traducció - translate - traducción

10.11.14

CATALANOFÒBIA 19. EL PORT FRANC O ZONA NEUTRAL

El desig de Barcelona de disposar d’un gran port que fos competitiu a la Mediterrània va ser sempre patent. Però a més de disposar d’un gran port, calia controlar tots els ressorts comercials i fiscals que coadjuvessin a aconseguir-ho. Encara que al començament de segle l’oposició a aquesta demanda era ferotge, per estudiar-ho amb precisió cal saber que aquesta aspiració catalana era molt antiga. El 1683 la ciutat de Barcelona, mitjançant Narcís Feliu de la Peña, ja va plantejar al rei Carles II la creació d’una casa de port franc i una companyia perpètua per assistir a les fàbriques, ja que «con este medio del depósito de puerto franco, y Lazareto se adelanta la contratación, y sin reparo alguno vienen de todas partes del mundo, fiados en el abrigo tienen los tratantes y Marineros en las ciudades con conveniencia común, y logros particulares».[434] El mateix Narcís Feliu de la Peña afirmava que aquests serveis portuaris i duaners ja s’havien introduït a Liorna, Gènova, Marsella i altres ports marítims. Els catalans varen reiterar aquesta petició quan Felip V de Castella i IV d’Aragó va jurar les constitucions el 1702: «Perço se suplica a V.M., que ab lloació i aprobació de la present Cort, placia estatuhir i ordenar, que en la Ciutat de Barcelona fora los murs d’ella, s’edifique una casa en lo puesto, que apareixerà més proporcionat, que es diga “casa de port franch”.» El mateix document explica la finalitat del port franc en matèria d’importacions dient que les mercaderies que vinguin de fora «estigan en custodia dels Officials que seran destinats a dita casa» i que només «degan pagar los drets se acostuman» les mercaderies que es venguin al Principat. Pel que fa a les exportacions, les mercaderies que surtin de l’esmentada casa «no degan, ni estigan obligades a pagar dret algú». El rei Felip hi estava d’acord sempre que no «se oposia al establert i capitulat ab lo comers de Sevilla».[435] Més endavant en unes corts presidides per l’arxiduc Carles i celebrades el 1706, es tornà a demanar una «casa de port franch» per afavorir el comerç de les mercaderies als «forasters i altres en remetrer y enviar de aquellas per los vectigals, a que estan subjectas, que redunda en gran dany de la Generalitat, y resultaria en son major augment, si ditas mercaderias se poguessen aportar sens pagar dret algun», i també li va plaure aprovar una «casa de port franch», i en reconèixer que les mercaderies reexportades no paguessin impostos i drets, tret d’aquestes franqueses a les mercaderies que anaven a l’Aragó, a Castella o a Navarra.[436] A les Corts de Felip V de Castella i IV d’Aragó esmentades abans, el monarca va autoritzar la «formació d’una Companyia Nautica, mercantil i universal en lo Principat de Catalunya, a fi i efecte de restablir lo comers en dit Principat», però «sens perjudici del comers de las Indias, ni al comers de Sevilla». En relació amb això, tampoc no va permetre la tramesa de dos vaixells anyals a Amèrica. L’arxiduc Carles d’Àustria va autoritzar «que los naturals del present Principat, pugan enviar quatre Vaixells de força, en los Regnes i Provincias de la America, vulgarment dites, “las Indias de Espanya”, sens haver-se d’incorporar ab los Vaixells de la Flota, o Galeons, i ab ells aportar qualsevols fruyts y mercaderias, satisfent los drets a la Casa de la contractació de Sevilla».Tot i que els plantejaments semblaven correctes, aquest port franc mai no fou considerat després de la derrota política i militar de Catalunya. Tal com diu Frederic Rahola, «desgraciadament semblant ventatja, després d’haver-se apoderat lo rey Felip de Barcelona, quedà destruida com ses antigues llivertats. Han transcorregut dues centúries y encara és un plet de Catalunya que no ha sigut resolt».[437] Tots aquests projectes planejats al principi del segle XVIII no van reeixir. Segons tots els cronistes, el port de Barcelona només va agafar empenta arran de la llibertat de comerç permesa per Carles III el 1778.

