traducció - translate - traducción

10.4.16

GENERAL BASSET, L'ESTRETA UNIÓ ENTRE EL PRINCIPAT I EL REGNE DE VALÈNCIA




S'acosta el 25 d'abril, Diada del País Valencià en la commemoració de la Batalla d'Almansa, data en què s'inicià la pèrdua de drets i institucions valencianes i inici de la ocupació militar i posterior desfeta de la confederació de països que formàven la corona catalano-aragonesa; per això esta pàgina vol fer memòria al nostre gran militar i desconegut, per molts valencians, Joan Baptista Basset i Ramos.


Basset i Ramos (Alboraia, c. 1654 - Segòvia, 15 de gener del 1728) fou un militar austriacista que va encapçalar la revolta valenciana contra Felip V al capdavant dels maulets. Des del 1670 va estar al servici dels emperadors d'Àustria i de Carles II.

Va estudiar matemàtiques i obtingué el grau d'enginyer en la seua instància a Itàlia i més tard a Alemanya. En el 1665 tornà a Barcelona amb el seu amic el príncep Jorge Landgrave de Hessen-Darmastadt.

Iniciada la guerra de successió, Basset seguí al partit carolí i en 1704 participà en l'expedició aliada, la qual des de Lisboa es va dirigir a Barcelona, confiant en la sublevació dels seus habitants.

Ell va oferir als camperols l'abolició dels drets senyorials si estos acompanyaven la causa austriacista. Va atraure gran part d'ells, especialment als habitants de la Marina, ja que en 1693 ja havien fet esta reivindicació.

En la sublevació va ser ocupada Oliva, Gandia i Alzira. A la seua arribada a València Basset va ser molt ben rebut i proclamà rei a Carles III el 16 de desembre de 1705.

Va prendre mesures contra els Borbons com rebaixar o abolir alguns drets, com també confiscant i venent els seus béns en públiques subhastes.

El destituïren del seu càrrec de virrei que passà al comte de Cardona i l'enviaren a Alzira i Xàtiva. Arran dels "suposats" excessos que va cometre a Xàtiva, l'empresonaren, la qual cosa provocà la indignació popular.

De Xàtiva el portaren a Dénia, després a Tortosa i per últim al castell de Lleida, on va romandre fins al maig de 1707, on perduda la batalla d'Almansa, el govern de l'Arxiduc el posà en llibertat per organitzar la resistència en el nostre país.


El General Basset A Gibraltar

El general valencià Joan-Baptista Basset i Ramos va ser una peça clau del bàndol austriacista en la presa militar del penyal de Gibraltar, una plaça forta que domina la badia d’Algesires i l’entrada al Mediterrani, integrada fins llavors a territori espanyol. Aquest fet d’armes, esdevingut els primers dies d’agost del 1704, s’inscriu en el context de la Guerra de Successió espanyola que enfrontava el bàndol borbònic, integrat per tropes francoespanyoles al servei del pretendent Felip V, amb una aliança militar partidària de l’arxiduc Carles d’Àustria, integrada per contingents imperials, anglesos, holandesos, portuguesos i tropes dels antics regnes de Mallorca i València i del Principat de Catalunya. El tractat d’Utrecht, que posava fi al conflicte, deixaria finalment Gibraltar en mans britàniques. Però la petja catalana encara hi és present.

