traducció - translate - traducción

7.2.17

EL MEU AMIC OVIDI

Toti i Ovidi, als 70

Toti Soler, Palau-Sator, estiu del 2016

Vaig conèixer l'Ovidi l'any 1968.
En aquella època, jo tenia 18 anys i em dedicava a fer arranjaments i gravacions per a cantants, a part d'anar al conservatori, tocar amb algun conjunt, fer una mica de jazz amb en Jordi Sabatés, compondre cançons i temes, i fer tantes coses com podia... com és normal en aquesta edat.
El Quico Pi de la Serra em va trucar per preguntar-me si volia col·laborar en un E.P. (un disc de quatre cançons) d'un cantautor d'Alcoi, un tio collonut segons les seves paraules, i no ho vaig dubtar ni un moment.
M'agradaven les sessions d'estudi; segueixen agradant-me, són estones en les quals el temps sembla aturar-se, sols estàs per a la música. Vaig tocar en dues cançons: "La fera ferotge" i "Lliçó de sumes i verbs".
L'any següent vam fer un altre E.P. en el que hi vaig tocar a totes les cançons. En aquest segon disc hi tocàvem uns quants músics més, un conjunt complet sota la direcció artística de l'Enric Gispert, director d'Ars Musicae, i persona molt important en els començaments de la "cançó".
A partir d'aquell moment va anar creixent un corrent de simpatia entre l'Ovidi i jo, i quan ens trobàvem en algun concert la sintonia era total; estàvem molt a gust cantant, parlant de futbol o prenent alguna copeta.
Després, el 1969, me'n vaig anar uns tres mesos a Londres a estudiar guitarra clàssica perquè el conservatori de Barcelona no era un lloc gaire desitjat per mi, tant pels mètodes (o la seva absència) com pel professor que tenia. Però l'aventura londinenca va ser curta perquè m'enyorava de casa, dels amics i de tot el que s'estava vivint a Catalunya. Em vaig comprar una guitarra elèctrica, un wah wah i vaig tornar cap a casa més content que un gínjol.
Aleshores vaig gravar amb l'Ovidi "Sol d'estiu", una cançó divertidíssima... i una denúncia necessària. Això devia ser l'any 1970. Després les nostres trobades van ser esporàdiques i puntuals.
El grup OM, que originalment s'havia format per acompanyar cantants, es va convertir en un grup autòcton, no lligat als arranjaments, i fèiem concerts pel nostre compte en la línia del que en aquell temps es deia "jazz-rock".
Un cop dissolt aquest grup vaig intentar refer-lo a Madrid; l'experiència va ser absolutament catastròfica, però em va servir (de rebot) per conèixer Sevilla i el flamenc. Aquest fet va ser molt important a la meva vida i em va canviar el rumb dels meus estudis.
Vaig començar a fer viatges a Andalusia i per aquesta raó no toco en el disc "Un entre tants", l'únic disc de l'Ovidi en el qual no hi sóc. Però el 1973 em va demanar que col·laborés en el disc que estava gravant "Crònica d'un temps". En un descans de la gravació vam anar a prendre un cafè i vam decidir treballar junts d'una manera regular.
I així vam fer "A Alcoi", segurament un dels millors discos de l'Ovidi, juntament amb "Coral Romput", poema magnífic de Vicent Andrés Estellés i extraordinàriament dit per l'Ovidi, on vaig poder esplaiar-me amb total llibertat musical. És possiblement l'obra més contundent i profunda que vam fer junts.
Al començament ell també tocava la guitarra però ben aviat vam decidir que jo tocaria i ell cantaria; era el més lògic, jo tindria més llibertat amb la música i ell podria cantar i actuar, aprofitant els seus dots d'actor.
Va ser el padrí de la meva filla Laia, anàvem a futbol, em tallava el cabell (havia sigut perruquer) i l'amistat anava creixent i la creativitat també.
Gairebé tots els músics que tocaven amb mi també tocaven amb l'Ovidi, i així hi va haver un munt de formacions musicals que van col·laborar amb ell.
No paràvem d'actuar i de gravar, la gent tenia fam de concerts, de música, de poesia, i l'activitat era constant, i anàvem per tot Catalunya, Mallorca, el País Valencià... una intensitat que ara no existeix.
Vam viatjar molt, no sols pels Països Catalans, també vam anar a París (a l'Olympia), a Navarra, a Madrid, a Andalusia, a Galícia, a Alemanya... Això va fer que passéssim moltes hores junts, que ens expliquéssim la vida del dret i del revés, que ens coneguéssim tots els ets i uts... en definitiva, que hi hagués una gran confiança, una gran amistat.
L'Ovidi va fer un viatge a Itàlia per conèixer a Léo Ferré personalment, artista que admiràvem moltíssim, i li va donar tots els seus discs. I va ser aquest fet el que va originar que Léo s'interessés per la meva guitarra, i que poc temps després jo gravés i actués amb ell.
Cap a finals dels 70' l'Ovidi va pronosticar que tota aquella intensitat cultural se n'aniria a fer punyetes, que aquella eufòria s'esfondraria com un castell de sorra... i tenia raó.
Els 80' van ser una catàstrofe per als artistes (aquí hi ha un tema d'estudi molt sucós per a qui hi vulgui aprofundir) tot aquell moviment cultural es va dissoldre com un sucre en aigua, la "política cultural" va matar de cop tota la diversitat que hi havia, va reduir l'oferta de música, cançó, teatre, etc., a uns poquets escollits (que no fessin mal, sobretot) i d'aquesta manera el món cultural català es va convertir en l'ombra del que havia estat.
La "política cultural", com és evident, no està al marge de la "política general", i vam ser traïts per uns quants manipuladors sense escrúpols que s'autoproclamaven demòcrates i fins i tot herois. Molts "amics" oportunistes sorgien del no-res. Llops disfressats d'ovelles massa presents encara...
