traducció - translate - traducción

17.1.14

FULL DE RUTA FAES: 2013, NEGAR LA LLENGUA. 2014, NEGAR LA HISTÒRIA.

Font: http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART02443
Joan Cavaller: J.C. Valero. La desapasionada realidad científica desmonta la mitología nacionalista

Paseo en doce capítulos por algunos de los episodios más significativos de nuestra historia hispánica común 

Joan Cavaller: J.C. Valero. La desapasionada realidad científica desmonta la mitología nacionalistaEl diari ABC, fent gala d'un profund sentit de l'humor, va obrir ahir, diumenge 12 de gener de 2014, una sèrie d'articles encaminats a mostrar la tendenciositat nacionalista de la historiografia catalana en contra de la veritat científica que mostra la vinculació natural dels catalans respecte a Espanya.
Des de la Fundació d'Estudis Històrics, que sabem identificar les bromes allà on sorgeixen, volem riure amb els nostres amics espanyols i, a tal efecte, comentarem els acudits corresponents.
La primera broma que hem pogut descobrir és aquesta: existeix una dicotomia entre historiografia nacionalista catalana i historiografia científica. La primera respon a interessos polítics d'emancipació nacional i la segona respon a la veritat. Aquesta broma fa l'acudit de convertir la historiografia nacionalista catalana en falsedat. La gràcia està en el fet que de la negació de la condició de veritat de la historiografia nacionalista catalana es dedueix la condició de veritat dels postulats científics que parlen d'una Catalunya espanyola i d'una nació espanyola unitària.
Resulta simpàtic observar que encara avui hi hagi historiadors partidaris d'una veritat científica en sentit aristotèlic, és a dir, basada en coneixements eterns i universals, contra la qual tota altra forma de veritat (és a dir, no eterna ni universal) esdevindrà falsedat o error. El Sr. Valero argumenta la veritat científica de la pertinença de Catalunya a Espanya basant-se precisament en arguments que destaquen la condició eterna i universal de la relació catalana amb la cosa espanyola. Així, entre altres capítols, retrotrau aquesta relació a l'època dels visigots ("el nacimiento en 415 en Barcelona de Hispania como primer proyecto hispánico independiente de Roma") i insisteix en la coneguda tesi dels reis catòlics com a pares de la "unidad que hace de España una de las naciones más antiguas de Europa". Al seu torn, nega universalitat i eternitat a la pretesa condició "permanent" de l'enfrontament entre Catalunya i Espanya, tot convertint aquest enfrontament en esdeveniments aïllats i anecdòtics.
Després de les aportacions de múltiples autors al segle XX en contra de la concepció de veritat en sentit aristotèlic, és a dir, com a conjunt d'enunciats amb caràcter etern i universal (i aquí ens remetem a noms com ara Feyerabend, Lakatos, Kuhn, Habermas, etc.), la ciència actual admet que la veritat de tot discurs científic es fonamenta en criteris sociològics, és a dir, en els interessos de la societat corresponent que genera aquell discurs. Aquesta forma de concebre la ciència és, al seu torn, una forma de pensar basada en criteris sociològics o, dit en altres termes, democràtics.
Pretendre la realitat d'una veritat científica en termes aristotèlics implica situar-se en un horitzó aristocràtic que nega validesa als interessos legítims de la societat. Qui decideix el que és etern i universal? Qui decideix el que és científic? El Sr. Valero, molt astutament, ha contestat aquesta qüestió recorrent al principi complementari de l'exigència de no contradicció i així assenyala historiadors catalans (Pierre Vidal, Vicenç Vives, etc.) que neguen el discurs d'altres historiadors catalans. Davant de la contradicció, la historiografia catalana, en el seu conjunt, resta invalidada en benefici del criteri espanyol. La negació implícita del criteri sociològic, en forma de negació de la validesa del discurs historiogràfic català (perquè en ell hi ha contradiccions), significa la negació de les pretensions nacionalistes d'aquells catalans que volen que Catalunya sigui un estat.