La reivindicació d’un port franc, idea ben present de feia segles a diverses ciutats mediterrànies i atlàntiques, va tornar a plantejar-se tan bon punt el catalanisme es va fer representatiu. El 1899 el Foment del Treball Nacional va demanar al govern Silvela autorització per a un port franc o una zona neutral a Barcelona. Es revifava la demanda del començament del set-cents. El desembre de 1900 el ministre d’Obres Públiques va publicar una ordre ministerial per la qual autoritzava crear una comissió per estudiar la delimitació de la zona neutral. Tot i haver-se fet els tràmits, aquest projecte va fracassar per l’oposició violenta expressada pels agricultors castellans i aragonesos, els quals veien perjudicats els seus interessos si s’aprovava aquest projecte. Segons el mateix Consorci del Port Franc, aquella pressió en contra fou deguda a «una campaña infundiosa, tal vez de las mas vergonzantes que registra la historia de España, y los agricultores castellanos y aragoneses acabaron creyendo, de buena fe, que iba a perjudicarles». El Foment del Treball Nacional, molt serè en el debat suscitat, va denunciar la manipulació informativa que se n’havia fet: «Aún cuando haya periódicos de Madrid, sobre los cuales pesan ya tremendas responsabilidades, que cuiden con insensato empeño de sembrar discordias y engendrar odios, y en especial contra Cataluña, ya sabemos que si por un momento pueden lograr alguna excitación nerviosa, no harán perder la serenidad a los reflexivos labradores castellanos, que han tenido, y siguen teniendo en ellos, sus peores enemigos.»[438]Per aquests tripijocs, tot va fracassar altra vegada. El 1903 el Foment del Treball Nacional i la Cambra de Comerç van tornar a promoure una campanya a favor del port franc o zona neutral. Pel gener d’aquell any hi tornà a haver protestes de què el cronista Soldevilla informa: «A la pretensión de los catalanes de establecer zonas neutrales para depositar mercancías como primeras materias industriales, pretensión tan propicia al contrabando, contestaron los labradores castellanos con una protesta general y fundadísima en buenas razones.»[439] En plena inestabilitat política madrilenya, el ministre d’Hisenda, Augusto González Besada, que només va exercir tal càrrec entre el juliol i el desembre d’aquell any, aprofità l’octubre de 1903 per presentar un projecte de llei que concedís dipòsits francs als ports amb duana de primera classe. Se’n va constituir la comissió al Congrés, la majoria de membres de la qual eren representants dels agricultors castellans, amb la qual cosa tot va acabar com el rosari de l’aurora.

Entre 1903 i 1911 es va establir una lluita que no va tenir ni un moment de pau, durant la qual novament es varen contraposar els interessos modernitzadors de la indústria i la visió interessada dels cerealistes castellans. En aquesta campanya des d’Espanya es va veure Catalunya com a element pertobador. El diari El Adelanto, de Salamanca, el 23 de març de 1904, deia que els fabricants catalans «no han cesado en sus trabajos para conseguir de todos los gobiernos que les concedan unos privilegios irritantes y absurdos, pero que ellos consideran indispensables para la vida de su industria harinera», i els fabricants de Barcelona «han tasado tan alto su mentido entusiasmo que en pago del mismo piden la ruina de dos millones de españoles».[440] Polítics com ara Santiago Alba i la premsa castellana atribuïen les ovacions al monarca durant una visita a Barcelona la primavera de 1904 a la concessió dels avantatges del port franc. Va aparèixer un argument molt emprat per la catalanofòbia: el tòpic que els catalans són comprats pels governs madrilenys amb avantatges econòmics o prebendes en partides pressupostàries, de manera que per mitjà dels diners s’aconseguia la docilitat política dels catalans. La paradoxa d’aquesta controvèrsia que feia segles que durava no s’acabava d’entendre si només es tenia en compte aquest parer que s’obtenia la subjecció de Catalunya en canvi d’instaurar aranzels proteccionistes. Catalunya contribuïa als pressupostos de l’Estat amb el 25 % i també comprava més que no venia a Espanya; per tant, hi havia un dèficit en la balança comercial catalana. Castella vivia en bona part del que comprava Catalunya. Així ho reconeixien: «El mercado catalán, el más importante de los que a Castilla le quedan en el interior, desaparecería y la competencia de los granos extranjeros y la miseria sería la consecuencia inmediata de tan desdichada concesión»; sense adonar-se’n, es contradeien perquè afirmaven que l’aranzel també els protegia a ells i no solament a Catalunya: «Cierto que ganarían millones unos cuantos fabricantes y que aunque esto no es tan cierto, las poblaciones del litoral catalán podrían comer el pan algo más barato; pero también es verdad que si los aranceles no lo impidieran, podríamos los castellanos vestir paños ingleses, mucho mejores que los catalanes, a precios más baratos que éstos nos cuestan.»[441] En canvi, l’opinió catalana contemporània sobre el port franc queda exemplificada pel parer de Frederic Rahola de 1908: «Lo port franc que fou ja preocupació dels nostres besavis, es en los presents instants una necessitat imperiosa y vital, que se deu satisfer si volem que Catalunya siga una terra ben oberta al comerç internacional. L’Estat nos deu totes les facilitats y aplanaments que en les altres terres troba lo comerciant per anar a la lluyta, fora de ses fronteres, en igualtat de condicions que sos contrincants; si l’Estat s’entosudeix en rebutjar-nos los procediments que posan en practica les altres nacions per situar sos productes en condicions de competencia, nos anirem quedant cada vegada més enrera.»