L’estreta punta de terra on es dreça el Penyal de Gibraltar no arriba a fer, de cap a cap, set quilòmetres quadrats. Presenta, a les seves costes, petites badies una de les quals, situada a la costa oriental, recorda els catalans que van participar en la seua conquesta i per això conserva, encara avui, el nom de Catalan Bay. Aquell any 1704 un batalló austriacista integrat per uns 400 catalans i valencians, comandats per Basset, va prendre part d’una manera activa en la presa i control d’aquest Penyal estratègic que els aliats borbònics confiaven poder retenir. Els austriacistes, en concret la flota britànica, aconseguiren mantenir-lo sota el seu domini durant tot el conflicte. Van poder controlar així el punt de connexió entre el Mediterrani i l’Atlàntic, un estret de gran importància geoestratègica i comercial.
Durant la Guerra de Successió espanyola (1701-1715), després que la mort del rei Carles II deixés el tron sense successor, el candidat borbònic, nét del rei Lluís XIV de França, rebé també el suport de la corona de Castella i del regne de Navarra, mentre la corona Catalano-aragonesa va fer costat, majoritàriament, al bàndol austriacista. L’arxiduc Carles d’Àustria, d’esperit federalitzant, capitanejava els aliats austriacistes i va confiar al príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, el seu lloctinent al Principat de Catalunya, i a l’almirall anglès George Rooke la missió urgent de conquerir Gibraltar. Dels més de dos mil d’homes que van participar en aquella escomesa, prop de 400 eren catalans, valencians i balears. La que avui es coneix amb el nom de Catalan Bay fou la petita platja on aquests desembarcaren el dia 1 d’agost de 1704.
Poc després, el 4 d’agost, el príncep de Hessen-Darmstadt prenia possessió de la plaça i la convertia en un punt clau de l’ofensiva austriacista. Com es va fer aquella incursió armada? José-Luis Cervera Torrejón, coronel d’enginyers en situació de reserva i diplomat d’estat major, ha estudiat en profunditat la vida del valencià Joan- Baptista Basset i Ramos. Al seu llibre Basset: mite i realitat de l’heroi valencià (Tres i Quatre, 2003) Cervera dibuixa la personalitat del general i la seua trajectòria militar, incloent-hi la presa de Gibraltar. Explica que una expedició naval anglo-holandesa en què anava Basset  partí el 9 de maig de 1704 en direcció a la ciutat occitana de Toló on havien d’auxiliar les tropes del duc de Savoia. De camí, havien de fer abans una demostració de força a Mallorca, Menorca i Barcelona, on demanarien suport i obediència a Carles III d’Àustria.
Entre la vintena d’oficials que acompanyaven Hessen-Darmstadt al seu vaixell, només Basset ostentava la graduació de general. Pocs dies abans d’embarcar-se, el 30 de març de 1704, havia hagut de renunciar a la condició d’ajudant prop de la Real Persona en favor de Diego Crooft. La destinació final, com hem dit, era Toló però l’Arxiduc havia donat ordres perquè, si sorgia l’ocasió, la nau exigís obediència a Gibraltar en passar per l’estret. Una carta signada per ell així ho certificava. Tanmateix, en passar-hi per davant el 12 de maig i observar-hi un vaixell ancorat de nacionalitat francesa, amb cinquanta canons, l’expedició optà per continuar el seu camí i ajornar la temptativa sobre Gibraltar. Anant cap al nord, la nau va recalar el 21 de maig a Altea (Marina Baixa). Al seu llibre Cervera narra que “la notícia que hi anava el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt va animar les esperances dels austriacistes de la població, que mostraren el seu entusiasme per la casa d’Àustria en la breu recalada”.
Per la seua banda, Basset aprofità l’ocasió per a contactar, sense baixar del vaixell, amb alguns paisans valencians. El professor Enrique Giménez López explica que el general maulet s’entrevistà amb el rector de la vila, Martín Morales, i amb el batlle de les baronies de Calp, Benissa i Altea per tal que li facilitaren informació d’algunes persones de qui ell esperava col•laboració amb la causa austriacista. Basset duia una agenda on tenia tot de noms apuntats; per exemple, el de Francisco García d’Ávila, un dels agents de la revolta en aquella zona. Sis dies més tard, l’expedició va ancorar a Barcelona i, més concretament, a Montjuïc. El 31 de maig, Jordi de Hessen va decidir bombardejar la ciutat per tal de sotmetre-la i va fer desembarcar-hi 1.600 homes.
