En aquest sentit, a la guia s'hi poden trobar els criteris lingüístics que el Servei de Llengües Modernes aplicarà en els textos escrits en què intervingui, en els àmbits de la puntuació, tipografia, traducció de noms propis, majúscules i minúscules, etc. Destaca també en la guia un annex en què figura la nomenclatura de la UdG en català, castellà i anglès.
Es pot descarregar un exemplar electrònic de la guia al portal Babel, en l'apartat Estil UdG.

Per descarregar
Udg Llengua. Guia lingüística i d'estil  * 





Share/Bookmark

ANEM PRENENT PRIMERES POSICIONS... LA QUE ENS VE A SOBRE!!!!


Share/Bookmark

21.5.11

DEMOCRÀCIA REAL, JA! POWER TO THE PEOPLE


Share/Bookmark

EL SECRET DE L'ORENETA - Nou llibre de Shaudin Melgar-Foraster


El secret de L’oreneta
__________________________________________________________________

Amarada de misteri, és també un al·legat en defensa de la llibertat i de la llengua catalana. 
Disfressat d'intriga i de misteri, el relat esdevé un retall de la postguera espanyola en un poble català del Vallès, amb tots els seus prejudicis, els seus problemes socials i la seva manca de llibertat.   
L'he llegit amb el cor bategant, desitjosa d'avançar i de saber què passava. Per la genialitat de la prosa de l'autora, que sap crear, com ningú, un ambient d'intriga magistral.
  
Anna Maria Villalonga

Professora de literatura de la UB


Share/Bookmark

14.5.11

EL PETÓ

EL PETÓ
Situem-nos.
Finals de juny d’un d’aquells estius quan sempre feia sol, quan el temps marxava a la inversa màgica de les nostres voluntats. Quan les tardes de claror intensa no s’acabaven mai i els matins permetien disparar als vaixells de guerra americans des de les branques d’algun dels arbres que poblaven el pati de l’escola de poble, abandonada durant els mesos infinits  de vacances.

El poble era petit. Tres-centes cases, tres botigues, dues carnisseries de la mateixa família i enfrontades; la llibreria, l’estanc, un bar i el cafè de la Societat, conegut per tothom com “el billar”. Cada quinze dies, al Catequístic, el mossèn passava una pel·lícula, per regla general horrorosa.

Hi havia molt temps per somiar. I al noi li agradava somiar. Estimava aquelles tardes tèbies i allargassades per la brisa del més d’agost, quan el xisclar estereofònic de les orenetes anunciava el capvespre que avançava mandrós, i el cel envermellia amb recança. Tardes allargassades en què s'ajaçava d'esquena al terra enmig del fanal i el romaní; amb els braços rera el cap i un bri de fonoll entre els llavis, assaboria amb recança enyors desconeguts. Unes vegades a la falda de Sant Jeroni, altres deixava passar el temps vagarejant pels voltants de l’antiga fàbrica del Valls, a la part frondosa de la riera,  encuriosit pel què faria o no faria en un futur que venia a ser com la suma de Reis i del Nadal, en blanc i negre. El somni tan sols prenia color, quan ella hi apareixia.

-          M’han dit que t’agrado
-          ......
-          Ah... – tos - doncs això... que, - tos - , que ... que pots comptar amb mi. Dit així, com qui demana pas al tramvia.
-          Ah ...
Això era tot el que havia succeït entre ells la darrera vegada que s'havien vist, a les acaballes de l’estiu anterior.

Era als postres quan sentí diverses frenades d’una bicicleta al carrer sense asfalt. S’aixecà d’una revolada.
-          On vas?
-          Al lavabo...
Allà estaven. Cara a cara mirant-se als ulls amb delit. L’un a la finestra, l’altra dempeus al mig del carrer, amb la bicicleta de “nena”entre les cames. No podien parlar, però sí que podien fer-se senyals amb les mans i ganyotes. Quedaren.
Quan passà l’hora feixuga de la migdiada i la calor començava a fugir dels carrers empesa per l'àmbar que suspenia el temps, el noi tragué la bicicleta del portal de la casa i es llençà veloç als carrers encara silenciosos del poble. Enfilà el camí de Baix, per no ser vist, tombà a mà esquerra quan arribà a la carretera i només s’aturà quan arribà al tercer plàtan, comptat després del pont de la Guineu.

