traducció - translate - traducción

18.7.17

Catalunya, en les consciències

diada.


Sé, a l'avançada, que aquest post pot esdevenir motiu de polèmica. Que pot no agradar, i fins enfadar, a persones que tinc i em tenen per amic. Ho assumeixo.

Quan fa set anys vaig començar a escriure i a intervenir en les xarxes socials i tenir el meu propi blog, venia del silenci forçat i mafiós que m'havien imposat els mitjans informatius de la meva ciutat. El director d'un ells em va arribar a confessar que "rebasas el límite crítico que mi periódico y esta ciudad están dispuestos a admitir".

Vaig començar a escriure per poder expressar les meves opinions, contagiades pel virus de la militància d'esquerres, però sense obediències ni servituds a ningú, perquè havent pagat un alt preu per això, no les tenia.

Tinc la fortuna d'haver tingut, en la meva adolescència, una reglada i metòdica formació marxista. Algú, que malgrat el temps transcorregut encara no puc citar, es va encarregar d'això. Quan els nois de la meva edat llegien còmics jo llegia a Hegel, Comte, Fichte, Feuerbach, Engels ... i Marx.

Sóc marxista no de vocació sinó de formació, cosa que ha frenat la meva tendència genètica a l'anarquia. Molta gent es declara marxista i no han vist, ni de lluny, un llibre de Marx. Dic tot això perquè en el seu mètode d'anàlisi de la realitat, Marx es va declarar contrari als nacionalismes. Els valorava com un instrument de les burgesies per desenvolupar el seu poder i les seves economies.

Això va ser rigorosament cert en la seva època i en el seu context. El ferotge nacionalisme antagònic entre França, Alemanya i Anglaterra va empènyer a dues guerres mundials amb el tristíssim saldo de 250 milions de morts.

En acabar l'anomenada "Segona Guerra Mundial" -en realitat van ser només una- es va desenvolupar a tot el món, especialment a Àsia i Àfrica un procés descolonitzador on, precisament, els nacionalismes no burgesos van canviar el mapa del món. Índia es va independitzar de la Gran Bretanya per un esforç gegantí de cultura i identitat, encapçalat per persones com Mahatma Gandhi. Xina es va treure totes les influències occidentals en els estats i ciutats de la costa, sense cap suport de les anomenades burgesies, aliades, en aquest cas, amb els interessos estrangers.

Tots els estats de l'Àfrica van recuperar la seva "nacionalitat" amb un procés similar, milions de despellissats expulsaven l'imperialisme, aliat també amb les burgesies econòmiques locals.

Assistim aquests dies a una desqualificació, suposadament ideològica, del procés sobiranista de Catalunya. Vocables i propaganda superficial, anatemes de la dreta pel trencament de la "Unitat Nacional" i de l'esquerra, per apriorismes de classe.

Marx, ens va donar, precisament, una eina per analitzar la realitat: el materialisme dialèctic. És la burgesia la impulsora de l'anomenat "proces" a Catalunya? Res més lluny de la realitat. Els anomenats "convergents" de Pujol i Més no eren sobiranistes, eren "catalanistes folklòrics". El seu sobiranisme és cosa de fa tres dies. Precisament com gairebé única sortida per tapar la corrupció generalitza i compartida que tenien amb els governs de Felipe González i Aznar, de ranci centralisme castellà-estepari.

He tingut l'oportunitat de conèixer de prop la realitat de Catalunya. El sobiranisme és, pura i simplement, un moviment transversal, que afecta la majoria de les capes socials, culturals i econòmiques. És la reafirmació d'una identitat, antagònica de l'espanyol i el castellà des del fons de la Història i de l'Edat mitjana que s'articula al associacionisme: el veïnal, cultural o d'oci.

Amb una visió simplista, temerària i irresponsable, l'Estat Central ve ignorant la produnda realitat d'aquest sentiment. "Bombardéalos cada vint anys" va dir una personalitat tinguda d ' "esquerres"

Les dues regions més industrializas del país, Catalunya i Euskadi, eren -i són- lògicament les de major riquesa. Euskadi es va agenciar, encara en el franquisme, un foralitat fiscal diferent. "Els seus diners per a ells". Catalunya no. I d'aquesta manera, la seva aportació al PIB nacional és superior al que rep. Amb una certa lògica si no hi fos, com està, basada en l'abús. Els "serveis" de Catalunya estan en molt pitjor estat que els altres.

Per exemple, el seu parc elèctric, la seva xarxa de distribució i potència, està obsolet. Els transformadors, interruptors i centrals de Catalunya són antics i desfasats. No suporten la càrrega. Fa uns anys hi va haver una apagada que va durar una setmana. Un miracle! Un miracle que no hi hagi un cada mes. He treballat quaranta anys en una empresa elèctrica i es del que parlo.

