traducció - translate - traducción

21.1.14

CATALANOFÒBIA 3. LIMITACIONS IL·LÍCITES DE LA CORONA CONTRA EL PRINCIPAT DE CATALUNYA (1640)

Dels reis de Castella s’ha separat Catalunya per injúries, injustícies, rompiments de lleis, privilegis, etc.
GASPAR SALA


Felip IV de Castella i III d'Aragó
Els dos grans programes escrits per Olivares no es van portar a terme a Catalunya d’una manera oficial sinó subreptícia. El del Gran memorial oficialment no s’aplicà, tot i que d’ençà de l’acord del Consell d’Estat de 14 d’agost de 1640 d’ocupar militarment Catalunya s’intentà seguir-lo fil per randa; el de la «Unió d’Armes» les Corts tampoc no el van aprovar. Tanmateix, el lema «un rey, una ley, una moneda» va ser executat amb cautela però progressivament. Per això el catalanisme polític, tal com va teoritzar Isaiah Berlin, va aparèixer tan bon punt els catalans es varen veure ultratjats, menystinguts o coaccionats. Constata aquesta situació el jurista Francesc Martí Viladamor, coetani dels fets del 1640, quan escriu al Consell de Cent: «Si la brevedad compadeciera el discurrir de espacio todas las materias, viérase en sus ocurrencias que no ay ley sin quiebra, constitución sin rompimiento, privilegio sin contravención y libertad sin ultraje, porque todos los derechos de Cataluña han padecido naufragio en el golfo de la malicia.»[140]

A títol d’exemple, i sense cap anhel exhaustiu sinó il·lustratiu i prou, les contrafaccions denunciades pels catalans sobre l’incompliment de les lleis i constitucions per part dels governants de la corona de Castella, sobretot el comte duc d’Olivares i el protonotari Villanueva, eren les següents:[141]

Sobre els drets humans: 
    • Guarnicions d’estrangers a les presons de Catalunya.
    • Forçar els pescadors a anar de mariners a la flota.
    • Retenir els reclusos dins de la presó, tot i haver passat el termini de trenta dies, sense haver-los notificat les querelles ni poder-los-en treure amb fiança.
    • No deixar en llibertat els condemnats a galeres un cop acabada la pena.
    • Convocar l’usatge «Princeps Namque» sense els requisits legals, és a dir, establir un reclutament per defensar un territori que no era el del Principat i sense tenir el príncep al capdavant de les tropes.
    • Resoldre les causes fora de la jurisdicció de l’Audiència per portar-ne la resolució a Madrid.
    • Exigir fiances de querellats ja difunts.
    • No proveir les places vacants de ministres dins del termini fixat de tres mesos.
    • Empresonament de diputats i jurats. 

Sobre les estructures institucionals:  
    • Nomenar virreis o lloctinents a Catalunya abans de jurar el rei les constitucions. Sense haver jurat les constitucions, condició indispensable per ser príncep, no es tenia poder per nomenar virreis.
    • L’extinció de la vicecancelleria del Consell d’Aragó.
    • Negar als membres del Consell de Cent la prerrogativa d’anar coberts davant del rei.
    • L’edicte sobre la residència dels francesos.
    • La pragmàtica de les fortificacions i la denegació a Barcelona de fortificar-se.
    • Intents continuats de legislar i governar a través d’edictes i pragmàtiques.
    • Cloure unes corts començades amb la presència del rei acompanyat de l’exèrcit, la qual cosa no permetia la llibertat de vot dels diputats. Les institucions foren contundents: «Segons les generals constitucions, usos i costums jurades per V.M., los vots en les Corts han de ser liberos i no es poden tenir havent-hi exèrcit en Catalunya.»[142]  

