traducció - translate - traducción

3.7.13

...I DE FRAGA A MAÓ! Notes sobre la catalanitat de Menorca


Menorca, que el s. xviii va ser britànica, francesa i espanyola, fa part de la nació catalana. Tot i els intents d'espanyolitzar-la, especialment els darrers 75 anys, moltes persones, a plena consciència, han fet veure les petjades culturals que proclamen als vuit vents la catalanitat dels menorquins. Cert és que el discurs dominant malda per sembrar-nos de sal la memòria, però investigadors, lingüistes, geògrafs, historiadors i, en menor incidència, polítics han contingut l'anorreament i han reivindicat la veritat històrica. Vegem-ne quatre pinzellades d'exemple.

*     *     *
La il·lustració, sobre la bandera de Menorca, mostra l'entrada al castell de Sant Nicolau de Ciutadella
*     *     *
Publicació original:
balutxo | HISTÒRIES AMAGADES | dimarts, 2 de juliol de 2013 | 13:15h



Menorca catalana

Els anys que jo estudiava a Barcelona, a partir del 1968, entre les màximes que es cantaven amb la tornada de No serem moguts! (Per la policia!, El nord i el sud ben junts!Lluitarem i aguantarem!...), em sorprenia molt escoltar Lleida catalana! Si les evidències no s'han de reivindicar, com era possible que se sortís al pas d'un absurd posar en solfa la catalanitat de Lleida? Ho hauria pogut entendre aplicat a la Franja, a València, a Mallorca, al Rosselló o a qualsevol part de la Catalunya no reconeguda, però quina altra cosa podia ser Lleida si no era catalana? Aquell crit de resistència no em va cridar l'atenció només a mi. En una de les mogudes que desembocaren en decretar un Estat d'Excepció d'aquell estat excepcional que encara patim, la primeria de juny de 1968, just després del Maig Francès, en una plantada d'estudiants a la plaça de la Universitat, algú substituí la referència a Lleida per un Menorca catalana! No serem moguts!Aquí sí que hi havia motiu de reivindicació per mirar de contenir l'anticatalanisme que, de manera intensa des de la guerra incivil, s'havia atiat com una mala cosa i empeltat per la força a les illes Balears i Pitiüses.
Les hemeroteques serven testimoni de la resposta dels menorquins d'aquell temps en defensa de la identitat furtada. El juny del 1970 el diari Menorcava obrir una secció, Tribuna Universitaria, coberta per joves de l'illa que estudiaven a Barcelona. Entre d'altres escrits, Fernando Gomila publica"De lo catalán y sus cuestiones" i "Catalanismo y centralismo", on aborda la polèmica entre llengua estàndard i dialecte, tot acceptant la catalanitat dels illencs. A la mateixa secció J. M. Q. publica "Siguem realistes", en defensa del català parlat i escrit. (1) Tot això passava a més de cinc anys de la mort del dictador, quan encara signava penes de mort, mantenia una forta censura sobre els mitjans de comunicació, atacava els desafectos al régimen, multava cantants, actors, periodistes i escriptors, o, entre d'altres mesures repressives, fomentava la divisió i l'esquarterament de les terres de parla catalana. Les cartes al director dels diaris d'aquella època provoquen vergonya aliena i, dissortadament, n'hi ha que hi tornen! 

