traducció - translate - traducción

5.4.13

Carles Camp. Paral·lelismes entre els processos independentistes dels Estats Units i català


La suposada il·legalitat de la independència de Catalunya, la gran majoria necessària, el problema de la unitat i els seus suports internacionals: el precedent dels Estats Units 

Font: http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART02252
Cap al 1760, els habitants de les colònies americanes britàniques constituïen la cinquena part del total dels súbdits de Sa Majestat Britànica Jordi III i representaven la tercera part de l’economia de tots els territoris britànics. Anglaterra, que volia arrabassar a França el lideratge com a potència mundial, li havia guanyat, després d’una llarga i costosa guerra, tot el territori que ara coneixem com a Canadà. Aquest triomf, però, havia deixades buides les arques reials. Per rescabalar-se de les despeses que la guerra havia provocat, el parlament anglès va començar el 1763 a carregar als súbdits de les colònies amb impostos abusius. Els americans van intentar dialogar i negociar, però va ser endebades. El 1773 a Boston, es va produir el famós episodi del llançament de quaranta-cinc tones de te al mar (provocat pel fet que només es permetia el consum de te importat)  i es va començar a manifestar el descontentament de la població. Gran Bretanya només va respondre amb repressió. A la vista dels fets, el 1774, va començar el procés d’independència de la nació.
El paral·lelisme amb Catalunya és evident, sembla un guió calcat. Cap a l’any 2000, Catalunya té un important dèficit fiscal amb Espanya, equivalent a prop del 10 % del seu PIB, que li ofega l’economia. El 43 % dels impostos pagats pels catalans no tornen a Catalunya i serveixen només per finançar ínfules de grandesa de l’oligarquia castellana. Els catalans no accepten aquesta situació i el parlament de Catalunya, el 2006, redacta un nou estatut que pretén acabar amb aquests abusos i alhora blindar el seu idioma davant les imposicions del castellà. El parlament de Madrid, primerament, deixa aquest estatut en quasi no-res i després, el juny de 2010, el Tribunal Constitucional anul·la un estatut ja molt rebaixat a Madrid que el poble català havia aprovat en referèndum. El 10 de juliol de 2010, una gran manifestació mostra el rebuig de Catalunya a aquesta humiliació. La resposta de Madrid: sentències contra la llengua catalana i decrets llei que van retallant, de forma il·legal, les competències pròpies atribuïdes a la Generalitat. L’11 de setembre del 2012, té lloc a Barcelona una gran manifestació d’un milió i mig de persones clama per la independència de Catalunya com a única via possible per posar fi a l’espoli i les humiliacions. Les eleccions del 25 de novembre següent ratifiquen la voluntat expressada als carrers i comença el procés d’independència de la nació catalana.

Il·legalitat
Un dels arguments que les forces vives de l’estat Espanyol i els col·laboracionistes al·leguen per negar als catalans el dret a la independència és el de la il·legalitat del procés. Segons la seva versió, la llei prohibeix qualsevol procés independentista de cap part del territori espanyol.
Aquí trobem un primer paral·lelisme amb el procés d’independència dels EUA. El juny de 1776, es va reunir a Filadèlfia un congrés de representants de les 13 colònies nord-americanes. El 4 de juliol, es va acabar de redactar i signar la Declaració d’Independència (Independence Act), que va significar el començament formal de l’existència dels independents Estats Units d’Amèrica.
Aquest acte era totalment il·legal. Declarar-se independents i deixar unilateralment de ser súbdits de Sa Majestat Britànica Jordi III, era llavors absolutament contrari a la llei vigent. Era un delicte, i no un de qualsevol: era un delicte d’alta traïció, castigat amb la pena de mort a la forca.
Un cop signada la declaració, Benjamin Franklin va dir: “Bé senyors, ara hem de penjar-nos junts, o ben segur que ens penjaran per separat“. És a dir, o triomfaven tirant tots endavant fins assolir l’objectiu de treure’s de sobre el domini britànic o acabarien tots, l’un rere l’altre, penjats a la forca per alta traïció.
Les coses els van sortir bé i, ara, els signants d’aquest document, Washington, Franklin, Jefferson, Adams, etc. són els pares fundadors, els pares de la pàtria, i han passat a la història com a model per a tothom que aspira a la igualtat i la llibertat i a ser símbol i mirall de qui lluita contra la tirania i els abusos del Poder.
Si els hagués sortit malament haurien passat a la història com un grapat de bandolers i traïdors, poc més que uns facinerosos i haurien acabat torturats i executats de forma pública i vergonyant com uns Serrallonga qualssevol.
La qual cosa demostra que si un país es vol independitzar les lleis del país opressor i colonitzador deixen de tenir validesa gràcies a la determinació i a la voluntat del poble que vol ser lliure.
Un exemple més proper el trobem en la ratificació del procés d’independència de Kosovo feta pel Tribunal de La Haia, procés iniciat per la majoria dels parlamentaris del parlament kosovès i fet contra les lleis de Sèrbia, el país del qual es van independitzar. Per cert, Espanya és dels pocs països del món que no ha reconegut Kosovo ja que això equivaldria a reconèixer de facto la possibilitat d’una escissió unilateral d’alguna regióde l’estat Espanyol.