Mirà el cor travessat per una sageta i gravat a l’escorça. Les inicials eren clares FR i RF. No podia ser més que un senyal aquella capicua, pensà. Feia calor i s’assegué al marge, sota l’ombra fresca de l’arbre. Fixà la mirada en un punt de l’horitzó, fet de turons allargats de terra vermella coronada per petits boscos de pins i alzines, i es deixà agombolar pels sons de la brisa entre les fulles i de les cigarres que, emparrades als ceps i oliveres dels camps, frisaven per fer-se sentir.

Imaginava com seria el retrobament i mentalment anava elaborant un diàleg ideal, durant el qual allò que semblava un tot colossal, seria expressat i tota l’emoció continguda es materialitzaria d’una manera que no gosava ni tant sols visualitzar.

La noia arriba per fi. Llençà la bicicleta al costat de la del noi i romangué dreta davant d’aquest. Sentí com havia esperat aquest moment. Com l’havia desitjat durant mesos. Mirà la bicicleta del noi i s’estremí. L’havia besat en secret aquella bicicleta. Pels vols de Nadal, un dia que va anar a inflar les rodes a cal Gran, el mecànic, l’havia vist en un racó i no pogué estar-se de besar-la. Ara mirava la calcomania que havia acollit els seus llavis mentre pensava tot el que volia escoltar i dir.

-          Hola – digué el noi mentre escapçava un bri de fanal i se’l posava entre les dents.
-          Hola.
Es miraren immòbils.

-          Has canviat de parer? – la noia féu que no amb el cap, mentre pensava: I perquè no em diu que m’estima?
-          No, jo tampoc. Jo... jo... mmm.. tampoc he canviat...

Un cop de vent remogué les copes dels arbres com una onada quan ve de lluny. Gairebé sense saber com, es trobaren pedalant carretera enllà. Tots dos desitjaven trobar un motiu, un lloc, un senyal d’allò que encara no sabien que cercaven plegats. Avançaven en silenci concentrats en el pedaleig i en la respiració. I el temps passava. La tarda queia amb parsimònia i un tint de llum daurada cobria vinyes i rostolls, talment viatgés amb la brisa.

Sense dir res es deixaren portar per la llarga baixada del camí ple de sots i pedres que menava a la riera entre marges d’esbarzers i atzavares. En arribar al grup de plàtans gegantins que amagaven una mena de prat d’herba alta i salvatge, deixaren caure les bicicletes que van desaparèixer entre l’herba.
Caminaren fins un grup de canyes que es trobava en un dels extrems de la petita devesa i s’hi endinsaren, no sense dificultats. Finalment trobaren un racó on seure a recer de possibles mirades que poguessin venir del camp de presseguers que s'enfilava dalt del marge argilós de l’altra riba.

Els dos sentien, sense comprendre encara, un desig profund de contacte. D’algun contacte indefinit i desconegut, en el qual concentrar aquella explosió que accelerava el cor i dificultava la respiració. Poc a poc, primer a traves de breus frases fetes, avançaren entre els fils d’una teranyina de paraules que es teixia, com en un joc nou. Ella explicà com no havia deixat de pensar en ell i de parlar-ne a l’Àngels i a la Roser, quan eren a estudi; i com havia somiat mil cops amb l’arribada de les vacances d’estiu. També li confessà que guardava les seves postals en un sobre ple de cors pintats. Ell, per la seva banda, només ho havia confiat al seu íntim amic, l’Oriol, amb el qual havien pujat dos caps de setmana cap el gener o el febrer. En un d’ells la noia no era al poble, i en l’altre només es van veure un moment de lluny en sortir del Catequístic, i abans d’agafar el cotxe de línia per tornar a Barcelona.

Van callar un moment, adonant-se que les poques oportunitats que havien tingut les havien deixat escapar.

-          Per fi et puc veure – deixà anar ella en un sospir alliberador.
-         

El silenci estrany es presentà de nou. Com si un senyal extern hagués parat la conversa. Amb el silenci s’acceleraren els cors novament i, amb ells, els desig d’ultrapassar la percepció certa però indefinida que eren a tocar d’una plenitud desconeguda fins aquell instant.