Sobre l’àmbit fiscal:  
    • Imposar el tribut o exacció del «coronatge» amb motiu de la pujada al poder d’Olivares. Aquest impost, originari de la corona d’Aragó i establert amb la coronació d’un membre de la família reial, variava en cada ocasió i gravava totes les localitats. Tanmateix, es considerava inconstitucional cobrar-lo abans que el príncep no fes el jurament.
    • Exacció dels «quints». Era un impost que gravava amb una cinquena part els ingressos municipals de determinades poblacions, al qual, però, les catalanes s’oposaven.
    • L’exacció de «fogatges». Impost que gravava les cases habitades per subvenir a la corona.
    • Arbitri de les mitges «annates». Creació el 1631 d’aquest impost equivalent a la meitat del sou del primer any dels funcionaris. Pels títols nobiliaris l’impost solia ser d’un any sencer.
    • Confiscació per part de la corona de les rendes i dels beneficis eclesiàstics. Amb el segrestament dels abadiats, el rei retenia les rendes dels monestirs i també procurava que jeràrquicament els monestirs depenguessin de Valladolid. El cas emblemàtic és el del monestir de Ripoll, les vacants del qual eren ocupades pels benedictins de Castella; a més, el rei va apropiar-se la jurisdicció de les baronies del monestir, de manera que els ingressos d’aquestes es dedicaren a fundar un convent de benedictines a Madrid, el convent de San Lázaro, on van passar els famosos esdeveniments de la secta dels il·luminats.[143]
    • Interferir en l’exacció dels tributs de la Generalitat amb la intervenció dels magatzems per ministres reials.
    • Els allotjaments a la llombarda, és a dir, amb manutenció completa a càrrec del poble, de la qual la noblesa quedava exclosa. Respecte a l’allotjament durant tres anys dels terços escampats pels diferents pobles catalans, Joseph Font va dir que «no foren tan secrets llurs intents que no es conegués la malícia i se pogués deduir que la milícia Castellana se quedava a Catalunya, no per a entrar altra vegada a França sinó per subjectar als Catalans».[144] 

El frare agustinià Gaspar Sala, el 1640, resumia així l’animadversió que es tenia a Catalunya contra la monarquia: «Todo el cuydado del govierno de esta Provincia, desde el año 1620 acá, ha sido siempre vexarla, oprimirla, y con particular desuelo buscar contrafacciones, intentar rompimientos a constituciones, y privilegios, ocasionando excesivos gastos a V.M. y al Principado, con pleytos, contenciones, embaxadas, y otras diligencias para este efecto. Esto, con tanta continuación y porfía, que apenas se dava asiento a una, quando despertavan otra mayor, y de mas peso.»[145]

Tanmateix, per causa de les contrafaccions de la corona de Castella executades en contra de les lleis de Catalunya, els juristes catalans es van dedicar al constitucionalisme, de manera que es considera que aquella època de la primera meitat del sis-cents va ser un moment de gran esplendor del constitucionalisme català. Felip Vinyes, inspirant-se en el canonge Francesc Calça, fou el primer a donar forma jurídica al costum que el príncep era elegit pels catalans amb pacte i sotmès a l’imperi de la llei, el qual príncep era revocat en cas que incomplís els pactes.[146] Josep Ramón, el 1628, afirmava que «a Catalunya no pot usar el senyor Rei de la potestat absoluta o plenitud de potestat». I Francesc Ferrer va defensar la idea que qualsevol disposició reial que aspirés a convertir-se en norma general podia contravenir a les constitucions catalanes. Joan Lluís Palos diu que cal recordar que aquest debat constitucional de Catalunya també se sostenia aquells anys a diversos països europeus, perquè era el resultat de la col·lisió entre la prerrogativa règia i el poder legislatiu del parlament.[147]