Gran majoria
Un altre argument dels contraris a la independència de Catalunya és el que pretén que, perquè aquesta fos acceptable, necessitaria ‘una àmplia majoria’, ‘un ampli consens’, etc.
Malgrat el que ara ens pugui semblar, el poble de les colònies nord-americanes no era independentista de forma unànime. De fet, no hi ha cap historiador que ho afirmi. Si bé és cert que l’independentisme era un sentiment majoritari entre la població, no tothom pensava el mateix. Fins i tot, hi havia colònies on l’independentisme no hi era majoritari.
Així veiem que quan, el 1763, es va reunir el Primer Congrés Continental que va iniciar les accions coordinades de desobediència i insubmissió contra la Gran Bretanya, Geòrgia no hi va enviar cap representant.
El 1776 es va convocar el nou Congrés, amb la missió de declarar la independència. Les assemblees de les colònies de Nova York, Nova Jersey i Pennsilvània hi van votar en contra. A la resta, l’independentisme hi era majoritari, més en les colònies del nord que en les del sud, però en poques o gairebé cap hi havia una majoria tan aclaparadora a favor de la independència com pugui semblar i se’ns vol exigir ara als catalans.
Pot fer creure que hi va haver un ampli consens el fet que el Congrés que va proclamar la independència, el 4 de juliol de 1776 a Filadèlfia, i que va redactar, votar i signar laIndependence Act ho va fer per unanimitat. Però és que aquests congressistes havien estat escollits entre els independentistes de les 13 colònies, no hi havia cap representant dels contraris a la independència

Unitat
El catalanisme en general i ara l’independentisme més concretament té un evident grau de manca d’unitat. Això es motiu de burla i escarni per part dels contraris a la independència i un motiu de seriosa preocupació per als que en són partidaris.
El que passa, però, és que es dóna massa transcendència a aquest fenomen. D’entrada, cal destacar que la desunió i el desacord són fets habituals en les societats democràtiques. Què no hi ha divisió actualment a països tan cohesionats con Gran Bretanya, França o Itàlia? La diferència és que en aquests països gaudeixen dels beneficis d’un estat propi, que tot ho tapa i tot ho arregla. Els catalans, de moment, no tenim aquest instrument.
En el precedent americà que aquí estem repassant, la desunió va ser una de les característiques de tot el procés. A part d’una part de la població que volia seguir essent britànica a la qual ja hem fet referència, en contra del que pugui semblar, les divisions entre els independentistes van existir des del primer moment. L’aparença és que tothom va acceptar el lideratge de George Washington des del principi sense dubtes ni fissures. Res més lluny de la realitat! Dubtes, dissensions i divisions internes van ser el pa de cada dia del moviment secessionista. Només cal llegir amb atenció els llibres que parlen d’aquest procés històric.
Per tant, no cal dramatitzar el fet de les divisions internes. Si el procés segueix el model americà i avança amb determinació i coratge cap a l’objectiu desitjat, la tan comentada i magnificada manca d’unitat només serà un tema merament acadèmic d’interès per als historiadors.