Escoltaren la remor de la riera, el motor llunyà d’un tractor i els xiscles de les orenetes. Entre les branques dels plàtans els pardals tornaven a joc amb una cridòria eixordadora. L’aroma de l’herba i les canyes es combinava ara amb la de fang mentre que, ara aquí, ara allà, una granota o algun gripau s’avançaven a la seva hora. De sobte el frec d’una roba i una olor nova, com d’arròs, destorbà al noi com una ombra. Veié de reüll, en un moviment sobtat, com la noia se li acostava i tot d’una la pressió fresca i humida d’uns llavis contra la seva galta. Talment rep un glop d’aigua una persona assedegada, sentí com aquella emoció s’escampava per tot el cos en un estremiment que l’esgarrifà allà per on passava.

No gosà moure’s. Es submergí en la foscor que l’envoltà de sobte i en la sordesa que allunyava els sons de la tarda. Es rendí a l’atordiment del temps en deturar-se i fins i tot li semblà que ja no li calia respirar. Finalment es deixà enfonsar més i més en aquells llavis, ara roents, que l’acollien flonjos i humits transportant-lo a un plaer nou i inimaginable que semblava gronxar-lo en l’espai. Va ser un esclat lent i infinit que volgué sostenir en el temps tant com pogués, doncs comprengué que aquell instant l’acompanyaria ja per sempre.

-          Em sembla que t’estimo...

Com en un encanteri que es desfà, retornaren al món que els envoltava. A les olors de l’estiu i l’entrellum que ara els envoltava. No podien evitar tenir la sensació que ja tot havia passat, que havien travessat una porta que restaria oberta per sempre més, per no poder tornar a obrir-la.
Separaren els cossos tant propers amb la complicitat d’una malifeta, herència d’haver viscut separats en móns tant diferents i dels sermons dels mossens llençats durant les avorrides hores de catecisme.

-          Ja era hora que ho diguessis.. – digué la noia amb un fil de veu – com sou els nens!


