traducció - translate - traducción

29.10.15

CAL ESPERAR | JOAN FUSTER

Joan Fuster. Publicat dins el recull Ara o Mai. Ara o mai, (1981) es un treball que fou publicat per primera vegada amb el títol Per a una cultura catalana majoritària en la “Nadala” de la Fundació Jaume I, corresponent al 1980.



De cap a cap, la present divagació a què m’he atrevit, té molts buits a cobrir. Ja ho sé, i tampoc no em proposava dir l’última paraula del credo. Però si hi ha una esperança de salvació per al «català» ha de ser assumida enèrgicament pels catalanoparlants i pels castellanoparlants que se’ns unesquen en una mateixa concepció nacional. Sobretot, la decisió dels catalanoparlants. Que no és sempre efectiva... La campanya del «català al carrer», pose per cas, ¿quina repercussió ha tingut? I no és d’ara. Conten que, en una visita a Barcelona d’Alfons XIII, don Toni Maura, mallorquí castellanitzat, hi feia una observació oportuna: «Majestad, hay muchas banderas catalanas pero pocos letreros en catalán...» Això s’ha repetit, i es repeteix cada dia. Jo m’estimaria més una disminució de quadribarrades a canvi de més «lletreros» en català: en les botigues, en els senyals de trànsit, en la toponímia, en els menús dels restaurants. La banderola té la seua importància, però més en té la llengua. I no cal dir que, al País Valencià —no parle de les Illes—, com més banderes necessàriament quadribarrades aguantem amb una franja blava, més castellà es parla.

Això és un indici. Per «salvar» el català, d’un cap a l’altre de l’àrea lingüística, no hi ha més remei que reclamar dels catalanoparlants una fidelitat plena a la llengua, i en tots els aspectes: a l’hora d’escriure llibres i a l’hora de fer publicitat per als productes industrials. La desgràcia és que això falla. Hi ha el «mercat nacional», que funciona en castellà, tant per a les edicions dels historiadors esquerranots com per als capitalistes locals: tots coincideixen en el castellà, perquè és més lucratiu. No és una qüestió de «classes»: ho és de negoci. Totes les dretes i totes les esquerres «catalanes» odien ser precisament «catalanes», i amb el català. Si als Països Catalans, l’idioma fos fàcilment extirpable —com un queixal deteriorat—, la «classe política» hauria optat per extirpar-lo. La llengua és incòmoda, per als uns i per als altres. Des de Madrid, sobretot. Jo no estic massa segur que a Madrid els importe més una ikastola que un comando d’ETA. Més la ikastola. Quan els bascos recuperen l’èuscar, i com Déu mana, l’ETA serà supèrflua.

Als Països Catalans l’idioma comú es troba geogràficament perplex i indefinit. No hi ha cap alternativa contra aquesta sinistra maquinació de l’unitarisme espanyolista, si no és una represa àmplia de l’autoconsciència més elemental. 1 de Salses a Maó, i de Fraga a Elx, i d’on siga on siga, la reclamació del català com a idioma «normal» ha de ser terminant. Les dissidències localistes, a les Illes i al País Valencià, ¿s’hi apuntaran o preferiran agenollar-se davant el castellà?... Siguen discrepàncies regionals o fonètiques, hem d’afermar-nos, si no com a catalans, almenys com a catalanoparlants. Els qui no entren en aquesta operació clarificadora, ja sabrem qui o què són: castellanistes, espanyolistes o tant se val. I si multitudinàriament no hi ha una resposta «catalana», o «catalàunica», ja podem deixar-ho córrer. Perquè no és des de Madrid i amb la seua Constitució que ens han de salvar la llengua.

Si els catalanoparlants volem continuar parlant en català, si volem que els immigrats que es catalanitzen parlen català, si volem, indígenes i immigrats, ser els qui no podrem ser sinó, tots uns, i a partir d’una definició «gramsciana» de les «classes populars», el català ens ha de reunir amb les reclamacions òbvies: tots els mass-media o alguna cosa més. I si no emprenyem, no ens faran cas. Hem d’exigir el català com a llengua pròpia dels catalans, amb tots els efectius culturals, administratius, polítics. I no solament al Principat. Ha de ser a tota l’«àrea lingüística»... En tot cas, si els catalans, els catalanoparlants, dimitim de parlar en català, el saldo serà tenebrós. Ens convertirem ¿en què? No en «espanyols», perquè ja ho érem per definició jurídica, molt abans. ¿En què?

Si el present paper fos indefinit, les meues reflexions es multiplicarien. He de frenar-me. Jo voldria, tanmateix, que aquestes notes, escrites a corre-cuita, poguessen servir d’estímul a meditar sobre la «llengua», la «cultura» i la «literatura», pròpies dels Països Catalans, i que no ho són. O no ho són del tot. Com que jo puc permetre’m el luxe —per ser valencià!— de dir alguna impertinència lateral, n’he dita alguna, però no tantes com em deixe en el pap. Una altra volta serà. Per ser valencià, i acceptant la superstició que els valencians, els mallorquins, som «diferents», reclame Ausiàs March, el Tirant, Core11a, Roig, sor Villena, i Bernat i Baldoví. Els mallorquins reclamarien Llull, Turmeda, i la resta, tots els Aguilons xuetes, i mil capellans, i Llorenç Villalonga, i tothom que ha vingut després. ¿Com es pot ser català sense ser valencià i sense ser mallorquí, i viceversa?

És un punt de partida.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.