L’acció, arriscada, no va reeixir i els soldats aliats hagueren de retornar als vaixells.  Aconseguiren, però, nous simpatitzants per a la causa: un grup de catalans s’hi va afegir i formaren dues companyies més, popularment conegudes amb els noms de la Companyia dels Miquelets i la Companyia dels Catalans Voluntaris, un fet recollit per Narcís Feliu de la Penya als seus Annals de Catalunya (1709). Un cop a Niça, la flota va assabentar-se de la negativa del duc de Savoia a cooperar en l’atac austriacista contra Toló. L’almirall Rooke va optar llavors per una tàctica conservadora que implicava desfer el camí mamprès i girar cap al sud, en direcció a Gibraltar. Hi arribaren a començament d’agost del 1704. L’ofensiva gibraltarenya va iniciar-se l’1 d’agost del 1704. A més dels expedicionaris catalans, dos vaixells anglesos a les ordres de l’almirall George Byng i deu més de procedència holandesa, liderats pel vicealmirall Van der Dussen, s’aproximaren al Penyal. Eren, en total, uns 2.100 homes. Segons l’historiador Antoni Porta i Bergadà, els primers a desembarcar-hi, a l’altra banda del Penyal i a les tres de la tarda, foren els soldats catalans, valencians i mallorquins d’infanteria de marina. 
Al capdavant hi havia el príncep Jordi de Hessen, assistit per l’oficial espanyol de major graduació, el general Basset. Tots dos van comminar els assetjats a rendir la plaça, però fou en va. Aquell mateix dia, Diego Salinas, governador de Gibraltar,  va negar-se a prestar obediència a l’Arxiduc. Encara que tenia prou artilleria (una vuitantena de canons de ferro, una trentena de bronze i un miler de peces d’armament lleuger) era ben conscient que no disposava de soldats suficients per a plantar cara als aliats. Amb prou feines si tenia un centenar de persones al seu càrrec que podrien rebre, si de cas, el suport d’uns 300 homes de la rodalia. No podia comptar amb ningú més, tot i el seu reclam d’ajut al capità general, el marquès de Villadarias, que era al front de Cadis. Aquest, per no quedar desguarnit, refusà enviar-li qualsevol mena d’auxili.
Com detalla José Luis Cervera al seu llibre, un canvi de vent va impedir de prendre Gibraltar el primer dia. Els assaltants van preferir esperar fins l’endemà, 2 d’agost. Aquell matí es produí un bombardeig insistent, així com el desembarcament de marineria per tal de prendre els molls i reductes que protegien el Penyal. Ben aviat el capità Whitaker hi plantà la bandera britànica que hi oneja, encara ara, tres segles i una dècada després. El 3 d’agost, impotent davant l’escomesa austriacista, el governador de Gibraltar es va rendir, segons Cervera, “davant la por a represàlies sobre les dones”. El dia 4 Jordi de Hessen-Darmstadt  hi feia la seua entrada triomfal i, un cop signades les capitulacions, els habitants abandonaren el penyal. De 4.000 que n’hi havia, sols n’hi restaren setanta. El príncep va exercir, transitòriament, com a governador local. Més endavant, segons que es desprèn de la crònica de l’historiador i militar anglès John Drinkwater, aquesta funció la va exercir el propi general Basset.   
Però això fou després que Jordi de Hessen encomanés a Basset l’acatament de Ceuta, a l’altra riba de l’estret. Hi arribà el 21 d’agost i el general s’hi presentà amb cartes del príncep en què demanava obediència a l’Àrxiduc d’Àustria. Si Gibraltar era estratègic, el control de Ceuta feia encara més important aquella plaça. La correspondència de Hessen conservada fins avui demostra la seua obsessió per mantenir i enfortir la plaça gibraltarenya. Va ordenar ampliar les defenses portuàries i va engrandir la part fangosa de l’istme per tal de convertir-la en una  barrera natural. Finalment, va fer minar els accesos del nord i va fer col•locar vint canons al costat de la torre Redondela. Basset va dirigir tots aquests treballs, ens assegura Cervera, i així consta, també, en el memorial que més tard es presentaria a la reina.