Milions de catalans han de pagar diàriament l'ús d'autopistes. Les concessions administratives són eternes, i molts treballadors han d'incloure en les seves despeses mensuals una quantitat per a uns peatges que són pràcticament obligatoris.

Els transports públics en una concentració urbana com el "Gran Barcelona" de quatre milions d'habitants són una vergonya. Les que anomenen "Rodelies", els trens de rodalies, tenen uns vagons, unes locomotores, de rebuig, els trens es retarden, es trenquen, i la gent viatja amuntegada, amb el risc cert d'arribar tard a les seves feines.

Por comparar. He viatjat de Madrid-Atocha a San Fernando d'Henares, a l'estiu, amb aire condicionat, en un tren de luxe, que a mig matí estava buit i que mantenia intacta la seva freqüència. El greuge ofèn la vista i a les persones.

Les companyies aeronàutiques que estableixen destinació o origen a l'aeroport de Barcelona, ​​es veuen obligades a fer-ho també a Madrid, per imperatiu legal. El 80 per cent de les beques universitàries que es concedeixen a Espanya són per a l'àrea de Madrid.

En definitiva, el més ferotge nacionalisme, burgès i econòmic que hi ha a Espanya, és el nacionalisme centralista madrileny. I no ho denuncia gairebé ningú. Ni els saberuts esquerrans, marxistes de patacada.

Un exemple, gairebé folklòric d'aquesta realitat, que dura ja tres segles. M'ho explicava una persona molt propera als fets. El procés de contractació del futbolista Alfredo Di Stefano pel Reial Madrid. Di Stefano jugava en un equip d'escàs nivell, el Millonarios de Bogotá. Estava cedit fins a un trenta de juny pel equip de la seva propietat, el River Plate argentí. El FC Barcelona el va contractar negociant un traspàs amb el seu legítim propietari. Assabentat Bernabeu, va contractar el futbolista quan faltaven cinc dies per a aquest trenta de juny. L'assumpte es va plantejar com un plet entre les dues entitats. Per dirimir, Franco va convocar al famós "diàleg en una taula" als dos presidents, Martí i Bernabeu, al costat d'un falangista de pro i fets, Elola Olaso. Elola va arribar a la taula. Es va despenjar el pesat cinturó que portava a la cintura i va treure una pistola que hi portava i la va posar damunt de la taula. Au, a "dialogar"! Una decisió salomònica: jugaria una de cadascuna de les quatre temporades que estava contractat en un dels dos equips. Començant, naturalment, al Reial Madrid.

Abans que acabés aquesta primera temporada, Martí i Carreto (que l'havia succeït a la presidència) va començar a rebre pressions sobre les seves empreses d'importació tèxtil. Anònims li van advertir que no exportaria ni un metre de tela. Davant arguments tan "poderosos" va renunciar als seus drets sobre el futbolista.

El símil val per al moment actual. Elola-Rajoy convida a "negociar", treu el seu pistolot (La Constitució i el TC obejuno i afecte) i diu: Què negociem? El president de torn s'arruga. Veu a Soraya i diu com un cow-boy de saloon, "En vint-i-quatre hores tombo el que acordeu! ¡España i yo, somos así, catalanes!

La imatge és conseqüència d'una llarga deriva. La representa, millor que ningú, Esperanza Aguirre, davant d'una taula de signatures a la Gran Via madrilenya: ¡Una firmita CONTRA los catalanes! El PP, per motius electoristes, va jugar la basa primària d'enfrontarCatalunya a la resta de "fieles". Els donaria un grapat de vots. El monstre va créixer i hem arribat, entre la inòpia i l'absoluta manca d'imaginació, l'anulacion d'un Estatut aprovat per tothom, inclòs el Parlament Nacional, declarat "inconstitucional" per una penya de jutges amics del PP quan, per exemple, l'Estatut valencià era i és idéntic.

No sóc català. Sóc andalús, i amb molta honra, que es diria en el llenguatge del carrer. Andalusia és la meva pàtria i la meva identitat. I portem patint el mateix o pitjor maltractament de l'anomenada pomposa i demagògica "Unitat de la Pàtria". La riquesa fonamental d'Andalusia és l'agrària. I el 90 per cent del seu propietaris, viuen a la Gran Via, sense dignar-se a trepitjar mai "les seves possessions" i declarant la seva renda -si és que ho fan- a la capital de la "seva" España.

No em sento gens "patriota" d'aquesta pàtria de senyorets engominats, amb la bandereta al canell, que evadeixen els seus impostos, els oculten en comptes a Suïssa, Jersey o Panamà i que se'ls enerven les venes del coll cridant. ¡Vi-va-Es-pa-ña!

Sent com sóc, proper a Podem i a Izquierda Unida, i tot i això, estic sense embuts amb el procés sobiranista de Catalunya. Ja està bé de colonialismes!

Votaria, i votaria sí!


Pots seguir Boladevidre


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.