traducció - translate - traducción

2.2.16

Sobre el conflicte de l'art sacre de la Franja

Font: http://movimentfranjoli.blogspot.com.es/2016/02/sobre-el-conflicte-de-lart-sacre-de-la.html

 [Una Franja d'història, amb Jacinto Bonales]



Quant al litigi judicial entre l'Aragó i Catalunya per la preservació de l'Art Sacre de les parròquies de la Franja, exposades actualment al Museu Diocesà de Lleida, quines són les claus per entendre el conflicte i si n'hi ha alguna part amb major “legitimitat històrica” per gestionar aquest patrimoni cultural franjolí?

Jacinto Bonales

La qüestió sobre l'art sacre de la Franja ha fet vessar rius de tinta. És fàcil entendre-ho ja que estem davant d'un tema punxent: la utilització d'un problema de patrimoni cultural com a bandera d'enfrontament polític. I és que tots ho sabem: aquests catalans... Per tal de provar de comprendre el perquè de tot plegat és necessari fer un llarg viatge en el temps. Anem-nos a l'edat mitjana!

Des dels temps de la conquesta cristiana, l'Església ha estat íntimament fusionada amb el poder polític. La parròquia, juntament amb el castell, eren els pilars del poder medieval al món rural. Però més enllà del poder, es tractava d'una institució que exercia el principal paper socialitzador dels individus, de tal volta que el conjunt de cada poble, de cada comunitat, es sentia cohesionat a través de la figura de la parròquia, del campanar i del cementiri que en aquelles dades estava annex a l'edifici religiós. Al marge de la funció social de la parròquia, tots els habitants de cada poble estaven indissolublement units a ella per qüestions materials: segle rere segle els parroquians havien de sostenir econòmicament al rector i el seu vicari amb l'impost de la primícia, una part de fruits de la collita que cada any s'havia de satisfer després de pagar el delme. És més, els primers edificis que es van aixecar foren erigits habitualment amb treball i aportacions econòmiques pels propis veïns. La coneguda com a fàbrica, és a dir, l'edifici parroquial, també era mantinguda pels veïns, ja directament, o ja a través dels regidors (els ajuntaments d'aquelles èpoques). És significativa la importància de les visites pastorals: els bisbes visitaven totes les parròquies del bisbat almenys un cop durant el seu mandat i revisaven l'estat de l'edifici. En cas de trobar defectes (paviment en mal estat, goteres a la teulada, manca de pintura...) manaven a l'ajuntament que fes les reparacions necessàries (a cost del veïnat) sota pena d'excomunió. 

Dins de l'església, l'altar major seguia el mateix procediment: la conservació, millora, canvi i adquisició d'elements litúrgics venia de la mà de les rendes del rector i sobretot de l'aportació veïnal, ja fos per acord de l'ajuntament, ja per ordre del bisbe, a pagar cada veí. Diferent, però era el cas de les capelles o altars menors dins la parròquia: sota la cura d'un beneficiat, eren sufragats (mossèn i capella) o bé per particulars (els patrons), o bé per confraries. 

Per fer-nos una idea del sentiment d'unió dels veïns amb la parròquia només dir que quan les antigues esglésies es van ampliar (unes al segle XVII, altres al XVIII i fins i tot algunes a principis del XIX), les obres de les 'noves' esglésies van ser pagades per tot el poble a través de la creació d'una part de fruits de les seves collites anomenada redelme, que podia ser a partir d'un vuitè de la collita (un cop tret el delme i la primícia).

Tot aquest panorama va canviar radicalment al segle XIX. Si fins aquell moment era indiscutible la propietat dels béns de dins de l'edifici parroquial -del rector i, per tant, del poble- a partir d'aquest moment es viu un procés per deslligar l'església de la universalitat dels veïns. Es va suprimir el delme i la primícia, i per viure, els mossens havien de percebre una assignació del bisbat que, al seu torn rebia els calés del govern d'Espanya (per concordat amb la Santa Seu). A més es van desamortitzar els béns parroquials com horts, terres, edificis, que es van posar a pública subhasta. Ara, les reparacions de l'església ja no les havien de pagar els veïns ni els ajuntaments... 