Tant és ara com abans...
Tanmateix, els quaranta anys de dictadura que generà la insurrecció armada feixista militar de 1936 no varen poder esborrar les petjades que, encara que molt amagades i, en algun cas, fins i tot negades, destapaven la pertinença dels menorquins. En brinden fe els llinatges més freqüents (Ametller, Anglada, Barber, Begur, Bosc, Camps, Cardona, Carreres, Casesnoves, Cintes, Coll, Febrer, Fener, Ferrer, Florit, Font, Gener, Huguet, Mercadal, Moll, Mora, Obrador, Oliver, Olives, Parpal, Passarius, Planes, Pellisser, Pons, Prats, Quintana, Riera, Ripoll, Riudavets, Roger, Roig, Sabater, Serra, Timoner, Torrent, Torres, Vila...), les quatre barres cisellades arreu i que, a molts d'edificis (Santuari del El Toro, ajuntament d'Alaior, ajuntament i església de Sant Francesc de Ciutadella...), acullen en solemne benvinguda els visitants com a pòrtic d'entrada, a més de molts d'altres vestigis documentals (registres parroquials, actes notarials, mapes...) que no s'han pogut ocultar i que segellen amb signatura indiscutible qui som i d'on venim.
Cal recordar que Menorca havia vist respectades les institucions i les franqueses durant les dominacions britànica i francesa. Serà a partir del 1802, any d'inici de la darrera i encara vigent dominació espanyola de l'illa, quan es veurà sotmesa als governadors de Mallorca. Des de l'estructuració de la província l'any 1833, Menorca es mostrarà insatisfeta de la subjugació a Mallorca i, cíclicament, es mostrarà disconforme de veure esvaïda la personalitat. Ja dins del s. xx, ho demostrarà en moltes ocasions com, per exemple, els intents reiterats de la creació d'un model similar als cabildoscanaris o les propostes de declaració de port franc. Ni tan sols en època moderna, immersos ja dins de la restauració borbònica de 1975, amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia i la creació dels Consells Insulars arran de l'estat de les autonomies, Menorca ni s'aquietarà totalment, ni es mostrarà còmoda, ni especialment satisfeta amb una estructura balear, la qual és vista com una estació d'enllaç innecessària per a una concepció nacional coherent, vinculada a la catalanitat usurpada des de la dominació espanyola, com posen de manifest nombrosos testimonis al llarg de la història. 

Un independentista a la darreria del s. xix?
Una fita de referència que, encara que poc coneguda, resulta obligada a la història del catalanisme polític és l'escrit que, el maig de 1890, el metge d'Alaior Josep Miquel Guàrdia, resident a París, publica a L'Avens: “No sé per què han adoptat a Catalunya lo nom bàrbar de catalanistes, ja que als catalans basta ser catalans i no més, això és, fills i amants de la pàtria catalana, com n'Almirall i alguns altres, que no tenen que veure amb los que en llatí se diuen versipelles, perquè són com aquells animals qui muden de pell, mig catalans i mig castellans, i en efecte sens racionalitat ni caràcter”. La manifestació final d'aquell escrit desfà la ximplesa escampada que l'independentisme és cosa de fa dos dies: “Així ho creu un demòcrata republicà, i no de quinze dies, qui desitja coralment la independència, la llibertat i la prosperitat i l'avenç de la pàtria catalana”. Sí, ho heu llegit bé: independència de la pàtria catalana! Poques declaracions tan contundents i clares. L'any 1890!