Fornells - Menorca, 1983

Share/Bookmark

7.5.11

ACCIDENT A BÒSNIA


A l’exterior de l’Studenski Dom, la poca visibilitat teixida per la boirina impregnava els carrers d’humitat freda. Quatre fanals mal comptats restaven en peu escollits per l’atzar de la metralla i guardant, immòbils, les extenses esplanades que abraçaven l’edifici entre aquest i el riu.
Havia deixat  de nevar i feia fred de debò. Vaig pujar a la Ford Transit d’un salt entre el cruixir del glaç en trencar-se a les juntes de la porta. A dins, el meu propi baf entelava ets vidres de la furgoneta. Quan vaig decidir-me a treure’m el guant i girar la clau de contacte, el motor arrencà no sense fer-se pregar i el vehicle inicià la marxa enrere. El va deturar un cop sec amb alguna cosa que jo no vela, doncs no sobrepassava el nivell inferior dels vidres posteriors. Contrariat, vaig baixar del vehicle. Un cop a la vorera rebentada per les granades i recoberta d’una fina capa de neu i glaç, vaig distingir una ombra negra i rònega, la qual, en els seus millors moments o en una altra vida potser, havia tingut l’aparença d’un automòbil.
El far davanter de la dreta del Zastava, estava trencat del tot. A primera vista no semblava que ni la carrosseria ni el propi reflector n’haguessin sortit més malparats del que ja n’estaven abans de l’incident. Vaig escoltar les veus d’una colla d’estudiants que sortien de l’Studenski, els i les quals s’interessaren per l’assumpte i s’organitzaren amb una rapidesa improvisada per avisar el propietari. Malgrat que lluny es sentí la detonació de sortida duna granada ningú no s’immutà. És més començaren a arribar algunes persones més, sortides de qui sap on. Quan la granada explotà, lluny per sort, l’espectacle al voltant dels dos vehicles ja tenia una parròquia d’una vintena de persones. Començava a sentir-me atabalat i fins i tot una mica nerviós. Patia per no arribar tard al sopar amb un grup de persones amigues que m’esperaven en un restaurant. A Bòsnia són extremadament puntuals i tenen molta cura de respectar els horaris fixats. Aquesta característica s’havia accentuat amb la guerra, tant per raons de seguretat com per detectar ràpidament si faltava algú. Al meu desconcert s’hi sumaven les dificultats de la foscor i per reconèixer les persones que em parlaven en diversos idiomes i al mateix temps. Era clar, a més, que a Bòsnia l’assegurança de la Ford Transit no servia absolutament per a res malgrat els 64 marcs alemanys de la “Osiguranje”que oferien les autoritats bosnianes en entrar al país, i “recomanada” per Nacions Unides. Aquest era ben be el seu punt fort: recomanar.
Finalment arribà un home de mitjana edat, prim i amb la veu profunda característica  dels bosnians, lamentant-se en serbocroata, però sense alçar la veu, de la seva dissort. Va mirar el far trencat, em mirà a mi, tornà a mirar el cotxe i li va etzibar un parell de cosses amb una fúria inimaginable tan sols uns instants abans. Tot seguit i amb molta educació m’allargà la ma i em digué el que semblava ser el seu nom.
-          Damir nosequemés....
-          Gràcies - vaig dir-li, agraint per dins que les dues cosses no me les hagués etzibat a mi.
-          Ovo je katastrofa! Ja ne mogu kretati noću! a oni nisu auto žarulja ... – començà a dir-me l’home.
Ell seguí parlant com si algú li hagués donat corda i jo feia gestos desesperats per indicar-li que em sabia greu però que no entenia el que em deia. Una estudiant compassiva em va dir en un anglès de Eton el que passava.
-          This is a disaster! He can not drive at night! and they are not bulbs car ...
Tot i el meu mal anglès em vaig fer càrrec de la gravetat del problema. L’incident es sumava a les crueltats i misèries que ja m’havia acostumat a trobar a cada pas, a cada cantonada, a cada nova mirada de qualsevol persona que sempre, d’una manera o altra, plena d’agraïment o amb enveja mal dissimulada em feia veure que jo podia marxar quan volgués, que per a mi tot allò era transitori. Malauradament per a la gent de Bòsnia era la seva vida i no en podien fugir, malgrat les pèrdues, malgrat el sofriment. Per això la pèrdua d’una bombeta del far d’una carraca podia esdevenir una catàstrofe.
Ara l’home sanglotava. Amb l’ajuda de la clientela que m’envoltava curiosa vaig poder fer-li entendre que anava un moment a l’edifici per fer una trucada, i que tornava tot seguit per arribar a un acord econòmic. Tot i que ell m’invità a fer-ho en un gest cortès el vaig prendre per l’espatlla perquè m’acompanyés. Volia fer-li entendre que jo no desapareixeria. Procurava no fer-lo sentir més desemparat del que ja es sentia, i n’estic convençut que fou la meva determinació per advertir d’un retard als amics que m’esperaven al restaurant, el que el decidí a confiar en la meva paraula. Lluny va esclatar una granada. No sabia si era la segona, doncs no n’havia sentit la sortida, però no havia passat tant temps com per ser la tercera.
Un cambrer del restaurant, sense fer preguntes, va escoltar la història amb paciència i m’assegurà amb to tranquil·litzador que el missatge arribaria a les persones que m’esperaven.
Quan vam tornar al carrer la cosa feia més mala espina. La majoria d’estudiants i gent encuriosida havia desaparegut i tant sols, una mica allunyats dels vehicles, hi restaven el traductor amb la que semblava ser la seva xicota, i recolzat en la Ford Transit hi fumava, cap cot, un homenet gras que xiuxiuejava amb vehemència paraules que no entenia però que en cap cas resultaven esperançadores.