I arribem al punt culminant: a finals del segle XIX la situació de les esglésies parroquials (pitjor en el cas de les ermites) i dels objectes litúrgics dins d'elles, era lamentable. I els rectors només disposaven de la bona voluntat d'alguns veïns (els més benestants) per poder dur a terme les reformes i millores. Només? No. Aquest moment coincideix amb l'inici del col·leccionisme particular d'art i de la política dels grans museus internacionals d'obtenció de peces europees. Alguns bisbats com el d'Urgell o el de Jaca van viure una veritable fuita de peces artístiques: els rectors, per reparar les teulades, enguixar i pintar les parets, reparar la sagristia o arranjar la casa rectoral (la badia) van vendre retaules medievals (arraconats per haver estat canviats el seu dia per un de barroc), mobles antics, quadres i fins i tot pintures murals. Aquestes vendes van continuar fins la Guerra Civil.

Els pobles de la província d'Osca dependents del bisbat de Lleida també van vendre -o van intentar vendre- diferents béns: un clar exemple és l'intent de venda pel rector de Vilanova de Sixena del retaule de Sant Antoni, l'any 1895, a un antiquari pel preu de 500 pessetes, intent aprofitat pel bisbe de Lleida per exercir el dret de retracte i comprar el retaule el 1897. Igual succeí l'any 1901 a Xalamera, quan el rector va intentar vendre el retaule i un sagrari de l'ermita a un antiquari per 200 pessetes, sent pagades pel bisbe en virtut del dret de retracte. El mateix succeí l'any 1897 amb una pintura de Sant Joan i tres escultures de pedra de Saidí. Aquestes vendes al bisbat eren el resultat de la política del bisbe Messeguer de Lleida (a diferència dels veïns d'Urgell i Jaca, per exemple) interessat en la conservació de l'art sacre que donà com a resultat la creació d'un museu litúrgic per ús dels estudiants del Seminari. Seria un dels primers d'Espanya (i el segon de Catalunya, després de Vic). Així, el bisbe va poder evitar la venda a antiquaris de béns com el retaule d'El Gaió al Museu de Saragossa (1922); el retaule de Santa Elena de l'hospital de Benavarri (1896-1899); imatges, encenser i escultura de la parròquia d'Alins (1897), el retaule de Tolva (1898), el de Castigaleu (1899), el frontal d'altar de Roda d'Isàvena (1905), o els 9 retaules de Sant Esteve de Llitera (1901). El bisbat, doncs, o privà la venda, o comprà, o permutà bens amb els rectors, com les casulles de Benavarri (1897) o el quadre de l'altar major d'El Gaió (1903); va rebre donacions (com el sepulcre esculpit de Natjà, el 1900), i exercí també com a dipòsit, com amb les 4 taules gòtiques de Casserres (1901). 

Malgrat tot, el bisbe Messeguer no va poder evitar la venda de diferents objectes artístics quan els rectors no li demanaven permís, com en el cas de les casulles antigues de Tamarit (1895), diferents objectes per l'arxiprest de Roda (1896), o pel rector de Sopeira (1897).

El bisbe Messeguer tenia una sensibilitat especial (per l'època en que vivia) respecte a l'art sacre, cosa que no tindrien els seus successors. A partir de finals de la dècada de 1900 els rectors tindrien més possibilitats per vendre objectes parroquials i obtenir ingressos per les millores de l'església i de la badia, obtenint en diverses ocasions el corresponent permís episcopal: les taules pintades d'Albalat, un frontal de Mequinensa, béns a Benavarri, Vallobar, diferents retaules d'Estopanyà, escultures i retaules de Bellver de Cinca, etc., sense oblidar les importants obres del monestir de Sixena venudes a museus de Barcelona i de Saragossa. 

Malgrat els problemes, a Lleida es va formar el museu diocesà amb peces procedents de diferents localitats del bisbat, i mitjançant vies diverses: per compra directa als rectors, per ús del dret de retracte quan es venien a tercers, per permuta per altres objectes, per donacions i, finalment, per dipòsit i custòdia. Fins aquí tot 'normal'. 