Intents Borbònics De Recuperar El Penyal 

Però mantenir Gibraltar no resultaria una tasca fàcil per als austriacistes. El 3 de setembre de 1704, quan no feia ni un mes de la presa del Penyal, el marquès de Villadarias va fer un primer intent de reconquerir la plaça acompanyat de 4.000 homes, un contingent molt superior al nombre de defensors que havia tingut a l’agost. A l’octubre, amb l’arribada de tropes franceses, ja eren uns 7.000 assetjants. Amenaçat per tres flancs, Jordi de Hessen-Darmstadt confià el manteniment de Gibraltar a un cos central de tropa, integrat en bona part per catalans. L’ofensiva felipista definitiva començà el 10 de novembre, quan cinc centenars de granaders van aparèixer pel costat est del penyal, el més inaccessible, guiats per pastors gibraltarenys i sota les ordres del coronel Figueroa. L’endemà, abans no els arribessin els reforços esperats, va tenir lloc una contraofensiva austriacista ideada per Jordi de Hessen que comandava una avantguarda de dues companyies angleses, a banda d’una altra espanyola i dues de catalanes. Els borbònics van perdre la contesa, i molts d’ells la vida, al lloc conegut com el Salto del Lobo en estimbar-se pels penya-segats. L’endemà arribaren vint vaixells anglesos, comandats pel general Leake, per a donar suport als aliats tot i que ja no calia.
Els francesos, que s’havien compromès a participar d’una manera activa en la recuperació de Gibraltar, no es mostraren tan decidits a l’hora de la veritat. Això no obstant, aquell no va ser l’únic setge a què van haver de fer front les tropes austriacistes. Pocs mesos després, el 7 de febrer de 1705, les tropes felipistes del marquès de Villadarias van arribar a prendre la torre Redondela.  De seguida, però, va ser reconquerida pels austriacistes, dirigits per Basset. L’arribada de dos regiments anglesos i un d’holandès va contribuir a afermar la plaça. El 2 de maig de 1705 acabà, per fi, el setge borbònic i els atacants emprengueren definitivament la  retirada. 

A la seua biografia del general Basset, el militar de reserva José-Luis Cervera, destaca les dissensions que sorgiren entre els comandaments anglesos desplaçats a Gibraltar i el príncep Hessen-Darmstadt. En l’origen del conflicte, segons Cervera, hi havia “el convenciment dels anglesos que la defensa de Gibraltar era impossible, enfront de la confiança de Hessen en aquesta defensa”. Més encara, “la negativa dels oficials anglesos a obeir les ordres dels altres comandaments austriacistes portà Basset a desentendre’s de millorar la fortificació dels punts defensats pels anglesos, la majoria, i limità la seua activitat al comandament del front defensat per tropes espanyoles fidels a Carles III d’Àustria”. Cervera ens diu que, tot i trobar-se temporalment a Gibraltar, Basset no descuidava gens els seus plans sobre València.

Basset En Terres Valencianes I Al Setge De Barcelona

A Gibraltar va rebre la visita del rector d’Altea, Martín Morales qui, fugit de la presó on havia estat reclòs, es dirigí al Penyal per entrevistar-se amb el general. Morales es féu acompanyar d’una dotzena d’homes que posaren Basset al corrent de les darreres novetats. El contacte estret que Basset mantenia a Gibraltar amb diversos i destacats austriacistes, la majoria catalans o valencians, el va persuadir definitivament de la bondat de la seva causa i el va esperonar a actuar a la seua terra. El 17 d’agost de 1705, Basset arribava al port de Dénia (Marina Alta), i la ciutat li rendia, de forma entusiasta, obediència a l’Arxiduc. Una mosaic en un carrer cèntric de la vila així ho recorda. Al cap de quatre mesos, el 16 de desembre, Joan-Baptista Basset feia una càlida i clamorosa entrada a València, la seua ciutat natal. Més endavant es personà també a les viles d’Alzira (Ribera Alta) i Xàtiva (Costera). 


Anys més tard, després de patir empresonament com a víctima d’intrigues polítiques, passà a Barcelona. Abandonada ja a la seva sort per Carles III i els aliats austriacistes, la ciutat no es resignava a perdre-ho tot. Davant un setge que es preveia imminent, el juny de 1713 Basset, el general maulet, va esdevenir comandant en cap de l’artilleria encarregada de la defensa de la ciutat.  Una placa de bronze, en aquest cas al Fossar de les Moreres, a tocar de la basílica de Santa Maria del Mar, recorda Basset i tots els valencians que van participar activament en la defensa heroica de la  capital catalana.

Joan Torres i Nalda
Font:
País Valencià construint-lo entre tots.
http://projectebasset.cat/el-general-basset-a-gibraltar/
Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.