La broma està en el fet que el Sr. Valero ha fet servir aquesta estratègia per a justificar la realitat nacional i política dels espanyols. I és aquí on el Sr. Valero entra en contradicció, perquè si s'ajustés estrictament a l'exigència científica d'imparcialitat, no hauria de defensar, ni molt ni poc, els interessos nacionals dels espanyols. Un científic en el sentit clàssic del terme hauria de punxar els ratolins de la gàbia (catalans i espanyols) per saber com reaccionen, però no hauria de defensar que els ratolins han de viure junts perquè la gàbia ha estat sempre la mateixa. En tant que s'esforça per demostrar que els espanyols són un dels pobles més antics de la història, i que els catalans s'equivoquen perquè violen el principi científic d'eternitat, Valero traeix el principi d'imparcialitat entrant llavors a lluitar de forma decidida pels interessos sociològics que nega explícitament.
Potser es pensava que ens enganyaria? El Sr. Valero ens vol fer creure que ell és una mena d'extraterrestre o de divinitat aliè a la humanitat? No sap que nosaltres sabem que ell és tan ésser humà, i en conseqüència, nacionalista com qualsevol altre? Ser nacionalista no significa dir mentides. La ciència es construeix sobre criteris sociològics, és a dir, sobre interessos socials particulars, tots ells legítims. La veritat és democràcia. Negar la democràcia des de la perspectiva aristocràtica d'un observatori pretesament neutral (universal i etern), significa ja de per si un plantejament incoherent perquè tal observatori no existeix o, en tot cas, existeix només des dels interessos d'una societat determinada (aquella que ostenti el poder).
En conseqüència, no té sentit negar la validesa de la historiografia nacionalista catalana, com no tindria sentit negar aquí la validesa dels postulats del Sr. Valero, una altra historiografia també nacionalista però en aquest cas disfressada de cientificitat. L'exigència de reconeixement de veritat dels interessos del Sr. Valero m'obliga a rectificar les meves apreciacions i admetre que la seva concepció historiogràfica, per bé que contradiu la meva forma de pensar i no la comparteixo, també gaudeix de la condició de veritat, la veritat dels seus interessos, la veritat dels interessos de la societat que ell defensa. I això malgrat les contradiccions a les que m'he referit abans. Perquè potser existeix alguna forma de pensar perfecta, al marge de contradiccions? Les ciències socials no són ciències exactes i sempre incorreran en imperfeccions argumentatives. Aquesta és la raó per la qual les formes de pensar evolucionen al llarg de la història. Caldria advertir aquí, a més a més, per a evitar il·lusions metodològiques, que també les ciències exactes evolucionen al llarg de la història donada la impossibilitat de trobar un sistema axiomàtic capaç de demostrar totes les veritats matemàtiques i cap falsedat (a tal efecte ens remetem al pensament de Kurt Gödel).
Lluny de negar absolutament tot altre discurs, el que sí podem fer, si volem romandre en un esperit democràtic, és afirmar que totes les historiografies responen a interessos socials específics (nacionalistes, classistes, polítics o d'altra mena). La qüestió profunda és en realitat si volem respectar la forma de pensar dels altres i trobar llavors punts de coincidència per conviure junts o, pel contrari, punts de divergència per viure enfrontats. Si tan segur està el Sr. Valero de la voluntat catalana de pertinença a Espanya, per què no preguntem als catalans obertament si volen pertànyer a Espanya? Així, els historiadors, nacionalistes o no, catalans o no, podrien escriure articles amb un alt grau d'objectivitat. El Sr Valero estaria d'acord en aquest punt? o, per contra, preferiria imposar un criteri tirànic negant als catalans que es manifestin democràticament? Preguntem això perquè, molt em temo, el Sr. Valero ha escrit el seu article inspirat en la polèmica de la consulta catalana per la independència. Un esdeveniment social, un criteri sociològic ha impulsat el Sr. Valero a escriure el seu article. 
Joan Cavaller
13 de gener de 2013 
J.C. Valero

