traducció - translate - traducción

25.3.14

CATALANOFÒBIA 7. L'EXECUCIÓ DEFINITIVA

Antecedents del sotmetiment polític pel dret de conquesta a València

Abans d’analitzar la ideologia dels qui van abolir les constitucions de Catalunya, és interessant de contemplar les actituds i els criteris polítics manifestats en suprimir els furs de València, atès que també n’expliquen l’actitud moral. Felip V de Castella i IV d’Aragó, els primers anys del seu govern, tenia com a mà dreta Michel Amelot, ambaixador de Lluís XIV a Madrid, el qual per portar a terme la seva política regalista es relacionà amb Rafael Melchor de Macanaz. Després de la batalla d’Almansa, Macanaz, partidari de la centralització i d’eliminar les institucions polítiques valencianes, de primer mirà de suprimir el Consell d’Aragó i, per justificar tal eliminació, invocà una frase del marquès de Villena: «Si llegase a ser presidente de Aragón bajo la mano de un Rey de resolución, haré todo empeño para que este Consejo se consuma.»[182] És veritat que a Madrid hi havia dues posicions sobre aquesta qüestió: els radicals, partidaris d’abolir els furs immediatament, entre els quals hi havia Amelot, Francisco Ronquillo, el duc de Veraguas i el de San Juan, i els moderats, en els quals es comptaven el duc de Medina Sidonia, el de Montellano i comte de Frigiliana. Després d’haver decretat la supressió dels furs valencians, Tobias del Bourk escrivia a París amb optimisme: «Hoy, en cambio, puede verse la Corte tranquila, Castilla libre, Aragón y Valencia sometidos.»[183] Castella era lliure i València, sotmesa. Tots els afers del Consell d’Aragó, suprimit, havien passat al Consejo de Castilla. La monarquia hispànica confonia la corona de Castella amb el territori que alguns autors castellans anaven anomenant adeleradament Espanya. La castellanització avançava tot fent-se realitat les utopies dels castellanitzadors. El decret signat a Buen Retiro el 29 de juny de 1707, referent a Aragó i al País Valencià, tenia elements que explicaven l’objectiu i la voluntat política d’eliminar els furs. Primerament invocava el poder absolut: «Tocándome el dominio absoluto de los Reyes de Aragón y de Valencia, pues a la circunstancia de ser comprehendidos en los demás, que tan legítimamente poseo en esta Monarquía.» Felip V de Castella i IV d’Aragó no podia invocar el «domini absolut» perquè no el tenia pas; per això, per legitimar el decret, calia disposar d’una font inapel·lable: «Se añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas.» Quan es preparava el segle de la Il·lustració no es tenia vergonya d’invocar el «dret de conquesta». L’altra conseqüència política de la castellanització fou imposar d’un dia per l’altre unes lleis foranes: «He juzgado por conveniente así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernandose todos igualmente por las leyes de Castilla. (...) Que estos se reduzcan a la Leyes de Castilla.» Per tenir un domini total, no hi havia l’oblit dels funcionaris, que havien de ser castellans: «Pudiendo obtener por esta razón igualmente mis fidelísimos vasallos, los castellanos, oficios y empleos en Aragón y Valencia.»[184]

L’aplicació del dret de conquesta a Catalunya

Porque la soberanía, y Govierno Monarchico perfecto consiste en la facultad absoluta y libre en los Príncipes de dar leies a sus Reinos.

