traducció - translate - traducción

9.4.16

Josep Fontana: 'Aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent' - VilaWeb

Entrevista a l'historiador, que publica el llibre 'La formació d'una identitat'


Autor/s: Andreu Barnils

Josep Fontana (1931) és un dels historiadors catalans més prolífics i llegits. Més de quinze llibres escrits, doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant. L'any 1966 les autoritats franquistes el van apartar de la docència durant dos anys. Ha exercit de degà a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i ha estat professor a la mateixa universitat i a la Pompeu Fabra. Fundà l'Institut Universitari d'Història. Fontana ha introduït els treballs d'Eric Hobswam, Edward Thompson, George Rudé o Aleksandra Lublinskaia a casa nostra. Ara acaba d'escriure el llibre 'La formació d'una identitat' (Eumo Editorial). És una història de Catalunya des del segle VIII fins als nostres dies. En 482 planes (incloses cinquanta de bibliografia) mira de respondre com és possible que la identitat catalana hagi arribat fins als nostres dies amb tants entrebancs. Ací en podeu llegir un fragment. Fontana ens rep molt amablement al seu pis del Poble-sec, barri de Barcelona on viu des de l'any 1939.

—Dieu que us vau animar a escriure el llibre després d'assistir a la manifestació independentista de l'any 2012.
—Els de Catalunya Ràdio, no sé per què, m'inviten al seu estand, a l'Estació de França. Ho veig tot, i amb els monitors de televisió al voltant. Hi tinc una percepció de la manifestació diferent, i d'un final que no sé si la gent va copsar: quan es van presentar les peticions a Núria de Gispert, presidenta del Parlament, la gent xiula. M'adono que agafa de sorpresa la gent de Convergència i que per primera vegada es produeix una mena de resposta clara sobre la petició d'independència. Això em fa pensar que allí hi ha alguna cosa. Sobretot una, per mi fonamental: aquella gent es mobilitza des de sota. Això em lliga amb unes altres experiències. Per exemple: com és que l'any 1977 surt un milió de persones al carrer? Qui ho ha preparat allò? Ningú. No havien estat ensinistrats, aquella gent. No hi havia propaganda catalanista, aleshores. La manifestació em fa pensar en aquestes coses.

—També dieu que voleu divulgar investigacions recents sobre la història catalana que no han arribat a la gent. Per exemple?
—La idea que el despotisme il·lustrat del segle XVIII va promoure el creixement econòmic després del 1714 és una 'filfa'. Ho dius a la gent i es queden sorpresos. Que els Borbons van promoure l'èxit econòmic s'ha dit tant, que s'ho han cregut!

—M'ha xocat una cosa que dieu en algunes altres entrevistes: la paraula 'raça' és un invent espanyol.
—Això ho va explicar un historiador anglès sobre morescos. Diu que 'raza' és una paraula castellana que vol dir 'defecte en un teixit'. 'Un teixit que té raça.' Després la paraula passarà a les altres llengües, perquè efectivament a Castella és una paraula que passa a aplicar-se a 'la raça de moros i raça de jueus'. Com un defecte. A Castella hi ha un refús a la diferència cultural. Refús més cultural que no pas religiós, perquè quan es converteixen es manté. No hi ha hagut manera que Castella entengués l'associació amb ells de cap més manera que no sigui l'absorció. No toleren la diferència cultural. Castella no ho pot suportar. I aleshores... raça. L'exigència d'un certificat de netedat de sang es manté encara al segle XIX. El 1824, al reglament de mestres de primeres lletres s'exigeix la presentació d'un certificat de netedat de sang. Jo en guardo algun, d'aquests.

—Una idea del vostre llibre és que la falta de grans fortunes a la Catalunya medieval va afavorir la democràcia interna.
—Sostinc que hi ha un equilibri, si es vol en la mediocritat, dins la societat medieval catalana, que empeny cap a una sortida pactista entre els membres de la societat. El fet que la monarquia no és prou forta, a Catalunya, per convertir-se en absoluta, i que més tard la gran noblesa catalana emigri cap a la cort de Madrid ajuda. No queden nobles i queda un tipus de societat que té dues classes de regiment: la Generalitat i el Consell de Cent. Tens una societat que funciona bastant com una República. Dóna un tipus de societat molt diferent del que es va desenvolupar a Castella.

—Per exemple?
—Les corts, per exemple, que fixen al rei l'obligació de reunir-les. A Castella el rei no té aquesta obligació. O l'existència de la Generalitat, que és molt important perquè manté aquesta observació sobre les lleis entre reunió de corts i reunió de corts. Això no existeix a Castella. No hi ha aquest organisme que manté el control sobre la política. I sobretot el fet que arriba un moment que qui controla la Hisenda pública és la Generalitat. El control dels diners és a les mans d'aquestes institucions, i per tant fora de l'abast del rei. Això és un fet molt nou, que no es dóna a França ni Anglaterra fins el segle XVII o XVIII. I aquí apareix des del segle XIV.