Tot i aquest debat constitucional, els catalans d’aquella època no varen conèixer el text del Gran memorial, que per això era secret, però sí que estaven al corrent de la política concreta del comte duc. De primer, de la seva idea de crear una «Unió d’Armes» amb la qual pretenia que Catalunya participés en les guerres particulars de la monarquia amb setze mil soldats. Segonament, van conèixer de sobres el lema del comte duc: «Un rey, una ley, una moneda.» Però el que va fer incitar més els catalans a independitzar-se de la monarquia hispànica fou el menyspreu del comte duc envers les constitucions i les llibertats de Catalunya. Cal recordar que quan van assassinar el virrei el comte de Santa Coloma, es va escorcollar casa seva, on es van trobar cartes autògrafes del comte duc en les quals es podia llegir: «Que si las Constituciones de Cataluña le embarazaban, podía desprender-se de ellas.»[148]Per aquesta causa Gaspar Sala opinava que, després d’haver llegit aquestes cartes, es podia estar segur que la intenció era subjectar Catalunya com a terra conquerida. L’historiador britànic Martin Hume també transcriu una carta del comte duc al virrei, on li parlava en termes equivalents: «No és temps de suplicar, sinó de manar. Els catalans són naturalment inconstants, tan aviat volen com no. Feu-los entendre que el bé de la nació i de l’exèrcit ha de passar davant de totes les lleis i privilegis. (...) Preneu-los los llits per a les tropes, àdhuc als més enlairats de la província, si és necessari, encara que hagin de dormir a terra. Si calen treballadors i els pagesos es neguen anar-hi, forceu-los a fer-ho, i si és necessari porteu-los-hi lligats. No estalvieu la força: no hi fa res que cridin contra vosaltres. Jo prendré damunt meu tot el blasme.»[149] Tanmateix, el dret de conquesta, com a font de dret, no el precisava pas Olivares, atès que en una carta del 9 de març de 1640, també adreçada al virrei, establia «que estava resolt d’enviar a l’Estat de Milà sis mil catalans, i que no obsten les constitucions (catalanes) de no poder ser trets involuntàriament, per ser primeres les lleis de la monarquia. Que dites constitucions foren estatuïdes en son principi i tenien força quan Catalunya estava separada, però ara no». Com es pot veure, l’aplicació de noves normes legals positives no es feia basant-se en una nova llei proclamada, sinó en l’arbitrarietat de l’absolutisme. No calia derogar la legislació ja que es governava des del despotisme o la tirania. Hi havia hagut la unió de dues monarquies mitjançant un matrimoni, és a dir, una unió personal; els castellans, però, s’havien oblidat que continuava vigent la separació política, institucional i administrativa de les dues corones.

Aquí no hi escau, però, justificar el capteniment polític dels catalans, ni donar arguments a la independència política de Catalunya contra el seu príncep, infidel al jurament que havia fet de guardar les constitucions. No. No és pas la meva feina. El que voldria saber amb exactitud són les intencions de la corona de Castella en intentar suprimir les llibertats nacionals de Catalunya, és a dir, quin era l’instint castellà en eliminar les constitucions catalanes i conèixer fins allà on sigui possible els mòbils reals, no els aparents, d’aquest projecte polític. I pel que s’ha vist fins ara, els gestors de la monarquia, que darrerament alguns autors han considerat com a autèntics responsables de la modernització de l’estat, no tenien cap principi progressista, ni modernitzador, ans al contrari, estaven instal·lats en la cultura de la guerra, no propugnaven els drets personals dels individus, ni admetien la participació política dels ciutadans en les institucions que els representaven. Els qui pretenien de debò la modernització de l’Estat eren precisament els catalans. Eva Serra, sobre la modernització de les institucions polítiques catalanes, diu: «L’alternativa catalana a l’Estat modern de 1640 fou una actuació del seu patrimoni institucional i legislatiu: ampliació de la representativitat parlamentària, agilitació del funcionament de les Corts, formació d’un nucli dirigent, síntesi de Diputació, ciutat de Barcelona i universitats, formació de juntes especialitzades, elaboració d’un pensament polític a partir de la defensa de la constitució paccionada. En definitiva, emergia una res publica que no fracassà per la seva incapacitat social i política, sinó per la seva debilitat militar davant de dues monarquies en expansió.»[150]

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v
 + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[140] Francesc Martí Viladamor.  Notícia universal de Cataluña, p. 89.
[141] Eva Serra. 1640. Una revolució política, Crítica, Barcelona, 1991, pp. 3-65.
[142] Eva Serra. Op. cit., p. 45.
[143] J. H. Elliott. La revolta catalana 1598-1640, Crítica, Barcelona, 1989, p. 242.
[144] Joseph Font. Catalana justícia contra les castellanes armes, p. 84.
[145] Gaspar Sala. Proclamación católica, Barcelona, p. 84.
[146] Antoni Simón i Jesús Villanueva. «El cercle erudit i històric barcelonès dels anys vint i trenta del sis-cents i la revolució de 1640», Revista de Catalunya, núm. 122, octubre, 1997.
[147] Joan Lluís Palos. Els juristes i la defensa de les Constitucions catalanes, Eumo, Vic, 1997, p. 141.
[148] Gaspar Sala. Secrets públichs, Eumo, Vic, 1995, p. 29.
[149] Ferran Soldevila. «La nostra història vista pels historiadors britànics», Revista de Catalunya, núm. 37, juliol, 1927, p. 5.
[150] Eva Serra. 1640. Una revolució política, Crítica, Barcelona, 1991, p. 65.


Pots llegir o baixar-te EL GRAN MEMORIAL del Conde-Duque, aquí:
Share/Bookmark