Vaig fer venir el traductor i l’home gras callà mentre feia un parell de passes enrere. Aleshores es dirigí a Damir, el propietari del vehicle en bosnià, a qui parlà a cau d’orella. El traductor m’anava informant: una bombeta era molt difícil de trobar, ningú no tenia diners... ara era el moment de treure’m tot el que pogués. De fet jo l’hi havia romput el far i tenia prou diners per ser allà... ningú no m’ho havia demanat i en darrer cas, tothom deia que hi érem per ajudar. Ajudar! Vaja una manera d’ajudar! Trencant el que havien deixat en peu les bombes.
Jo no l’entenia però el to era irat i pronunciava constantment la paraula “Policija”. Quan la deixava anar pujava lleugerament el to i em feia una llambregada per comprovar-ne l’efecte. Damir el volia fer callar inútilment fins que el traductor pogué aconseguir-ho, bastant bruscament, per cert, com si tot plegat formes part d’una escena assajada, que, amb mi i per alguna raó que desconeixia resultés fora de lloc. Finalment l’home gras va marxar cap a la foscor del riu sense deixar de remugar i amb l’actitud ofesa de qui no és escoltat per qui no el mereix.
Exposades les dificultats econòmiques de les dues parts i donat que la meva marxa cap a Sarajevo l’endemà al matí restava temps material a l’operació de recerca de la bombeta, varem arribar a un acord raonable: ell no trucaria a la policia, tampoc ho desitjava realment, i em donaria el seu número de telèfon; jo l’hi lliuraria 100 Marcs alemanys. L’endemà al matí em diria el cost de la bombeta al mercat negre, com tot, i jo passaria a recollir el canvi on em digués. L’equivalent en pessetes m’alarmava, doncs girava al voltant de les 6.500 i  el pressupost es trobava en un moment d’aquells en què qualsevol incident pot posar en solfa la tornada. Esperava que l’endemà de camí cap a Sarajevo, almenys la meitat d’aquells diners servissin per carregar el dipòsit de gasoil. Cas que el telèfon no fos autèntic, “of course”, havia begut oli.
Quan em dirigia cap el restaurant per l’avinguda exterior del riu, nevava seguit. Conduïa sense l’ajut dels fars i a les muntanyes ressonaven, ara aquí, ara allà, ràfegues de metralladores. A l’altra banda del riu les petites illes de llum d’alguns fanals no impedien que la ciutat aparegués com una ombra opaca més fosca que la nit, tant sols espurnejada pels punts de llum feble d’alguna finestra i el resplendor dels contenidors metàl·lics per a les escombraries que cremaven a tota hora.
Mentre avançava pels carrers deserts i maltractats de Tuzla reflexionava amb el que m’acabava d’ocórrer amb Damir, el traductor, l’homenet gras..  En un obrir i tancar d’ulls i per un descuit havia perdut quasi una hora i 100 Marcs molt necessaris. Hauria pogut viure una setmana sencera a bon ritme, incloent-hi menjar i beure, i probablement un parell de dipòsits de gasoil. Si fos Bosnià segurament hauria pogut aguantar un mes sencer amb una família complerta al meu darrere. M’adonava que havia hagut de negociar i arribar a un acord per un incident que, més enllà d’aquelles fronteres o d’aquella situació, no arribaria ni a contrarietat. En aquelles circumstàncies fos per motius de seguretat, econòmics o simplement per no cometre errors, gairebé tot es feia necessari negociar-ho amb gairebé tothom. Poques decisions es podien perdre a soles. Quan tot es capgira, quan no valen ni lleis, ni normatives, ni condicionants culturals que ens emparin, només queda creure en la bona voluntat de les persones com a mitjà per vèncer la desconfiança, la por continuada als trets, a les granades, al temor constant de perdre algú o de perdre-ho tot. La pròpia vida passa, a vegades, a un segon pla.
Al restaurant, tot i la poca llum, em reberen amb humor, com sempre. Em miraven i palpaven corn si m’haguessin de diagnosticar suposades lesions. Amila se’m va acostar amb el somriure obert, una copa de vi negre a la mà i els ulls que em miraven, entremaliats, des del darrera de les seves ulleres excessivament grans, les quals li conferien una aire d’intel·lectual.
-          Quico - va dir amb gravetat traïda per un to trapella - celebrem que n’hagis sortit il·lès, de l’accident vull dir. Però estem vivint una guerra, ja ha mort massa gent a la nostra ciutat... per favor: no matis més gent de Tuzla!.
Entre rialles ens disposàrem a sopar, quan sonà l’explosió d’una enèsima granada cap als afores de La ciutat.
-          Gracies! - Va cridar Zule alçant la copa i fent riure tothom - hem de posar la música més alta per no sentir-les.
L’endemà matí encara no havia parat de nevar i els carrers estaven coberts per mig metre de neu. Edra va convocar una munió de vianants que em van ajudar empenyent la Ford i demanant més ajuda, fins que el vehicle arribà patinant suaument a la carretera.
Després d’esperar que hi hagués línia, més d’una hora assegut a la telefònica, vaig poder parlar amb Damir. Va resultar que el número era autèntic, que aquest ja havia preguntat preu i que encara sobraven 25 Marcs. L’hi vaig dir que no recolliria els diners a causa de la neu ja que necessitava arribar a Sarajevo abans del toc de queda. M’ho va agrair i em va desitjar sort. Ens acomiadarem breument i abans de penjar es creà un curt silenci. Crec que els dos varem pensar que sempre, en l’essència de qualsevol acció, malgrat fins i tot les guerres, cal comptar amb les persones. Persones en les quals ens és imprescindible confiar per sobreviure.

Riudebitlles, Octubre 1997

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.