El 1911 el ministre liberal d’Hisenda, Tirso Rodrigáñez Sagasta, del govern Canalejas, presenta un nou projecte de llei per regular l’establiment de dipòsits francs als ports. Aquesta vegada en la comissió parlamentària hi ha tres diputats catalans. Es repeteix la forta oposició castellana i aragonesa. Un any després es discuteix al ple del Congrés. Es redacta un llei que protegeix totalment la farina, el gra i els productes de l’interior. Un cop aprovada passa al Senat, on no es pot aprovar, però, perquè es dissolen les cambres.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’economia va quedar molt malmesa, tot i que alguns sectors se’n varen aprofitar per capitalitzar-se. El 22 de setembre de 1914 el govern va concedir per decret la instal·lació d’un dipòsit franc al port de Cadis. Tot semblava una broma. Una petició catalana de feia com a mínim dos segles no s’atorgava per les pressions dels lobbies agraristes, però en canvi es concedia a Cadis. Pel desembre de 1914, s’interpel·là el govern per debatre les influències de la guerra sobre l’economia i la necessitat de preparar-se. Eduardo Dato recriminà Cambó que no li sentien la veu «sino cuando apunta algún interés que puede favorecer a la región que tan dignamente representa». De nou es blasmava l’egoisme i la manca de solidaritat. El 21 de desembre de 1914 el ministre d’Hisenda, Bugallal, presentava un nou projecte de llei sobre l’establiment de zones franques als ports marítims, amb la qual cosa s’abraonava contra Catalunya una altra allau d’escrits catalanofòbics. L’editorial de la revista El Economista del 19 desembre de 1914, equànime i ponderat, explicava que aquesta campanya contra les zones neutrals era perquè el projecte de llei ha «sido llevado al Parlamento por los diputados catalanes y por haber iniciado el debate Cambó». L’editorialista explicava que veien els catalans massa preparats i que la iniciativa dels ports francs era seva, per la qual cosa no els la volien deixar aplicar perquè les altres províncies consideraven les zones franques «un favor, un privilegio, y han surgido protestas de provincias del interior, que no consideran por su alejamiento del literal en condiciones de poderlas utilizar».[442] La comissió instituïda a principi de 1915 per dictaminar el projecte del ministre Bugallal es configurà gairebé exclusivament amb diputats agraristes. Entremig tan sols hi havia el català Pere Coromines. El president era el vicepresident del Congrés Francisco Aparicio, diputat per Burgos, que en declaracions al diari El Norte de Castilla afirmà que «estima el proyecto de suma gravedad para las regiones productoras de cereales y para la industria del interior, y que los perjuicios que irrogue no serán compensados con lo que pueda beneficiar a Cataluña».[443]