Un debat reiteradament interromput
Encara que sense connexió directa amb Mallorca, Menorca coincidirà amb la balear major en fer aportacions cada vegada que, en els moments històrics més àlgids, emergeixen debats ideològics sobre l'estructura territorial. Quan, a partir de l'any 1916, Lluís Alemany, cap del partit liberal, defensa una Mancomunitat balear com a projecte d'ens polític, des de Menorca apareixen escrits de protesta contraris a inventar una realitat falsa i artificial. Fins i tot persones allunyades del catalanisme veuen quin és el camí correcte. Pere Ballester escriuria al respecte: “Una vegada Menorca s'hagi ajuntat en una Mancomunitat, deuria lligar-se a una regió, la qual segons la meva opinió, hauria de ser Catalunya”. Com ha passat sempre, qualsevol esment a refer la nació catalana provoca reaccions. L'any 1918 El Heraldo de Madrid publica: «En las islas Baleares late la semilla separatista, los castellanos son llamados despectivamente forasters y en Menorcaespanyols. Predican los más exaltados la unión con Valencia y Cataluña para renacer la mal llamada nacionalidad catalana y separarse de España».
La Dictadura de Primo de Rivera, amb la fèrria censura i les prohibicions de revistes i actes reivindicatius, apaivagà i va interrompre durant un temps el debat necessari, quant al model territorial i nacional de Menorca, però en tombar els anys 30 va reprendre amb especial força i intensitat a La Voz de Menorca, amb interessants aportacions. Així dia 20 de març de 1931, un mes abans de la proclamació de la República, Tudurí Garcia escriu: “Seria profitós que ens posàssim d'acord per cercar un apropament vers aquells sectors que aspiren al reconeixement de la nacionalitat catalana a la que nosaltres pertanyem d'ençà que Menorca fou conquerida pels catalans”. El mes següent, ja proclamada la República, dia 21 d'abril, Pere Taltavull es refereix a la constitució d'una “Gran Espanya” capaç de rompre el centralisme i on “cada poble es governarà segons llurs furs, donant-se llurs pròpies lleis i manejant llur pròpia administració”. El mateix autor, dia 28 d'abril, persisteix en la mateixa idea en anunciar que, en pocs mesos, s'hauran de reunir les Corts per resoldre “la delimitació dels estats que han de constituir la Federació Espanyola”. L'endemà mateix, dia 29 d'abril de 1931, aquella crida insistent rebria una clara resposta de qui, aviat, esdevindria un dels grans defensors de la unitat amb Catalunya. Joan Timoner i Petrus, amb el pseudònim Menorquit, publica “La nacionalitat dels menorquins” on afirma que “Menorca és catalana, genuïnament catalana” i convida tothom a “enfeinar-nos en la tasca, àrdua és ver, però també bella i justa de la catalanització radical de la nostra illa”. Durant dos anys publicarà un total de cinquanta-vuit articles, amb moltes de referències lingüístiques i històriques, així com propostes polítiques. La concepció que defensa és la de la Catalunya Gran, en el marc d'una república federal, un model que a Menorca també avalarà Joan Hernández Mora.
L'ideari de Menorquit, ric i prou documentat quant a la proclama identitària, no admet cap rèplica pel que fa als arguments que utilitza i només pot ser combatut amb altres propostes de caire regionalista. Cap d'aquestes, però, reclamarà constituir una unitat amb el conjunt de les altres illes, sinó que les alternatives a la proposta de bastir la Catalunya Gran defensen la singularitat i personalitat de Menorca. Aquest posicionament toparà amb la proposta, des de Mallorca, de redactar un avantprojecte d'Estatut d'Autonomia per al conjunt de les illes. La idea serà rebutjada des de Menorca i Menorquit renegarà del balearisme: “Una mentalitat connexa baleàrica no existeix avui, ni ha existit mai, ni creiem que faci mica de falta la seva existència. La llengua catalana és una i sola, tan a la Catalunya estricta com a la Catalunya insular, que és el vertader nom del nostre arxipèlag... I anem ara a la història balear. Es possible d'aplegar en un motllo merament balear, purament balear, els fets i les tendències dels pobles insulars durant els segles? La història balear, en el sentit d'història d'una nacionalitat, d'una col·lectivitat etnogràficament delimitada no es pot fer. Mallorca, ni en el període en que fou reialme independent tingué una fesomia estrictament baleàrica; mai ha existit un fet diferencial mallorquí o balear, respecte a Catalunya. Les illes catalanes, la Catalunya Insular, aquestes tres regions catalanes, independents entre elles, en esperit i en estructura, en caràcter i en interessos, plenament autònomes i separades entre elles i compreses dins la concepció general de Catalunya és al que nosaltres aspirem... El nom de Balears és un mite, una paraula sense consistència ideològica, tot buidor i negació...” Insistirà, en altres articles, en la convicció i conveniència d'una Menorca integrada com a part de la nació catalana: "Advinguda la República, que no pot ésser altra que federativa, ens cal tombar els ulls vers la història i regenerar-nos com a poble lliure. (...) Res d’Estat Balear, res de provincianisme. Volem ser catalans, tot essent menorquins, com en són els empordanesos, els rossellonesos, els mallorquins mateixos. Però balears tot sol ens fa renou de buit. (...) Si Menorca és una regió catalana ha de seguir una política catalana. (...) Han ideat un Estatut de Mallorca, anticatalà i antimenorquí. (...) [han de ser] “autònomes Menorca, Mallorca i Eivissa com les altres regions catalanes dins Catalunya”.
La tenacitat i constància de Timoner i Petrus, afegida a la racionalitat de la seva proposta i a l'hàbil utilització de dades històriques per afavorir la viabilitat del projecte, començaren a irritar i molestar tant els sectors més conservadors com els lerrouxistes. Va ser així com Joan Manent i Victorí, propietari de La Voz de Menorca i amic personal de Lerroux va arribar a atacar fins a interrompre la continuïtat dels articles de Menorquit. A aquest silenci forçat cal afegir la dinàmica republicana, amb la reculada del bienni negre. Després de la victòria del Front Popular el febrer de 1936, es produeix una tímida recuperació del debat. El mes de maig, a Barcelona, es publica el Missatge als Mallorquins (en realitat, adreçat al conjunt de les illes) i la corresponent Resposta als catalans. Ambdós documents seran revalidats. Des de València es publica un segon missatge i, des de Menorca, es redacta una segona resposta que no es publicarà fins que, transcorregut més de mig segle, Fina Salord descobreix l'escrit elaborat per Mn. Josep Salord Farnés que expressa “el nostre desig d'obrar en conseqüència amb aquesta professió de fe en les destinacions futures de la comunitat catalano-balear”. L'aixecament feixista-militar de 1936, unacruzada nacional contra el separatismo, va interrompre de nou el camí d'agermanament.