  JOSEPH RODRIGO VILLALPANDO

Un cop derrotada Barcelona l’onze de setembre de 1714, La Gazeta de Madrid comunicà el principi del final de la guerra. Aquesta actuació militar és demostrativa també de les actituds i la ideologia dels polítics que havien d’atendre les consultes del rei Felip V de Castella i IV d’Aragó. El Consejo de Castilla havia estat renovat amb l’entronització del borbó; amb l’ajut de Rafael Melchor de Macanaz, que en fou fiscal general tot i ser destituït el febrer de 1715, l’esmentat organisme va continuar sent un instrument de l’elit del poder o dels nuclis dirigents, el qual, com és natural, havia emergit de la classe dominat.[185] El Consejo de Castilla era un centre de poder que estava exclusivament en mans de la noblesa mitjana o aristocràcia local (col·legials) i dels lletrats que havien escollit la carrera administrativa (manteistes). Els càrrecs se solien concedir per vincles familiars, de manera que el poder a la corona de Castella estava força concentrat, la qual cosa interessa precisament en l’estudi del seu pensament polític.[186] El pensament polític dels ministres del Consejo de Castilla es pot conèixer amb molta exactitud, perquè en l’elaboració del Decret de Nova Planta els uns hi varen participar amb vots particulars i els altres hi van col·laborar amb informes o redactant-lo. Tanmateix, l’hostilitat anticatalana no és pas una flor que apareix en el moment d’elaborar l’esmentat Decret. Cal tenir present que abans de la Guerra de Successió ja es detectà en pamflets i cobles una aversió dels castellans contra els catalans.[187] Però vull sobretot concentrar l’anàlisi en el Consejo, els seus valors, les actituds i la ideologia, en relació amb l’aplicació del dret de conquesta per suprimir les institucions polítiques, eliminar la sobirania de Catalunya, imposar un nou sistema fiscal amb l’objectiu d’obtenir-ne més recursos, introduir l’obligatorietat de la llengua castellana, establir una nova organització territorial, etc. Una idea que d’entrada no cal menysprear és que el Consejo de Castilla creia que les lleis de Castella eren d’inspiració divina i les millors del món. En el Decret de Nova Planta de València el rei ja deia: «Las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo.» Els ministres del Consejo, quan informaven del Decret de Nova Planta de Catalunya, afirmaven que les lleis castellanes no mereixien ser tan mal rebudes pels catalans, atès que «son las más justas y arregladas del Orbe Cristiano».[188] Aquest sentiment estava tan arrelat que fins i tot arribaven a dir que si als catalans els posen «en conformidad de las leyes de Castilla, se irán familiarizando; y tratados como Castellanos, jamás podrán tener motivo de queja ni desear otro govierno». Els castellans tenien una consciència ferma de ser els escollits de Déu. El mateix rei Felip V de Castella i IV d’Aragó en el Decret de Nova Planta afirmava haver pacificat el Principat amb l’assistència divina. Amb aquesta idea dels ministres del Consejo de Castella, se’n pot esperar tot, i molt més subjugar els pobles i sotmetre’ls pel dret de conquesta, ja que es pensaven que tenien els millors valors morals del món i unes lleis d’inspiració divina. Tanmateix, però, aquests mateixos consellers, en un vot particular, es varen contradir en reconèixer que els catalans «conservaran siempre el deseo de sacudir el yugo y restaurar sus antiguos Privilegios a cualquier costa»,[189] amb la qual cosa tàcitament ja admetien que les lleis castellanes no eren pas tan bones com deien, sobretot quan observaven que contra aquest sentiment no hi podien fer res i recomanaven que a Catalunya s’havien d’adoptar aquelles mesures segures «borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones». Però encara és més greu la contradicció, perquè alguns ministres afirmaven que calia controlar els catalans «para que sujetándose poco a poco a las leyes de Castilla, pueda mantenerse en paz aquella Provincia, como se logró en Granada». Quan algun historiador espanyolista vol fer creure que Castella va modernitzar l’Estat, n’hi ha per riure. Comparant els catalans amb la conquesta i subsegüent subjugació de Granada ja està tot dit. Les lleis de Castella no eren progressistes, només servien per aplicar l’absolutisme i tenir esclavitzat el poble, tal com reconeixien en el vot particular els consellers, encapçalats pel president, asseverant que «ay en Castilla muchas leyes, que en manos de los Castellanos no dan quehacer a sus Reyes por la ciega obediencia con que están rendidos a su Real voluntad». Les lleis eren bones perquè s’aplicaven a súbdits esclavitzats que obeïen cegament.

PROPERAMENT, TOTA LA INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[182] Carmen Martín Gaite. El proceso de Macanaz, Anagrama, Barcelona, 1988, p. 82.
[183] Carmen Martín Gaite. El proceso de Macanaz, Anagrama, Barcelona, 1988, p. 84
[184] Novísima recopilación de las leyes de España, Madrid (s.i.), 1805, tom II.
[185] J. A. Maravall. Poder, honor y élites en el siglo xvii, Siglo xxi, 1979, p. 158.
[186] Janine Fayard. Los miembros del Consejo de Castilla (1621-1746), Siglo xxi, 1982. Vegeu també Carmen Martín Gaite. Op. cit., p. 82, en què es mostra l’opinió de Macanaz expressat el 1705, segons la qual els càrrecs es donaven a «hijos, yernos o sobrinos de ministros aunque no sepan más que la gramática».
[187] Antonio Domínguez Ortiz. Sociedad y estado en el siglo xviii, Ariel, Barcelona, 1981, p. 37, fa citació de Maria Teresa Pérez Picazo, La publicística española en la Guerra de Sucesión, 1966, on diu també que «supone que cuanto más popular es un folleto más se detecta en él un sentimiento anticatalán».
[188] A.H.N. Consejos. Gracia y justicia, lligall 6811 (A), núm. 84. p. 208.
189] A.H.N. Consejos. Gracia y justicia, lligall 6811 (A), núm. 84. p. 224v.



Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.