traducció - translate - traducción

10.2.17

Cal explicar que el PP no té els instruments legals per a controlar la Generalitat

«L'article 155 de la constitució espanyola no faculta de cap manera el govern espanyol a substituir autoritats ni a reprendre competències. Només cal llegir-lo»


Per Vicent Partal

Quan un conflicte polític s’aguditza és bastant inevitable que cada part referme la seua posició i enduresca, per tant, el contrast amb les tesis de l’altra part. Això no és gens estrany. Pot agradar o molestar més o menys, segons allò que cadascú considere que és educat o polit, però no sol implicar un canvi radical de tesi ni d’argumentari.
Tanmateix, el to i fins i tot la tesi de molts portaveus de l’unionisme sí que ha canviat, i de quina manera, d’ençà que es va saber que el pressupost tirava endavant i que, per tant, el camí cap al referèndum i l’aprovació de la llei de transitorietat era definitivament obert.
És constatable que la tensió, les amenaces greus i els insults han pujat un grau. No sé ni tan sols si cal enumerar els episodis que hem viscut aquests dies, des d’articles periodístics molt fora de lloc fins a l’enganxada duríssima d’ahir entre el senador Miquel Àngel Estradé, d’ERC, i la vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz. Crec que tots els lectors en són ben conscients.
Aquest canvi de to ha anat acompanyat d’un desacomplexament de la tesi de l’enfrontament obert que és gairebé un salt al buit. Allò que abans es mig insinuava, és a dir, que l’estat faria servir la força, ara ja es diu. Ja hi ha qui, lamentablement, parla de sang o de tancs i el govern espanyol tampoc no s’està de dir que farà tant com puga per evitar el referèndum. Fins i tot incorrent en flagrants contradiccions semàntiques: ahir, per exemple, la vice-presidenta espanyola va dir que no hi hauria referèndum perquè Espanya era un país democràtic. Si de cas, es demostraria que hi ha democràcia exercint-la en un referèndum.
Aquest canvi de to i gairebé de tesi té dues raons de fons, que són la por i la impotència. Segurament, hi ha també una irritació, comprensible, en veient que no els funciona res d’allò que es pensaven que els estalviaria d’arribar al punt on som. Però bàsicament volen que la por tenalle el moviment independentista com un intent desesperat de frenar-lo.
I recorren a la por perquè les amenaces simplement no són creïbles. El govern del PP ha dut l’estat espanyol a un carreró sense eixida. I crida i braceja perquè sap que no té els elements legals que li caldrien per a aplicar la solució que diu que vol. És impotent, com es demostrà el 9-N. De manera que no té cap més remei sinó provar d’atemorir-nos, a veure si som nosaltres els qui li resolem el problema, a base de frenar-nos tots sols.
Ja hem explicat mil vegades que no tenen exèrcit i, per tant, els és impossible d’ocupar el territori per controlar-lo. Allò que vulguen fer ho hauran de fer per unes altres vies. I l’única que repeteixen una vegada i una altra és una suposada i inexistent via legal, amb l’aplicació de l’article 155 de la constitució com a argument recurrent. Una via que no es correspon amb la realitat i que, a més, si s’aplicàs tindria conseqüències gravíssimes per a ells.
L’article 155 de la constitució espanyola no faculta de cap manera el govern espanyol a substituir autoritats ni a reprendre competències. Només cal llegir-lo. Diu, d’una manera molt genèrica que l’estat podria donar ordres a les autoritats autonòmiques en casos excepcionals:
«1. Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l’atengués, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat.
2. Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.»
Com que és un article que no ha estat desenvolupat legislativament, no deixa clar qui pot donar aquestes ordres ni com, ni tan sols qüestions tan elementals com ara com s’han de comunicar ni en quin període haurien de ser complertes. I sobretot, sobretot, no diu què passa si el president no en fa cas. És cert que l’article 189 del reglament del senat en parla, però tampoc no aclareix gran cosa. I si d’alguna cosa no hi ha ni ombra de dubte en cap dels dos articles és que hi ha ‘autoritats de les comunitats autònomes’, és a dir, que no les poden suplantar. Naturalment que el govern espanyol pot forçar la situació però aleshores faria miques la constitució. Sens dubte, el caos que causaria l’aplicació d’aquesta norma en l’estructura de tot l’estat espanyol seria enorme. Cosa que fins i tot a Espanya saben prou bé (mireu, per exemple, què deia El País ara no fa ni un any).
Encara més. L’article 2 de la constitució espanyola diu això:
«La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes.»
En conseqüència, els mateixos que fan servir com a argument que la unitat d’Espanya és garantida eternament per la constitució ens haurien d’explicar com és que això és intocable i en canvi sí que seria possible de dissoldre, de fet o de dret, una autonomia que no és tan sols que siga garantida en la constitució sinó que és garantida en el mateix article i de manera indestriable.
Legalment, això sí, podrien intentar eliminar el dret a l’autonomia però, a banda del monumental problema polític que significaria, exigiria de reformar l’article 2 de la constitució. Cosa que  s’ha de fer per mitjà d’un complicadíssim procediment, perquè forma part del títol preliminar. I, com és ben sabut, per a reformar qualsevol article del títol preliminar cal:
1) Aprovar la proposta de reforma per dos terços del parlament.
2) Dissoldre les corts i convocar eleccions.
3) Que el nou parlament l’aprove novament amb dos terços dels vots.
4) Sotmetre la reforma a referèndum.


És evident que intentar aquesta maniobra menaria l’estat a una crisi absoluta i ben llarga, i  per tant seria una reforma inútil als efectes pràctics per a resoldre prompte el conflicte català. De manera que, en resum, ens trobem, per una banda, que no és creïble que aquesta reforma arribe a temps i, per una altra banda, que no no hi ha l’opció de substituir les autoritats autonòmiques o d’eliminar competències, ni tan sols fent una interpretació abusiva de l’article 155.
I aquest és el problema, el problema de debò, que té ara mateix l’estat espanyol. Que diu que farà coses que no pot fer o que si les fes esbotzarien la constitució espanyola sencera. És per això –i estic segur que ben conscients d’això– que l’única eixida que tenen és tesar la corda somniant que el Parlament de Catalunya no s’atrevesca a fer allò que ha dit que farà. D’ací vénen els nervis, d’ací vénen els insults, d’ací vénen les amenaces.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.