Sens dubte, tot plegat va ser la principal causa del que seria encara més greu: el "desencant" col·lectiu, al qual, s'hi afegiria la desinformació interessada.
Deixant de parlar d'uns determinats artistes "incòmodes" i deixant d'emetre les seves cançons s'aconsegueix que desapareguin, i posant-ne uns altres més d'acord amb el nou projecte "light" s'aconsegueix canviar la panoràmica cultural, que és exactament el que va passar... oi?
Hi poden haver diverses interpretacions d'aquest lamentable fet, però és evident que vam anar cap a unes formes artístiques mediocres, més d'acord amb el to de cultura de baix nivell que estava començant a dominar el planeta i que, com podem veure, continua dominant.
No hi havia concerts, ningú no ens volia gravar, no hi havia interès pel que fèiem... un veritable desastre, i l'Ovidi, i tots, ens en vam ressentir molt. Afortunadament ell tenia el cinema i el teatre que el salvaven de la ruïna, però la majoria no teníem aquest recurs i tothom va haver de fer mans i mànigues per sobreviure.
Les cançons de l'Ovidi van anar canviant i ell ja no era aquell cantant alegre, fresc i directe; a poc a poc s'anava entristint i enfonsant en la soledat. La impotència era total. Feia les cançons més complicades, més difícils d'entendre, no tenien l'atractiu divertit d'abans, i les discogràfiques volien música comercial.
Ni les ràdios ni la televisió catalanes tenien cap interès en nosaltres (això continua sent igual) i per tant vam passar de ser uns artistes reconeguts a ser uns desconeguts pel públic.
Més d'un cop vaig intentar convèncer-lo de gravar pel nostre compte, amb algun sistema més artesanal que ens hauria permès ser propietaris dels enregistraments, però ell volia que les coses fossin com abans: que una discogràfica ens fes un contracte, que es fes càrrec de les despeses de l'estudi de gravació, de pagar als músics i a fer la promoció com s'havia fet sempre... però això ja no era possible senzillament perquè el món havia canviat.
Vull remarcar que, a banda de les cançons, l'Ovidi va fer una feina magnífica recitant, dient un bon nombre de poetes clàssics catalans, valencians i mallorquins; quan parlàvem dels recitals poètics els anomenàvem col·loquialment "deu catalans i un rus" (Maiakovski). Aquest món poètic em va donar una llibertat musical absoluta, i aquest fet em va permetre compondre una gran quantitat de temes que, a banda d'acompanyar els poemes, alguns d'ells s'han convertit en peces que en l'actualitat segueixo interpretant.
La quantitat de concerts, discs i muntatges poètics que vam arribar a fer va ser immensa, com mai he fet amb cap altre artista... una creativitat rica i plena que amb el temps, potser, s'anirà valorant... qui sap!
I així entrem a la part final d'aquesta petita narració.
Després d'un gran desengany amorós (és fantàstica la precisió de la paraula desengany) l'Ovidi va anar canviant; es va tornar més escèptic i descregut, no volia saber res d'amors ni lligams amorosos, fins que un bon dia, o millor dit, una bona nit, en un club de jazz que jo sovintejava, li vaig presentar la Nieves Solsona, la Neus.
En un principi la relació era esporàdica i irregular, però a poc a poc, aquesta dona d'un poble de Teruel, va anar entrant en la vida de l'Ovidi fins a convertir-se en una persona clau fins a l'últim moment.
La Neus va cuidar l'Ovidi com ningú, el va estimar com cap dona no ho havia fet mai, fidel al seu costat el va ajudar en tot, acompanyant-lo allà on calia, sempre discretament, sense molestar, sense exigir res, amb una serenor i una qualitat excepcionals, i va estar al seu costat en els moments més dolorosos de la malaltia i juntament amb ell, és qui va patir els moments més durs del final.
La Neus va ser per a l'Ovidi un racó de pau, de consol, d'incondicionalitat absoluta... Per això em va sobtar (o no) que un determinat sector de l'entorn, després del traspàs, la deixessin de banda, la menystinguessin com si no hagués format part de la vida de l'Ovidi, i això és un greuge absolutament lamentable, imperdonable.
S'han publicat llibres parlant de l'Ovidi, biografies, documentals, reportatges, etc. on la Neus, si hi apareix, és gairebé per casualitat, però en canvi apareixen una gran quantitat d'amics "íntims" que pretenen saber-ho tot, però que saben ben poca cosa.
Però la Neus és una persona fonamental els darrers deu anys de vida de l'Ovidi, i jo puc constatar que el dia a dia era bàsicament la Neus, i no puc ni vull entendre aquest oblit.
L'Ovidi va ser un gran amic, una persona sàvia, senzilla però ambiciosa en el sentit més positiu, una persona que segueixo tenint al costat, que encara em dóna consells, que m'ensenya, una persona a qui sempre agrairé la seva amistat i el seu coneixement.
Als deu anys de la seva mort se li va fer algun homenatge... poca cosa. Als vint anys el seu record ha anat creixent i molta gent l'ha homenatjat. Jo sempre l'he recordat en els meus concerts, des del primer moment, i sempre ho faré.
Gràcies Ovidi per haver existit i per haver-nos donat la teva saviesa... està clar que mentre hi hagi algú que ens recordi romandrem en aquesta terra.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.