—Catalunya com a protoestat modern.
—Sí, són estructures d'estat modern. Sempre s'ha de matisar. Són societats en camí de la democratització, no democràtiques encara. I la societat catalana de començament del segle XVIII és una societat efectivament amb uns graus de llibertat considerables, i fixats en aquestes lleis. Lleis que garanteixen coses tan importants com ara que no es pot castigar ningú sense judici. Als militars castellans, quan vénen aquí, això els fot nerviosos. Una altra: no hi ha obligació d'anar a la guerra llevat que sigui per a defensar el país i sempre que el rei hi sigui present. De cap manera no és té obligació d'anar a una aventura de conquesta. Hi ha també el Tribunal de Contrafaccions (1702-1713). Aquest tribunal a penes s'havia estudiat i és important. Feia de tribunal de garanties. Recomano un estudi d'Eva Serra i Josep Capdeferro: 'La defensa de les constitucions de Catalunya. El Tribunal de Contrafaccions'. Em fa por que aquest llibre no es difongui prou. Dóna una idea clara de cap a on anaven. No parlem d'una democràcia moderna. No. Però anàvem per aquest camí. Per tant, com podia haver funcionat la monarquia de les Espanyes en un tros funcionant amb regles com aquestes, i Castella amb les seves? Impossible.

—Com expliqueu que s'hagi mantingut aquesta idea de nació entre els catalans, tot i formar part del regne espanyol des de fa segles?
—L'evolució separada d'aquestes dues societats, la catalana i la castellana, fa que a principi del XVIII Catalunya sigui ja una realitat molt diferent. La gent es creu els drets i les llibertats que tenia. La prova és com ho defensen durant la guerra: des de sota. I quan perden la guerra, després del 1714, no ho perden tot. Perden la Generalitat, les corts, el Consell de Cent i en principi els ajuntaments, que s'obren a la venda de càrrecs. (Sí, els càrrecs es venien. Qui els comprava, se'ls quedava. És certament un element destructor.) Vull dir que quan s'acaba la guerra se suprimeix l'aparell polític, cert, però se salva en canvi el dret civil. Justament els reialistes, els borbònics, el salven! Perquè són gent que tenen terres i negocis i saben que el codi civil els salva. Les normes sobre les herències, el matrimoni, la formació de societat i companyies, els contractes de la terra, etc. Si més no, la societat continua funcionant com abans. Per exemple, una de les coses que transforma Catalunya al segle XVIII és l'emfiteusi. Donar les terres perquè un altre les treballi en canvi de part del fruit. Això permet que tothom tingui una oportunitat de feina. Jovellanos ja deia que en agricultura i indústria Catalunya havia anat creixent i Castella, tot el contrari. No s'ho expliquen, i és quan surt aquest mite: 'El labriego catalán de las peñas saca pan.' No era veritat. De les 'peñas', en treia vi. Plantava vinyes, feia vi, el venia, comprava blat, etc.

—Això sol ja explica les diferències entre Catalunya i Castella?
—No. Explica tan sols que aquesta societat continua essent diferent. I que pot fer créixer els nuclis d'industrialització. El 1840 Catalunya té els tres primers sindicats moderns. Quan fora d'aquí no s'ha passat de confraries pietoses. Té unes formes de vida diferents. Distintes. A mi m'impressiona un fet, i l'assenyalo: quan als anys quaranta del segle XIX s'enderroca la Ciutadella, a Barcelona els membres del batalló de la milícia diuen que ho fan perquè la terra de la Ciutadella havia estat arrabassada a gent de la ciutat per un tirà que era Felip V. I que s'ha de tornar a les famílies propietàries. 'Lo hemos hecho porque somos libres, somos catalanes.' Com el 1842 existeix aquesta idea que aquí hi havia hagut una usurpació més de cent anys enrere, que ens havien pres les cases, les terres. Com perviu. I sense llibres d'història, sense escoles que ho expliquin.