El present i el futur immediat
Els darrers anys, des de Menorca, hem rebut novelles aportacions al pensament polític. En aquest camp, sense oblidar els debats previs a la redacció de l'Estatut d'Autonomia (amb aspectes com el model dels Consells o la paritat representativa), cal valorar les sòlides intervencions parlamentàries de Joan López Casasnoves i la feina ingent, en àmbits sovint desatents i fins i tot adversos, de persones com Maite Salord Nel Martí. Quant al recobrament de la memòria col·lectiva, s'han publicat molts de treballs orientats a descobrir aspectes ocults que, arran del silenci imposat pel franquisme, romanien immersos dins del desert de l'oblit. Ni que sigui com a referent simbòlic, és just recordar l'historiador Andreu Murillo. Entre les darreres fornades, recentment m'han generat un alt interès les aportacions al debat del jove investigador i historiador Joel Bagur o del sociòleg i geògraf Pau Obrador, ambdós en línia amb la tradició d'esvair l'esquarterament, imposat gairebé en tots els ordres (lingüístic, cultural i nacional), i vertebrar la represa. Aquest novell bagatge intel·lectual hauria de poder-se reflectir i concretar en propostes orientades a la definitiva incorporació de Menorca, amb el conjunt de la nació catalana, al procés en curs cap a la sobirania per assolir un lloc en el marc dels pobles lliures del món.