Suport internacional
En el moment d’escriure aquestes línies (març 2013) el govern espanyol, sabedor de la importància de la internacionalització del procés d’independència, fa temps (des de l’11 de setembre de 2012) que està executant una intensa campanya diplomàtica a nivell mundial per tal d’evitar que l’independentisme català rebi cap mena de suport internacional. Les ambaixades espanyoles, especialment les ubicades a les capitals de les gran potències mundials i sobretot de les europees, no paren de pressionar els governs d’aquests països perquè no es posicionin sobre el procés independentista, al·legant que és un afer intern, donant informació falsa o tergiversada dels fets i de la situació de Catalunya dins d’Espanya (i, en això, hi tenen molta pràctica) o comprant directament voluntats o fent politiqueries (quasi) mafioses pels passadissos i despatxos de Brussel·les i altres àmbits diplomàtics d’Europa i del món.
Quan la revolta nord-americana va començar, el 1763, les potències del moment, és a dir, Espanya que encara, gràcies als metalls preciosos d’Amèrica, era un país potent i, sobretot, França, la gran potència del moment, a qui Gran Bretanya acabaria arrabassant l’hegemonia, es miraven el procés amb recel i seguien de reüll els esdeveniments.
D’entrada, no donaven cap possibilitat als rebels independentistes enfront de l’exèrcit britànic. Ho veien com una lluita desigual entre un exercit format per homes valents, voluntariosos i decidits però en la majoria de casos sense cap mena de coneixements ni experiència militar per una banda i, per l’altra, l’exèrcit més potent del món. Recelaven de posar-se en aquell vesper on semblava clara la victòria britànica i tot donava a entendre que només hi podrien sortir-ne perdent. Prou que els revoltats demanaven ajuda a Espanya i, sobretot, a França, però ambdós regnes miraven cap a un altre cantó sempre, això sí, atents als esdeveniments (una situació que ens és molt familiar).
En el moment en què, el 1777, els fets militars van començar a anar a favor dels rebels, Espanya i França van veure que era possible que Gran Bretanya en sortís escaldada. Per diverses causes (ganes de venjança, desig de debilitar al seu gran comú enemic Gran Bretanya, intent de recuperar territoris que ambdues potències havien perdut a mans britàniques), França i Espanya van començar a intervenir en el conflicte a favor dels revoltats independentistes.
Espanya va començar maniobres de distracció des de la Florida i Louisiana, fet que va obligar els britànics a desviar recursos militars que d’altra manera s’haurien d’haver esmerçat contra els revoltats. Tant o més important va ser l’entrega d’armes, ajuda econòmica i tota mena de subministraments a l’exèrcit americà a través de la vall del Mississipí. També es va enviar un ambaixador oficiós permanent als revoltats, l’alacantí Joan Miralles[1]. França va enviar diners, subministraments, un exèrcit que es va posar al costat de les forces de Washington i, més important encara, la seva potent flota, que es va posar al costat de la flota rebel, va atacar la flota britànica, va col·laborar a bloquejar els ports que dominaven els britànics i va impedir, o almenys va dificultar molt, l’arribada de reforços i subministraments a l’exèrcit colonitzador.
Finalment el 1783, es va signar la pau i Gran Bretanya va renunciar al domini sobre les 13 colònies, ara esdevingudes estats, els Estats Units d’Amèrica.
Si, com van fer els patriotes americans, el procés independentista català continua endavant amb coratge i determinació, davant la tossuderia antidemocràtica de l’estat Espanyol, tard o d’hora les potències europees i mundials hauran d’intervenir per no posar en perill l’estabilitat política i econòmica d’Europa i, de retruc, sortir-ne elles mateixes perjudicades

Conclusió
Els impediments de tota mena esgrimits pels contraris al procés independentista català queden totalment desmuntades pels precedents històrics com l’americà, en què tretze colònies van decidir per majoria, amb la força jurídica de les decisions del seu Congrés, i prescindint de la legalitat del país colonitzador, tirar endavant amb coratge i determinació el seu procés d’independència.
El procés independentista català ha de seguir-ne l’exemple. Ha d'obviar una legislació pensada precisament per impedir la possibilitat que una part del territori espanyol pugui optar per marxar d’una forma democràtica i civilitzada. I, sense pors a guerres brutes, ofecs econòmics i ofensives diplomàtiques (en definitiva, l’equivalent actual a l’enfrontament bèl·lic entre americans i britànics), ha de tirar endavant amb determinació i coratge com ho van fer els patriotes americans ara fa 250 anys.

Carles Camp
25 de març de 2013

Per a saber-ne més
Revista Sàpiens, Grup Cultura 03, núm 127, Barcelona, març 2013, p. 48-53
Isaac Asimov. El nacimiento de los Estados Unidos 1763-1816. Alianza Editorial, Madrid, 1983
Gore Vidal. La invención de una naciónWashington, Adams y Jefferson, Editorial Anagrama, Barcelona, 2004

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.