—Dieu que no voleu que us tradueixin el llibre a l'espanyol.
—Aquest llibre ja em porta maldecaps ara. Això de voler mostrar que són diferents.... Abans d'ahir fins i tot a El País en feien conya, d'això. Sobre historiadors a sou que diuen que 'somos diferentes y si cuela cuela'. Miri, jo no estic a sou de ningú. De fet, jo no sóc una persona benvista ni a Convergència ni a La Vanguardia. Jo, a un lector castellà li ho hauria d'explicar d'una altra manera. I sempre comparant amb la seva realitat de Castella. Seria un altre llibre. Si aquest llibre es tradueix al castellà, els lectors de bona fe, bé, però la majoria se sentirien 'rebotats'. Per això, a la primera proposta que m'han fet de traduir-lo al castellà, hi he dit que no. No serviria de res, perquè si ho he d'explicar a un lector castellà, li ho he d'explicar d'una altra manera. Aquest llibre és fet per a la gent d'aquí, per explicar-los que aquesta cosa que els duu a sortir al carrer, a manifestar-se, ve de lluny. El protagonista d'aquest llibre és la gent. Podria dir el poble. No. La gent. Els qui defensen Barcelona el 1714 són la gent. Els qui fan el gran canvi econòmic al segle XVIII són la gent. Els qui salven la llengua al segle XIX són la gent. I és la gent que resisteix l'impacte del franquisme sense deixar-se esclafar. No són els partits. Quan el 1977 surt un milió de persones és la gent. I el 2012 és la gent que surt. La meva idea és que aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent.

—Havíeu militat al PSUC antifranquista, i parleu de les esquerres traïdores.
—Jo vaig ingressar el PSUC, amb un programa que parlava d'autodeterminació, l'any 1957. Fins el 1977, vaig estar-hi vint anys. Els pactes de la transició van arribar. Els partits d'esquerres es van adonar que no es podien imposar. No eren prou forts. Jo hauria acceptat que el partit del qual formava part hagués dit: 'No tenim ni les condicions ni la força per a aconseguir els objectius.' En lloc d'això se'n van oblidar. El carrer ja no importava, importava la política parlamentària. I ho van engegar tot a rodar. Es va matar des de dalt. Sostinc que en alguns casos parlar de traïció és ben clar. Dono l'exemple de Felipe González. Ara han sortit unes memòries d'un que va ser membre del futur CESID. Hi explica les converses de González i Guerra amb els membres dels serveis secrets just abans de legalitzar-se el PSOE. González, de cara enfora, diu que defensa el dret d'autodeterminació. I al serveis secrets els diu que de cap manera acceptarà el pacte fiscal per a Catalunya, que aquí a Catalunya hi ha una cosa errònia, que els treballadors segueixen als comunistes i no els socialistes, i que mai no tolerarà un partit socialista català independent. Aquest, pel cap baix, van mentir de la manera més descarada. Sí, parlo dels que van trair la gent que s'ho havien jugat per una altra cosa. Volíem una altra cosa.

—Escoltant-vos... No hauríeu de ser a la CUP?
—Hi he parlat, i em cauen molt simpàtics. Quan es mouen en l'àmbit municipal, pel que sembla, ho fan esplèndidament bé. Però ara que han passat més amunt... Per exemple, posar en primer lloc els Països Catalans. Mmm. Anem amb calma. Perquè a València hi ha una altra cosa. I a Mallorca, una altra. Vull recordar que en tots dos llocs voten el PP. Ara, hi ha una cosa molt reveladora. Quan em toca anar a reunions obertes, xerrades, etc., per exemple, de CCOO veig que són gent de cinquanta anys en amunt. I quan vaig amb la CUP són gent jove. La CUP té més capacitat, però tenen problemes. Costarà d'eliminar la por que encara fan. Tinc una considerable simpatia per ells, però també dubtes considerables sobre com se'n sortiran en la política parlamentària.

—He vist que dèieu que la independència només s'aconsegueix amb una guerra.
—Quan dic això, es pot matisar. La independència es pot aconseguir o per la força o per la negociació. Força no en tenim. Negociació? Fer-se il·lusions que avui algú en un govern de Madrid és capaç de concedir-nos això em sembla bastant difícil. En tot cas em sembla que serà una lluita que serà llarga. A mi l'aspiració a la independència em sembla totalment justa i legítima. Ara, em sembla que és difícil. És admirable que s'hagi aconseguit el nivell de mobilització que s'ha aconseguit. Que la gent no s'hagi cansat de veure que aquests passos no aconsegueixen coses.

—El 9-N vós i jo vam votar al mateix col·legi.
—I una cosa estimulant era veure que tot funcionava ordenadament sense funcionaris, sense policia. Sí, jo vaig votar al col·legi d'aquí al barri. Era bonic. Em vaig fer la il·lusió que un dia muntarem una cosa d'aquestes des de baix i farem unes eleccions no per elegir ningú, sinó per fotre'ls al carrer a tots. Una mena de somni de futur. Però em preocupa que l'entestament a presentar el resultat com una cosa que es pot aconseguir a curt termini acabi desmoralitzant. I el motiu del llibre, i acabo així, és dir que aquesta és una lluita molt llarga. No és de fa sis o set anys, sinó de cinc-cents. Hem continuat, hem anat aguantant, hem perdut guerres, hem anat tirant endavant. I hem de continuar tirant endavant.


Si voleu comprar el llibre el trobareu a la botiga de VilaWeb

Font: Josep Fontana: 'Aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent' - VilaWeb
Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.