El capdavanter de l’oposició al projecte dels ports francs, el vescomte d’Eza, diputat per Sòria, recomanava als catalans que no tinguessin «delirios de grandeza» i que, això sí, contribuïssin amb totes les forces a «vigorizar y acrecer el caudal de las energías económicas que en el interior de España se procrean». Quedava absolutament clar. Era la política de sempre dels súbdits de la corona de Castella. No volien que Catalunya anés a un ritme similar al de la resta d’Europa, sinó que l’hi frenaven; en tot cas, ells des de la seva visió agrarista li volien fixar l’horitzó. Una idea practicada habitualment. Sotmetre Catalunya culturalment, dominar-la econòmicament, colonitzar-la fiscalment i subjugar-la políticament. En aquest ambient s’organitzà a l’Aragó una altra campanya contra els ports francs o zones neutrals encapçalada per la Cambra de Comerç de Saragossa, que, entre d’altres, va aprovar la declaració que «puede afirmarse que Barcelona no necesita zonas francas para el desarrollo de su industria. Acaso pretéxtese esto para justificar las nuevas exigencias del mañana, y eso es intolerable». Les entitats de Saragossa varen ser tan coratjoses en aquesta campanya que fins i tot l’alcalde de Saragossa va rebre una carta del de Villanueva de Alcardete (Toledo) en què li manifestava que Saragossa era el cor d’Espanya i on s’interpretava més bé el patriotisme, de manera que li demanava que organitzés una campanya que inclogués tots els ajuntaments de l’estat per demanar al govern «que se conceda franquicia de Aduanas para todos los tejidos y productos extranjeros análogos a los de Cataluña».[444] També hi va haver protestes a Castella i a la Rioja. A Madrid la Cambra de Comerç i la Diputació s’hi van pronunciar en contra. La diputació de Madrid va declarar que el projecte no era oportú «sin antes haber satisfecho las aspiraciones de Castilla, con reformas protectoras para los trigos». De resultes de la interpel·lació del diputat castellà César Silió Cortes presentada el dia 18 de gener de 1915 per parlar de la suspensió pel govern de l’assemblea de diputacions castellanes a Valladolid, Catalunya va sortir esquitxada. El mateix Silió, nascut a Rioseco, conservador i de la branca maurista, va reconèixer que «Castilla ha tenido durante muchos años, durante un período muy largo de su vida, casi todo el que alcanzé yo, ciertos recelos, cierta rivalidad, cierto resquemor con Cataluña». El diputat Silió havia nascut el 1865; per tant, es podria palesar fàcilment que aquesta actitud era de molt abans. El dit diputat continuava: «¿A qué no proclamarlo? ¿A qué no decirlo con franqueza? Despues de todo, ¿no es éste un fenómeno que se da en todos los países de rivalidades entre regiones, principalmente entre regiones agrícolas y regiones industriales?» Gràcies per la franquesa, però el que no és natural és que d’aquesta rivalitat es passi a un domini polític abassegador i a una colonització cultural. Un domini assolit amb la violència militar i una intransigència dictatorial. El 24 de gener a Valladolid s’hi celebrà una reunió d’entitats agràries castellanes i d’Extremadura, en què el secretari de la seva federació, Justo González, va dir: «Castilla no está jubilada, pues tiene personalidad histórica. Hace tiempo que se hace una política dedicada a los plutócratas de Cataluña, olvidando que Castilla está en el fiel de la balanza y que hay que considerarla. No prevalecerá ningún privilegio por encima de Castilla.»[445] El dictamen del projecte del ministre Bugallal sobre els dipòsits francs es va llegir el febrer de 1915 al Congrés, però les Corts es clausuraren de nou. Un altre cop la llei no havia prosperat més enllà de les sales del Congrés. Per al dia 10 d’octubre de 1915 hi havia convocada una manifestació per demanar les zones neutrals, El Imparcial en un editorial afirmava que la qüestió de les zones franques «es pura y simplemente una cuestión económica. Trátase sin embargo de convertirla en una cuestión política. (...) Pero pedir la zona neutral en una manifestación es un poco difícil».[446] Ni així. Caldria esperar un canvi de govern. 

Quan pujà al poder el liberal comte de Romanones, el 9 de desembre de 1915, el seu ministre d’Hisenda, Ustàriz, posteriorment substituït per Villanueva, va preparar el decret del 18 de març 1916 per regular els dipòsits generals.[447] Però al darrere de tota l’operació hi havia Santiago Alba, propietari del diari El Norte de Castilla, a qui com a ministre de Governació, encarregaren els estratagemes electorals per fer perdre els comicis als catalanistes, mitjançant el pacte de la Castellana, pel qual s’organitzà un front nacionalista espanyol. Com que fracassà, nomenaren Alba ministre d’Hisenda; al final, fou ell qui va autoritzar un dipòsit comercial a Barcelona per un reial decret publicat el 24 d’octubre de 1916. Tanmateix, fins al 1929 no es va obtenir la zona franca.

MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[434] Narcís Feliu de la Peña. Fénix de Cataluña, Impremta Rafael Figueró, 1683, p. 109.
[435] Constitucions, capítols i actes de Cort, Estampa Rafael Figueró, 1702, p. 66.
[436] Constitucions, capítols i actes de Cort, Estampa Rafael Figueró, 1706, p. 124.
[437] F. Rahola i Tremols. «Comerç i indústria de Catalunya», dins Geografia general de Catalunya, dirigida per Francesc Carreras Candi, (s.d.) p. 345.
[438] A. Colomines. El catalanisme i l’Estat, p. 221.
[439] Fernando Soldevilla. El año político de 1903, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1904, p. 51.
[440] Ricardo Robledo Hernández. «L’actitud castellana enfront del catalanisme», Recerques, núm. 5, 1975, p. 262.
[441] Roberto Robledo Hernández. El Adelanto, 26 d’abril de 1906.
[442] A. Colomines. El catalanisme i l’Estat, p. 252.
[443] Fernando Soldevilla. El año político 1915, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1916, p. 17.
[444] Fernando Soldevilla. El año político de 1903, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1904, p. 216.
[445] Fernando Soldevilla. El año político de 1903, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1904, p. 47.
[446] El Imparcial. «Razones y no paparruchas», 8 d’octubre de 1915.
[447] Vegeu aquesta història en el discurs del diputat Ventosa. Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 30, 1916, p. 631.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.