ANNEX.- Un cas singular de lluitadors per la independència
He cregut oportú, ni que sigui com a annex final al catalanisme des de Menorca, esmentar les trajectòries de dos eminents menorquins, amb itineraris no ben bé antagònics, però sí molt divergents: els germans maonesos Serra i RafolsElies (1898-1972) i Josep de Calassanç (1902-1971). El major va acabar el batxiller a Girona i es llicencià en Ciències Històriques a la Universitat de Barcelona. Després de fer feina a l'Institut de Lleida, l'any 1925 fa el doctorat a Madrid sobre Ferran II d'Aragó, el catòlic, i l'any següent obté una càtedra a la Universitat de La Laguna, d'on ja no es mourà mai. Com a degà, va incorporar els estudis de Filologia Catalana a la universitat canària i, com a investigador, va estudiar i publicar sobre molts d'aspectes de la història de les Canàries, amb especial èmfasi els viatges medievals catalans (2). En reconeixement als seus mèrits, l'Ajuntament de La Laguna el nomenà fill adoptiu l'any 1959. Té carrers dedicats a les Canàries, edificis amb el seu nom i un premi d'investigació que el recorda d'ençà que va morir l'any 1972.
Als efectes del tema d'aquest article, interessa molt més focalitzar l'atenció sobre el seu germà Josep, perquè és una figura que mereix un major reconeixement del que li ha dispensat la terra nadiua. Com el seu germà, estudià Història a Barcelona. L'any 1934 ja obtenia la plaça de Conservador del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Després de la guerra incivil espanyola, va fer excavacions a Mèrida, però s'especialitzà en arqueologia prehistòrica, ibèrica i romana a Catalunya, amb una llarga llista de troballes i publicacions. El 1949 va ser designat membre de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, pertanyent a l'Institut d'Estudis Catalans. És imprescindible fer esment a la seva figura com a pare d'una nissaga de defensors de la terra i catalanistes compromesos: els seus fills Eva,Blanca i Josep de Calassanç Serra i Puig.
Eva (Barcelona, 1942), després de llicenciar-se en Història, treballà per a la Gran Enciclopèdia Catalans fins que s'incorporà a la Universitat (la Pompeu Fabra i la de Barcelona). Des del 2002 és membre de la secció d'Arqueologia de l'IEC. Va militar en el Front Nacional de Catalunya i en el PSAN. Detinguda en diverses ocasions, va ser acusada de pertànyer a Terra Lliure i de col·laborar amb ETA, però fou absolta per inexistència de proves. El juny de 1991, al costat de Lluís Maria Xirinacs va promoure l'Assemblea per l'Autodeterminació. Blanca (Barcelona, 1943) es va llicenciar en Filologia. Políticament, com la seva germana, va militar en el FNC i el PSAN. L'any 1992 va ser detinguda en el marc de les operacions prèvies als Jocs Olímpics i acusada de pertànyer a Terra Lliure. Es dedicà a l'ensenyament, va fer part de l'STEC-Intersindical i de la Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans pels Drets i les Llibertats Nacionals. Va fer part, en la novena posició, de la llista de la CUP per Barcelona a les eleccions de 2012. Josep de CalassançCala (1951-2011), va participar a la fundació del PSAN (1969) i de Terra Lliure (1978). El 1979 va haver-se d'exiliar i, a partir de 1984, va activar el catalanisme cultural del Rosselló com a impressor i llibreter, col·laborador de Ràdio Arrels, impulsor del Centre Cultural Català i el Casal Jaume I de Perpinyà. Va morir a Montpeller en el curs d'una operació de cor.
La petjada de son pare no va ser rescatada de l'oblit fins quaranta anys després de la seva mort. Dia 25 de juny de l'any 2012, a iniciativa de del Centre d'Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d'Estudis Històrics, l'Institut d'Estudis Catalans celebrà una jornada d'homenatge a Josep de Calassanç Serra i Ràfols. Després dels elogis deJaume SobrequésXavier Llovera del Museu d'Arqueologia, Joan Rocadel Museu d'Història, Isabel Rodà de l'Institut d'Arqueologia Clàssica, a l'entorn de la figura i obra de l'homenatjat, es varen llegir diverses ponències de Xavier BarralArtur CebriàJoan SanmartíJosep Guitart, Rosa Prevosti i, com a darrera lectura, el treball de les seves filles Eva i Blanca: “Repressió, represàlies i represa de l'arqueologia catalana”, amb la denúncia de les peripècies que va patir son pare durant la postguerra, amb un relat dels incidents patits al domicili familiar (des d'incendis fins a escorcolls policíacs), la marginació professional o la necessitat d'acceptar treballs menors per pura supervivència. Tot això, com a conseqüència de la seva ideologia. Ni que fos únicament per aquest motiu, la lluita d'aquest menorquí ja mereix ser tinguda com a exemple d'una dignitat i d'una capacitat de resistència que hauríem de voler servar i servir. 

NOTES
(1) Informació obtinguda gràcies a Beatriu Defior que, per a un treball de Filologia Catalana, va fer el buidatge del diari Menorca del 1970. Els dos autors dels articles esmentats, molt possiblement són Ferran Gomila Mercadal i Josep Maria Quintana Petrus.
En accedir a l'enllaç superior, podreu llegir l'interessant treball d'Elies SerraLos mallorquines en Canarias, publicat el 1941 però escrit el 1936, amb un tàcit reconeixement de pertinença a la nació catalana (“...nada extraño que se acordase de los puertos catalanes y, singularmente, de Mallorca”).


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.