traducció - translate - traducción

15.4.13

300 anys de la Pau d'Utrecht


Joaquim Albareda
 
La signatura de la Pau d'Utrecht (1713), de la qual avui fa 300 anys i que posava fi al llarg conflicte internacional iniciat el 1702 -la Guerra de Successió d'Espanya-, mereix ser considerada des de dos punts de vista.
En primer lloc, restablia una pau anhelada per tothom, ja que aquella guerra mundial havia costat 1.251.000 vides i havia empobrit els principals països implicats. D'altra banda, va comportar una novetat important en l'ordre internacional: per damunt dels interessos de les cases dinàstiques s'establia un dret racional. Així, per exemple, s'imposà la renúncia dels Borbons a governar alhora a França i Espanya. També establia un nou equilibri europeu, amb una certa igualtat entre els països poderosos, per bé que els britànics -guanyadors de la guerra- esdevenien una potència indiscutible. Pel que fa a la monarquia hispànica, la gran paradoxa és que si el 1700 un partit nacionalcastellà es va mobilitzar a favor d'un Borbó per ocupar el tron pensant que seria la millor garantia per mantenir la integritat territorial del regne, el resultat d'Utrecht fou totalment contrari a aquestes expectatives: la pèrdua de Gibraltar, Menorca, els Països Baixos, Milà, Nàpols, Sicília, Sardenya i Sacramento, a banda de les importants concessions comercials als britànics (asiento de negros navío de permiso a les Índies), confirmen el declivi d'Espanya en l'escena internacional. Això sí: els Borbons van aconseguir entronitzar-n'hi un de la seva dinastia.
En relació amb el cas dels catalans , Utrecht va significar la renúncia dels britànics a garantir les Constitucions, en contra del que el plenipotenciari de la reina Anna, Mitford Crow, s'havia compromès a fer en el moment de la signatura del Pacte de Gènova, el juny de 1705. En aquell pacte els catalans s'havien compromès a donar suport a les tropes angleses per posar en el tron Carles III l'Arxiduc. No és que els britànics hi renunciessin d'entrada. De fet, els intents del seu ambaixador a Madrid, Lexington, van ser reiterats. Però a l'últim moment, el ministre britànic Bolingbroke, després d'haver insistit que es respectessin "els antics drets dels catalans" i davant la negativa absoluta de Felip V a negociar aquest punt, claudicà i acceptà la fórmula cínica que li proposà el duc de Monteleón, plenipotenciari de Felip V. Segons aquesta fórmula, el rei garantia als catalans "tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles". Significava, ras i curt, la seva liquidació. De poc va servir que l'ambaixador català Pau Ignasi de Dalmases fos rebut per la reina Anna, a qui va demanar el seu suport recordant-li en un sentit discurs que els catalans s'havien implicat en la guerra per incitació dels anglesos i que, en definitiva, lluitaven per unes lleis i unes llibertats semblants a les que ells gaudien. O que un grup de 24 whigs (partit aleshores a l'oposició) de la Cambra dels Lords presentés una súplica a la reina perquè els catalans poguessin conservar les seves "llibertats, tan valuoses per a ells i, així, seguir gaudint de llurs justos i antics privilegis".
Resolt aquest obstacle -innegociable, segons les instruccions que va donar als plenipotenciaris-, Felip V tenia les mans lliures, bo i apel·lant al "justo derecho de conquista ", per liquidar l'estat català i posar fi a la monarquia composta dels Àustries. Aleshores instaurà la Nova Planta, absolutista, uniformitzadora, jeràrquica i militaritzada. Fou un retrocés indiscutible en termes de modernitat política, ja que el sistema abolit, basat en una concepció política que podríem qualificar de republicanisme monàrquic en el qual el poder del rei estava limitat per les Constitucions, s'orientava cap al camí del parlamentarisme. Es tractava d'un sistema que feia possible una remarcable participació política de l'home comú en les institucions.
Així doncs, si Utrecht va significar l'establiment d'un nou equilibri de forces europeu i el declivi de l'Espanya imperial, també suposà el triomf del model absolutista i unitarista representat per Felip V enfront del model polític i territorial pel qual lluità la Corona d'Aragó, fonamentat en el pactisme i en una concepció federalitzant d'Espanya. La Nova Planta borbònica comportà un retrocés evident per a Catalunya, ja que va liquidar el seu sistema basat en els contractes polítics i en la representació, semblant al dels països amb règims parlamentaris. Les Constitucions, posades al dia en les Corts de 1701 i de 1705, havien demostrat que eren un instrument eficaç per governar la societat catalana i per proveir-la de mecanismes que limitessin el poder arbitrari del rei i dels seus ministres, que defensessin les garanties de la llibertat civil i que afavorissin l'economia del país. Si, fins aleshores, com afirmava el jurista Francesc Solanes, les lleis estaven per sobre del rei, ara, por justo derecho de conquista , quedava clar que no hay otra ley que la voluntad del rey . Per això, la solemne invocació a lluitar per la pàtria i les seves llibertats de part dels resistents de Barcelona no era, de cap manera, un exercici retòric d'evocació d'una antiga Constitució sinó una crida desesperada per defensar unes lleis i un sistema útil que regien la pròpia res publica . La defensa d'aquestes llibertats amenaçades és, justament, una de les claus per entendre la resistència dels catalans durant tretze mesos, un cop abandonats pels aliats, fins a l'entrada a Barcelona de les tropes borbòniques, l'11 de setembre de 1714. La imatge de la resistència final, del contraatac contra els borbònics, és colpidora i reflecteix perfectament l'adhesió interclassista de la defensa de les llibertats catalanes: al costat de Rafael Casanova i Antonio Villarroel, acompanyat del tinent coronel Martí Zuviria -immortalitzat per Albert Sánchez Piñol-, hi trobem nobles com el comte de Plasència, el marquès de Vilana i Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí; el cavaller Francesc de Castellví; el comerciant Sebastià Dalmau; el vigatà Jaume Puig de Perafita (que hi va morir), juntament amb les companyies de la coronela dels mercers i botiguers de teles, dels escudellers, dels revenedors, dels sastres, dels taverners, dels blanquers, dels gerrers; l'advocat Manuel Flix, exconseller en cap que s'havia mostrat contrari a la resistència; alguns soldats com el general Basset, molts valencians i aragonesos, a més de voluntaris i miquelets.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.