En “Otra Historia de Cataluña”, de Manel Capdeferro se lee que “la historiografía catalana ha nacido y vive aún con finalidades que no son siempre históricas, que son de cobertura política”. En su opinión, la construcción nacional ha partido “de la intuición del hecho diferencial para retrotraerlo a la historia más remota”. Un hecho diferencial que se basa en encubrir lo que De la Cierva denominaba el “género de la historiografía nacionalista, por cebarse en lo diferencial encubriendo lo hispánico”.
Para esta historiografía romántica, Cataluña tiene una existencia como nación muy anterior a España y al margen de ella. En su particular visión histórica, España ha sido freno a las aspiraciones políticas, culturales y económicas de Cataluña y ha constituido su mayor enemigo. Los objetivos son claros: la emancipación nacional es una empresa que da continuidad lógica al devenir de una Cataluña enfrentada permanentemente a España.
¿No es éste, sino, el fin último del famoso Congreso celebrado por la Generalitat de Cataluña titulado “España contra Cataluña”? Los organizadores se enrocaron ante las críticas en el argumento de que el conflicto España-Cataluña es “una realidad indiscutible”.

Historiografía científica

Pero la realidad indiscutible de la historiografía nacionalista se da de bruces con la realidad de la historiografía científica que surgió como crítica a las primeras escuelas historiográficas románticas de “construcción nacional”. Pierre Vilar afirmó que debemos “renunciar, pues, a la imagen de una Cataluña ahogada por el centralismo real, castellano”, mientras John Elliott explicaba que “esta interpretación conspirativa tiene más de las fobias decimonónicas que de las realidades del siglo XVIII”.
También García Cárcel afirmaba en una reciente entrevista que no se puede hablar de un “enfrentamiento continuo y una postura victimista de Cataluña frente a una España permanentemente opresora y tiránica desde la noche de los tiempos”.
¿Podemos escribir una historia de Cataluña desapasionada? ¿Podemos interpretar la historia de Cataluña fuera de los mitos y de las manipulaciones políticas que tanto daño están haciendo en la visión de pasado, presente y futuro de los catalanes? Este es el objetivo de ABC para este año: dar cumplimiento al anhelo de Josep Pla cuando decía que “la historia romántica es una historia falsa” y se preguntaba: “¿tendremos algún día en este país (Cataluña) una auténtica y objetiva historia?”.
Una historia que, como afirmaba Capdeferro siguiendo los pasos de Vicens Vives, “efectúe una profunda revisión y renovación de la Historia de Cataluña, expurgándola de tergiversaciones, mistificaciones, mitificaciones y exaltaciones improcedentes”. Porque, en definitiva, como decía hace poco John Elliott en una entrevista concedida a ABC, “la primera necesidad es siempre desmitificar la historia, que está llena de mitos, porque cada país tiene su tradición, o sus memorias históricas, que muchas veces son distorsionadas, por razones políticas o por lo que sea”.
Porque desde sus comienzos, Cataluña ha tenido un papel importante en España y España ha tenido una especial significación para Cataluña y los catalanes. Una historia de la que hemos seleccionado doce episodios especialmente significativos en la historia de Cataluña y España que demuestran que España ha sido, siempre, para Cataluña, tal y como decía De la Cierva, el “género”.
Doce temas que nos pasearán por la historia de Cataluña con algunas aportaciones sorprendentes: el nacimiento en 415 en Barcelona de Hispania como primer proyecto hispánico independiente de Roma; la historia de la Marca Hispánica y de los condados catalanes; la vocación hispánica de la historiografía medieval catalana que veían en la unión de los diferentes reinos su objetivo último; los reyes católicos como una unidad que hace de España una de las naciones más antiguas de Europa; el protagonismo activo de los catalanes en América en lo político, religioso y comercial; la guerra de los Segadores como conflicto civil y social interno; el 1714 como un conflicto internacional y una lucha interna entre dos pretendientes al trono español; el siglo XVIII como el siglo del despegue económico de Cataluña; la Guerra de Independencia como un estallido patriótico español de los catalanes y los siglos XIX y XX como los de los grandes proyectos regeneracionistas catalanes para la transformación de España.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.