Però vet aquí que l'any 1995 l'església (la gran, la de Roma) decideix que 84 parròquies del bisbat de Lleida passin a formar part del bisbat de Barbastre, renaixent aquest com a Bisbat de Barbastre-Montsó, per tal que no hi hagués barreges entre aragonesos i catalans. I si les parròquies passaven a Barbastre, els béns també ho havien de fer, de tal volta que les peces d'aquests pobles que estaven al museu diocesà de Lleida havien de passar al museu diocesà de Barbastre. I aquí és on comença la tan dilatada disputa, i aquí és on encetem el final del nostre relat. La disputa està servida: no es tracta de dues diòcesis que s'han de sotmetre a les decisions del Vaticà, sinó de dos museus de titularitat pública i privada mitjançant patronats on totes les administracions territorials hi participen: ajuntament, diputació provincial i govern de comunitat autònoma. Així doncs, els béns, en definitiva, de qui són? Els jutjats van plens, tant eclesiàstics com públics per la via civil i de contenciós administratiu. De tot plegat una cosa està clara: no es pot decidir sobre el conjunt d'objectes artístics, sinó estudiant la titularitat (la propietat) de cada peça. Els béns comprats als rectors pel bisbat de Lleida són propietat d'aquest, així com els permutats i fins i tot els cedits (en aquest cas entraríem en un debat sobre si va ser cedida la propietat o només dipositada l'obra, però sempre estudiant cada obra individualment). En canvi, els béns que només van ser dipositats al bisbat per la seva custòdia, és de sentit comú que -per dret de propietat- són del bisbat de Barbastre. 

Per saber-ne més: 

Carmen Berlabé Jové (2009). El Museu Diocesà de Lleida. La seva formació i la legitimitat del seu patrimoni artístic. Tesi doctoral, Universitat Abat Oliba CEU, Facultat de Ciències Socials. Departament de Ciències Jurídiques i Polítiques. 

Comentari:

Jacinto Bonales, historiador, documentalista i expert en gestió de patrimoni cultural

Jacinto Bonales CortésAl marge de la història, paga la pena fer un comentari sobre el debatut tema. És molt fàcil entendre que la qüestió de l'art sacre del bisbat de Lleida sigui utilitzada com a arma política enfrontant aragonesos i catalans en un clar exemple de desinformació. Diferents institucions públiques d'Aragó han encetat campanyes jurídiques contra el Museu Diocesà i Comarcal de Lleida i el Museu Nacional d'Art de Catalunya per tal de 'recuperar' el patrimoni aragonès que en diferents moments del segle XX van adquirir quan, en molts casos en el primer, i en tots en el segon, van ser obres comprades als rectors de cada parròquia o a monestirs. Diguéssim que és una reclamació políticament (perdó, volia dir electoralment) molt rendible. No es reclamaran obres al Museo del Prado, al Metropolitan de New York o al de Belles Arts de Boston als que també es van vendre obres mestres de l'art romànic i gòtic aragonès. És, per dir-ho d'una manera senzilla, dues administracions polítiques territorial enfrontades per un patrimoni que, almenys, ara per ara està protegit, conservat i disponible a l'abast de tothom, i que en cap cas tornaran al seu lloc d'origen, cadascuna de les parròquies d'on van sortir. Mentre els polítics discuteixen i els jutjats i la premsa van plens, la inversió en conservació, investigació i difusió del patrimoni cultural de les dues comunitats autònomes va de mal en pitjor. Exemples els tenim en la caiguda del campanar de l'església de Rosselló aquesta mateixa setmana, la destrucció sistemàtica de jaciments arqueològics pels nous recs d'Aragó, o l'estat d'absolut abandó de la documentació històrica municipal de la immensa majoria d'ajuntaments de la Franja. Ah! una darrera qüestió: què diuen els acadèmics? doncs que si el bisbat de Lleida va aconseguir mantenir la major part de les millors obres d'art del seu bisbat, estem davant d'una col·lecció única, immillorable per estudiar i explicar, i per això no te cap sentit (acadèmicament) dividir-la. Res, coses d'entesos. En tot cas, xeic, un vot és un vot!

Jacinto Bonales, historiador, documentalista i expert en gestió de patrimoni cultural

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.